Perfectly Damaged

Måns Zelmerlöw, el guanyador de l'Eurovision Song Contest 2015, ha publicat el seu darrer àlbum d'estudi Perfectly Damaged aquest mes de juny, sota el segell discogràfic Warner Music. Produït per Winterlude, Anton Malmberg Hård af Segerstad, Joy Deb, Fredrik Sonefors i Martin Bjelke, conté un conjunt de temes que s'emmarquen a la perfecció dins dels patrons musicals del pop actual i, alhora, integren detalls únics que converteixen el disc en una excel·lent mostra d'elevada qualitat.

De manera evident, hi predomina la vocalitat i la intensitat interpretativa de Måns Zelmerlöw. A banda d'aquesta realitat, l'única crítica de l'àlbum recau en els temes: tots són bons. Aquest fet dificulta la tria dels millors. Ara bé, a banda de Heroes, la cançó amb què guanyà el concurs (veure Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015), n'hi ha tres més que reuneixen les característiques per a convertir-se en els propers singles d'èxit. Comentem-los en ordre d'importància. Should've gone home és d'impacte, sorpèn per les diferents atmosferes sonores per on et fa viatjar, t'atrapa per la intensitat d'una lletra que ho diu tot, és addictiva. La frase "I can't break your wall" talla la respiració, què pots dir davant "How hard can it be to say 'no'?" i l'única dosi de la veu de cap tan apreciada és reservada només en una nota (just enmig de "Just to find"). Tot és perfecte per convertir-la en el segon single, acompanyada d'un vídeo que expliqui bé tot el contingut. El tercer single, la balada Hearts collide, on el poder de la melodia -sovint harmonitzada- es combina amb l'expressivitat de l'artista i la maduresa del missatge. Per cert, el duo entre el cantant i el violoncel que hi apareix i l'efecte de la secció de corda són seductors. I finalment el quart single, Unbreakable, l'inqüestionable up-tempo ideal en una pista de ball, directe, amb potents background vocals múltiples, frases àmplies i alhora tota una constant afirmació amb el "jo" de la lletra.

Aquests quatre temes poden ser un bon cocktail per les llistes de vendes i embriagar al públic amb els corresponents audiovisuals. Però hem de mencionar a part dues joies més que haurien de reservar-se exclusivament per a les versions potents del directe. Someday (you and I) és una altra droga i narra tota una pel·lícula més que freqüent, evidenciant i insistint en allò que sembla ser que encara no se sàpiga del tot: "It's not me it's you and I, it's you and I, it's you and I". La llum de Kingdom in the sky és l'altra pedra preciosa plena d'esperança, amb unes atractives background vocals profundes i de reminiscències ètniques. Pot generar bones expectatives en la versió en viu.

M'alegra enormement -i no puc amagar aquesta impressió- la inclusió, en l'àlbum Perfectly Damaged, d'indicis sutils i també l'herència directa dels anys 80. El duet What's in your eyes (amb Tilde Vinther) que tanca el disc és una clara mostra. Parlo de la instrumentació orquestral, de la melodia i del tractament de les intervàliques en les veus.

Sobre el primer tema de l'àlbum, dir que Stir it up obre a la perfecció el treball discogràfic de Måns Zelmerlöw, amb un especial timbre instrumental en la introducció que no deixa a ningú indiferent. La resta de temes (Live while we're alive, Let it burn i Fade away) es poden englobar per la potent energia que desprenen i The core of you torna a optar pel significat d'afirmacions com "Never wanna break and don't you ever change the core of you".

En resum i sens dubte, tot un enregistrament de categoria. Sospito que hi falta una cançó, justament que dóna nom a l'àlbum: Perfectly Damaged. La sentirem alguna vegada, Måns? Per cert, no ho dubtis, el teu disc ja forma part de la meva banda sonora. Molta sort en aquesta nova etapa i t'envio la millor de les energies des de Barcelona! From me to you. Tack för din musik.

