Sampler Sèries

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 3 de novembre de 2014]

Durant dos dies, 24 i 25 d'octubre de 2014, Barcelona va viure un conjunt de concerts de música de nova creació, sota el nom de Sampler Sèries (circuit hcmf//) i amb la col·laboració del Huddersfield Contemporary Music Festival. Entre alguns dels programats en el 25 d'octubre: Irene Kurka (a la tarda), Gareth Davis i Apartment House (al vespre).

Irene Kurka a la Capella dels Àngels del MACBA

La soprano va oferir un concert a cappella exclusivament -ella sola, la seva veu i un diapasó-, d'un misticisme més que notable i de gran èxit. En un espai privilegiat, la Capella dels Àngels, el públic va poder estar dret o assegut a terra, lliurement, amb una cervesa d'invitació, i envoltat de la càlida llum blava i grogosa d'aquell racó tan especial.

El programa, constituït íntegrament per estrenes nacionals, estava organitzat entorn a composicions religioses creades entre els anys 1999 i 2013. Repassem el repertori. Vater unser (Our Father in Heaven) d'Antoine Beuger va agradar gràcies als llargs silencis, ben interpretats per Irene Kurka amb una gesticulació contemplativa. The world in tune de James Weeks va incorporar el text recitat i la 4a justa perfectament afinada per la soprano com a trets característics de la composició. Amb la tercera obra, molt virtuosa, Gebet (Prayer) de Sidney Corbett, la cantant va demostrar la seva veu i tessitura. And / or de Dante Boon va deixar entreveure alguns moments on el so arrossegava força aire. 5 Benediktionen de Nikolaus Brass va suposar l'obra més efectista, amb diferents caràcters en cada peça, i lluint variats recursos vocals, incloent els percudits en la boca i la cara amb les mans de la soprano. I finalment, a-men d'Eva-Maria Houben, on Irene Kurka va destacar per l'afinació de l'interval d'8a justa, pels diferents registres mostrats i sobretot pels seus greus.

Gareth Davis i Apartment House a la Fundació Antoni Tàpies

Un altre espai privilegiat per a un gran concert d'unes dues hores de durada amb obres d'estrena nacional, enmig de les mostres pictòriques de la Fundació Antoni Tàpies.

La primera part només va incloure una única obra de l'any 2012, Foliage d'Elliot Sharp, amb un intèrpret ben destacat: Gareth Davis, clarinet baix. Tot un show de música experimental i art visual, amb la projecció de la partitura distorsionada. L'intèrpret no va deixar a ningú indiferent després dels 45 minuts on els subtils harmònics inicials i finals eren només uns petits indicis de les constants explotacions rítmiques, sonores i improvisatòries. No es pot transcriure la naturalesa dels quatre clímaxs de la composició ni la vertadera representació de l'ànima de l'instrument.

La segona part, a càrrec del grup Apartment House (Frank Gratkowski, saxòfon; Anton Lukoszevieze, violoncel; Philip Thomas, piano), va agrupar el públic a una altra zona de la gran sala, al voltant del piano de cua. Sens dubte que, la varietat de les obres triades i la qualitat de la interpretació van ser més que destacables.

Vam poder sentir -amb Ornamentik de Tom Philips- les atmosferes d'unes masses acordals agradables, creades a partir de la mixtures entre el saxòfon, el violoncel i algun dels secrets del piano preparat. Que ningú s'escandalitzi per veure pilotes de ping-pong sobre les seves cordes.

Menció a part l'espectacular composició d'Anthony Braxton titulada No. 322, pels singulars motius percudits, tractant al piano com a un instrument de percussió i encarregant al violoncel la tasca d'efectes amb els harmònics i al saxòfon en la representació d'ocells. Igualment d'interessant la següent obra del mateix autor, Composition No. 50, on el piano preparat tenia una clara presència pels acords consonants, el violoncel seguia xiulant els harmònics i el saxòfon era l'element aire. Ara bé, el silenci musical, quin poder que genera en obres com aquesta, en què sobresurt l'ànima de la música.

I en la recta final del trio, les aportacions gràfiques de Ben Patterson. El Duo for voice and a string instrument, en una versió més curta, amb el violoncel fregant les cordes i el saxòfon fent el paper de la veu. I Ants, la més peculiar, creada a partir de les fotografies de formigues. Entre alguns detalls, el pianista llençava papers negres a sobre les cordes del piano -trets d'una bossa que portava penjada, travessera al seu pit-, mentre el violoncel·lista arrossegava la pica del seu instrument pel terra i també apretava una botella mig plena d'aigua, provocant el riure de satisfacció o incomprensió del públic, però sobretot creant l'estètica pròpia de les obres dels anys 60 del segle passat.