Gran Missa en do menor de W. A. Mozart

La tarda del passat diumenge 24 de gener va actuar a l'Auditori Sir John Eliot Gardiner amb The English Baroque Soloists. Dirigint de memòria tot el programa centrat en Wolfgang Amadeus Mozart, amb un gest agradable i plàstic, la seva interpretació i els resultats davant de l'orquestra no van ser tan espectaculars com les expectatives que genera.

D'entrada, mentre esperàvem il·lusionats la Simfonia núm. 20 en sol menor, K. 550, un sobtat canvi de programa anunciat en el mateix concert no fou gens favorable pel desordre rítmic generalitzat en l'execució de la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, "Júpiter". Les entrades no són regalades per contemplar segons quins jocs. A més, no va convèncer l'excés en la secció vent-metall per tal d'imprimir una interpretació més propera a G. F. Haendel que no comparteixo, fet que també es va entreveure a la segona part de la tarda. Res a veure amb l'Orchester Wiener Akademie del concert d'ahir al Gran Teatre del Liceu: s'entenien tant el discurs musical com els diferents timbres dels instruments antics -sobretot el dels vents i els greus orquestrals- i les articulacions de totes les cordes (lluint especialment en els pizzicati).

Ara bé, l'obra programada de la cita fou la Gran Missa en do menor, KV 427/417a, la qual no va deixar indiferent a ningú, corresponent amb tot allò esperat. Indubtable la qualitat de The Monteverdi Choir i les dues sopranos solistes. El cor va destacar per les frases musicals llargues i amb nota en el Qui tollis (a doble cor); però els tenors van mostrar-se sutilment presents en el Gloria in excelsis Deo; i malgrat que l'inici en l'exposició de la doble fuga no fou prou ordenat, la formació també va impressionar per l'espectre polifònic del doble cor en el Sanctus. Sobre les solistes, Amanda Forsythe prengué més protagonisme en registres, dinàmiques, fraseig, interpretació i t'obliga a restar concentrat. Sens dubte que la seva carta de presentació com a bona intèrpret fou el Kyrie (encara que els puristes es queixin de les seves "e" obertes...) i demostrà precisió dins del quartet solista soprano-flauta-oboè-fagot en la cadenza de l'Et incarnatus est. En canvi, no tan espectacular, Hannah Morrison va lluir lleugeresa en el Laudamus te i control en el duo Domine Deus, on les dues sopranos cantaren ben avingudes al mil·límetre i ni una va destacar per sobre de l'altra. Finalment, anotar que els fragments solistes masculins (tenor i baríton) foren interpretats per dues veus discretes del cor (Gareth Treseder i Alex Ashworth).

Per acabar i sota una interpretació excepcional, van regalar la propina mozartiana de l'Ave verum corpus, K. 618 amb les dues sopranos i The Monteverdi Choir sense partitura.