El Primer Palau

Una temporada més, el Palau de la Música Catalana ha tornat a apostar pels joves talents de la música amb una nova edició del cicle El Primer Palau. Des del mes d'octubre de l'any 1996, el cicle de joves intèrprets ocupa un espai en la vida concertística de la ciutat de Barcelona.

En la seva XVII edició, El Primer Palau es consolida com una plataforma per oferir als nostres millors instrumentistes la possibilitat de debutar a la sala de concerts modernista del Palau.

Enguany, podrem tornar a gaudir de programes variats que van des del Barroc, passant pel Romanticisme, fins al repertori més avançat del segle XXI. Sens dubte, que el dinamisme, la qualitat, la competitivitat i la vocació seran algunes de les característiques mostrades pels 15 concursants d'aquesta edició (tres pianistes, dos violinistes, un baríton, els components d'un quartet de corda i d'un quintet de vent). I un total de quatre concerts durant el mes d'octubre i una gala de cloenda (22 de novembre de 2012) ens permetran ser testimonis de les actuacions plenes d'emocions i entusiasme d'aquests intèrprets.

La primera cita: dijous 4 d'octubre de 2012, a les 19,30h de la tarda. Va ser el torn de la violinista Elena Rey i el pianista Marc Heredia, amb obres de Poulenc, Rachmaninov i Liszt, entre d'altres. Per una banda, cal destacar la intel·ligent i cambrística interpretació de la Paràfrasi concertant per a violí i piano de Xavier Montsalvatge per part de la primera participant. I per una altra, fer menció a la sòlida execució del segon concursant amb els Paisatges de Frederic Mompou: una demostració de qualitat de so i del bon ús del piano subito com a tret característic de l'intèrpret.

Qui guanyarà? Encara queden més concerts..., però esperem que el millor!

Lulú

El Teatre Gaudí de Barcelona va acollir, entre el 10 d'agost i el 30 de setembre de 2012, l'espectacle de dansa-teatre Lulú, una coproducció de la Companyia Roberto G. Alonso i el Teatre Bartrina. Només quatre intèrprets en moviment que dansen i actuen, coreografiats i dirigits per Roberto G. Alonso, sota la direcció escènica de Toni Vives i amb la fotografia d'Anna Padrós.

L'eix principal de la proposta és Lulú: el fascinant personatge creat a finals del segle XIX per Frank Wedekind (el famós dramaturg i poeta alemany de L'espertit de la terra i La caixa de Pandora, obres que inspiraren a Alban Berg en la seva òpera Lulú).

Els quatre personatges representen les víctimes de la psicologia humana, en una societat plena de misteris, de perversions i alhora de tabús. Lulú és la única que no en té i es mostra lliurement controladora sense ideals, com a símbol de la luxúria, la sensualitat i l'erotisme. Un mariner ens apropa a l'atmosfera de l'expressionisme i de la imatge grotesca del fàstic sota l'atractiu de la sexualitat i la passió, transformat en gos i dominat per Lulú. Una innocent i dolça noia no aconsegueix allò que busca per la presència addictiva de la protagonista. I un sacerdot fa girar la trama a prop de la bogeria, la vida i la mort, amb el fum del poder de la destrucció.

Des de l'inici, s'observa la dissecció de les ànimes com si fossin pintades pel noruec Edvard Munch, enmig d'una clara i constant angoixa protagonitzada per l'acció i la relació llum-música. A més, el contacte del públic amb l'escena era tan estret que l'agitació resultava inevitable...

En fi, un espectacle de fusió vehiculat a través dels efectes psciològics de la il·luminació i la música, que no va deixar indiferent a ningú en la seva última funció.

Lohengrin en el Festival Bayreuth al Liceu

Bicentenari Richard Wagner. Festival Bayreuth. Gran Teatre del Liceu. 5 de setembre de 2012. Lohengrin.

Aquestes són les consignes que vaig usar i repetir després de triar una de les tres ofertes del festival: Tristan und Isolde, Lohengrin o Der Fiegende Holländer. Abans d'inciar la temporada d'òpera, el teatre barceloní proposava aquesta gran oportunitat per a la ciutat i al seu públic.

No va ser fàcil decidir-se, i especialment quan es tracta de versions concert. Potser en altres casos és més immediat, però no ho és tant entendre un drama musical de Wagner sense escenografia. Ara bé, no podia estar a Barcelona i perdre'm l'oportunitat de viure una nit de grans solistes amb el Cor i l'Orquestra del Festival de Bayreuth!

Malgrat que el segon acte va ser una mica llarg degut a la dificultat en seguir la trama per culpa de la producció en versió concert..., les quatre hores i mitja de durada aproximada (amb els dos entreactes) van ser tota una excepcional vivència.

Entre els grans cantants de la funció, cal destacar el tenor Klaus Florian Vogt, que va interpretar el paper principal de Lohengrin. La seva veu poc wagneriana, amb un registre de cap força explotat, va brillar en una actuació plena d'un refinat bon gust musical. La direcció musical de Sebastian Weigle va generar un resultat que poques vegades queda aconseguit dins del teatre. Però és que actuava el Cor i l'Orquestra del Festival de Bayreuth! So, dinàmiques, articulació, tempo, text, caràcter, moviment...: tot estava al seu lloc! La sensació sonora i l'efecte físic són indescriptibles.

Partint de l'obvietat que tots els músics que actuaven aquell vespre eren grans professionals, per davant dels solistes va destacar el Cor del Festival de Bayreuth; i per sobre del Cor, sens dubte, va impressionar l'Orquestra del Festival de Bayreuth. Per tant, amb poques paraules, per mi, va ser el concert de l'Orquestra.

Una nit única. Una experiència única. Una cita a Bayreuth.

Bésame mucho

No tenia planificat veure cap funció d'aquest musical. De fet, va ser per casualitat l'oferta que vaig trobar a última hora... I pensant què podia fer durant la tarda del darrer diumenge del mes d'agost..., vaig acabar al Teatre Victòria del Paral·lel de Barcelona.

Sincerament, no sabia què em trobaria. Ni coneixia la història, ni m'havia aproximat a la música, ni informat sobre els papers principals, ni de la direcció. Totalment a l'aventura!

El resultat fou un inesperat espectacle de ball, en especial, i música. La coreografia i la direcció anava a càrrec de Yolena Alonso, amb Henry Gual com a segon coreògraf. Loipa Alonso va preparar als actors. I els directors musicals eren Pachito Alonso i Saúl Valdés, amb Christian Alonso com a director de la Banda.

La Banda de Christian y Rey es un grup musical cubà creat pels gemans Alonso l'any 2010. L'agrupació promou la World Cuban Music, un estil influenciat per les sonoritats contemporànies que s'alimenten de la trajectòria musical de Pacho Alonso (l'avi, músic de bolero i música popular cubana) i de Pachito Alonso (el pare, director d'una de les orquestres de salsa amb més fama del país). Van ser els encarregats de la música en viu de l'espectacle: bon grup musical i molt bones veus.

Els actors i l'argument de l'espectacle van passar desapercebuts degut a les vistoses i rítmiques coreografies, carregades de precisió i de variats vestuaris de tots els ballarins. Va ser una lliçó amb molt bona nota de com sentir el ritme i ballar.

Recordo bé entrar al teatre i escoltar música cubana de fons, abans de l'inici de la funció. Però van aconseguir ampliar l'atmosfera cubana durant l'entreacte: mai havia vist la venda de mojitos fora de la sala i a l'escenari en un carro! Pura festa llatina! I quan va acabar la segona part, per rematar, van anunciar que estàvem tots convidats a seguir a una discoteca a (...)!!!

Harry Connick Jr a Peralada

La nit del 9 d'agost de 2012, Harry Connick Jr va actuar al Festival de Peralada. No hi podia faltar! Tenia l'entrada comprada i esperava il·lusionat la meva primera visita del 2012 als Jardins del Castell.

Un concert a Peralada no és només anar a veure l'actuació d'un dels cantants de jazz de referència... És passejar pel poble, sopar tranquil·lament, respirar l'atmosfera de l'entorn del castell i disfrutar d'una fantàstica nit de música.

L'auditori era ple i tothom desitjava viure o reviure l'aparició de l'artista. Harry Connick Jr sense americana i corbata! Així és com molts van valorar la seva actuació... La veu del nord-americà va ressonar enmig de la nit, amb frescor i naturalitat, oferint un espectacle actiu i dinàmic repassant un repertori variat. A part de la seva veu, va demostrar la seva destresa amb el virtuós piano i la seva professionalitat com a líder de la seva banda formada per grans músics de jazz. Però, a més a més, el cantant i pianista va sorprendre al públic amb la trompeta! No hi ha van faltar els bons comentaris sobre les seves rutes gastronòmiques per terres empordaneses, la seva preferència per la Costa Brava i les històries personals pel país que feien apropar cada cop més el músic amb l'auditori. En especial, cal recordar el solo del saxo tenor de la formació i la col·laboració d'un trompetista convidat per protagonitzar el duet del concert amb el seu amic Harry. I, qui esperava que l'artista també ballaria?

En resum, un Harry Connick Jr en una espectacular nit inoblidable i màgica.