El Primer Palau

Una temporada més, el Palau de la Música Catalana ha tornat a apostar pels joves talents de la música amb una nova edició del cicle El Primer Palau. Des del mes d'octubre de l'any 1996, el cicle de joves intèrprets ocupa un espai en la vida concertística de la ciutat de Barcelona.

En la seva XVII edició, El Primer Palau es consolida com una plataforma per oferir als nostres millors instrumentistes la possibilitat de debutar a la sala de concerts modernista del Palau.

Enguany, podrem tornar a gaudir de programes variats que van des del Barroc, passant pel Romanticisme, fins al repertori més avançat del segle XXI. Sens dubte, que el dinamisme, la qualitat, la competitivitat i la vocació seran algunes de les característiques mostrades pels 15 concursants d'aquesta edició (tres pianistes, dos violinistes, un baríton, els components d'un quartet de corda i d'un quintet de vent). I un total de quatre concerts durant el mes d'octubre i una gala de cloenda (22 de novembre de 2012) ens permetran ser testimonis de les actuacions plenes d'emocions i entusiasme d'aquests intèrprets.

La primera cita: dijous 4 d'octubre de 2012, a les 19,30h de la tarda. Va ser el torn de la violinista Elena Rey i el pianista Marc Heredia, amb obres de Poulenc, Rachmaninov i Liszt, entre d'altres. Per una banda, cal destacar la intel·ligent i cambrística interpretació de la Paràfrasi concertant per a violí i piano de Xavier Montsalvatge per part de la primera participant. I per una altra, fer menció a la sòlida execució del segon concursant amb els Paisatges de Frederic Mompou: una demostració de qualitat de so i del bon ús del piano subito com a tret característic de l'intèrpret.

Qui guanyarà? Encara queden més concerts..., però esperem que el millor!

Lulú

El Teatre Gaudí de Barcelona va acollir, entre el 10 d'agost i el 30 de setembre de 2012, l'espectacle de dansa-teatre Lulú, una coproducció de la Companyia Roberto G. Alonso i el Teatre Bartrina. Només quatre intèrprets en moviment que dansen i actuen, coreografiats i dirigits per Roberto G. Alonso, sota la direcció escènica de Toni Vives i amb la fotografia d'Anna Padrós.

L'eix principal de la proposta és Lulú: el fascinant personatge creat a finals del segle XIX per Frank Wedekind (el famós dramaturg i poeta alemany de L'espertit de la terra i La caixa de Pandora, obres que inspiraren a Alban Berg en la seva òpera Lulú).

Els quatre personatges representen les víctimes de la psicologia humana, en una societat plena de misteris, de perversions i alhora de tabús. Lulú és la única que no en té i es mostra lliurement controladora sense ideals, com a símbol de la luxúria, la sensualitat i l'erotisme. Un mariner ens apropa a l'atmosfera de l'expressionisme i de la imatge grotesca del fàstic sota l'atractiu de la sexualitat i la passió, transformat en gos i dominat per Lulú. Una innocent i dolça noia no aconsegueix allò que busca per la presència addictiva de la protagonista. I un sacerdot fa girar la trama a prop de la bogeria, la vida i la mort, amb el fum del poder de la destrucció.

Des de l'inici, s'observa la dissecció de les ànimes com si fossin pintades pel noruec Edvard Munch, enmig d'una clara i constant angoixa protagonitzada per l'acció i la relació llum-música. A més, el contacte del públic amb l'escena era tan estret que l'agitació resultava inevitable...

En fi, un espectacle de fusió vehiculat a través dels efectes psciològics de la il·luminació i la música, que no va deixar indiferent a ningú en la seva última funció.