Royal Concertgebouw Orchestra

Avui al Palau de la Música, a les 20'30h del vespre ha actutat la famosa Royal Concertgebouw Orchestra, dirigida per Semyon Bychkov.

Tant l'orquestra com el director han restat correctes en la primera obra del vespre, el Concert per a piano núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador" de L. van Beethoven comptant amb Jean-Yves Thibaudet en el piano. En el primer moviment, el solista ha iniciat la seva intervenció de manera excèntrica i nerviosa, dibuixant els passatges virtuosos i el trino a trossos. Si és cert que ha lluït moments interpretatius en majúscules (com el canvi de ritme amb precisió i sonoritat concreta), no ha demostrat una constant netedat sobre el teclat ni estabilitat en el moviment sencer. En canvi, l'Adagio un poco mosso l'ha presentat molt cuidat. El darrer moviment ha patit alguna brusquedat i s'hi han apreciat dues ocasions errònies per part del pianista. En general, falta de dosi rítmica entre l'orquestra i el solista, fet que ha convertit el moviment en el menys favorable, amb un final orquestral de poca convicció.

Ara bé, el poema simfònic Ein Heldenleben [Una vida d'heroi] Op. 40 de R. Strauss interpretat per la Royal Concertgebouw Orchestra en la segona part ha estat l'obra del concert, demostrant l'admirada qualitat de la gran orquestra. Ha destacat el tractament cambrístic de diversos passatges, el poder melòdic/temàtic de la música i certs moments solístics (a càrrec del violinista Vesko Eschkenazy, encara que trontrollant en l'afinació del compromès agut final). S'hi esperaven una percussió i uns vents més rodons (dels quals, tres trompetes han intervingut darrere de l'escenari de manera molt notable). Però les cordes són brillants i lliures, amb una sonoritat de vidre que no és freqüent en les sales de concert. Per això, -encara que podria ser més òptim el rendiment orquestral- el centenar de músics units dóna un resultat indiscutiblement espectacular. Cap queixa per l'amplitud i la plasticitat en el gest de Semyon Bychkov, a través del qual ha pogut evidenciar la magnitud de la partitura i del compositor. Ara bé, queixes notòries pels elevats preus de les entrades i un públic irrespectuós amb els freqüents atacs de tos, els indesitjables caramels i els odiosos telèfons.

Gran Missa en do menor de W. A. Mozart

La tarda del passat diumenge 24 de gener va actuar a l'Auditori Sir John Eliot Gardiner amb The English Baroque Soloists. Dirigint de memòria tot el programa centrat en Wolfgang Amadeus Mozart, amb un gest agradable i plàstic, la seva interpretació i els resultats davant de l'orquestra no van ser tan espectaculars com les expectatives que genera.

D'entrada, mentre esperàvem il·lusionats la Simfonia núm. 20 en sol menor, K. 550, un sobtat canvi de programa anunciat en el mateix concert no fou gens favorable pel desordre rítmic generalitzat en l'execució de la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, "Júpiter". Les entrades no són regalades per contemplar segons quins jocs. A més, no va convèncer l'excés en la secció vent-metall per tal d'imprimir una interpretació més propera a G. F. Haendel que no comparteixo, fet que també es va entreveure a la segona part de la tarda. Res a veure amb l'Orchester Wiener Akademie del concert d'ahir al Gran Teatre del Liceu: s'entenien tant el discurs musical com els diferents timbres dels instruments antics -sobretot el dels vents i els greus orquestrals- i les articulacions de totes les cordes (lluint especialment en els pizzicati).

Ara bé, l'obra programada de la cita fou la Gran Missa en do menor, KV 427/417a, la qual no va deixar indiferent a ningú, corresponent amb tot allò esperat. Indubtable la qualitat de The Monteverdi Choir i les dues sopranos solistes. El cor va destacar per les frases musicals llargues i amb nota en el Qui tollis (a doble cor); però els tenors van mostrar-se sutilment presents en el Gloria in excelsis Deo; i malgrat que l'inici en l'exposició de la doble fuga no fou prou ordenat, la formació també va impressionar per l'espectre polifònic del doble cor en el Sanctus. Sobre les solistes, Amanda Forsythe prengué més protagonisme en registres, dinàmiques, fraseig, interpretació i t'obliga a restar concentrat. Sens dubte que la seva carta de presentació com a bona intèrpret fou el Kyrie (encara que els puristes es queixin de les seves "e" obertes...) i demostrà precisió dins del quartet solista soprano-flauta-oboè-fagot en la cadenza de l'Et incarnatus est. En canvi, no tan espectacular, Hannah Morrison va lluir lleugeresa en el Laudamus te i control en el duo Domine Deus, on les dues sopranos cantaren ben avingudes al mil·límetre i ni una va destacar per sobre de l'altra. Finalment, anotar que els fragments solistes masculins (tenor i baríton) foren interpretats per dues veus discretes del cor (Gareth Treseder i Alex Ashworth).

Per acabar i sota una interpretació excepcional, van regalar la propina mozartiana de l'Ave verum corpus, K. 618 amb les dues sopranos i The Monteverdi Choir sense partitura.

Beethoven + Irons / Gran Teatre del Liceu

No són freqüents propostes tan interessants com el Concert Beethoven - Irons que tingué lloc el passat dissabte 23 de gener en el Gran Teatre del Liceu. Un concert integrat completament per la música de Ludwig van Beethoven sota l'excel·lent Orchester Wiener Akademie, dirigida pel seu fundador Martin Haselböck.

Van interpretar la Simfonia núm. 7 en la major, Op. 92, conduïda de memòria pel seu director. Dinàmiques rodones (en totes les indicacions crescendo, diminuendo, forte i piano), timbres clars dels diferents vents i greus de l'orquestra (sobretot els contrabaixos), precisió en el ritme orquestral i en l'articulació de les cordes (els pizzicati en concret), alta qualitat dels sforzandi de L. van Beethoven i transparència de la partitura foren les característiques que s'apreciaren, junt a l'agradable sonoritat aspra dels instruments històrics d'encant innegable. Dels quatre moviments, destacà el segon, l'Allegretto.

Després de la pausa, va ser el torn d'escoltar Ah! perfido, Op. 65 (escena i ària per a soprano i orquestra), amb text de Pietro Metastasio, on la soprano Kerstin Avemo va resultar molt dramàtica en interpretació i creïble en el seu paper. I a continuació, Egmont, Op. 84, la inspirada música incidental del mestre de Bonn que escrigué pel drama homònim de Johann Wolfgang von Goethe (amb el text adaptat de Christopher Hampton per aquesta producció). De les deu parts, és més que coneguda l'obertura, però l'obra completa compta amb les intervencions de l'orquestra, les dues cançons de la soprano i el narrador, el qual fou interpretat per l'excel·lent actor Jeremy Irons.

Èxit rotund amb la interpretació d'Egmont traduïda en una ovació absoluta per a Jeremy Irons i la resta d'artistes, els quals van acceptar els aplaudiments del públic en quatre ocasions. A més de l'espectacular testimoni de l'actor, es recordarà el fragment de l'obra on s'hi afirma que les paraules no expressen allò que sí pot expressar la música.

Vetllada de luxe i ocasió única en el Gran Teatre del Liceu.

Valery Gergiev - Münchner Philharmoniker

R. Wagner. Lohengrin, Preludi del primer acte, WWV 75

A. Scriabin. Simfonia núm. 4, Op. 54, "Poema de l'èxtasi"

P. I. Txaikovski. Simfonia núm. 6, en si menor, Op. 74, "Patètica"

[Barcelona, L'Auditori, 17/1/2016, 19h]

Valery Gergiev is unique. You have to listen his sound.