Surt el sol a Edimburg

L'any 2007 es va estrenar el musical Sunshine on Leith, creat per Stephen Greenhorn i basat en temes musicals del grup pop-folk escocès The Proclaimers (dels germans besons Reid: Charlie i Craig). Més tard, en el 2013, va aparèixer la banda sonora i la pel·lícula basada en el musical, amb els arranjaments musicals de Paul Englishby. El film (sota la direcció de Dexter Flethcer) és deliciós perquè conté un argument que se centra en allò tan necessari anomenat 'amor'. I a més, llueix unes vistes espectaculars d'Edimburg (fotografia de George Richmond).

Tot el repartiment és equilibrat tant en interpretació vocal com dramàtica i no hi destaca cap nom en concret. Ara bé, les veus femenines tendeixen a evidenciar certes traces clàssiques en la tècnica vocal; en aquest sentit, potser hagués estat més favorable el cant modern. Hi intervenen: George MacKay, Antonia Thomas, Peter Mullan, Jane Horrocks, Kevin Guthrie, Freya Mavor, Jason Flemyng, Paul Brannigan...

Dels temes de la banda sonora, són d'interès Then I met you (l'intens duo entre George MacKay i Antonia Thomas), Sunshine on Leith (la balada de Jane Horrocks, amb el cor trencat, acompanyada de la intrumentació celta dels violins i de la flauta) i el número final d'exteriors amb tots els personatges i alguns centenars més (coreografiat segons els cànons estètics de les pel·lícules musicals, d'efecte, amb modulació inclosa) a partir del vistós tema I'm gonna be (500 miles).

Només uns dies de reposició als Cinemes Texas de Barcelona (en versió original i subtítols en català), un gran descobriment per a la nit del 30 d'agost del 2015.

Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada

Una nova proposta del Festival Castell de Peralada a les 22h de l'11 d'agost d'enguany que preludiava una nit única de manera indubtable. Amb el nom de Gregory Porter i el seu enregistrament Liquid Spirit -amb el qual va guanyar el Grammy al millor àlbum vocal de jazz-, l'èxit de la cita musical era més que evident.

En aquesta ocasió, la primera part del concert fou conduïda per Myles Sanko, un cantant britànic emergent que va suposar tota una sorpresa pels assistents. El seu so Motown dels anys 60 i 70 va omplir l'Auditori Parc del Castell d'energia. Apostant més pels temes up-tempo que les balades i demostrant el seu timbre vocal (encara que va usar de manera habitual i desenfada el registre trencat, junt amb l'excés de motius lliures), va convèncer al públic amb la seva banda de vuit músics. Invita a ballar i, entre alguns dels temes, els més recordats són High on you, Forever dreaming (títol homònim del segon disc que presentava) o Come on home (aconseguint que cantéssim l'enganxosa tornada amb allò de "Oh, I need you, more than you know, more than you know..."). També va incloure la seva versió medley de les adorables Mercy Mercy Me (The ecology) i What's going on de Marvin Gaye! En acabar l'actuació, durant la mitja part va oferir la venda dels seus enregistraments, signant-los, parlant i fotografiant-se distesament amb els interessats.

Després del descans, vam tenir l'oportunitat de gaudir i disfrutar de l'esperat Gregory Porter. És indiscutible i fou evident la seva vocalitat i solidesa escènica, presents des del primer a l'últim instant del seu directe. Per això, entre altres motius, l'artista californià és considerat mundialment com el referent vocal del jazz contemporani. El secret de la seva música és l'elegància i equilibri en soul, jazz, blues i gospel. Sobretot, la senzillesa que posseeix fa lluir la seva riquesa tímbrica -en tots els diferents registres-, i la dosificació i adequació dels recursos provoca l'admiració i l'impacte en el públic, com l'inacabable agut únic que fou alimentat amb profunditat, entre alguns dels moments en majúscules que ens va fer viure. Però a més a més, Gregory Porter s'acompanya d'uns músics que també sonen com un autèntic enregistrament en viu: Chip Crawford (piano), Emanuel Harrold (bateria), Jahmal Nichols (baix) i Yohsuke Satoh (saxo).

Aturem-nos a comentar els temes de Gregory Porter més importants del concert en el Festival Castell de Peralada i algunes impressions. Hey Laura és un d'aquells que expliquen històries del dia a dia i sí, va seduir. I en canvi, Liquid spirit, actiu, enèrgic i directe, atrapà a l'Auditori per les constants línies obstinades i turn around cíclics, amb el reforç de la intencionalitat del "Go 'head and clap your hands now". Però mentre que la poètica de No love dying et fa reflexionar, Water under bridges va suposar una de les balades de la vetllada, interpretada només amb les suggerències de Chip Crawford al piano. Sens dubte, Gregory Porter va aconseguir aquell clima íntim i nostàlgic d'un temps i d'un amor passats -sota l'espectacle del cel empordanès ple d'estels- a través de les intenses lletres, com "even our worst days are better than loneliness"... Ara bé, si algú vol anotar quina va ser la vertadera balada de la nit i del concert, per composició i per interpretació, no s'enganyin: Brown grass. Recordin, sisplau: Brown grass. D'ella emana el poder de la sinceritat i la reflexió sobre un mateix. Calia ser-hi allà, tancant els ulls, endinsant-te en els versos, contemplant la ressonància dels greus melòdics, i ensumant i sentint aquell perfum, aquell perfum nocturn enmig de l'agradable temperatura de Peralada. Quin moment... Disculpin, disculpin si sóc massa poètic, però és el meu text, el meu temps i el meu espai. Per acabar, la sorpresa extra de Gregory Porter que va rematar als assistents amb una pronúncia i dicció en castellà perfectes: Quizás, quizás, quizás!

Què més podíem demanar? Ja ho vam demanar després al Cotton, amb tertúlia estiuenca, musical i gastronòmica. I per cert, un any més felicito a l'Organització del Festival Castell de Peralada per l'exitós resultat artístic de la nit i afirmo: "Gregory Porter captiva Peralada gràcies a la innata pau en la seva vocalitat. Tot és fàcil i natural".

"Concert Sibelius" a l'Ajuntament d'Hèlsinki

Un concert dedicat íntegrament a obres de Jean Sibelius a les 13h del migdia i amb bons músics és una delícia d'entrada. On i quan tingué lloc? A l'Ajuntament d'Hèlsinki, el 3 d'agost de 2015 i, a sobre, entrada lliure! I què més...? Un total de quatre obres, tres intèrprets i tota la sala plena durant els 45 minuts de música.

El primer tast musical fou Malinconia Op. 20, a càrrec del duo de violoncel (Tuomas Lehto) i piano (Roope Gröndahl). Una obra d'interès perquè primer se'ns presenta el violoncel sol i després continua el piano també en solitari. A més de ser una composició virtuosística, també és cambrística, i així ho demostraren els dos músics (obviant els dos petits moments en què no van extingir el so alhora). S'aprecià com el pianista no va resoldre amb claredat els passatges més àgils; en canvi, el violoncel·lista -excepte puntualitats en afinació- va destacar per sobre del piano i evidencià correcció tècnica. Fins aquí l'única mostra del concert per a duo de cambra.

A través de les tres composicions interpretades posteriorment, el duo s'amplià a formació trio amb la incorporació del violí (Kreeta-Julia Heikkilä), fent sonar primerament l'Allegro en re menor (cal consultar el catàleg d'obres, en uns dies...) i comunicant amb personalitat el caràcter. En acabar, van oferir també l'Allegro en re major, JS 27. Malgrat algunes irregularitats entre les cordes en el passatge sense piano i el cansament tècnic de la violinista en el final, el trio va lluir en precisió pel pizzicato comú, en la tria de l'obra i sobretot en la simpàtica traducció del quasi divertimento. I per fi, la partitura del concert, el Piano Trio en do major ("Lovisa Trio"), JS 208 on el grup de cambra va encisar al públic durant el Piu lento i el Lento del segon moviment. Els tres rols instrumentals es definiren bé i podríem valorar-los de la forma següent: violí / correcte (so agradable i cuidat, però amb afinació dubtosa en octaves i alguns intervals); violoncel / el més preparat (bon legato, presència i noblesa en el so); piano / el més músic (precisió en acords i personalitat). La combinació de tots tres instrumentistes donà com a resultat un grup de música de cambra molt ben avingut, organitzat a través del piano, i que es va caracteritzar per l'equilibri dinàmic del conjunt i l'equilibri en les diferents línies sonores.

BRQ Vantaa Festival

El 2 d'agost de 2015, va sonar música de Johann Sebastian Bach a l'Església de Sant Llorenç (a Vantaa) dins del BRQ Vantaa Festival. A càrrec de Markku Luolajan-Mikkola (viola de gamba) i Mahan Esfahani (clavicèmbal), el duo interpretà: Sonata en sol major (BWV 1027), Sonata en sol menor (BWV 1029), Sonata en re major (BWV 1028) i Trio-sonata en re menor (BWV 527).

El programa de mà escrit pel mateix intèrpret de tecla -molt ben redactat però bastant tècnic i amb algunes traces de musicologia especulativa que generen interessants debats a l'entorn de la música bachiana- ja era un indici del tipus de concert que assistíem: per a especialistes i/o amants de la música antiga. Amb una breu presentació prèvia a la música (citant el canvi d'ordre en el programa tal i com s'ha anotat en les ratlles anteriors), el constructor del clavicèmbal entre el públic, les paraules de proximitat i humor del teclista, i la propina musical a partir d'uns fragments de la primera sonata, vam escoltar la música de J. S. Bach que requereix sens dubte una clara tècnica instrumental. De tot el repertori, ens quedem amb l'Adagio (1r moviment) i l'Allegro (4t moviment) de la Sonata en re major per a viola de gamba i clavicèmbal (BWV 1028) per l'equilibri tècnic, sonor i d'afinació junt al bon esperit cambrístic i enteniment del duo.