Merda d'artista en el Grec Festival de Barcelona 2014

Les 21h del vespre del dissabte 19 de juliol i una nova proposta improvisada per les 23h de la nit. No teníem ni les entrades a punt. Tornava a estar acompanyat al Teatre Poliorama: em preguntava per què havia vingut a veure amb mi Merda d'artista (sense saber de què anava l'obra...) i seguia pensant per què nassos m'havia dit, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Plorar de riure és poc! Quina funció! Moltes felicitats per un nou musical d'alta qualitat! En especial, als autors de l'obra, de la composició musical i de les lletres de les cançons: Ferran González i Joan Miquel Pérez.

A partir del repàs de la vida de l'artista italià Piero Manzoni (1933-1963) i de la seva controvertida obra, es planteja novament el concepte d'art i com ha de ser la seva consideració. Entre les seves creacions, la més famosa va ser un conjunt de llaunes signades i plenes de... [títol del musical]. Una comèdia de diàlegs divertits i frescos, ràpids i, fins i tot, exagerats (en positiu); una segona part que baixa una mica només per la pròpia història del protagonista i l'alt nivell de la primera; cançons que presenten l'herència dels clàssics i una música bona que conté estètiques diferents, passant pel jazz fins a incloure elements de retòrica amb finalitat irònica de gran efecte.

Tot el repartiment és excepcional, i els músics també tenen diàlegs, fet que dóna més frescor encara, sobretot quan hi ha atacs de riure a l'escenari incontrolables! Igual que les interrupcions voluntàries i escrites de la dramatúrgia, canviant de dimensió, comentant accions que passen en escena entre els mateixos actors i trencant l'espai entre escenari i públic. Ara bé, els meus preferits en són dos: la galerista i en Manzoni.

Incomptables els moments durant les dues hores de funció que la galerista, representant de l'artista, m'has fet riure! Potser el paper més vistós pels excessos d'alcohol i droga, però el nivell interpretatiu de Gemma Martínez i la seva veu són de nota. L'escena en què toques el piano és tronxant!

I l'artista..., en Piero Manzoni... T'havia vist i escoltat per primera vegada a Fama, el musical, l'any 2004. Vaig saber que eres un gran actor amb les primeres paraules que pronunciaves i tenies allò necessari per emocionar-me quan cantes. La manera de dir les lletres i com fas servir la teva veu -els teus diferents timbres i registres- són la combinació adequada i el perquè de la meva admiració. Ferran González, ho has tornat a fer deu anys després i en tots els teus projectes. Malgrat que l'instrument va canviant per diversos factors -és inevitable, tots ens fem joves...-, sobre aquesta màgia que tens, please, don't lose it...

No em cansaré de felicitar-vos una vegada més i espero que prorrogueu! Hi tornaré!

Porgy & Bess al Liceu

Aquella tarda del passat 12 de juliol vaig baixar a llegir a Barcelona. Un llibre força interessant dels que no cal acabar-los ràpidament. Tenia clar que aniria a veure alguna funció de Porgy & Bess en el Gran Teatre del Liceu, però no acostumo a anar-hi els dissabtes. Decisió d'última hora, proposta d'última hora i sorpresa d'última hora. Vaig acabar acompanyat a la platea del Liceu i només pensava per què nassos em va dir, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?

Summertime
And the livin' is easy
Fish are jumpin'
And the cotton is high

Oh your daddy's rich
And your ma is good lookin'
So hush little baby
Don't you cry

One of these mornings
You're going to rise up singing
And you'll spread your wings
And you'll take to the sky

Till that morning
There ain't nothing can harm you
With daddy and mammy
Standing by

Amb aquesta gran cançó de bressol comença Porgy & Bess. Si hagués de triar i en un altre context, suggeriria les grans versions d'Ella Fitzgerald i Lena Horne del Summertime, però la de Siphamandla Yakupa en el paper de Clara va ser realment preciosa aquella nit d'estiu.

Xoleta Sixaba va ser molt aclamat pel públic per la seva interpretació de Porgy; i en canvi, la Bess d'aquella funció, Nonhlanhla Yende, va tenir una força escènica i un caràcter vocal molt més poderosos. Crec que la força és la paraula adequada per a definir la Bess, enmig d'un món d'amants, d'amor, de lluita, d'assassinats i de droga.

I love you, Porgy és una de les melodies que tinc fixades al cap i al cor des del primer dia que la vaig sentir, i en la veu d'una Bess molt especial. I què dir de la intensa My man's gone now, d'una Serena com Arline Jaftha. I de les intervencions tan ben teatralitzades de Maria amb Fikile Mthetwa.

Amb números coreogràfics de Sibonakaliso Ndaba, la direcció d'escena de Christine Crouse i l'escenografia i vestuari de Michael Mitchell, la producció de la Cape Town Opera va ser tot un èxit a Barcelona. L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va sonar renovada gràcies a la direcció musical de Tim Murray i cal destacar la presència del Cor de la Cape Town Opera. Hi ha alguns que insisteixen en un debat estèril sobre la partitura, on s'hi respira jazz i blues, centrat en la pregunta següent: és una òpera o un musical? La meva resposta: Porgy & Bess. Òpera en tres actes. Llibret d'Ira Gerswhin i DuBose Heyward basat en la novel·la i l'obra de teatre Porgy de DuBose i Dorothy Heyward. Música de George Gershwin.

Summertime...



An evening with Paul Anka

Després d'una breu introducció instrumental amb les primeres notes del Somewhere, el gran Paul Anka apareix a la platea i saluda a tothom pel passadís central fins arribar a l'escenari. Espectacular. Només les grans estrelles s'ho poden permetre.

Així és com va començar la clausura de la segona edició del Festival Jardins de Pedralbes, la memorable nit del 10 de juliol de 2014.

L'energètic i incansable cantant, compositor i actor Paul Anka va fer vibrar a tot l'auditori, que va estar pràcticament dret durant tot el seu show. El crooner va repassar molts dels seus grans èxits, com Diana, Put your hand on my shoulder, My home town, My heart sings i molts més. Impressionant quan va interpretar Do I love you?, ell sol a la veu i al piano, demostrant les seves idees musicals en l'arranjament en viu. I encara més imponent quan va dirigir la seva orquestra, deixant que el seu trompetista pugés la temperatura fins a aquelles notes i fent volar la seva batuta com a part final d'aquell clímax musical.

Si el crooner va restar imparable durant tota la nit, fent-se fotografies, abraçant al públic, divertint-se i fent divertir a tots, a més de ser proper, va demostrar el perquè de la seva vocalitat.

Recordo una anècdota força curiosa, fruit de la passió d'una fan que va cridar al seu ídol des de la última fila de la graderia més llunyana a l'escenari. Paul Anka va convidar-la a l'escenari i ella sense pensar-ho, va baixar. Mentrestant, com que el camí era llarg, una altra amb la localitat a platea, va aprofitar l'ocasió i va desfilar pel passadís lateral i va saltar als braços del seu ídol. L'altra no va poder arribar-hi mai. Una gran decepció de tots els que vam viure la farsa no vam poder silenciar el fet, però l'artista no va entendre-ho enmig del teatre d'aquella oportunista inapropiada, per no qualificar-la amb altres adjectius. Per sort, al final del concert, la vertadera fan va reservar-se i va pujar a ballar amb l'artista. D'alguna manera o una altra, va fer-se justícia...

Anècdotes a part, un dels moments més emotius de la nit va arribar quan -a través de la projecció d'un audiovisual- el músic que ha escrit les cançons més recordades dels artistes més famosos va repassar i mostrar la seva trajectòria artística i familiar, evidenciant la seva passió per la vida i les ganes de viure.

I no podem oblidar la interpretació de New York, New York i encara menys la de My Way. Sens dubte, malgrat que Frank Sinatra va fer eterna la cançó i molts altres l'han versionat, esdevé d'una intensitat indescriptible veure en viu al seu creador congelant-la en el temps. Què més es pot demanar? El gran Paul Anka cantant My Way!

Però la nit no acabava aquí. L'organització va apostar en aquesta edició per una pista de ball enmig dels jardins amb un DJ que punxava fins a certes hores nocturnes. Gelats, refrescos, copes i ball. Grans hits de música dance, soul i disco amb bases electròniques molt renovades. Curiosament, un dels grans que sonaven amb més freqüència era Michael Jackson. Ben triat, doncs sí, Michael Jackson & Paul Anka, sinó escoltin This is it o Love never felt so good.

Tota una celebració per a una vetllada amb bons amics i amb bones retrobades. I per finalitzar-la, invitació a copa de cava al Sutton Club de Barcelona. Felicitats a tot el Festival Jardins de Pedralbes!

Kevin Costner en el Festival Jardins de Pedralbes

I tu, on has estat tot aquest temps? Algú va dir-me això el 2 de juliol de 2014. Ho recordaré sempre. Podria ser un bon títol per a una pel·lícula de Hollywood o part de la lletra d'una gran balada. Justament, el dia anava de cine i música.

Kevin Costner & Modern West van actuar aquella nit en el Festival Jardins de Pedralbes. Un auditori ple va centrar la mirada en el gran actor, productor i director americà, recordat per Dances with wolves o The Bodyguard, entre altres títols. El secret de l'èxit és el poder de les lletres, les quals parlen d'històries properes per a tots, dels sentiments més humans, de l'amor, de la vida.

 

La naturalitat de la superestrella va enamorar al públic barceloní, perquè se'l guanya quan presenta les cançons o quan explica algunes anècdotes divertides. Com aquella del seu pare i les seves reaccions de no-aprovació davant d'un fill que li anuncia primer que vol ser actor, després director, i ara també músic.

A més de la mescla de lletres, melodies i harmonies properes, i el seu estil natural, la veu esquinçada és molt adequada pel so americà força rockabilly que ofereix. Igual que les veus dels altres membres de la banda, junt amb les guitarres, la bateria i el violí, van interpretar alguns temes com 90 miles an hour, Ashes turn to strom i Turn it on.

Des de 2007, Kevin Costner & Modern West han gravat quatre àlbums i després d'estar de gira el darrer any per Estats Units, la seva visita a Barcelona ha estat molt destacable. El resultat és un Kevin Costner satisfet que va celebrar el final del concert amb cava, davant del Palau de Pedralbes. Obrint l'ampolla, passejant de punta a punta per l'escenari i saludant a tots de manera espontània, va brindar amb la ciutat.

I sí, després d'un dia de pel·lícula i música, les meves impressions i sensacions dialoguen, observen, pregunten: Kevin, a qui cantes Never losing you fent aturar el temps, obrint els braços i mirant el cel? Yes... His Eye Is On The Sparrow.