Una nova proposta del Festival Castell de Peralada a les 22h de l'11 d'agost d'enguany que preludiava una nit única de manera indubtable. Amb el nom de Gregory Porter i el seu enregistrament Liquid Spirit -amb el qual va guanyar el Grammy al millor àlbum vocal de jazz-, l'èxit de la cita musical era més que evident.
En aquesta ocasió, la primera part del concert fou conduïda per Myles Sanko, un cantant britànic emergent que va suposar tota una sorpresa pels assistents. El seu so Motown dels anys 60 i 70 va omplir l'Auditori Parc del Castell d'energia. Apostant més pels temes up-tempo que les balades i demostrant el seu timbre vocal (encara que va usar de manera habitual i desenfada el registre trencat, junt amb l'excés de motius lliures), va convèncer al públic amb la seva banda de vuit músics. Invita a ballar i, entre alguns dels temes, els més recordats són High on you, Forever dreaming (títol homònim del segon disc que presentava) o Come on home (aconseguint que cantéssim l'enganxosa tornada amb allò de "Oh, I need you, more than you know, more than you know..."). També va incloure la seva versió medley de les adorables Mercy Mercy Me (The ecology) i What's going on de Marvin Gaye! En acabar l'actuació, durant la mitja part va oferir la venda dels seus enregistraments, signant-los, parlant i fotografiant-se distesament amb els interessats.
En aquesta ocasió, la primera part del concert fou conduïda per Myles Sanko, un cantant britànic emergent que va suposar tota una sorpresa pels assistents. El seu so Motown dels anys 60 i 70 va omplir l'Auditori Parc del Castell d'energia. Apostant més pels temes up-tempo que les balades i demostrant el seu timbre vocal (encara que va usar de manera habitual i desenfada el registre trencat, junt amb l'excés de motius lliures), va convèncer al públic amb la seva banda de vuit músics. Invita a ballar i, entre alguns dels temes, els més recordats són High on you, Forever dreaming (títol homònim del segon disc que presentava) o Come on home (aconseguint que cantéssim l'enganxosa tornada amb allò de "Oh, I need you, more than you know, more than you know..."). També va incloure la seva versió medley de les adorables Mercy Mercy Me (The ecology) i What's going on de Marvin Gaye! En acabar l'actuació, durant la mitja part va oferir la venda dels seus enregistraments, signant-los, parlant i fotografiant-se distesament amb els interessats.
Després del descans, vam tenir l'oportunitat de gaudir i disfrutar de l'esperat Gregory Porter. És indiscutible i fou evident la seva vocalitat i solidesa escènica, presents des del primer a l'últim instant del seu directe. Per això, entre altres motius, l'artista californià és considerat mundialment com el referent vocal del jazz contemporani. El secret de la seva música és l'elegància i equilibri en soul, jazz, blues i gospel. Sobretot, la senzillesa que posseeix fa lluir la seva riquesa tímbrica -en tots els diferents registres-, i la dosificació i adequació dels recursos provoca l'admiració i l'impacte en el públic, com l'inacabable agut únic que fou alimentat amb profunditat, entre alguns dels moments en majúscules que ens va fer viure. Però a més a més, Gregory Porter s'acompanya d'uns músics que també sonen com un autèntic enregistrament en viu: Chip Crawford (piano), Emanuel Harrold (bateria), Jahmal Nichols (baix) i Yohsuke Satoh (saxo).
Aturem-nos a comentar els temes de Gregory Porter més importants del concert en el Festival Castell de Peralada i algunes impressions. Hey Laura és un d'aquells que expliquen històries del dia a dia i sí, va seduir. I en canvi, Liquid spirit, actiu, enèrgic i directe, atrapà a l'Auditori per les constants línies obstinades i turn around cíclics, amb el reforç de la intencionalitat del "Go 'head and clap your hands now". Però mentre que la poètica de No love dying et fa reflexionar, Water under bridges va suposar una de les balades de la vetllada, interpretada només amb les suggerències de Chip Crawford al piano. Sens dubte, Gregory Porter va aconseguir aquell clima íntim i nostàlgic d'un temps i d'un amor passats -sota l'espectacle del cel empordanès ple d'estels- a través de les intenses lletres, com "even our worst days are better than loneliness"... Ara bé, si algú vol anotar quina va ser la vertadera balada de la nit i del concert, per composició i per interpretació, no s'enganyin: Brown grass. Recordin, sisplau: Brown grass. D'ella emana el poder de la sinceritat i la reflexió sobre un mateix. Calia ser-hi allà, tancant els ulls, endinsant-te en els versos, contemplant la ressonància dels greus melòdics, i ensumant i sentint aquell perfum, aquell perfum nocturn enmig de l'agradable temperatura de Peralada. Quin moment... Disculpin, disculpin si sóc massa poètic, però és el meu text, el meu temps i el meu espai. Per acabar, la sorpresa extra de Gregory Porter que va rematar als assistents amb una pronúncia i dicció en castellà perfectes: Quizás, quizás, quizás!
Què més podíem demanar? Ja ho vam demanar després al Cotton, amb tertúlia estiuenca, musical i gastronòmica. I per cert, un any més felicito a l'Organització del Festival Castell de Peralada per l'exitós resultat artístic de la nit i afirmo: "Gregory Porter captiva Peralada gràcies a la innata pau en la seva vocalitat. Tot és fàcil i natural".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada