MCB 2016 - Semifinal (matí)

Avui en el Petit Palau i a les 10h del matí, tres dels sis semifinalistes han interpretat els seus respectius repertoris. Cadascun és d'uns 50 minuts i el programa és lliure, només amb dues condicions: obra obligatòria d'un compositor espanyol i no es poden incloure obres ja audicionades en les proves anteriors. Per accedir a la semifinal, cal que els concursants hagin obtingut una nota mitjana mínima de 8 punts -sobre 10- i s'obté a partir del següent procediment: mitjana entre la puntuació de la segona prova (addicionant un 10%) i la de la primera prova (restant un 10%).

Dels tres pianistes i per diverses raons, comento únicament la interpretació de Shiori Kuwahara (20 anys, Japó). Ha iniciat el seu testimoni amb la Danza española núm. 5 Op. 37, "Andaluza", d'E. Granados, sota una agògica pròpia i una part central lenta de visible musicalitat. Després, malgrat que la seva qualitat en el forte és inferior al del seu piano, ha lluït tècnica i una aportació sencera a través dels Tres fragments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky. I per tancar el seu repertori, ha triat la Sonata en si menor de F. Liszt. Encara que ha mancat el contingut a l'inici de la partitura, l'agilitat virtuosística en termes de lleugeresa no hi ha faltat i sobretot, ha destacat en les seccions lentes pel domini en la dinàmica piano regalant una enorme pau interior artística.

A la tarda serà el torn dels tres semifinalistes restants.

MCB 2016 - 2a prova eliminatòria

Dels 81 concursants de l'edició d'enguany, un total de 19 pianistes han pogut accedir a les audicions de la segona prova eliminatòria (dijous 10 i divendres 11 de març de 2016 en el Petit Palau), repartides en quatre sessions. En aquesta fase del Concurs Internacional de Música Maria Canals, els pianistes acceptats són aquells que han obtingut una qualificació mitjana mínima de 7 punts -sobre 10- de la primera audició i interpretaran un programa d'uns quaranta minuts centrat en: una obra romàntica segons una relació d'obres proposades per l'organització (S. Rachmaninov, J. Brahms, C. Franck, R. Schumann, F. Schubert, F. Chopin o F. Liszt); una obra completa o una col·lecció completa o bé un o diversos números d'una col·lecció a partir d'una llista obligatòria de compositors del segle XX (M. Balakirev, M. Blancafort, C. Debussy, F. Mompou, X. Montsalvatge, F. Poulenc, S. Prokofiev o M. Ravel, entre d'altres); i per últim, una obra contemporània posterior al 1990 d'uns cinc minuts de durada (excloses aquelles que necessitin preparació prèvia del piano i les escrites pels mateixos concursants).

Avui, ha tingut lloc la tercera sessió de la segona prova a les 10h del matí. Cinc pianistes, procedents de països diferents, han ofert el seu repertori als assistents i al jurat. Considerant que l'accés a la semifinal resta en funció del nivell dels concursants de les altres sessions i de les respectives qualificacions numèriques que obtinguin, cito el nom d'Andrei Dubov (28 anys, Rússia) per l'elevada qualitat de la seva interpretació. Ha demostrat solidesa en un programa d'interès i adequació, i sobretot, és un pianista que genera l'exquisida sensació on la rigidesa del minutatge desapareix i s'hi imposa la necessitat i el desig d'escoltar-lo durant un període intemportal més extens. En primer lloc, ha donat testimoni de la tradició amb els Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, incloent els pòstums i evidenciant els diferents caràcters de les variacions. A continuació ha lluït acrobàcia i musicalitat a través de l'Estudi núm. 3 en si menor, "D'après Paganini-Liszt", de M-A. Hamelin (basat en el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt). I per acabar, l'espectacularitat estètica dels Tres moviments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky.

MCB 2016 - 1a prova eliminatòria

Avui, en el Petit Palau i a les 17h de la tarda, el 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals ha iniciat les audicions als pianistes participants a l'edició d'enguany. La primera prova eliminatòria (repartida en sis sessions) està centrada en la interpretació d'uns vint minuts de programa obligatori: Preludi i fuga de J. S. Bach, Sonata de L. van Beethoven (un moviment) i estudi romàntic. Durant aquesta primera prova, hem pogut seguir atentament el pianisme dels deu primers concursants, la gran majoria procedents de Japó i Xina. Entre tots, han destacat tres pianistes que possiblement accediran a la segona prova eliminatòria en els propers dies, però cal recordar que aquest fet depèn únicament de la decisió del jurat i de la qualitat dels altres participants pendents d'audicionar en aquesta fase del concurs.

En primer lloc, Musashi Ishikawa (28 anys, Japó). La seva interpretació ha estat acadèmica -en un sentit molt positiu a l'hora de concursar- i equilibrada. El resultat del Preludi i fuga núm. 13 (vol. 1) bachià es pot definir a partir de tres adjectius: estable, clar i expressiu. Amb el quart moviment de la Sonata Op. 22 de L. van Beethoven, ha demostrat una bona lectura polifònica de la partitura. I de l'Estudi núm. 6 Op. 33 de S. Rachmaninov, cal destacar la lluminosa qualitat sonora en el registre agut del piano. La seva carta de presentació ha girat entorn als noms de Bach i Rachmaninov.

Just a continuació de Musashi Ishikawa, ha actuat Ming Xie (21 anys, Xina): tarannà artístic i espectacularitat escènica, però amb evidents excessos en el forte. Coincidint amb el seu contrincant, el Preludi i fuga núm. 18 (vol. 1) també ha estat estable, clar i expressiu. Caràcter i temperament en la Sonata Op. 2 núm. 2 (1r moviment) del mestre de Bonn. I per acabar, lluïment tècnic indiscutible amb el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt, on els aguts també han destacat igual que diversos passatges musicals, però el final ha patit algunes desmesures. En el seu cas, ha generat més correcció en la interpretació barroca.

I per acabar, Jung Eun Yoon (28 anys, Corea), la qual ha tancat la primera sessió demostrant concentració i bon gust. Ha interpretat el Preludi i fuga núm. 9 (vol. 1) de J. S. Bach correctament i de manera elegant. Molt sencer el primer moviment beethovenià de la Sonata Op. 81a, vetllant en tot moment pel control sonor. I finalment, el millor estudi de la tarda en tècnica, musicalitat i efectisme: l'Estudi núm. 7 ("pour les degrés chromatiques") de C. Debussy. Bon paper en la sonata, però sens dubte, elevada nota en l'estudi del compositor francès.

Esperem que aquests tres grans pianistes passin a la segona prova eliminatòria. Ho sabrem ben aviat en uns dies...

Nikolai Lugansky

You can feel his elegance and his strength at the same time on stage.
It's completely emotional his live rendition of the Rachmaninov's 2nd Piano Concerto.
I'm talking about the one and only Nikolai Lugansky.

Gulbenkian Orchestra

Ernest Martínez, conductor

Nikolai Lugansky, piano

 

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, 8/2/2016, 20'30h]

Royal Concertgebouw Orchestra

Avui al Palau de la Música, a les 20'30h del vespre ha actutat la famosa Royal Concertgebouw Orchestra, dirigida per Semyon Bychkov.

Tant l'orquestra com el director han restat correctes en la primera obra del vespre, el Concert per a piano núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador" de L. van Beethoven comptant amb Jean-Yves Thibaudet en el piano. En el primer moviment, el solista ha iniciat la seva intervenció de manera excèntrica i nerviosa, dibuixant els passatges virtuosos i el trino a trossos. Si és cert que ha lluït moments interpretatius en majúscules (com el canvi de ritme amb precisió i sonoritat concreta), no ha demostrat una constant netedat sobre el teclat ni estabilitat en el moviment sencer. En canvi, l'Adagio un poco mosso l'ha presentat molt cuidat. El darrer moviment ha patit alguna brusquedat i s'hi han apreciat dues ocasions errònies per part del pianista. En general, falta de dosi rítmica entre l'orquestra i el solista, fet que ha convertit el moviment en el menys favorable, amb un final orquestral de poca convicció.

