HIS EYE
IS ON
THE SPARROW
dimarts, 4 de juny del 2013
L'elisir d'amore
Per fi, després de tantes produccions serioses, una òpera buffa! Com sempre, restant uns mesos a l'actual escrit..., ens situem a l'11 de novembre de 2012! El Gran Teatre del Liceu va apostar per una producció d'escenografia clàssica amb doble calendari: l'any passat i justament aquest maig-juny del 2013, tot dins de la mateixa temporada.
Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.
Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.
Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.
Recordo que la primera òpera del 2012-2013 va ser La forza del destino de Verdi. Va deixar un regust bastant amarg pel resultat final, molt lluny de la brillant visita de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth en la inicial programació del Teatre. Res a veure amb aquella impressió de principis d'octubre amb el Verdi... L'Orquestra i el Cor del Liceu van estar correctes amb aquesta proposta de L'elisir d'amore de Donizetti.
Molt interessant l'inici de l'acció escènica i el moviment sense música, un recurs prestat de l'anterior cita amb Verdi. De la mateixa manera, en l'entreacte els llums van romandre encesos, el teló aixecat i la boda de la dramatúrgia en marxa, abans de la música.
Ara bé, en especial vull citar els dos solistes de la nit, que van destacar per sobre de la resta, sens dubte. En el paper de Nemorino, Javier Camarena; i Simone Alberghini com a Dr. Dulcamara. Crec fermament que l'òpera i la funció van ser un èxit gràcies a Nemorino. No només vam veure un cantant, sinó un cantant i actor. Apuntem sisplau: Javier Camarena.
Però és que la interpretació de l'ària Una furtiva lagrima va ser fortament emocionant. Poques vegades passa que el cantant faci un bon ús de les pauses i les escolti. Per això, el nostre protagonista va ser compensat amb molts aplaudiments, i encara més aplaudiments, i a sobre llarguíssims aplaudiments! Em pregunto: què hagués passat amb Juan Diego Flórez en escena?
dimarts, 26 de març del 2013
Acte inaugural del curs acadèmic Esmuc 2012-2013
Com és habitual en aquest tipus de reunions, no hi poden faltar els parlaments d'alguns noms vinculats a l'Escola, com el Sr. Josep Borràs, director de l'Esmuc, que va ser l'encarregat de donar la benvinguda als assistents; l'alumne Enric Aragonès, coordinador de la Junta de l'Assae; el Sr. Lluís Font, secretari de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, el qual va ser l'últim en participar-hi; i el convidat d'enguany, el Dr. Sanjay Peters, filòsof i economista.
Sanjay Peters va oferir la lliçó inaugural durant uns vint minuts, titulada De la distorsión a la claridad i dividida per l'actuació de tres convidats (els dos primers van interpretar dos temes de flamenc per veu i piano; i el segon, dos més per percussió i amb l'ús de la tècnica body percussion). Amb traces intermitents de preparació i d'improvisació, el convidat va centrar el seu parlament en repassar la seva biografia -amb el testimoni de la possible combinació de disciplines tan dispars com són la música i l'economia en una mateixa persona- i en donar consells de caire humà als alumnes.
Enmig d'aquesta secció política de l'acte, també es va reservar espai pel lliurament de diplomes als estudiants de la promoció 2011-2012 i de les matrícules d'honor de l'assignatura Projecte final.
Però, i la música? Sí, n'hi va haver! Els parlaments van estar alternats amb la representació d'algunes de les especialitats musicals de l'Esmuc: conjunt de música antiga, clàssica (veu i piano), contemporània (conjunt de percussió) i combo jazz. Només van faltar les de tradicional i modern, però suficients per mostrar la música de l'Escola.
A destacar la partitura Second construction de John Cage, interpretada pel conjunt de percussió després del lliurement de diplomes i sota un canvi en l'ordre del programa sense previ avís. Com a anècdota mig certa, es diu que va ser degut a la falta d'un percussionista en el moment de la interpretació. És possible i es pot investigar... I, en especial, citar l'actuació del combo jazz, que va tancar l'acte i ens va fer disfrutar amb els temes Beatrice i Cyclic Episode de Sam Rivers.
Escric una de les qüestions que em plantejava després de les dues hores i vint minuts aproximadament de durada de l'acte. Què és preferible: tots els parlaments primer i finalment les actuacions musicals o tal i com es va programar?
diumenge, 24 de març del 2013
Don Quixot
Acostumats a les produccions de dansa contemporània de l'última temporada, el Gran Teatre del Liceu va obrir les portes a l'American Ballet Theatre per la funció del 25 d'octubre de 2012: Don Quixot, el gran ballet clàssic amb música de Ludwig Minkus i coreografia de Marius Petipa.
En un total de sis representacions, aquesta proposta de la companyia nacional de ballet dels Estats Units va brillar per l'escenografia lluminosa, el vistós vestuari, el nivell dels ballarins protagonistes, la qualitat en la il·luminació i la bona exemplificació de l'obra de Miguel de Cervantes.
Recordo un primer acte amb forces números grupals, un segon ple de moviments preciosos característics de les figuracions aliniades del ballet rus i l'últim centrat en els duets junt amb les espectaculars coreografies individuals dels solistes.
En especial, cal destacar -en el segon acte- l'escena dels molins de vent i la bellesa del romanticisme encantat del somni de Don Quixot, sota l'aparició de la reina de les driades i representada per la ballarina principal Hee Seo. I en el paper de Basilio del darrer acte, és inevitable oblidar la magnífica actuació del ballarí solista James Whiteside.
Sobre la música del compositor austríac Ludwig Minkus, dir que funciona a la perfecció pel ballet estrenat l'any 1869 al Teatre Bolshoi de Moscou. A més de professor del Conservatori de Música de la ciutat, va ser director de l'Orquestra del Bolshoi i va esdevenir el compositor oficial de ballet del Teatre entre 1864 i 1886. Justament, Minkus va col·laborar estretament -per a la creació d'aquest clàssic i d'altres de referència- amb el ballarí i coreògraf francès Marius Petipa, el qual l'any 1869 va convertir-se en el primer mestre de ballet del Teatre Imperial de Sant Petersburg, considerat "el pare del ballet clàssic" i el responsable d'establir les bases de l'escola de ballet rus.
Només, i per últim, fer notar la presència de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu dirigida per Ormsby Wilkins en aquesta producció, a diferència dels espectacles de fusió on la música no acostuma a ser en directe. Ball i música en viu per la novel·la de cavalleries.
divendres, 22 de març del 2013
El Segon Palau
El passat 24 d'octubre de 2012 va tenir lloc al Palau de la Música Catalana l'última de les quatre sessions del cicle El Primer Palau. Els intèrprets participants en aquesta ocasió tornaven a disputar-se el premi, com en el primer concert, a través de la veu del violí i de l'ànima del piano. Però vaig tenir la sensació que aquell vespre va ser més ric i variat, respecte el de l'anterior 4 d'octubre, gràcies al repertori dels joves Lucas Bienzobas i Félix Ardanaz.
Precisament, sobre el tipus de repertori i la seva tria voldria centrar les meves reflexions i impressions. És més, primer anotaré algunes preguntes que recordo haver-me formulat i desxifrat durant els quasi bé 90 minuts de música; i més tard, potser escriuré alguna de les respostes possibles. Les preguntes... Tot intèrpret pot tocar qualsevol repertori? Cal prioritzar les obres o el resultat de l'actuació? Com sonaria la interpretació amb deu anys més d'edat? L'ordre en el programa interessa, condiciona o ajuda al músic? En un concurs s'ha de pensar en el públic/jurat o en un mateix? Aspectes tècnics i qüestions sonores o qüestions sonores i aspectes tècnics?
I en canvi, el pianista Félix Ardanaz, d'execució precisa i amb moments interpretatius d'elevada qualitat sonora, va demostrar personalitat i bona tria en el seu repertori. A destacar l'estratègica col·locació del Nocturn núm. 20 en do sostingut menor de Frédéric Chopin entre les virtuoses obres de Maurice Ravel (Gaspard de la nuit, "Ondine" i "Scarbo") i Franz Liszt (Mephisto Waltz). I especial menció a l'espectacular obra contemporània Tora! Tora! Tora! (Cadenza Apocalittica) de la col·lecció Makrokosmos del compositor americà George Crumb, que requereix -entre altres aspectes- de la veu del propi intèrpret!
Novament, que guanyi el millor! Però només dir que, amb la valoració del repertori dels quatre intèrprets dels dos concerts que vaig assistir, n'hi ha un que destaca sòlidament.
dijous, 7 de març del 2013
Magic Mike
Cinema Renoir Floridablanca
Channing Tatum
Matthew McConaughey
Alex Pettyfer
Cody Horn
Steven Soderbergh ("Traffic")
Warner Bros
Club Xquisite nois noies cossos sensualitat sexualitat sexe amor joventut desordre luxúria vici diners nit estil show streptease strippers música ball coreografies drogues alcohol vida vacances platges paraís felicitat paisatges fotografia inseguretat futur passat present objectius diversió violència companyies control poder professionalitat rigor sort necessitat dubtes ambició superficialitat honradesa sinceritat visió mentides supervivència dignitat ofici hàbits lluita autoestima
dilluns, 4 de març del 2013
Medalla d'Or en el 175è aniversari del Conservatori Superior de Música del Liceu
El Conservatori Superior de Música del Liceu va continuar la celebració del seu 175è aniversari el passat 10 d'octubre de 2012 en el Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. En aquesta ocasió, es tractava de l'acte commemoratiu d'entrega de la Medalla d'Or al Mèrit Cultural.
El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 d'abril de 2012 atorgar la Medalla d'Or al Conservatori per la seva trajectòria durant els 175 anys entorn a l'ensenyament musical i a la difusió cultural del país català.
Va ser fundat el 21 de febrer de 1837, dedicat des dels inicis als estudis de música, cant i art dramàtic. Entre els professors que hi han impartit classes destaquen Pau Casals, Joaquim Zamacois, Higini Anglès o Joan Lamote de Grignon. I entre els alumnes, sempre es recordaran els noms de Francesc Viñas, Frederic Mompou, Josep Carreras, Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé.
L'acte del lliurement va anar acompanyat d'una sèrie de parlaments de les personalitats més rellevants d'aquell vespre. Jaume Ciurana, tinent d'alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, va ser el primer. A continuació, el notari Joan Josep López Burniol va centrar les seves paraules en una visió extensa i històrica del Conservatori. En acabar, la Medalla d'Or va ser recollida per Josep M. Coronas, president, i Maria Serrat, directora del Conservatori, juntament amb els seus respectius agraïments. I, finalment el torn de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias.
El ple del Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona va aprovar el 27 d'abril de 2012 atorgar la Medalla d'Or al Conservatori per la seva trajectòria durant els 175 anys entorn a l'ensenyament musical i a la difusió cultural del país català.
Va ser fundat el 21 de febrer de 1837, dedicat des dels inicis als estudis de música, cant i art dramàtic. Entre els professors que hi han impartit classes destaquen Pau Casals, Joaquim Zamacois, Higini Anglès o Joan Lamote de Grignon. I entre els alumnes, sempre es recordaran els noms de Francesc Viñas, Frederic Mompou, Josep Carreras, Victòria dels Àngels o Montserrat Caballé.
L'acte del lliurement va anar acompanyat d'una sèrie de parlaments de les personalitats més rellevants d'aquell vespre. Jaume Ciurana, tinent d'alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació, va ser el primer. A continuació, el notari Joan Josep López Burniol va centrar les seves paraules en una visió extensa i històrica del Conservatori. En acabar, la Medalla d'Or va ser recollida per Josep M. Coronas, president, i Maria Serrat, directora del Conservatori, juntament amb els seus respectius agraïments. I, finalment el torn de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias.
Ara bé, no hi podia faltar una mostra musical en aquesta especial vetllada a càrrec de dues alumnes del Conservatori. La formació de veu i piano va interpretar dues obres dels compositors Franz Schubert i Xavier Montsalvatge. Elegància, senzillesa i qualitat: trets identificatius del Conservatori Superior de Música del Liceu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)