30 minuts de música a l'ArtTe

Quin espai per berenar o prendre una copa, cada dimarts a les 19h, amb música clàssica! Es diu ArtTe i està situat a l'antiga esquerra de l'Eixample. La programació del 29 de juny reunia el duo de cambra format per Unai Gutiérrez (clarinet) i Andrea Mir (piano). Malgrat alguna distracció pianística, però a través de les diferents coloracions del clarinet, vam escoltar -entre d'altres- una Peça en forma d'havanera de M. Ravel, El petit negre de C. Debussy o el primer moviment de la Sonata per a clarinet i piano Op. 167 de C. Saint-Säens. Llàstima de l'acústica de la sala, del piano desafinat i d'un grup nombrós (sense respectar als músics, els hi donaven l'esquena i xerraven: no poden quedar 30 minuts més tard?). Ara bé, l'espai és molt atractiu, igual que el videoart projectat ple d'aigües blaves mòbils o línies blanques  que  ascendien  com  focs  d'artifici!

Concert d'orgue a Sitges

Fins la data i després de tants horaris incompatibles, per fi un concert d'orgue! En què estem pensant, a vegades? Ja se sap que és un dels instruments més poderosos que existeixen i, sense amagar-me, personalment adoro. La sensació d'escoltar o produir la seva sonoritat és totalment plena, creguin-me.

A la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges, en la festivitat de Sant Pere, vam poder gaudir d'una hora de programa per a orgue -dissenyat amb intel·ligència- el passat 28 de juny, a les 18h de la tarda. L'organista Jonatan Carbó Casanellas interpretà obres de Maurice Duruflé, Jehan Alain i Johann Sebastian Bach en la primera part; després d'una discreta pausa pel músic, inversió en el programa -com si es tractés d'un mirall- continuant amb J. S. Bach, passant per J. Alain i acabant el concert amb M. Duruflé. D'aquesta manera, es concentrà el pes del repertori just al mig, reservant les interessants partitures per l'inici i el final.

Del Coral i quatre variacions sobre "Veni Creator Spiritus", Op. 4/III (M. Duruflé), en acabar l'himne gregorià de Pentacosta vam sentir les variacions de diferents caràcters: la primera, tranquil·la; la segona, més àgil; la tercera, lenta (totes elles amb els flautats de l'orgue i per a la tercera, el pedalier amb més protagonisme); i la darrera variació, activa i espectacular pels plens. La segona obra interpretada -Choral Dorien, JA 67 (J. Alain)- mostrà un llenguatge d'interès, introspectiu, íntim, en mode dòric i d'harmonies suggerents. S'hi podien apreciar quatre seccions en funció de la dinàmica (piano, mezzoforte, mezzopiano i una codeta) i va proporcionar calma. La Sonata-trio en do major, BWV 529 (J. S. Bach) fou escrita com a exercicis pels seus fills i s'acostuma a executar la mà dreta en un teclat, l'esquerra repartida en els altres i s'hi suma el pedaler en el significat aplicat de trio. Per cert, com s'entén la polifonia gràcies als diferents registres de l'orgue! El primer moviment va evidenciar alguns problemes rítmics i un final poc estirat, malgrat que a vegades és una opció que depèn de cada intèrpret. Jonatan Carbó va exposar el Largo amb una equilibrada agògica i ornamentacions ben explicades, però en el tercer moviment hi va faltar seguretat traduïda en un tempo poc actiu.

Per la segona part del concert, Preludi i fuga en la menor, BWV 543 (J. S. Bach) en primer lloc. Si el preludi va destacar per la gran nota pedal i el final de picardia, la fuga va esdevenir estable i sencera, amb totes les veus ben enteses i el final marcial precís. Tornant al caràcter semblant a l'anterior, però escrita en mode frigi i la melodia situada en el registre de trompeteria, el Choral Phrygien, JA 68 (J. Alain). Ara bé, ens quedem amb el mode dòric... I com a prova i complement del programa ben teixit, Preludi i fuga sobre el nom d'Alain, Op. 7 (M. Duruflé), que conté citacions de diferents obres de J. Alain. El preludi és molt interessant, tot un joc rítmic espectacular i virtuós, on tots els registres i les sonoritats dialoguen, i lluí la qualitat de la interpretació en el pianissimo. La fuga, també de clar interès, va suposar una bona fórmula per tancar el concert, a través dels dos darrers acords (un curt i un llarg) i els plens de l'orgue.

Després d'una propina activa i original, i d'una tarda agradable a càrrec de l'organista Jonatan Carbó Casanellas, cal concloure que els dos moments interpretatius del concert -i amb nota- foren el preludi de M. Duruflé i la fuga de J. S. Bach.

Don Pasquale

Dissabte 27 de juny de 2015: èxit rotund per la funció operística de Don Pasquale (de Gaetano Donizetti) gràcies al llibret de Giovanni Ruffini (divertit, fresc i tronxant!). A més, s'hi sumà la direcció d'escena i vestuari de Laurent Pelly (que potenciava la teatralitat i el riure del públic) i l'escenografia de Chantal Thomas (excepcional després de l'entreacte, amb la casa literalment del revés, igual que la trama!).

La sessió va començar sense acomodadors i amb dues substitucions en el repartiment (Don Pasquale i Norina, justament coberts en algunes ocasions per l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Diego Matheuz). Repassem les intervencions vocals. El millor personatge de la nit interpretant a Ernesto fou Juan Francisco Gatell: bona veu, projectada, i amb un paper còmic i graciós en gesticulació ben portat a escena. Després només parlen de Juan Diego Flórez, també n'hi ha d'altres. Pretty Yende com a Norina: gran veu, afinada, d'aguts plens i bona actriu. El Doctor Malatesta: un correcte Mariusz Kwiecien en veu, molt elegant, amb presència escènica. I finalment, Roberto de Candia en el paper de Don Pasquale: no va destacar vocalment, però va executar amb precisió totes les síl·labes del característic passatge de baix buffo i es posicionà com a gran actor.

Per cert, molt bé l'invent del Seient Secret del Gran Teatre del Liceu si et toca una bona localitat a platea!

Recital final de màster

Molt interessant i complet el recital final de màster del pianista Xavier Iglesias Carré (amb la Jove Orquestra Barcino en la segona part -dirigida per Ximo Tarín Micó- per a la interpretació del Concert per a piano i orquestra núm. 1, en sol menor, Op. 25 de F. Mendelssohn). En la primera part, el pianista va oferir la Sonata en sol major Hob. XVI: 6 de J. Haydn, una selecció de les Estacions Op. 37 de P. I. Txaikovski (de Gener a Juny) i la Cançó i dansa núm. 7 i 8 de F. Mompou. Van destacar el Trio i l'Adagio de la sonata clàssica per l'ús del pedal. Del compositor rus, molt encertades en musicalitat i caràcter A la llar del foc (Gener), La nit blanca (Maig) i la primera secció de la Barcarola (Juny). I per últim, ens quedem amb les línies melòdiques entenedores de la primera dansa de les apreciades obres catalanes. Tot un bon recital final de màster (dedicat al professor Michel Wagemans), on la propina musical en acabar la segona part fou l'Octubre de P. I. Txaikovski. Moltes felicitats per l'exitós migdia del 27 de juny de 2015, a la Sala d'Orquestra de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).

L'OBC a la platja

Concert gratuït, a la platja de Sant Sebastià i amb tovallola! Iniciatives com aquesta són molt ben rebudes pel públic barceloní, el qual va escoltar una bona selecció d'obres clàssiques (que apareixen en algunes bandes sonores), interpretades per l'OBC, amb l'objectiu d'apropar-se als assistents i promocionar l'Orquestra.

Sota la direcció de Jaime Martin, ell mateix va presentar les diverses obres, com Júpiter (el missatger de l'alegria) de G. Holst, Així parlà Zaratustra de R. Strauss, el segon moviment del Concert per a clarinet de W. A. Mozart o Quadres d'una exposició (els dos últims números) de M. Mússorgski, entre d'altres.

No dubto que la sonorització just davant de l'orquestra fou més òptima, però naturalment a certes distàncies no es pot demanar massa... Cal valorar altres coses: la bona sensació d'escoltar música clàssica en viu estirats a la tovallola i en contacte amb la sorra o el quasi format d'un concert pop però de clàssica. Per cert, no hi va faltar el concurs Instagram de selfies! Els dos guanyadors van obtenir dos abonaments per a la propera temporada de l'OBC!

Fora de programa, van interpretar la sardana Juny (J. Garreta), Gabriel's Oboe amb unes veles blanques que es movien dins l'escenari (E. Morricone) i el Mambo de West Side Story (L. Bernstein). Sobre l'últim, el director va assajar dues vegades amb el públic el moment en què havíem d'exclamar "Mambo!". I en acabar la interpretació definitiva conjunta, va demanar que balléssim (classic disco?!) mentre sonava una nova repetició de la darrera propina. Bé, però crec que masses..., quatre en total.

Pràcticament dues hores de música i entreteniment a partir de les 20.30h del dissabte 20 de juny, amb molta promoció de l'Orquestra i, concretament, de la producció Pirates del Carib (que inclourà una projecció visual) de la nova temporada. Prou bé, sobretot després del concert, oi família?

La Locomotora Negra

Si al matí del 19 de juny gaudia de l'exposició Josep Valls, el retorn, a la nit, jazz vibrant al Palau de la Música amb la Locomotora Negra!

Feia anys que no veia en viu a la formació i vaig tenir la mateixa bona sensació d'aleshores. Van tocar alguns de propis, però sobretot la Big Band llueix amb els temes dels grans, com Count Basie o Duke Ellington, entre d'altres. I també van presentar l'útim disc amb I've got the world on a string, Love me or leave me o In a sentinental mood. En especial van destacar Flying home, la propina What a wonderful world (amb la veu del director Ricard Gili) i una medley de Fats Waller (el millor moment de la nit, amb el carismàtic pianista Tòfol Trepat!).

Què hi trobem en els concerts de La Locomotora Negra? Bon swing, solos (de saxo, trompeta i trombó), duets interessants (com el de les trompetes amb sordina), la sonoritat de les seccions de la Big Band, temes amb veu i el show que organitzen amb els micròfons o traduint lletres al català. Només un defecte: el so amplificat, saturat en diverses ocasions... I ara que ho recordo, per cert, anècdota en el segon pis del Palau: una parella ballant!

En resum, 17 temes + 3 bisos = 2 hores de bon rotllo! Els músics de La Locomotora Negra disfruten i fan disfrutar!

Josep Valls, el retorn

Doncs sí, una nova exposició d'interès organitzada per la Biblioteca de Catalunya. No hi podia faltar. Es recomana un bon esmorzar (com el del divendres 19 de juny) i després, una visita més que guiada a la Sala d'Exposicions.

Hi ha personatges que resten poc coneguts degut a circumstàncies històriques i, sens dubte, presenten una trajectòria vinculada al món musical del segle XX, rellevant pel nostre país. És el cas de Josep Valls, compositor i violoncel·lista exiliat a causa de la Guerra Civil, que fou elogiat pel propi Pau Casals.

Distribuïda entorn a documents de qualitat cedits per la família del músic a la Biblioteca, l'exposició Josep Valls, el retorn constitueix tot un homenatge al personatge i suposa la tornada de la seva música a la ciutat on va néixer. Hi trobem una selecció equilibrada de diversos materials, com fotografies, retalls de publicacions, programes de concert, notes i indicacions manuscrites, correspondència, fins i tot el paper secant usat per a la còpia de les seves composicions, i partitures, entre les quals hi destaca el Concert per a violoncel i orquestra.

Gràcies a la comissió, la mostra evidencia un resultat excel·lent. A més, fou inaugurada el passat 18 de maig amb la presència del Conseller de Cultura (Ferran Mascarell), la Directora de la Biblioteca de Catalunya (Eugènia Serra) i les comissàries de l'exposició (Anna Gudayol -Cap de la secció de Manuscrits- i M. Rosa Montalt -Cap de la secció de Música-). Ha estat oberta al públic entre el 19 de maig i el 20 de juny de 2015.

Per cert, qui no hagi pogut assistir-hi... Aquí tenen l'exposició virtual (cliquin): Josep Valls, el retorn. I passat l'estiu, animo a visitar la propera exposició de la secció de Música, que també serà comissionada per M. Rosa Montalt. Durant tot el mes d'octubre de 2015 a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya, el Microcosmos Josep Soler!

Mares i filles

Atret per la professionalitat de la Nina, no vaig dubtar en comprar una entrada pel musical de Clara Peya i David Pintó, Mares i filles. Es comptaven clarament els assistents a la funció del 30 de maig en el Teatre Gaudí. L'excusa de la nit era el futbol, que tristament goleja a qualsevol equip cultural. Però a més a més, les 22h no corresponen a una bona franja horària per a una hora de teatre musical de nova creació.

Només dues protagonistes a escena, Nina i Neus Pàmies, interpretant amb correcció els papers de mare i filla, respectivament, i acompanyades únicament al piano per Clara Peya. La trama argumental no és prou atractiva, i la composició musical no té suficient interès, deixant de banda que no comparteixo l'exhibició del piano vertical. Un sí al format íntim, la poca distància amb les intèrprets i un escenari ple de llibres! Un cop acabada la representació, la iniciativa de tertúlia formulada per la Nina va quedar frenada per la timidesa general i sobretot per la falta d'empenta del musical i un resultat que no va convèncer.