Ara bé, el poema simfònic Ein Heldenleben [Una vida d'heroi] Op. 40 de R. Strauss interpretat per la Royal Concertgebouw Orchestra en la segona part ha estat l'obra del concert, demostrant l'admirada qualitat de la gran orquestra. Ha destacat el tractament cambrístic de diversos passatges, el poder melòdic/temàtic de la música i certs moments solístics (a càrrec del violinista Vesko Eschkenazy, encara que trontrollant en l'afinació del compromès agut final). S'hi esperaven una percussió i uns vents més rodons (dels quals, tres trompetes han intervingut darrere de l'escenari de manera molt notable). Però les cordes són brillants i lliures, amb una sonoritat de vidre que no és freqüent en les sales de concert. Per això, -encara que podria ser més òptim el rendiment orquestral- el centenar de músics units dóna un resultat indiscutiblement espectacular. Cap queixa per l'amplitud i la plasticitat en el gest de Semyon Bychkov, a través del qual ha pogut evidenciar la magnitud de la partitura i del compositor. Ara bé, queixes notòries pels elevats preus de les entrades i un públic irrespectuós amb els freqüents atacs de tos, els indesitjables caramels i els odiosos telèfons.

Gran Missa en do menor de W. A. Mozart

La tarda del passat diumenge 24 de gener va actuar a l'Auditori Sir John Eliot Gardiner amb The English Baroque Soloists. Dirigint de memòria tot el programa centrat en Wolfgang Amadeus Mozart, amb un gest agradable i plàstic, la seva interpretació i els resultats davant de l'orquestra no van ser tan espectaculars com les expectatives que genera.

D'entrada, mentre esperàvem il·lusionats la Simfonia núm. 20 en sol menor, K. 550, un sobtat canvi de programa anunciat en el mateix concert no fou gens favorable pel desordre rítmic generalitzat en l'execució de la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, "Júpiter". Les entrades no són regalades per contemplar segons quins jocs. A més, no va convèncer l'excés en la secció vent-metall per tal d'imprimir una interpretació més propera a G. F. Haendel que no comparteixo, fet que també es va entreveure a la segona part de la tarda. Res a veure amb l'Orchester Wiener Akademie del concert d'ahir al Gran Teatre del Liceu: s'entenien tant el discurs musical com els diferents timbres dels instruments antics -sobretot el dels vents i els greus orquestrals- i les articulacions de totes les cordes (lluint especialment en els pizzicati).

Ara bé, l'obra programada de la cita fou la Gran Missa en do menor, KV 427/417a, la qual no va deixar indiferent a ningú, corresponent amb tot allò esperat. Indubtable la qualitat de The Monteverdi Choir i les dues sopranos solistes. El cor va destacar per les frases musicals llargues i amb nota en el Qui tollis (a doble cor); però els tenors van mostrar-se sutilment presents en el Gloria in excelsis Deo; i malgrat que l'inici en l'exposició de la doble fuga no fou prou ordenat, la formació també va impressionar per l'espectre polifònic del doble cor en el Sanctus. Sobre les solistes, Amanda Forsythe prengué més protagonisme en registres, dinàmiques, fraseig, interpretació i t'obliga a restar concentrat. Sens dubte que la seva carta de presentació com a bona intèrpret fou el Kyrie (encara que els puristes es queixin de les seves "e" obertes...) i demostrà precisió dins del quartet solista soprano-flauta-oboè-fagot en la cadenza de l'Et incarnatus est. En canvi, no tan espectacular, Hannah Morrison va lluir lleugeresa en el Laudamus te i control en el duo Domine Deus, on les dues sopranos cantaren ben avingudes al mil·límetre i ni una va destacar per sobre de l'altra. Finalment, anotar que els fragments solistes masculins (tenor i baríton) foren interpretats per dues veus discretes del cor (Gareth Treseder i Alex Ashworth).

Per acabar i sota una interpretació excepcional, van regalar la propina mozartiana de l'Ave verum corpus, K. 618 amb les dues sopranos i The Monteverdi Choir sense partitura.

Beethoven + Irons / Gran Teatre del Liceu

No són freqüents propostes tan interessants com el Concert Beethoven - Irons que tingué lloc el passat dissabte 23 de gener en el Gran Teatre del Liceu. Un concert integrat completament per la música de Ludwig van Beethoven sota l'excel·lent Orchester Wiener Akademie, dirigida pel seu fundador Martin Haselböck.

Van interpretar la Simfonia núm. 7 en la major, Op. 92, conduïda de memòria pel seu director. Dinàmiques rodones (en totes les indicacions crescendo, diminuendo, forte i piano), timbres clars dels diferents vents i greus de l'orquestra (sobretot els contrabaixos), precisió en el ritme orquestral i en l'articulació de les cordes (els pizzicati en concret), alta qualitat dels sforzandi de L. van Beethoven i transparència de la partitura foren les característiques que s'apreciaren, junt a l'agradable sonoritat aspra dels instruments històrics d'encant innegable. Dels quatre moviments, destacà el segon, l'Allegretto.

Després de la pausa, va ser el torn d'escoltar Ah! perfido, Op. 65 (escena i ària per a soprano i orquestra), amb text de Pietro Metastasio, on la soprano Kerstin Avemo va resultar molt dramàtica en interpretació i creïble en el seu paper. I a continuació, Egmont, Op. 84, la inspirada música incidental del mestre de Bonn que escrigué pel drama homònim de Johann Wolfgang von Goethe (amb el text adaptat de Christopher Hampton per aquesta producció). De les deu parts, és més que coneguda l'obertura, però l'obra completa compta amb les intervencions de l'orquestra, les dues cançons de la soprano i el narrador, el qual fou interpretat per l'excel·lent actor Jeremy Irons.

Èxit rotund amb la interpretació d'Egmont traduïda en una ovació absoluta per a Jeremy Irons i la resta d'artistes, els quals van acceptar els aplaudiments del públic en quatre ocasions. A més de l'espectacular testimoni de l'actor, es recordarà el fragment de l'obra on s'hi afirma que les paraules no expressen allò que sí pot expressar la música.

Vetllada de luxe i ocasió única en el Gran Teatre del Liceu.

Valery Gergiev - Münchner Philharmoniker

R. Wagner. Lohengrin, Preludi del primer acte, WWV 75

A. Scriabin. Simfonia núm. 4, Op. 54, "Poema de l'èxtasi"

P. I. Txaikovski. Simfonia núm. 6, en si menor, Op. 74, "Patètica"

[Barcelona, L'Auditori, 17/1/2016, 19h]

Valery Gergiev is unique. You have to listen his sound.

Streisand Partners

Produced by Kenny "Babyface" Edmonds and Walter Afanasieff

Executive Producers: Barbra Streisand and Jay Landers

IT HAD TO BE YOU (with Michael Bublé)

PEOPLE (with Stevie Wonder)

COME RAIN OR COME SHINE (with John Mayer)

EVERGREEN (with Babyface)

NEW YORK STATE OF MIND (with Billy Joel)

I'D WANT IT TO BE YOU (with Blake Shelton)

THE WAY WE WERE (with Lionel Richie)

I STILL CAN SEE YOUR FACE (with Andrea Bocelli)

HOW DEEP IS THE OCEAN (with Jason Gould)

WHAT KIND OF FOOL (with John Legend)

SOMEWHERE (with Josh Groban)

LOVE ME TENDER (with Elvis Presley)

----------

LOST INSIDE OF YOU (with Babyface)

previously unreleased

I'VE GOT A CRUSH ON YOU (with Frank Sinatra)

from the 'Frank Sinatra album Duets' - 1993

I FINALLY FOUND SOMEONE (with Bryan Adams)

from the Original Motion Picture Soundtrack 'The Mirror Has Two Face' - 1996

I WON'T BE THE ONE TO LET GO (with Barry Manilow)

from the album 'Duets' - 2002

GUILTY (with Barry Gibb)

from the album 'Guilty' - 1980

Fame 2009

Dansa, teatre, música i el tractament del camí artístic. Una pel·lícula obligada (basada en Fame de Christopher Gore i dirigida per Kevin Tancharden sota el guió d'Allison Burnett).

Dins la pantalla i dins la banda sonora únicament hi sobresurt un nom: Asher Monroe Book. Posseeix allò que li permet expressar-ho tot a través de la seva veu. Només cal escoltar el clàssic de George & Ira Gershwin Someone to watch over me, la balada Try o -superant a John Legend- la incomparable versió d'Ordinary People.

Dreamgirls

26/12/2015

And I am telling you, I'm not going...

The best live rendition of this song was performed by the uncomparable

Whitney Houston, The Voice.

Grand Piano

Protagonitzada per Elijah Wood i John Cusack, la pel·lícula dirigida per Eugenio Mira gira entorn a l'arriscada interpretació pianística d'una peculiar obra (La Cinquette, de Patrick Godureaux). És un compositor fictici i inventat per la dramatúrgia, però la partitura existeix amb el mateix títol. Així doncs, qui tingui interès en saber-ne més, deixo aquí un enllaç (cliquin). I qui vulgui investigar sobre la crítica de la banda sonora i el film, aquí n'hi ha un altre (tornin a clicar).

Ara bé, la pel·lícula compta amb tres mostres musicals més que resten silenciades en els enllaços anteriors. Penso que és just anotar-les. Per tant, la banda sonora de Grand Piano (2013) inclou també Ten happy fingers (escrita per Dr. Seuss i Frederick Hollander), The truth about love (de Vertigo Surround) i l'increïble espiritual negre Sometimes I feel like a motherless child (interpretat per Alice Ella).

Sens dubte, el millor moment de la pel·lícula i de la banda sonora és per Sometimes I feel like a motherless child. Sweet memories and... Merry Christmas to everyone!

The sound of music

25/12/2015

Seven brides for seven brothers

25/12/2015

Tina Live

From Tina Turner's 50th anniversary World Tour 2008/2009,

the extraordinary concert tour recorded live at GelreDome, Arnhem Holland (CD-DVD).

Wish I'd seen her on stage...



Where We Are Tour - 1D

Live from San Siro Stadium. Milan, Italy (June 2014)

One Direction

Well done!

Queen / The Wembley Weekend

En motiu del 25è aniversari de The Magic Tour, l'any 2011 editaren el doble DVD amb els llegendaris concerts de Queen al Wembley Stadium (London), del divendres 11 -inèdit fins el moment- i del dissabte 12 de juliol de 1986. Increïbles en una paraula. Els temes més sonats: Tear It Up, Under Pressure, Who Wants To Live Forever, Now I'm Here, (You're So Square) Baby I Don't Care / Hello Mary Lou (Goodbye Heart), Tutti Frutti, Radio Ga Ga i Friends Will Be Friends. L'energia despresa és immensa! I sí, no existeix Queen sense el gran Freddie Mercury.

Justin Bieber - Under the Mistletoe

Sens dubte, un dels millors discs nadalencs: Under the Mistletoe de Justin Bieber. Amb una producció de categoria sota els noms de Christopher Hicks i Kuk Harrell (album producers), junt a Scott "Scooter" Braun i Usher Raymond IV (executive producers), la deluxe edition conté alguns temes que convé tenir-los presents:

                  Santa Claus Is Coming To Town

Pray

Fa La La - feat. Boyz II Men

Only Thing I Ever Get For Christmas

The Christmas Song (Chestnuts Roasting On An Open Fire) - feat. Usher

Christmas Love

Back to Brooklyn

Enregistrat al Barclays Center (Brooklyn, New York) l'11 i 13 d'octubre de 2012, la deluxe edition de l'àlbum Back to Brooklyn inclou algunes meravelles d'una cantant que no cal ni presentar, envoltada d'un equip integrat per grans noms, com Jay Landers, Richard Jay-Alexander, William Ross, Marty Erlichman, Scott Lochmus o Eileen Bernstein. A més de sentenciar els clàssics, Barbra Streisand brilla concretament en Didn't We i Rose's Turn / Some People (del musical Gypsy) / Don't Rain On My Parade (de Funny Girl). Però sobretot, realitza una emotiva dedicació al seu apreciat Marvin Hamlisch amb l'original orquestració de The Way We Were (interpolant Through The Eyes Of Love) que serà recordat. Entre alguns convidats, compta amb la presència del famós trompetista Chris Botti en What'll I Do / My Funny Valentine, Lost Inside Of You i Evergreen. Ara bé, el moment més especial és doble. Primer, quan mostra al públic un audiovisual creat pel seu fill Jason Gould com a regal en motiu de l'aniversari de la seva mare, on s'hi aprecia una versió d'alt nivell de Nature Boy. La sorpresa impressiona encara més quan Barbra Streisand anuncia el cantant: Jason Gould! Sens dubte, elegància, bon gust i vocalitat indiscutibles. I segon i a continuació, el duet perfecte entre una mare i un fill en primera audició en viu: How Deep Is The Ocean (Barbra Streisand i Jason Gould). Sense paraules. Tota una recomanació discogràfica.

Concert Sibelius a L'Auditori

Cita matinal obligada amb l'OBC a l'Auditori, el passat 13 de desembre, pel programa reservat exclusivament a J. Sibelius -en el 150è aniversari del seu naixement- sota la batuta d'Ari Rasilainen i la visita del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki.

El Concert Sibelius (d'una hora i trenta minuts sense pausa) va permetre disfrutar a Barcelona de la naturalitat del gest d'Ari Rasilainen i, per tant, del seu so, imprimint precisió i realçant els silencis, tot i donant un elevat rendiment a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. A més, la producció (12 i 13 de desembre) també comptà amb l'excel·lent presència del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki, el qual interpretà tot el repertori de memòria.

Emblema del país i ple de significació, Finlàndia, Op. 26 (J. Sibelius) va ser la primera obra del concert. Impressionant versió en què, malgrat que l'orquestra apretà sutilment la dinàmica forte, el cor va provocar aquella plaent sensació de brisa elèctrica corporal en tot moment. I a continuació, l'impactant Kullervo Op. 7 (J. Sibelius) que deixà sense respiració a més d'un pel contingut i pels resultats, comptant -en la tercera secció- amb la soprano Tuija Knihtilä i el baríton Juha Uusitalo (tots dos correctes, amb cert posicionament de la veu femenina). La Introducció va lluir per l'afinació de les cordes, els seus timbres aguts i la precisió en el pizzicato i les pauses. La joventut de Kullervo exhibí una adequada lleugeresa en els dissenys melòdics descendents dels violins, una discreta disminució de la concentració en la secció vent-fusta, un passatge en majúscules per totes les cordes i competència en els darrers acords reiterats just atacats progressivament amb menys intensitat. Més tard, Kullervo i la seva germana van estar envoltats d'una textura operística on l'orquestra va fer un bon paper i el cor sentencià tot el contingut del text amb expressivitat, claredat i afinació de vertadera qualitat. Ara bé, el punt àlgid de la interpretació de l'obra de J. Sibelius -basada en la epopeia finlandesa del Kalevala- fou el fragment Kullervo va a la guerra. Excel·lent mostra orquestral de la partitura (timbres, textures i mixtures) gràcies a la direcció d'Ari Rasilainen. I per acabar, la Mort de Kullervo -iniciada amb un fi pianissimo de les cordes- va mostrar les sonoritats nobles més fortes de l'orquestra i el cor culminà el seu protagonisme a través de la magnitud del text i el gran crescendo en la síl·laba "kuo" (kuolemansa kohtaeli / sa pròpia fi llaurà). Reservat amb intel·ligència en el darrer calderó, Ari Rasilainen usà un dinamisme expansiu d'òpera per tancar categòricament el Concert Sibelius.