diumenge, 28 de setembre del 2014

Cal Sagristà i el 2n de Rachmaninov


Recordaré sempre la primera vegada que vaig entrar a Cal Sagristà. Va ser un dinar, un dinar casual que va esdevenir molt especial. Casual per l'especial casualitat que vaig trobar a una taula; especial perquè no he parat de tornar-hi especialment quan visito Peralada.

Aquell estiu de 2008, vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al concert d'Ivo Pogorelich en el Festival Castell de Peralada. Gràcies per ser-hi en aquella taula, gràcies per la invitació musical i gràcies per formar part de la meva tradició. Després d'estudiar la partitura del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de Sergei Rachmaninov, la interpretació del solista em va sorprendre. Malgrat que tocà a un tempo molt més lent de l'habitual i no de memòria, la seva oïda polifònica va evidenciar línies que no acostumen a apreciar-se, convertint la versió en única. No és el meu preferit, ni de bon tros. Fins el moment i en viu, només Nikolai Lugansky ha aconseguit emocionar-me en els primers compassos d'aquesta obra de referència.

Descriure sensacions i emocions en paraules és tan difícil com preveure les experiències i les percepcions que un viu. Per què els ulls se't neguen en un passatge concret i no en un altre? Per què notes una brisa elèctrica que corre de manera ascendent dels braços al pit en un moment inesperat i no en una altra direcció? Parlo de S. Rachmaninov, sí. Però també parlo de gastronomia, de Cal Sagristà.
El tàrtar de salmó, el pastís de porros o les verduretes amb salsa romesco evoquen a la perfecció les campanes inicials del concert. Just a mig recorregut de qualsevol dels entrants o primers plats, pots sentir l'energia en el paladar dels 16 compassos del maestoso (alla marcia). I quan estàs a punt d'acabar, entens el final, l'última traça de sabor, amb el poco a poco accelerando durant sis compassos que culminen amb els tres acords que reafirmen la tonalitat de do menor.

Què cal dir davant del peix al forn segons mercat, de la cua de bou, del rap o del conill...? Disfrutin dels colors, de les dinàmiques, de les melodies, de les harmonies, de les textures d'aquests plats. El piú mosso i la cadenza apareixen quan comencen a fer efecte els vins o els caves que hagin triat de la carta, tos ells adequats, en especial els de la regió de l'Empordà i la sel·lecció Peralada. El darrer passatge del moviment i sobretot la lluminositat de les corxeres finals del piano en mi major preparen a qualsevol pel següent nivell.

Les espectaculars postres de Cal Sagristà. Són famoses per la presentació: el carro! Aquí aturo l'escriptura i només puc dir que escoltin les suggerències, en tastin algunes i disfrutin de la música. I no oblidin els cafès o les infusions: l'elegància de la taula fa que alcis els ulls, contemplis els quadres i l'atmosfera del concert.

En diverses ocasions ho he comentat. No és poètic, és així... Quan hi menjo, sento el segon de Rachmaninov: música i gastronomia. És curiós, hi he dinat o sopat en diferents estats i moments, però sempre m'hi he sentit com a casa.

Cal Sagristà és un restaurant de categoria, on no només cada plat conté música, sinó que l'espai conjuga l'interior -amb una exposició pictòrica i llum més que agradables- i la terrassa -d'unes vistes empordaneses impressionants-. Tot és perfecte i res és possible sense l'excel·lent atenció de la Sion i la Marisa. Cal Sagristà, un referent. Fins ben aviat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada