Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna

Si l'any passat vaig escriure Peralada i Andrea Chénier i Fran Suárez Trio feat. Ana Finger a Emsalö, enguany i de camí a Hèlsinki era el torn de publicar Boris Godunov en el Festival d'Òpera de Savonlinna.

És evident que a Savonlinna no hi vas com a conseqüència d'una bona improvisació de vacances. I tampoc hi vas a passejar en època estiuenca. L'experiència Savonlinna cal viure-la com a mínim una vegada, i és probable que un hi torni i, sense adonar-se, comenci a formar part de la tradició del Festival. Dues excuses necessàries: l'òpera i l'entorn. Per a disfrutar d'això que he anomenat "experiència Savonlinna", anoto a continuació els secrets de la recepta per a 4 persones: 1 ampolla de cava [important: sense presses, una hora abans de la funció, a prop d'Olavinlinna, i sense pluja, però això no es tria] + 1 òpera [endinsar-te en la música encara que passin coses impensables, i refresc o copa a l'entreacte] + 1 sopar [al (...) Ravintola, només com a suggeriment demanar els peixets]; tastar els ingredients en aquest ordre, mai amb nervis ni mesclar/afegir altres ingredients.

La trajectòria del Festival d'Òpera de Savonlinna ha demostrat que les produccions programades siguin sinònim d'èxit. No va ser cap excepció la funció del passat 30 de juliol de 2015 amb l'òpera Boris Godunov de Modest Mússorgski. Vam poder gaudir del llibret del propi compositor, en quatre actes i set escenes, creat a partir del drama Boris Godunov d'Alexander Pushkin. Entre alguns factors, el contingut històric (encara amb certs misteris mig resolts), la recepció política del moment i la falta d'una prima donna protagonista van fer que la versió posterior revisada del 1872 -amb les parts i personatges addicionals i sense l'escena davant la Catedral de Sant Basili a Moscou- fos l'estrenada oficialment l'any 1874 en el Teatre Mariïnski a Sant Petersburg. A més a més, pels interessats en la recerca musicològica, també existeixen les famoses reorquestracions de Nikolai Rimski-Kórsakov (molt programades) i de Dimitri Xostakóvitx. Sigui com sigui, la música i el llibret originals són de M. Mússorgski i el seu contingut dramàtic s'acosta més a la historicitat descrita en el text d'A. Pushkin, inspirat en la Història de l'Estat Rus de Nikolai Karamzin.

Deixant de banda aquests aspectes musicològics, cal revisar l'última de les cinc funcions de Boris Godunov a Savonlinna. Per començar, esperem que l'organització entengués la petició i elimini la ràdio sorollosa i molesta que s'expressà sola i mecànicament durant una bona estona del curs de l'òpera. Fou inacceptable. Aclarit aquest aspecte, parlem de la producció. Tant la direcció d'escena (Nicola Raab), com el disseny d'escenografia (George Souglides), el vestuari (Julia Müer) i la il·luminació (Linus Fellbom) foren equilibrades i adequades, sense exageracions, amb colors i recursos visuals efectistes però alhora sobris, sota una estètica que corresponia a la dramatúrgia. L'Orquestra del Festival d'Òpera de Savonlinna, a banda d'algunes irregularitats puntuals, va oferir -en especial- timbres i coloracions sonores de categoria, amb la batuta dilatada de Leif Segertam. Quant al repartiment vocal, s'evidencià una tria sòlida de cantants. Cap queixa general. De les veus més afavorides, el tenor Mika Pohjonen (en el paper de Fals Dimitri); de les menys encertades en escena, el contratenor Artem Grutko (com a fill de Boris, Fyodor). Ara bé i per acabar, els dos únics protagonistes de la vetllada sense excepció i en majúscules foren el gran baix Matti Salminen (tot un referent en el Festival: impressionant veu i impressionant actor que encaixa a la perfecció en el protagonista de l'òpera, Boris Godunov) i el Cor del Festival d'Òpera de Savonlinna (sota l'excel·lent preparació del director Matti Hyökki, l'espectacular massa coral aclaparà el públic en tots els moments que intervingué; cal haver-hi assistit per entendre el magnetisme que desprenia). Així doncs, èxit rotund per Matti Salminen i el gran Cor.

Concert d'orgue a Sitges II

Baixant directament de l'Empordà el diumenge 19 de juliol de 2015, aquella mateixa tarda i a Sitges vaig assabentar-me que Joan Paradell Solé era l'intèrpret del concert que tingué lloc a les 22h de la nit a la Parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Sense organitzar-la, aquesta excel·lent casualitat fou la primera cita musical del període estiuenc.

Dins el 35è cicle "Els orgues de Catalunya", Joan Paradell Solé (l'organista encarregat dels concerts de la Capella Musical Pontifícia "Sixtina" i convocat a les celebracions litúrgiques oficiades pel Papa a les basíliques romanes i a la Basílica Papal de Sant Pere del Vaticà) va interpretar un programa variat on el corpus central del repertori se centrà en els noms de Georg Friedrich Haendel i Johann Sebastian Bach.

El concert va iniciar-se amb virtuosisme, precisió rítmica i lluïment dels registres de l'orgue a través de l'obra anònima del segle XVII titulada Batalha de sexto tom. I a continuació, dues obres del mateix període sense interès, força properes a uns exercicis, de Pablo Bruna: Tiento de dos tiples de sexto tono i Tiento de falsas de segundo tono.

En la part central de la mostra, dedicada al període barroc amb composicions majúscules, vam poder gaudir de l'elegància de l'organista en la Simfonia de la Cantata BWV 156 (J. S. Bach) i vam comprovar la dificultat interpretativa -amb certes precipitacions i falta de ritme- en la Toccata en fa major, BWV 540 (J. S. Bach). Després, va sonar una interpretació no prou neta de la preciosa Arribada de la Reina de Saba (G. F. Haendel, transcripció de B. Taylor per a orgue, de l'oratori Solomon). I per acabar aquesta secció, una de les obres de referència en el repertori organístic: Toccata i fuga en re menor, BWV 565 (J. S. Bach). Junt al poder de la registració, Joan Paradell Solé va demostrar solidesa, concentració i maduresa interpretatives. Malauradament, la seva interpretació sonava en paral·lel als focs d'artifici que espetegaven fora i ressonaven dins la parròquia. Per aquest motiu, crec que l'organització de festivitats de Sitges hauria de reflexionar i fer la corresponent revisió sobre les mateixes.

Per últim, en el tram final del concert, l'organista va programar la Sonata prima de Pietro Morandi: interessant i curiosa obra del segle XVIII, simulant una vertadera caixeta de música en el tercer moviment. I per acabar, amb registració en plens en la seva totalitat i el magnetisme de les masses acordals, la Toccata über die Glocken des Domes zu St. Gallen de Paul Huber, una partitura molt espectacular.

Un concert de categoria d'una hora i deu minuts amb propina sonora inclosa. Molt aplaudit pels assistents, l'organista va oferir un equilibrat repertori comprès entre els segles XVII i XX, sense trobar a faltar el XIX, on el protagonista indiscutible fou Joan Paradell Solé.

La Traviata

No calen gaires comentaris per l'òpera de Giuseppe Verdi, La Traviata, amb el llibret de Francesco Maria Piave basat en La dame aux camèlias d'Alexandre Dumas (fill). Sí que repassarem la funció del passat 15 de juliol en el Gran Teatre del Liceu, sota la direcció d'escena de David McVicar, l'escenografia i vestuari clàssics de Tanya McCallin, i la sorprenent direcció musical d'Evelino Pidò.

En el primer acte, l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va lluir una Obertura ben dirigida per la batuta d'Evelino Pidò i ben interpretada pel conjunt instrumental. I el Cor -igual que en el segon acte- va restar endarrera freqüentment respecte l'Orquestra. Sobre les veus solistes, destacar sens dubte la presència d'Alfredo Germont (Ismael Jordi) -amb una petita irregularitat en la resolució de l'agut- i de Violetta Valéry (Anita Hartig) -molt correcta en dinàmica, però amb certes exageracions i afinació dubtosa-.

En el segon acte, que gaudeix d'un augment en la temperatura de la trama, l'Orquestra se superposà en alguna ocasió al personatge d'Alfredo. Cap queixa general en les veus i només mencionar que Giorgio Germont (Leo Nucci) va ser molt aplaudit pel públic. Per cert, gran moment de Violetta quan afirma el seu amor i et deixa gèlid la tessitura impressionant del seu text: "T'estimaré morta".

I en el tercer acte, tant Alfredo com Violetta van optar per una interpretació indubtablement expressiva. Fou destacable la intensitat de la soprano declamant la carta, acompanyada pel so de la viola. I a nivell orquestral, la secció de metalls va esdevenir compacte i tot el conjunt va oferir un bon paper en el primer número que obre l'acte. Ara bé, el protagonista de la vetllada fou el director Evelino Pidò (pel seu gest -fantàstic en precisió i musicalitat al mateix temps-, el final de la partitura i les sonoritats orquestrals creades que poques vegades es veuen en el Teatre). Com marca la tradició, la massa va afavorir als cantants, sobretot a Leo Nucci. En canvi, jo, a Ismael Jordi per la seva expressivitat i sobretot a Evelino Pidò per la seva direcció.

Mika en el Festival de Pedralbes

Entrades exhaurides pel 10 de juliol de 2015, la clausura de la tercera edició del Festival Jardins Palau Reial de Pedralbes. Ni amb dies d'antelació ni trucades directes a l'organització. Res. El suggeriment fou esperar a última hora, davant la taquilla habilitada en el recinte, esperar si una casualitat d'aquelles generava un retorn d'alguna localitat i la possibilitat de circular a la venda novament. No sé si l'entrada m'esperava a mi o jo a ella, però va ser meva, de manera increïble. En un dia de decepció i solitud acusades, a vegades passa, vaig poder passejar amb tranquil·litat per l'entorn on durant les edicions anteriors havia viscut amb emoció algunes vetllades musicals i que també havia format part d'aquella efervescència universitària del passat. Doncs sí, un bon passeig, una nova conversa en un banc dels jardins i una senzilla estona prèvia al concert de Mika.

Quasi dues hores de música on el cantant Mika -amb la seva banda- va mostrar les seves clares capacitats vocals, els diferents timbres i registres, i sobretot el falset típic en ell. És pura energia, et fa moure i cantar. No para a l'escenari. A més, toca el piano, brinca, balla, parla poc i fa broma amb el públic. Sense obviar que desafina en els finals lents d'alguns temes, Mika destaca sens dubte en els up-tempo! Per això, no hi van faltar els exitosos Grace Kelly, Talk about you (de l'últim disc No place in heaven) o Relax, take it easy. La gran balada del concert fou Happy ending. I per recordar: Love you when I'm drunk (traduïda i interpretada en castellà: Solo te quiero con una copa de más), l'últim dels dos bisos (Lollipop, amb què acaba tocant la bateria i provocant a tot l'auditori!) i el gran moment on Mika pujà a sobre del piano, posà les lletres del seu nom a sobre de l'instrument i ell restà allà amb una divertida "pose"! Per cert, per què no va incloure Popular song?

Amb un escenari ple de color i la seva estètica glam, l'espectacle va concloure amb confeti i, després, els assistents vam sortir acompanyats casualment de la música de Whitney Houston: How will I know!