The Chanclettes presenten...

Qui hagi assistit en un show com el del 24 de setembre, pot entendre tot allò que no es pot escriure. Un no parar de riure i bogeria sana. El trio de The Chanclettes, amb dues mestres de cerimònies molt especials, van vendre totes les entrades pel seu espectacle #DPutuCOOL.

Una funció de cabaret on la comèdia és el fil conductor i els mecanismes són les perruques, els talons i un constant playback -tant dels números cantats com dels diàlegs- de fragments de tot tipus increïblement ràpids.

Cal obviar dos aspectes (in my opinion): alguns detalls escatològics i el número Papa, can you hear me? És intocable. No es pot descontextualitzar. Parlo de Barbra Streisand i Yentl. A banda d'això, a la performance no hi falta res. Conté -entre mil i una històries- una incansable energia positiva, una fantàstica crítica política i un sonat bingo!

Així és com després de guanyar els premis Aplaudiment Sebastià Gasch (2000) i Aste Nagustia de Bilbao (2004) i crear l'anterior èxit Túrmixplayback, han celebrat el seu 20è aniversari en El Molino de Barcelona. The Chanclettes, moltes felicitats!

Jersey Boys

A partir del musical de Broadway i de la fama del grup americà The Four Seasons -molt exitós sobretot durant els anys 60-, neix enguany la pel·lícula Jersey Boys, dirigida pel gran Clint Eastwood i comptant amb John Lloyd Young, Vincent Piazza, Michael Lomenda i Erich Bergen com a intèrprets del quartet.

Un drama biogràfic del grup, liderat per Frankie Valli, que resulta un pèl llarg, 134 minuts de durada... Repassant tota la trajectòria musical, mostrant algunes dificultats -com les negociacions i temptacions discogràfiques que fracturen grups- i tractant encara que de manera tangencial el món de la droga, Jersey Boys és una nova aportació al gènere.

Malgrat que l'escena clau de dissolució del conjunt resulta massa extensa, la pel·lícula remonta amb la històrica reaparició del grup en The Rock and Roll Hall of Fame de l'any 1990, després de 20 anys sense actuar plegats; i acaba amb un número musical on no hi hi falten els moviments coreogràfics per un bon final de festa.

John Lloyd Young interpreta a Frankie Valli, amb aquella especial veu aguda que no considero gens agradable; i Erich Bergen -en el paper de Bob Gaudio- destaca per sobre de tots quatre gràcies a la seva presència i qualitats interpretatives.

Hi sonen les famoses cançons Who loves you, Sherry i Can't take my eyes off you, entre d'altres. Però crec que, l'endemà del 17 de setembre, no vau escoltar cap tema d'aquests. M'equivoco, públic?

T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré

Barcelona gaudeix d'una nova producció de l'exitós T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré després de 13 anys. Sota la direcció d'Elisenda Roca i amb Andreu Gallén com a director musical, el Teatre Poliorama ha obert les seves portes per a tots aquells que vulguin passar una estona inoblidable, del 4 de setembre fins el 19 d'octubre. Doncs sí, encara hi són a temps!

Sens dubte, hi notaran el poder dels textos i les lletres, amb una música que recrea a la perfecció cada instant, cada atmosfera. A vegades és d'acompanyament (usant les fórmules dels grans compositors de música clàssica); en ocasions els motius melòdics i rítmics són els protagonistes (molt freqüent durant tot el musical); o hi sonen introduccions o interludis amb identitat pròpia; i també diferents llenguatges musicals van apareixent en els diferents números: hi trobem -entre d'altres- rock, country, swing, tango, jazz o gospel. Però el secret, quin és el secret? La fusió acertada entre música i text. Això és el gran T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré, la creació de Joe DiPetro (autor) i Jimmy Roberts (composició musical).

En la funció del 10 de setembre, tant els músics com els actors van brillar per totes les seves intervencions. Es van guanyar al públic des del primer minut. La música..., pura música de cambra: violí (Pere Bardagí) i piano (Gerard Alonso). Realment, no cal una orquestra simfònica, ni els muntatges més sofisticats: la música ben escrita i ben interpretada funcionarà sempre. Els dos músics van oferir un bon concert, els quals van estar atents als actors en tot moment. I per cert, quins actors! Jordi Llordella, Mercè Martínez, Xavier Mestres i Muntsa Rius. Molt complets, vertaders actors: qualsevol paper, qualsevol caràcter, qualsevol situació, ho fan creïble tot. Només quatre i ni sé quants papers! Bones veus, bones interpretacions, bons gestos, bones diccions. La millor, per a mi, l'excepcional Mercè Martínez.

Hi veuran molt d'humor i ironia, no pares de riure, amb algunes peces tronxants. Tens whatsapp? és el duo tronxant. Tu no et vols casar, el quartet tronxant. I La dama d'honor, el seu moment tronxant, amb borratxera inclosa, i a sobre, amb allò de "m'ha agradat aquest pizzicato..." es lliga al violinista!

Ara bé, no ens enganyem, no és una composició lleugera, molt allunyada de ser-ho. Es tracta d'un procés creatiu de gran rigor musical. Ho avala Plorar sense parar (conté unes pauses que funcionen en el moment precís del text, detalls de nota) i Sí, ho vull (l'acord disminuït se situa en el compàs més adient, un altre indici de la qualitat de la partitura).

I pels amants de les balades -i pels contraris també-, la balada del musical en majúscules: M'abraçarà de nit, interpretada amb plena sinceritat per Munsta Rius. La melodia i les harmonies són perfectes per enamorar-te...

S'hi inclouen també sons extradiegètics, com aquell tan familiar que apareix quan es tanca el cotxe per acabar Circulant per l'amor, molt original. I una elevada quantitat d'escenes, on s'hi respira un constant moviment. I què me'n diuen dels moments a cappella del quartet vocal?

Però un dels retrats més impressionants és el de la tendresa de la vellesa, una meravellosa peça titulada ni més ni menys que Ja m'he fet a tot. Un gran duet, amb la constant alternança de les veus -amb text cantat i parlat- i una tornada sempre a l'unisò, però que commou a qualsevol en les dues últimes paraules mantingudes per les veus, usant l'harmonització a través de la intervàlica de tercera. Quin senzill i immens efecte...

En resum, diferents cançons que recreen diferents quadres, de tots colors, i que totes plegades i gràcies a la música s'organitzen en una preciada joia. Hi està retratada tota la vida. Per això, T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré agrada tant. Tothom ha viscut d'una manera o una altra alguna escena. I en especial, perquè ens agrada tot això de l'amor...

Begin again

Del director de Once, John Carney, ens arriba a Barcelona directament d'Estats Units aquest drama romàntic musical de l'any 2013.

Una història d'amor entre Gretta (Keira Knightley) i Dav (Adam Levine). Les dificultats d'una relació enmig de l'èxit del cantant. Un retrat de la indústria discogràfica amb Dan (Mark Ruffalo), un productor alcohòlic -de situació familiar i professional particulars- que capta el talent de la protagonista.

Certament, no sóc fanàtic de Keira Knightley, el seu somriure no em transmet confiança, però s'ha de reconèixer que enllesteix bé el paper. Sobre Adam Levine, sembla que està de moda des de fa alguns anys, i de manera justificada per la seva especial veu i els seus temes enganxosos amb Maroon 5. Doncs no ho fa gens malament això de fer d'actor! Per cert, molt més bona nota té l'aparició del gran CeeLo Green! Però qui constitueix el nucli narratiu i la millor interpretació, sens dubte, és Mark Ruffalo.

 

Molt recomanable Begin again per a una nit del 7 de setembre: un perfum musical d'esperança. I sobretot, un èxit assegurat la banda sonora amb Adam Levine i CeeLo Green! Segur que l'endemà buscareu algun tema, com Lost stars, Horny o Tell me if you wanna go home, oi?

Per sobre de totes les coses

Entrades esgotades per l'últim diumenge de funció al Teatre Gaudí de Barcelona... En vaig aconseguir una pel 30 d'agost, en la segona funció, i quan va acabar, vaig pensar en veu alta...: "Increïble com han aguantat la intensitat, actors i músics (sobretot després de les dues representacions d'aquest dissabte)". Intensitat és la paraula que defineix el musical, intensitat en tots els sentits, des del primer compàs fins el darrer. I justament, si els aplaudiments resultaren desgastats, fou només per la intensitat de la dramatúrgia.

Bare: a pop opera va estrenar-se a Los Angeles l'any 2000. Creat per Damon Intrabartolo i Jon Hartmere Jr. (música del primer amb lletres del segon, orquestració de Deborah Lurie i preparació musical de Christopher Deschene i Brian Benison), ha comptat amb moltes produccions internacionals, arribant a programar-se com un dels Off-Broadway de Nova York o al West End de Londres.

Durant les dues hores i mitja de durada aproximadament, tota la banda de músics i els vint actors, tots, realitzen una bona tasca escènica, on l'adolescència i la identitat sexual són els protagonistes. L'acció plena d'amor, desenganys, pors, lluites interiors, recels, dolor -amb traces d'humor i esperança, i amb una mort, drogues i embaràs inclosos- se situa en un internat catòlic.

Les interpretacions de Víctor Arbelo (Jason), Marc Flynn (Peter) i Iskra Bocanegra (Nadia) són molt destacables, i encara més les col·laboracions especials d'Ester Bartomeu (Claire), Lucy Lummis (la germana Chantelle) i Eduard Doncos (el capellà). Malgrat que no passa desapercebuda la potència tímbrica de l'últim, em decanto favorablement per l'incomparable paper i l'equilibrada vocalitat de Marc Flynn.    

De l'enorme repertori del musical, en aquella funció van brillar en majúscules: Vaca burra (a càrrec de Nadia, la qual té la capacitat de fer riure i plorar al públic), Emergències (el número d'una particular Madonna al vell estil Like a Virgin), Mira'm i Qui en té la culpa? (Peter i la seva mare Claire fan tallar la respiració), Déu ho fa tot bé (un espectacular missatge de llum amb la germana Chantelle) i Cap veu (el número final conjunt).

No cal oblidar tres casos que enmig de tants col·laboradors presenten una coloració contrastant: Miguel Ángel Sánchez (Lucas, de veu interessant), Clara Gispert (Kyra, amb bona actitud escènica) i Gerard Mínguez (Rory, fent ús de gesticulacions que deixen entreveure a un bon actor i lluint una execució coreogràfica sòlida i precisa).

Per sobre de totes les coses / Bare: a pop opera s'ha presentat a través d'un acord especial amb Theatrical Rights Worldwide, essent una producció del Teatre Gaudí de Barcelona i un projecte de Madam Teatre. Amb direcció de Daniel Anglès, coreografia d'Óscar Reyes, direcció musical d'Oriol Padrós i adaptació al català de Marc Gómez, el musical s'ha desplegat àmpliament en la plataforma digital (facebook, twitter, youtube i instagram) i ha optat per una revista oficial i un blog propi. Els interessats en llegir el dia a dia...: www.persobredetoteslescoses.blogspot.com (de Biel Martínez i Lluís Ruiz).

Estrenat oficialment a Barcelona el 16 de juliol -amb algunes funcions prèvies-, Per sobre de totes les coses és un musical de petit format però de gran envergadura, i que fa servir alguns recursos clàssics com el teatre dins del teatre (Romeu i Julieta) o els somnis (que narren la psicologia interior del protagonista). A partir d'un elevat nombre d'actors i una complexa part coreogràfica en un escenari constituït per una creu, ha resultat molt adequat per connectar sobretot amb el públic adolescent.

  

Cal Sagristà i el 2n de Rachmaninov

Recordaré sempre la primera vegada que vaig entrar a Cal Sagristà. Va ser un dinar, un dinar casual que va esdevenir molt especial. Casual per l'especial casualitat que vaig trobar a una taula; especial perquè no he parat de tornar-hi especialment quan visito Peralada.

Aquell estiu de 2008, vaig tenir la gran oportunitat d'assistir al concert d'Ivo Pogorelich en el Festival Castell de Peralada. Gràcies per ser-hi en aquella taula, gràcies per la invitació musical i gràcies per formar part de la meva tradició. Després d'estudiar la partitura del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de Sergei Rachmaninov, la interpretació del solista em va sorprendre. Malgrat que tocà a un tempo molt més lent de l'habitual i no de memòria, la seva oïda polifònica va evidenciar línies que no acostumen a apreciar-se, convertint la versió en única. No és el meu preferit, ni de bon tros. Fins el moment i en viu, només Nikolai Lugansky ha aconseguit emocionar-me en els primers compassos d'aquesta obra de referència.

Descriure sensacions i emocions en paraules és tan difícil com preveure les experiències i les percepcions que un viu. Per què els ulls se't neguen en un passatge concret i no en un altre? Per què notes una brisa elèctrica que corre de manera ascendent dels braços al pit en un moment inesperat i no en una altra direcció? Parlo de S. Rachmaninov, sí. Però també parlo de gastronomia, de Cal Sagristà.

1r moviment - Moderato

El tàrtar de salmó, el pastís de porros o les verduretes amb salsa romesco evoquen a la perfecció les campanes inicials del concert. Just a mig recorregut de qualsevol dels entrants o primers plats, pots sentir l'energia en el paladar dels 16 compassos del maestoso (alla marcia). I quan estàs a punt d'acabar, entens el final, l'última traça de sabor, amb el poco a poco accelerando durant sis compassos que culminen amb els tres acords que reafirmen la tonalitat de do menor.

2n moviment - Adagio sostenuto

Què cal dir davant del peix al forn segons mercat, de la cua de bou, del rap o del conill...? Disfrutin dels colors, de les dinàmiques, de les melodies, de les harmonies, de les textures d'aquests plats. El piú mosso i la cadenza apareixen quan comencen a fer efecte els vins o els caves que hagin triat de la carta, tos ells adequats, en especial els de la regió de l'Empordà i la sel·lecció Peralada. El darrer passatge del moviment i sobretot la lluminositat de les corxeres finals del piano en mi major preparen a qualsevol pel següent nivell.

3r moviment - Allegro scherzando

Les espectaculars postres de Cal Sagristà. Són famoses per la presentació: el carro! Aquí aturo l'escriptura i només puc dir que escoltin les suggerències, en tastin algunes i disfrutin de la música. I no oblidin els cafès o les infusions: l'elegància de la taula fa que alcis els ulls, contemplis els quadres i l'atmosfera del concert.

En diverses ocasions ho he comentat. No és poètic, és així... Quan hi menjo, sento el segon de Rachmaninov: música i gastronomia. És curiós, hi he dinat o sopat en diferents estats i moments, però sempre m'hi he sentit com a casa.

Cal Sagristà és un restaurant de categoria, on no només cada plat conté música, sinó que l'espai conjuga l'interior -amb una exposició pictòrica i llum més que agradables- i la terrassa -d'unes vistes empordaneses impressionants-. Tot és perfecte i res és possible sense l'excel·lent atenció de la Sion i la Marisa. Cal Sagristà, un referent. Fins ben aviat...