MICHAEL JACKSON - Live at Wembley, 1988

Streisand Encore: Movie Partners Sing Broadway

AT THE BALLET [with Anne Hathaway & Daisy Ridley]

LOVING YOU [with Patrick Wilson]

WHO CAN I TURN TO (WHEN NOBODY NEEDS ME)

[with Anthony Newley]

ANY MOMENT NOW [with Hugh Jackman]

I DIDN'T KNOW WHAT TIME IT WAS
THE BEST THING THAT EVER HAS HAPPENED [with Alec Baldwin]

NOT A DAY GOES BY

ANYTHING YOU CAN DO [with Melissa McCarthy]

FIFTY PERCENT

I'LL BE SEEING YOU / I'VE GROWN ACCUSTOMED TO HER FACE [with Chris Pine]

LOSING MY MIND

PURE IMAGINATION [with Seth MacFarlane]

TAKE ME TO THE WORLD [with Antonio Banderas]

CLIMB EV'RY MOUNTAIN [with Jamie Foxx]

Ciudades Lejanas

Res més preat, un treball discogràfic de jazz on la veu i l'expressivitat de la cantant Ana Finger llueixen en una sel.lecció de temes i noves creacions d'elevada qualitat, amb els sòlids arranjaments a càrrec de la pròpia artista junt a Francisco Suárez. Sí, Ciudades Lejanas, d'Ana Finger.

Per una banda i sens dubte, Canto al Río Uruguay (de Ramón Ayala) obre el disc d'Ana Finger a la perfecció. La melodia en direcció ascendent que conté ja anuncia i situa les altes vistes de tot el recorregut que es viurà durant els deu temes de l'enregistrament. Un recorregut on no hi falta la calidesa llatina ni la bella poesia en les lletres de Vientos de Ayer (d'Ana Finger) i Ciudades Lejanas (d'Ana Finger & Francisco Suárez), tema dedicat al pare de la cantant i que, a més, dóna nom al seu treball discogràfic.

Per una altra, quatre títols demostren les clares capacitats interpretatives de la vocalista. Només cal escoltar els primers versos de la veu després de la introducció del contrabaix a Blue Skies (d'Irving Berlin) o el tractament de la vocalitat com un brillant i lleuger instrument de vent en Valparaíso (d'Ana Finger & Francisco Suárez), en el qual hi destaquen l'obstinat, l'ús de la lletra exclusivament en una secció insertada en la forma, el poder del ritme i l'atmosfera elèctrica. Però qui vulgui disfrutar del virtuosisme dels solos de la cantant junt a l'expressió dels diferents registres i colors de la seva veu, els han de cercar a Sea Monkeys (d'Ana Finger & Francisco Suárez) i A Night in Tunisia (de Dizzy Gillespie). Dos temes que no tenen res a envejar i resten en la línia de les grans del jazz. L'humor, la frescor i la bona energia hi conviuen a Sea Monkeys, on el solo vocal s'inicia amb una sorprenent i llarga síl.laba ("doooey") que amplia les seves dimensions i defineix la posterior naturalesa improvisatòria. Sobre A Night in Tunisia hi circula un exotisme que es tradueix en la llibertat i la volada del seu solo i potents detalls en majúscules, com la netedat d'afinació en les aproximacions cromàtiques, entre d'altres.

Cal afegir un detall que s'hi respira en el disc Ciudades Lejanas (gravat a l'Estudi BmasB de Barcelona ara fa deu anys, entorn als noms de Stephane Carteaux, Ferrán Conangla, Jordi Pujol, Joan Sirvent i Francisco Suárez), la generositat musical d'Ana Finger en incloure en tots els temes solos dels diversos músics que enregistren amb l'artista [Eduardo Tancredi (piano), Mario Rossy (contrabaix), Xavi Maureta (bateria), Joan Chamorro (saxòfon tenor i baríton), Jordi Prats (saxòfon alt) i Dani Forcada (percussió)], excepte en la propina musical que tanca el treball discogràfic de la cantant acompanyada al piano per Francisco Suárez, és a dir, en el Poema XXII (de María del Mar Estrella & Francisco Suárez).

Ara bé, per acabar és obligada la menció a part de dues joies exquisides. Peter Gast (de Caetano Veloso): els discrets melismes, la clara dicció, el silenci, l'elegància en el fraseig, l'elasticitat dels tresets amb dinàmica diminuendo, la força de la intimitat i l'expressiva qualitat sensible són irrepetibles. L'altra, the old cut, extreta de la pel.lícula Tootsie amb la versió original de Stephen Bishop, It Might Be You (d'Alan Bergman & Dave Grusin): únicament els arranjaments vertaders milloren les creacions inicials i les melodies més senzilles permeten mostrar la sinceritat de les paraules. Doncs sí, indubtablement és un fet amb Ana Finger. Primer als anys 80, després a Waiting to Exhale amb Roberta Flack i ara a Ciudades Lejanas d'Ana Finger. It Might Be You...

From the House of the Dead - Festival de Savonlinna

I un dia més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per la darrera funció de From the House of the Dead de L. Janácek, el 30 de juliol a l'Olavinlinna Castle. Sens dubte, la vetllada operística va mostrar en música i en contingut la dura foscor del presidi relatat a partir de l'adaptació (que en va fer el propi compositor) de la novel.la Memòries sobre la Casa Morta de F. Dostoyevski, però sense les dimensions, ni la profunditat ni tampoc la psicologia que ens ofereix l'incomparable Dostoyevski. En general, la Savonlinna Opera Festival Orchestra fou dirigida amb correcció per Tomás Hanus. Totes les veus individuals restaren homogènies, destacant només per les personalitats de Luka (Mika Pohjonen, tenor), Cekunov (Hannu Forsberg, baríton) i Skuratov (Ales Briscein). Ara bé, la vocalitat masculina del Savonlinna Opera Festival Choir va tornar a evidenciar la seva intocable presència, sota la destresa de Matti Hyökki. Menció a part l'excel.lent i dificultosa recreació escènica de David Pountney i Maria Bjornson, en especial per la pantomima (inclosa també en la novel.la de F. Dostoyevski) que trenca amb la negror de la dramatúrgia, i per l'espectacular final centrat exclusivament en els passos del moviment circular i la remor de les cadenes dels presos. Sense paraules. Després de tot plegat, es necessita respirar. Sí, molt encertada la terrassa del Sarastro Restaurant. Frescor i llibertat.

Otello a Savonlinna

Un any més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per a la darrera funció d'Otello de G. Verdi, el 29 de juliol a l'Olavinlinna Castle. D'entrada, citar l'evident resultat musical gràcies a la directora Xian Zhang i la discreta escenografia de Nadine Duffaut i Emmanuelle Favre (que optaren per l'ús en un mirall trencat d'un vídeo força evitable a càrrec d'Arthur Colignon). Sobre la partitura verdiana en quatre actes i el llibret d'A. Boito a partir del drama homònim de W. Shakespeare, no calen detalls. Vocalment i en interpretació va destacar Desdemona (Yana Kleyn, malgrat que inicià el seu paper justa en afinació), i el personatge d'Otello fou adoptat per Kristian Benedikt (en comptes d'Aleksandrs Antonenko). Però sobretot, els protagonistes de la vetllada per l'efecte i la potència vocal foren tant el Savonlinna Opera Festival Children's Choir com el Savonlinna Opera Festival Choir, sota els consells i lideratge respectius de Lenna Astikainen i Matti Hyökki. Nit d'òpera que continuava de manera obligada al Linnakrouvi Ravintola, un any més. I també hi tornaren, un any més...

Seal a Peralada

Tornar a Peralada és sens dubte un dels moments més esperats i agradables de l'any. Enguany fou el dissabte 23 de juliol amb l'actuació de Seal en el Festival Castell de Peralada. No hi van faltar alguns clàssics d'èxit com Crazy, Don't cry, Praying for the dying, Love's divine o Kiss from a rose (el qual va ser el primer regal al públic abans d'acabar el concert). A més, el cantant britànic va baixar a cantar i ballar amb la platea de l'Auditori en diverses ocasions i, fins i tot, alguna no va poder evitar l'escenari per moure's desenfrenadament sense complexes al costat del seu ídol. De fet, encara que va incloure una secció acústica, l'artista va impressionar més pels temes up-tempo i sobretot pel suport dels dos únics músics que l'acompanyaren amb la potent electrònica de la tecnologia actual. Ara bé, aprofitant la presentació del seu treball discogràfic titulat 7, Seal també va interpretar alguns dels nous temes: Do you ever, Love, Daylight saving, Every time I'm with you o l'espectacular Life on the dance floor per rematar la seva actuació a Peralada.

Grigory Sokolov II

Just Sokolov again... Nobody plays like he does.

R. SCHUMANN

Arabesca, Op. 18

Fantasia en do major, Op. 17

------

F. CHOPIN

Nocturn núm. 1, en si major, Op. 32

Nocturn núm. 2, en la bemoll major, Op. 32

Sonata núm. 2, en si bemoll menor, Op. 35
------
6 obres de F. SCHUBERT i F. CHOPIN

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, dimarts 21 de juny de 2016, 20'30h]

Eurovision Song Contest 2016 - Grand Final

Doncs sí i finalment. Qui es pogia imaginar que la gran final de l'Eurovision Song Contest 2016 l'obririen d'aquella manera avui a l'Stockholm Globe Arenas? Quin opening act! Una passarel·la de moda amb música electrònica dels millors DJ suecs on hi desfilaven models i els representants dels 26 països que competien en l'edició d'enguany. Com si es tractés del Victoria's Secret Fashion Show! Just spectacular! Mirin [l'enllaç], sisplau!

La gran final va reunir un conjunt d'artistes i cançons de nivell, generant un espectacle en majúscules amb emoció garantida fins al darrer minut, tant per les actuacions com pel sistema de votació (doble: el tradicional dels jurats professionals per països i el novedós televot de l'audiència, el qual va capgirar els resultats en l'últim instant!). Per això, l'edició serà recordada durant anys. Però també per incloure en l'interval act l'actuació d'un artista internacional per primera vegada, que en aquesta ocasió va ser la de Justin Timberlake, amb el seu exitós Rock your body tot i presentant el nou senzill (més interessant que el primer tema i que formarà part de la banda sonora de la pel·lícula Trolls), Can't stop the feeling! Ara bé, menció a part novament per Petra Mede i Måns Zelmerlöw els quals -a més de presentar les dues semifinals i la final excel·lentment- van interpretar Love love, peace peace. Mirin [l'enllaç], no se'l perdin! I a continuació, no hi podia faltar el testimoni de Måns Zelmerlöw, regalant el seu nou single titulat Fire in the rain junt al hit obligat Heroes. Un altre [enllaç] per a disfrutar.

Entre tots els aspirants, els directes més destacables clarament van ser els següents: SWEDEN (Frans - If I were sorry; senzillesa, actualitat i resposta aclaparadora del públic), POLAND (Michal Szpark - Colour of your life; veu, personalitat i sincera comunicació a través de la lletra) i AUSTRALIA (Dami Im - Sound of silence; impressionant presència escènica, espectacularitat vocal i expressivitat en tota l'actuació). El país guanyador: UKRAINE (Jamala - 1944, que robà la primera classificació en els darrers segons -gràcies a l'audiència- a la indiscutible guanyadora: AUSTRALIA, Dami Im - Sound of silence). Just the contest!

Eurovision Song Contest 2016 - Semifinal 2

Tornem-hi. Qui es podia imaginar que la segona semifinal de l'Eurovision Song Contest 2016 s'obriria d'aquella manera, el passat 12 de maig a l'Stockholm Globe Arenas? Just Broadway! Després de la seva entrada, Petra Mede i Måns Zelmerlöw van sentenciar un brillant opening act interpretant What is Eurovision? i transportant-nos a l'època daurada dels musicals! És obligat clicar [l'enllaç] si volen comprovar-ho.

La segona semifinal també va generar la classificació de deu països més per a la gran final mitjançant el mateix procediment que en la primera sessió, és a dir, amb el vot en acabar totes les actuacions. Gràcies a les seves sòlides cançons, van destacar els següents representants: BELGIUM (Laura Tesoro - What's the pressure), POLAND (Michal Szpark - Colour of your life) i AUSTRALIA (Dami Im - Sound of silence). Que guanyi el millor, els veurem a la Grand Final!

Eurovision Song Contest 2016 - Semifinal 1

Qui es podia imaginar que la primera semifinal de l'Eurovision Song Contest 2016 s'obriria d'aquella manera, el passat 10 de maig a l'Stockholm Globe Arenas? Just music, concretament en el punt on va acabar l'edició de l'any passat amb el seu guanyador. Måns Zelmerlöw va interpretar la cançó Heroes en una sorprenent versió reinstrumentada amb cordes i percussió, escenificant en viu el famós mapping amb els nens com a protagonistes: cantaren a capella, van picar i fer picar de mans al públic i acabaren el número ells sols. Tot un gran homenatge i un màgic opening act. Cliquin [l'enllaç] si volen disfrutar-lo.

La primera semifinal, presentada per Petra Mede i Måns Zelmerlöw, va permetre obtindre la classificació de deu països per a la gran final a través de votació després de les corresponents actuacions. Entre els representants més favorables, es recorden els següents: RUSSIA (Sergey Lazarev - You are the only one, per l'escenografia elaborada), MALTA (Ira Losco - Walk on water, molt ben interpretada) i THE NETHERLANDS (Douwe Bob - Slow down, només cal veure l'actuació). Els tornarem a escoltar a la Grand Final, que guanyi el millor!

Vladimir Ashkenazy Concert

Vladimir Ashkenazy is still one of the gold russian pianists.

M. Glinka. Vals-Fantasia

B. Smetana. El Moldava

M. Ravel. Rapsòdia espanyola

S. Rachmaninov. Danses simfòniques Op. 45

VLADIMIR ASHKENAZY & VOVKA ASHKENAZY

[Barcelona, Palau de la Música, 25/4/2016, 20'30h]

Festival Gershwin, 3r concert

El tercer concert del Festival -d'aquest matí a l'Auditori- ha estat dedicat íntegrament a G. Gershwin, a diferència del primer i del segon, on també s'hi va programar L. Bernstein. De fet, la fórmula dels tres tres concerts quant a repertori era completa només assistint a les sessions del divendres i del diumenge, però amb l'excepció del dissabte que incloïa exclusivament el Concert per a piano i orquestra en fa major de G. Gershwin.

La primera part de la tercera sessió del festival ha repassat l'Obertura cubana (una versió correcte per part de l'OBC amb certa falta de ritme per part dels percussionistes) i la Segona rapsòdia per a piano i orquestra (més interessant que la famosa Rhapsody in blue, més concertant, amb més parts orquestrals protagonistes i d'una frescor més agraïda) amb el gran pianista Alexei Volodin. La segona part del concert, també ha continuat amb la competència, expressivitat, interpretació polifònica, adequació estètica, virtuosisme i sonoritat d'Alexei Volodin, el qual ha interpretat "I got rynthm". Variacions per a piano i orquestra, destacant pel domini de l'entremat rítmic i certs moments increïbles de ragtime recreant el so d'un b/vell piano bar. Sens dubte, les millors mostres musicals del matí. Per acabar, encara que amb aspecte intermitent i falta de claredat rítmica per part dels violins i els percussionistes de l'OBC, Un americà a París (adaptació per a orquestra simfònica de Frank Campbell-Watson), també sota la batuta d'Andrew Grams, més controlada i contenint aquella energia despresa durant el primer concert del Festival Gershwin.

Festival Gershwin, 1r concert

Una proposta més que atractiva durant els dies 15, 16 i 17 d'abril de 2016 a l'Auditori, on l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya oferí tres concerts de programa variat dins del Festival Gershwin, comptant amb el gran pianista Alexei Volodin.

El primer concert (divendres 15 d'abril de 2016) se centrà en la música de L. Bernstein (Un dia a Nova York. Tres danses, de les quals destacà la interpretació de la segona) i G. Gershwin (Rhapsody in blue, adaptació per a orquestra simfònica de Ferde Grofé, on l'èxit estigué assegurat -malgrat els discrets desajustos entre el solista i l'orquestra mediats per la batuta d'Andrew Grams- gràcies al sòlid pianisme d'Alexei Volodin, el qual va premiar al públic a continuació amb la propina jazzística Estudi de concert núm. 7, Op. 40, "Intermezzo" de N. Kapustin, si no recordo malament).

Reservades per a la segona part de la relaxada cita musical i alhora enregistrada -a nivell àudiovisual-, van sonar l'obertura de West Side Story de L. Bernstein (adaptació per a orquestra simfònica de Maurice Peress) i Porgy and Bess (quadres simfònics per a orquestra) de G. Gershwin (adaptació per a orquestra simfònica de Robert Russell Bennett). Les meravelloses partitures van lluir i emocionar a més d'un a través de la direcció de caire americà d'Andrew Grams. Sens dubte, una bona vetllada! Sí... Somewhere, Summetime & Rhapsody in blue.

Gala de presentació de la temporada OBC 2016-2017

Ahir a les 19h de la tarda a l'Auditori de Barcelona, va tenir lloc la gala de presentació de la temporada 2016-2017 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. L'acte -reservat als abonats i a través d'invitació- va incloure els parlaments de la gerència i la direcció de l'OBC i, evidentment, les noves propostes musicals de la propera temporada. Sota la batuta d'Andrés Salado, l'orquestra va repassar petits extractes de les futures produccions comptant amb la projecció visual dels programes i dels intèrprets, però sobretot conduïts pel testimoni dels actors Sílvia Bel i Pep Munné, els quals narraren un guió basat en la veu dels compositors que es van interpretar (entorn a les obres audicionades) a partir de les respectives cartes com a valuoses fonts primàries. Atmosfera distesa on van destacar clarament els fragments del Concert per a violoncel i orquestra, en la menor, Op. 129 de R. Schumann (amb José Mor com a solista), l'obertura de Tannhäuser de R. Wagner i la Simfonia núm. 2, en re major, Op. 73 de J. Brahms. Menció a part pel millor moment musical de la vetllada a càrrec de Marc Heredia, el jove pianista que sens dubte mostrà una sòlida maduresa interpretativa, amb el segon moviment del Concert per a piano i orquestra, en la menor, Op. 16 d'E. Grieg.

Final del 62è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Hiroo Sato (Japó, 28 anys)

2n premi - Shiori Kuwahara (Japó, 20 anys)

3r premi - Yutong Sun (Xina, 20 anys)

Hiroo Sato esdevingué el guanyador del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals, després de realitzar la prova final amb orquestra que tingué lloc a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana, el dijous 17 de març de 2016.

Si en l'anterior edició del concurs, els finalistes coincidiren per primera ocasió en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), aquesta casualitat ha tornat a reiterar-se enguany, però amb un altre referent del repertori pianístic: el Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov. Així doncs, tant el públic com el jurat van viure novament una audició triplicada en la prova final amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), que sota la direcció de Manuel Valdivieso col·laborà en el concurs per segona vegada.

De manera novedosa, la vetllada va incloure en el seu inici la presentació del piano Bösendorfer Vienna Concert 280, el qual s'estrenà per primera ocasió en un concurs i en el territori espanyol. A més de dos parlaments previs al testimoni musical dels finalistes i de les intervencions poc àgils i hàbils del presentador, dins la primera part l'organització va addicionar un breu interval entre els dos primers pianistes, un descans en què el jurat va abandonar la sala de concerts per procedir en la primera deliberació i el públic es preparà per a rebre al següent concursant. Aquest nou format -juntament als vint minuts necessaris de descans per tal d'escoltar el darrer pianista, i a la dilatada i tradicional espera (amb votació del públic inclosa) per a la tercera part on es proclama el guanyador dels premis oficial i la resta de guardons- van contribuir a prolongar el moment més àlgid del concurs en unes quatre hores aproximadament. Ara bé, davant d'un públic realment amant del concurs, cap factor dels descrits va fer minvar l'essència de la vetllada: emoció i nivell pianístic.

Sense intenció d'ampliar l'espai del text, revisem la interpretació del guanyador de l'edició 2016, Hiroo Sato, el qual també va rebre el premi del públic i el premi de les escoles. Durant el primer moviment del segon concert de S. Rachmaninov, el pianista va optar per l'encert en competència tècnica i caràcter musical, mostrant diversos passatges polifònics i evidenciant solidesa tant en els esperats compassos inicials com finals. En l'adagio sostenuto, el japonès dibuixà bon gust pels greus i, malgrat que destacà la melodia, no resultà prou expressiva. I, per últim, el darrer moviment es caracteritzà per la brillantor del solista, executant detalls de qualitat com les notes repetides a distància d'octava descendents, certs accents propis de l'scherzo, octaves i acords octavats compactes, variacions agògiques en la repetició del passatge meno mosso on la melodia capritxosa acaba amb el característic trinat o la ressonància de l'última nota greu afirmant la personalitat del pianista.

A diferència del guanyador, Shiori Kuwahara va restar estàtica en els compassos inicials i va deixar entreveure certa inseguretat traduïda en alguns errors evidents de notes, no prou netedat tècnica i falta de ritme en els darrers compassos del moviment. Malgrat la seva expressivitat innegable, el desajust en el caràcter i sobretot l'elecció d'un tempo massa retingut -en concret en el maestoso (alla marcia)- no van ser favorables per a la seva interpretació. En el segon moviment que esdevingué excessivament estirat, la concentració no fou gaire constant amb clars símptomes de supervivència, però els arpegiats solístics lluïren pel gust i l'elegància d'una pianista que es fa escoltar. L'allegro scherzando fou la millor aportació de la segona guardonada, presentant-se més clara tècnicament, però sense volada en els passatges virtuosos.

El tercer classificat, Yutong Sun, en l'inici del Moderato generà espectactives creixents però els primers compassos no van acabar de resoldre completament; igual que la seva agògica, que es convertí en un habitual excés de l'intèrpret. I malgrat que l'accelerando final del primer moviment fou discret, va ser executat de manera plena. Quant al segon, sens dubte que sonà molt expressiu i amb preferència pels greus, però oferí un pedal espès i dubtós just en el final. I en el darrer moviment el concursant va mostrar un forte de poca qualitat, aguts crispats, desajustos rítmics i tècnica no prou precisa fruit del cansament del pianista.

I després de tota la música, sorpreses per part dels assistents en conèixer els resultats definitius entorn al segon i tercer premis. Però cal recordar que la qualificació final també depèn de les puntuacions respectives de les proves anteriors i no exclusivament a la impressió dels concerts per a piano i orquestra que havíem pogut escoltar durant la vetllada.

En resum, una final on s'hi exposaren tres interpretacions ben diferenciades del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov, liderades per tres pianistes que destacaren en aspectes diversos. Si per una banda vam observar la figura d'intèrpret i el control agògic sota la concentració de Yutong Sun, per una altra, la sala va restar perfumada amb l'elegància i musicalitat de Shiori Kuwahara. Ara bé, el guanyador de la 62a edició del Concurs Maria Canals (Hiroo Sato) va destacar pel seu domini artístic en l'escenari i el control tècnic de la seva interpretació.

I com sempre, acompanyat de la mateixa família musical que en finals anteriors però ampliada, el concurs segueix reunint a la Barcelona pianística gràcies als grans pianistes participants. Moltes felicitats a tots i fins l'any vinent!

MCB 2016 - Semifinal (tarda)

I a les 17h d'aquesta tarda, també en el Petit Palau, la segona part de la semifinal, on els tres concursants restants han ofert els seus programes a un públic molt nombrós. Quant al repertori, lliure, tal i com he explicat a MCB 2016 - Semifinal (matí). Deixo l'enllaç pels interessats...

Seguint el mateix criteri emprat per a la sessió del matí, només faig cinc cèntims de la interpretació d'un dels noms que han sonat durant la tarda: Anastasia Yasko (24 anys, Rússia). Expressió i tranquil·litat amb la Sonata L. 108 i expressió i exhibició de les característiques notes repetides -encara que més òptimes en la repetició- de la Sonata L. 422 de D. Scarlatti. A continuació, malgrat que la pianista ha deixat entreveure certs instants inestables, han estat molt destacables els vertaders moments de música d'Après une lecture du Dante: Fantasia quasi sonata de F. Liszt, en especial, els dels passatges lents. Faig servir únicament una paraula per resumir la seva mostra de Quejas, o la Maja y el ruiseñor (de la suite Goyescas Op. 11) d'E. Granados: beautiful. I per concloure i no constant en concentració, la Sonata núm. 3 Op. 23 d'A. Scriabin, amb la qual ha perfumat d'expressivitat el so, les línies melòdiques i el contingut, tornant a evidenciar moments certament bells.

Fins aquí la semifinal del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals. Anoto dos possibles números per la final i me'n reservo un: Shiori Kuwahara (núm. 26) i Hiroo Sato (núm. 39). En breu, els resultats i les matemàtiques del jurat. Veurem qui es converteix en finalista...

MCB 2016 - Semifinal (matí)

Avui en el Petit Palau i a les 10h del matí, tres dels sis semifinalistes han interpretat els seus respectius repertoris. Cadascun és d'uns 50 minuts i el programa és lliure, només amb dues condicions: obra obligatòria d'un compositor espanyol i no es poden incloure obres ja audicionades en les proves anteriors. Per accedir a la semifinal, cal que els concursants hagin obtingut una nota mitjana mínima de 8 punts -sobre 10- i s'obté a partir del següent procediment: mitjana entre la puntuació de la segona prova (addicionant un 10%) i la de la primera prova (restant un 10%).

Dels tres pianistes i per diverses raons, comento únicament la interpretació de Shiori Kuwahara (20 anys, Japó). Ha iniciat el seu testimoni amb la Danza española núm. 5 Op. 37, "Andaluza", d'E. Granados, sota una agògica pròpia i una part central lenta de visible musicalitat. Després, malgrat que la seva qualitat en el forte és inferior al del seu piano, ha lluït tècnica i una aportació sencera a través dels Tres fragments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky. I per tancar el seu repertori, ha triat la Sonata en si menor de F. Liszt. Encara que ha mancat el contingut a l'inici de la partitura, l'agilitat virtuosística en termes de lleugeresa no hi ha faltat i sobretot, ha destacat en les seccions lentes pel domini en la dinàmica piano regalant una enorme pau interior artística.

A la tarda serà el torn dels tres semifinalistes restants.

MCB 2016 - 2a prova eliminatòria

Dels 81 concursants de l'edició d'enguany, un total de 19 pianistes han pogut accedir a les audicions de la segona prova eliminatòria (dijous 10 i divendres 11 de març de 2016 en el Petit Palau), repartides en quatre sessions. En aquesta fase del Concurs Internacional de Música Maria Canals, els pianistes acceptats són aquells que han obtingut una qualificació mitjana mínima de 7 punts -sobre 10- de la primera audició i interpretaran un programa d'uns quaranta minuts centrat en: una obra romàntica segons una relació d'obres proposades per l'organització (S. Rachmaninov, J. Brahms, C. Franck, R. Schumann, F. Schubert, F. Chopin o F. Liszt); una obra completa o una col·lecció completa o bé un o diversos números d'una col·lecció a partir d'una llista obligatòria de compositors del segle XX (M. Balakirev, M. Blancafort, C. Debussy, F. Mompou, X. Montsalvatge, F. Poulenc, S. Prokofiev o M. Ravel, entre d'altres); i per últim, una obra contemporània posterior al 1990 d'uns cinc minuts de durada (excloses aquelles que necessitin preparació prèvia del piano i les escrites pels mateixos concursants).

Avui, ha tingut lloc la tercera sessió de la segona prova a les 10h del matí. Cinc pianistes, procedents de països diferents, han ofert el seu repertori als assistents i al jurat. Considerant que l'accés a la semifinal resta en funció del nivell dels concursants de les altres sessions i de les respectives qualificacions numèriques que obtinguin, cito el nom d'Andrei Dubov (28 anys, Rússia) per l'elevada qualitat de la seva interpretació. Ha demostrat solidesa en un programa d'interès i adequació, i sobretot, és un pianista que genera l'exquisida sensació on la rigidesa del minutatge desapareix i s'hi imposa la necessitat i el desig d'escoltar-lo durant un període intemportal més extens. En primer lloc, ha donat testimoni de la tradició amb els Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, incloent els pòstums i evidenciant els diferents caràcters de les variacions. A continuació ha lluït acrobàcia i musicalitat a través de l'Estudi núm. 3 en si menor, "D'après Paganini-Liszt", de M-A. Hamelin (basat en el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt). I per acabar, l'espectacularitat estètica dels Tres moviments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky.

MCB 2016 - 1a prova eliminatòria

Avui, en el Petit Palau i a les 17h de la tarda, el 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals ha iniciat les audicions als pianistes participants a l'edició d'enguany. La primera prova eliminatòria (repartida en sis sessions) està centrada en la interpretació d'uns vint minuts de programa obligatori: Preludi i fuga de J. S. Bach, Sonata de L. van Beethoven (un moviment) i estudi romàntic. Durant aquesta primera prova, hem pogut seguir atentament el pianisme dels deu primers concursants, la gran majoria procedents de Japó i Xina. Entre tots, han destacat tres pianistes que possiblement accediran a la segona prova eliminatòria en els propers dies, però cal recordar que aquest fet depèn únicament de la decisió del jurat i de la qualitat dels altres participants pendents d'audicionar en aquesta fase del concurs.

En primer lloc, Musashi Ishikawa (28 anys, Japó). La seva interpretació ha estat acadèmica -en un sentit molt positiu a l'hora de concursar- i equilibrada. El resultat del Preludi i fuga núm. 13 (vol. 1) bachià es pot definir a partir de tres adjectius: estable, clar i expressiu. Amb el quart moviment de la Sonata Op. 22 de L. van Beethoven, ha demostrat una bona lectura polifònica de la partitura. I de l'Estudi núm. 6 Op. 33 de S. Rachmaninov, cal destacar la lluminosa qualitat sonora en el registre agut del piano. La seva carta de presentació ha girat entorn als noms de Bach i Rachmaninov.

Just a continuació de Musashi Ishikawa, ha actuat Ming Xie (21 anys, Xina): tarannà artístic i espectacularitat escènica, però amb evidents excessos en el forte. Coincidint amb el seu contrincant, el Preludi i fuga núm. 18 (vol. 1) també ha estat estable, clar i expressiu. Caràcter i temperament en la Sonata Op. 2 núm. 2 (1r moviment) del mestre de Bonn. I per acabar, lluïment tècnic indiscutible amb el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt, on els aguts també han destacat igual que diversos passatges musicals, però el final ha patit algunes desmesures. En el seu cas, ha generat més correcció en la interpretació barroca.

I per acabar, Jung Eun Yoon (28 anys, Corea), la qual ha tancat la primera sessió demostrant concentració i bon gust. Ha interpretat el Preludi i fuga núm. 9 (vol. 1) de J. S. Bach correctament i de manera elegant. Molt sencer el primer moviment beethovenià de la Sonata Op. 81a, vetllant en tot moment pel control sonor. I finalment, el millor estudi de la tarda en tècnica, musicalitat i efectisme: l'Estudi núm. 7 ("pour les degrés chromatiques") de C. Debussy. Bon paper en la sonata, però sens dubte, elevada nota en l'estudi del compositor francès.

Esperem que aquests tres grans pianistes passin a la segona prova eliminatòria. Ho sabrem ben aviat en uns dies...

Nikolai Lugansky

You can feel his elegance and his strength at the same time on stage.
It's completely emotional his live rendition of the Rachmaninov's 2nd Piano Concerto.
I'm talking about the one and only Nikolai Lugansky.

Gulbenkian Orchestra

Ernest Martínez, conductor

Nikolai Lugansky, piano

 

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, 8/2/2016, 20'30h]