Novament, el cicle destinat als joves intèrprets ha tornat a ocupar un espai en l'activitat concertística de Barcelona. És una oportunitat per a guardonar i promocionar els participants de diversos instruments i formacions. L'últim dels concerts de El Primer Palau va tenir lloc el 23 d'octubre, a les 19.30h de la tarda en el Palau de la Música. Els dos concursants: Xabier de Felipe (violí) i José María Villegas (piano).
En la primera part, el violinista va interpretar Tres policromies de Xavier Montsalvatge, la Sonata per a violí i piano núm. 7, Op. 30 núm. 2 de Ludwig van Beethoven i Subito, per a violí i piano de Witold Lutoslawski. Molt ben acompanyat per la pianista Arrate Monasterio, a més de demostrar que formen un bon grup de cambra, Xabier de Felipe va evidenciar que és un bon intèrpret.
Sobre l'obra de X. Montsalvatge, a part de la imprecisió en la nota final del glissando en acabar la Fanfarria recóndita, el violinista va trobar bon caràcter i acertades dinàmiques en la Siciliana - Furtica -amb afinació dubtosa en alguns aguts puntuals-, i va realitzar staccatti molts precisos juntament amb la pianista i diferents plans de manera sòlida en la tercera policromia.
El cas de la sonata de L. van Beethoven, com és d'entendre, resulta més compromès quant a la totalitat del programa presentat. L'afinació es va veure ressentida en algunes ocasions; i la presència d'accents no agradables en el primer moviment i la falta de ritme precís en l'últim són aspectes que es van poder observar. Ara bé, per res i llegeixin bé, la sonata no va sonar incorrecte a trets generals.
I finalment, Xabier de Felipe va acabar brillantment amb l'obra de W. Lutoslawski. Amb un clar inici fortissimo i la realització molt competent del piano subito (recurs compositiu en què es basa la partitura), sobretot el violinista va lluir per la seva demostració tècnica.
En la segona part, el pianista va oferir les Sonates en re menor i sol menor d'Antoni Soler, Dos poemes Op. 32 d'Alexander Skriabin, el Preludi, coral i fuga de César Franck i Málaga (Iberia) d'Isaac Albéniz. Entrant i sortint de l'escenari entre cada obra, i netejant les seves ulleres en dos moments, vam poder sentir a José María Villegas, un pianista amb un bon so.
Malgrat que els poemes d'A. Skriabin van interpretar-se amb dinàmiques i sonoritats competents, la melodia es perdia per la presència dels baixos i els acompanyaments, i caldria observar allò de tocar en l'estil.
La gran obra de C. Franck va trontrollar en el preludi pels baixos marcats, en el coral pels dos dubtes en la melodia dels arpeggiati en forte, i en la fuga per algunes mostres d'inseguretat i el pedal poc net de les dues últimes notes. Ara bé, s'ha de dir que és una partitura dificultosa i tampoc va sonar incorrecta en mans del pianista.
Mostrant un cert cansament, José María Villegas va acabar amb I. Albéniz, on el pedal no resultà ser clar i van aparèixer alguns accents exagerats. Però l'inici de la seva actuació, amb les sonates d'Antoni Soler, va ser de nota. Interpretades en l'estil, van sonar molt polifòniques gràcies a les línies de les veus i a la combinació adequada entre registres i dinàmiques.
En resum, sens dubte que tant Xabier de Felipe com José María Villegas són dos bons intèrprets. Si més no, cal recordar que el duel no és entre ells. S'han de comparar amb la resta de concerts. Així que esperem que guanyi el millor de tots els participants!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada