El Segon Palau

El passat 24 d'octubre de 2012 va tenir lloc al Palau de la Música Catalana l'última de les quatre sessions del cicle El Primer Palau. Els intèrprets participants en aquesta ocasió tornaven a disputar-se el premi, com en el primer concert, a través de la veu del violí i de l'ànima del piano. Però vaig tenir la sensació que aquell vespre va ser més ric i variat, respecte el de l'anterior 4 d'octubre, gràcies al repertori dels joves Lucas Bienzobas i Félix Ardanaz.

Precisament, sobre el tipus de repertori i la seva tria voldria centrar les meves reflexions i impressions. És més, primer anotaré algunes preguntes que recordo haver-me formulat i desxifrat durant els quasi bé 90 minuts de música; i més tard, potser escriuré alguna de les respostes possibles. Les preguntes... Tot intèrpret pot tocar qualsevol repertori? Cal prioritzar les obres o el resultat de l'actuació? Com sonaria la interpretació amb deu anys més d'edat? L'ordre en el programa interessa, condiciona o ajuda al músic? En un concurs s'ha de pensar en el públic/jurat o en un mateix? Aspectes tècnics i qüestions sonores o qüestions sonores i aspectes tècnics?

Per una banda, el violinista Lucas Bienzobas va lluitar davant de la dificultat de la Sonata per a violí sol, op. 27 núm. 2 d'Eugène Ysaÿe i després va interpretar la Sonata per a violí i piano núm. 7 (op.30 núm. 2) en do menor de Ludwig van Beethoven. Malgrat la seva força a l'escenari, l'apassionada gesticulació i els seus 18 anys, la primera partitura podria passar-li factura quant a la classificació.

I en canvi, el pianista Félix Ardanaz, d'execució precisa i amb moments interpretatius d'elevada qualitat sonora, va demostrar personalitat i bona tria en el seu repertori. A destacar l'estratègica col·locació del Nocturn núm. 20 en do sostingut menor de Frédéric Chopin entre les virtuoses obres de Maurice Ravel (Gaspard de la nuit, "Ondine" i "Scarbo") i Franz Liszt (Mephisto Waltz). I especial menció a l'espectacular obra contemporània Tora! Tora! Tora! (Cadenza Apocalittica) de la col·lecció Makrokosmos del compositor americà George Crumb, que requereix -entre altres aspectes- de la veu del propi intèrpret!

Novament, que guanyi el millor! Però només dir que, amb la valoració del repertori dels quatre intèrprets dels dos concerts que vaig assistir, n'hi ha un que destaca sòlidament.