Les 21h del vespre del dissabte 19 de juliol i una nova proposta improvisada per les 23h de la nit. No teníem ni les entrades a punt. Tornava a estar acompanyat al Teatre Poliorama: em preguntava per què havia vingut a veure amb mi Merda d'artista (sense saber de què anava l'obra...) i seguia pensant per què nassos m'havia dit, aquell 2 de juliol, I tu, on has estat tot aquest temps?
Plorar de riure és poc! Quina funció! Moltes felicitats per un nou musical d'alta qualitat! En especial, als autors de l'obra, de la composició musical i de les lletres de les cançons: Ferran González i Joan Miquel Pérez.
A partir del repàs de la vida de l'artista italià Piero Manzoni (1933-1963) i de la seva controvertida obra, es planteja novament el concepte d'art i com ha de ser la seva consideració. Entre les seves creacions, la més famosa va ser un conjunt de llaunes signades i plenes de... [títol del musical]. Una comèdia de diàlegs divertits i frescos, ràpids i, fins i tot, exagerats (en positiu); una segona part que baixa una mica només per la pròpia història del protagonista i l'alt nivell de la primera; cançons que presenten l'herència dels clàssics i una música bona que conté estètiques diferents, passant pel jazz fins a incloure elements de retòrica amb finalitat irònica de gran efecte.
Tot el repartiment és excepcional, i els músics també tenen diàlegs, fet que dóna més frescor encara, sobretot quan hi ha atacs de riure a l'escenari incontrolables! Igual que les interrupcions voluntàries i escrites de la dramatúrgia, canviant de dimensió, comentant accions que passen en escena entre els mateixos actors i trencant l'espai entre escenari i públic. Ara bé, els meus preferits en són dos: la galerista i en Manzoni.
Incomptables els moments durant les dues hores de funció que la galerista, representant de l'artista, m'has fet riure! Potser el paper més vistós pels excessos d'alcohol i droga, però el nivell interpretatiu de Gemma Martínez i la seva veu són de nota. L'escena en què toques el piano és tronxant!
I l'artista..., en Piero Manzoni... T'havia vist i escoltat per primera vegada a Fama, el musical, l'any 2004. Vaig saber que eres un gran actor amb les primeres paraules que pronunciaves i tenies allò necessari per emocionar-me quan cantes. La manera de dir les lletres i com fas servir la teva veu -els teus diferents timbres i registres- són la combinació adequada i el perquè de la meva admiració. Ferran González, ho has tornat a fer deu anys després i en tots els teus projectes. Malgrat que l'instrument va canviant per diversos factors -és inevitable, tots ens fem joves...-, sobre aquesta màgia que tens, please, don't lose it...
No em cansaré de felicitar-vos una vegada més i espero que prorrogueu! Hi tornaré!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada