Per fi, després de tantes produccions serioses, una òpera buffa! Com sempre, restant uns mesos a l'actual escrit..., ens situem a l'11 de novembre de 2012! El Gran Teatre del Liceu va apostar per una producció d'escenografia clàssica amb doble calendari: l'any passat i justament aquest maig-juny del 2013, tot dins de la mateixa temporada.
Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.
Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.
Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.
Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.
Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.
Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.
Però és que la interpretació de l'ària Una furtiva lagrima va ser fortament emocionant. Poques vegades passa que el cantant faci un bon ús de les pauses i les escolti. Per això, el nostre protagonista va ser compensat amb molts aplaudiments, i encara més aplaudiments, i a sobre llarguíssims aplaudiments! Em pregunto: què hagués passat amb Juan Diego Flórez en escena?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada