Glee 1 - (04) Preggers

Single Ladies (Put A Ring On It), la versió original de Beyoncé i la coreografia de Kurt - Chris Colfer amb dues amigues per obrir el capítol! Cal veure-ho, impressionant!

Aquí, els guionistes inclouen una nova audició -ara pel musical Cabaret- on hi participa Rachel - Lea Michele (lluint aguts amb el tema Taking Chances de Céline Dion), un assaig de Tina - Jenna Ushkowitz (molt expressiva en el cant de Tonight del musical West Side Story i fallant el final perquè interpreta la noia que no sap cantar), el Clar de lluna de L. van Beethoven (en la versió vocal jazzística com en el primer capítol, tot un segell estètic i constant de la sèrie), The Star Spangled Banner (una interpretació tronada amb instruments de vent-metall a través de megafonia, ben tronada també, per cert) i el moment "Single Ladies" de l'equip de futbol americà amb la versió original de Beyoncé novament.

I els temes: [1] l'embaràs adolescent i la incompatibilitat maternal/paternal amb els estudis junt a una vida laboral; [2] la infidelitat (la noia "s'estrena" amb l'amic del seu xicot!); [3] sortir de l'armari (Kurt - Chris Colfer li explica al seu pare, el qual li diu que se l'estimarà com sempre).

Glee 1 - (03) Acafellas

I en el tercer capítol de Glee 1..., hi trobem l'assaig del quartet de nois amb This Is How We Do It de Montell Jordan i les seves actuacions a cappella interpretant els temes Poison de Bell Biv DeVoe (R&B i hip hop), Mercy de Duffy (espectacular pel final) i I Wanna Sex You Up de Color Me Badd (quintet de nois també a capella amb una coreografia ben elaborada, mostrant la qualitat dels dos solistes Will - Matthew Morrison i Puck - Mark Salling, on sobretot hi destaca Will pel caràcter sexy en la seva interpretació). A part, l'actuació insertada com a reflex dels pensaments de Mercedes - Amber Rile: com canta Bust Your Windows de Jazmine Sullivan! I finalment, citar que l'equip de Glee convida a participar en el capítol a Josh Groban -no hi canta- i Victor Garber.

Sobre l'homosexualitat: "Nunca te avergüences de lo que eres, Kurt (...) poder expresar lo que llevamos en el interior" (Mercedes - Amber Rile) / "No tengo tanta confianza en mí mismo" (Kurt - Chris Colfer). Doncs un altre lema: si un té fe en si mateix, no necessita enfonsar els altres.

Glee 1 - (02) Showmance

Segon capítol. Què hi tenim? Els assaigs del tema disco Le Feak de Chic (amb New Directions) i Gold Digger de Kanye West feat. Jamie Foxx (molt bona versió pels beats, el rap i la línia melòdica de Mercedes - Amber Rile). El moment insertat, minúscul, però realment tronxant d'Emma Pillsbury - Jayma Mays (després d'allò de "Le ha gustado alguna vez alguien tanto que le han... entrado ganas de encerrarse, poner música triste y llorar?") amb All By Myself d'Eric Carmen. L'audició del trio d'animadores (Quinn - Dianna Agron, Santana - Naya Rivera i Brittany - Heather Morris) és força considerable, sobretot per les background vocals, cantant I Say A Little Prayer de Dionne Warwick. L'actuació del Glee Club amb Push it de Salt-n-Pepa simplement no m'agrada! La música instrumental minimalista de piano novament té un potent efecte, com en el capítol anterior; en aquest cas, la melodia senzilla suggereix un "NO" igual que el contingut dramàtic, amb un acompanyament basat en una única nota que després i al final es desenvolupa una mica en altres notes. I per tancar el capítol coincidint amb la dramatúrgia: l'espectacular versió que en fa Rachel - Lea Michele del tema Take A Bow de Rihanna.

Per cert, anoto alguns temes tractats: la bulímia i el TOC (de netedat; TOC = transtorn obsessiu compulsiu), ser rebel i desobeir, la mentida i el lema "per a triomfar cal comunicar-se".

Glee 1 - (01) Pilot

Fa temps que hi penso, però encara no m'havia decidit. Tot té un moment i ara crec i afirmo que és el de Glee. Així doncs, durant uns mesos dedicaré els meus escrits exclusivament a la banda sonora de l'exitosa sèrie americana Glee, vista per milers gràcies a la poderosa FOX tot i convertint-se, sens subte, en un fenomen de referència per a molts. Una banda sonora sel·leccionada per Ryan Murphy (un dels principals guionistes de la sèrie), supervisada musicalment per P. J. Bloom i produïda per Adam Anders (un dels noms suecs més destacables en l'actualitat, on els seus arranjaments dels temes musicals que formen part de la banda sonora de Glee defineixen la seva qualitat com a productor musical).

Comencem l'aventura, per tant, amb la primera temporada de Glee (2009-2010), capítol a capítol. En el primer, hi destaquen les interpretacions en les audicions per a entrar al Glee Club de Rachel - Lea Michele amb On My Own (del musical Les Misérables) i Mercedes - Amber Rile amb Respect (d'Aretha Franklin). També cal mencionar la música extradiegètica basada en les versions vocals jazzístiques d'alguns pilars de la música clàssica, com el Cakewalk de C. Debussy, el primer moviment de la 5a Simfonia de L. van Beethoven i el Clar de lluna també del geni de Bonn. I la inclusió de música instrumental de piano potencia inevitablement l'efecte dramàtic d'algunes escenes. Ara bé, en el capítol hi sobresurten les actuacions de Vocal Adrenaline (el Glee Club rival del protagonista New Directions, amb Rehab d'Amy Winehouse), de Will Schuester - Matthew Morrison (versionant Leaving On A Jet Plane de John Denver) i sobretot de tot el cast del Glee Club New Directions amb les lead vocals de Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith (sentenciant el hit Don't Stop Believin' del grup americà de rock Journey, que es convertirà en el single i hit principals de tota la sèrie).

Per acabar i reflexionar: primer la vocació de la docència abans que una feina més remunerada. Sí o no...?

MICHAEL JACKSON - Live at Wembley, 1988

Streisand Encore: Movie Partners Sing Broadway

AT THE BALLET [with Anne Hathaway & Daisy Ridley]

LOVING YOU [with Patrick Wilson]

WHO CAN I TURN TO (WHEN NOBODY NEEDS ME)

[with Anthony Newley]

ANY MOMENT NOW [with Hugh Jackman]

I DIDN'T KNOW WHAT TIME IT WAS
THE BEST THING THAT EVER HAS HAPPENED [with Alec Baldwin]

NOT A DAY GOES BY

ANYTHING YOU CAN DO [with Melissa McCarthy]

FIFTY PERCENT

I'LL BE SEEING YOU / I'VE GROWN ACCUSTOMED TO HER FACE [with Chris Pine]

LOSING MY MIND

PURE IMAGINATION [with Seth MacFarlane]

TAKE ME TO THE WORLD [with Antonio Banderas]

CLIMB EV'RY MOUNTAIN [with Jamie Foxx]

Ciudades Lejanas

Res més preat, un treball discogràfic de jazz on la veu i l'expressivitat de la cantant Ana Finger llueixen en una sel.lecció de temes i noves creacions d'elevada qualitat, amb els sòlids arranjaments a càrrec de la pròpia artista junt a Francisco Suárez. Sí, Ciudades Lejanas, d'Ana Finger.

Per una banda i sens dubte, Canto al Río Uruguay (de Ramón Ayala) obre el disc d'Ana Finger a la perfecció. La melodia en direcció ascendent que conté ja anuncia i situa les altes vistes de tot el recorregut que es viurà durant els deu temes de l'enregistrament. Un recorregut on no hi falta la calidesa llatina ni la bella poesia en les lletres de Vientos de Ayer (d'Ana Finger) i Ciudades Lejanas (d'Ana Finger & Francisco Suárez), tema dedicat al pare de la cantant i que, a més, dóna nom al seu treball discogràfic.

Per una altra, quatre títols demostren les clares capacitats interpretatives de la vocalista. Només cal escoltar els primers versos de la veu després de la introducció del contrabaix a Blue Skies (d'Irving Berlin) o el tractament de la vocalitat com un brillant i lleuger instrument de vent en Valparaíso (d'Ana Finger & Francisco Suárez), en el qual hi destaquen l'obstinat, l'ús de la lletra exclusivament en una secció insertada en la forma, el poder del ritme i l'atmosfera elèctrica. Però qui vulgui disfrutar del virtuosisme dels solos de la cantant junt a l'expressió dels diferents registres i colors de la seva veu, els han de cercar a Sea Monkeys (d'Ana Finger & Francisco Suárez) i A Night in Tunisia (de Dizzy Gillespie). Dos temes que no tenen res a envejar i resten en la línia de les grans del jazz. L'humor, la frescor i la bona energia hi conviuen a Sea Monkeys, on el solo vocal s'inicia amb una sorprenent i llarga síl.laba ("doooey") que amplia les seves dimensions i defineix la posterior naturalesa improvisatòria. Sobre A Night in Tunisia hi circula un exotisme que es tradueix en la llibertat i la volada del seu solo i potents detalls en majúscules, com la netedat d'afinació en les aproximacions cromàtiques, entre d'altres.

Cal afegir un detall que s'hi respira en el disc Ciudades Lejanas (gravat a l'Estudi BmasB de Barcelona ara fa deu anys, entorn als noms de Stephane Carteaux, Ferrán Conangla, Jordi Pujol, Joan Sirvent i Francisco Suárez), la generositat musical d'Ana Finger en incloure en tots els temes solos dels diversos músics que enregistren amb l'artista [Eduardo Tancredi (piano), Mario Rossy (contrabaix), Xavi Maureta (bateria), Joan Chamorro (saxòfon tenor i baríton), Jordi Prats (saxòfon alt) i Dani Forcada (percussió)], excepte en la propina musical que tanca el treball discogràfic de la cantant acompanyada al piano per Francisco Suárez, és a dir, en el Poema XXII (de María del Mar Estrella & Francisco Suárez).

Ara bé, per acabar és obligada la menció a part de dues joies exquisides. Peter Gast (de Caetano Veloso): els discrets melismes, la clara dicció, el silenci, l'elegància en el fraseig, l'elasticitat dels tresets amb dinàmica diminuendo, la força de la intimitat i l'expressiva qualitat sensible són irrepetibles. L'altra, the old cut, extreta de la pel.lícula Tootsie amb la versió original de Stephen Bishop, It Might Be You (d'Alan Bergman & Dave Grusin): únicament els arranjaments vertaders milloren les creacions inicials i les melodies més senzilles permeten mostrar la sinceritat de les paraules. Doncs sí, indubtablement és un fet amb Ana Finger. Primer als anys 80, després a Waiting to Exhale amb Roberta Flack i ara a Ciudades Lejanas d'Ana Finger. It Might Be You...

From the House of the Dead - Festival de Savonlinna

I un dia més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per la darrera funció de From the House of the Dead de L. Janácek, el 30 de juliol a l'Olavinlinna Castle. Sens dubte, la vetllada operística va mostrar en música i en contingut la dura foscor del presidi relatat a partir de l'adaptació (que en va fer el propi compositor) de la novel.la Memòries sobre la Casa Morta de F. Dostoyevski, però sense les dimensions, ni la profunditat ni tampoc la psicologia que ens ofereix l'incomparable Dostoyevski. En general, la Savonlinna Opera Festival Orchestra fou dirigida amb correcció per Tomás Hanus. Totes les veus individuals restaren homogènies, destacant només per les personalitats de Luka (Mika Pohjonen, tenor), Cekunov (Hannu Forsberg, baríton) i Skuratov (Ales Briscein). Ara bé, la vocalitat masculina del Savonlinna Opera Festival Choir va tornar a evidenciar la seva intocable presència, sota la destresa de Matti Hyökki. Menció a part l'excel.lent i dificultosa recreació escènica de David Pountney i Maria Bjornson, en especial per la pantomima (inclosa també en la novel.la de F. Dostoyevski) que trenca amb la negror de la dramatúrgia, i per l'espectacular final centrat exclusivament en els passos del moviment circular i la remor de les cadenes dels presos. Sense paraules. Després de tot plegat, es necessita respirar. Sí, molt encertada la terrassa del Sarastro Restaurant. Frescor i llibertat.

Otello a Savonlinna

Un any més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per a la darrera funció d'Otello de G. Verdi, el 29 de juliol a l'Olavinlinna Castle. D'entrada, citar l'evident resultat musical gràcies a la directora Xian Zhang i la discreta escenografia de Nadine Duffaut i Emmanuelle Favre (que optaren per l'ús en un mirall trencat d'un vídeo força evitable a càrrec d'Arthur Colignon). Sobre la partitura verdiana en quatre actes i el llibret d'A. Boito a partir del drama homònim de W. Shakespeare, no calen detalls. Vocalment i en interpretació va destacar Desdemona (Yana Kleyn, malgrat que inicià el seu paper justa en afinació), i el personatge d'Otello fou adoptat per Kristian Benedikt (en comptes d'Aleksandrs Antonenko). Però sobretot, els protagonistes de la vetllada per l'efecte i la potència vocal foren tant el Savonlinna Opera Festival Children's Choir com el Savonlinna Opera Festival Choir, sota els consells i lideratge respectius de Lenna Astikainen i Matti Hyökki. Nit d'òpera que continuava de manera obligada al Linnakrouvi Ravintola, un any més. I també hi tornaren, un any més...

Seal a Peralada

Tornar a Peralada és sens dubte un dels moments més esperats i agradables de l'any. Enguany fou el dissabte 23 de juliol amb l'actuació de Seal en el Festival Castell de Peralada. No hi van faltar alguns clàssics d'èxit com Crazy, Don't cry, Praying for the dying, Love's divine o Kiss from a rose (el qual va ser el primer regal al públic abans d'acabar el concert). A més, el cantant britànic va baixar a cantar i ballar amb la platea de l'Auditori en diverses ocasions i, fins i tot, alguna no va poder evitar l'escenari per moure's desenfrenadament sense complexes al costat del seu ídol. De fet, encara que va incloure una secció acústica, l'artista va impressionar més pels temes up-tempo i sobretot pel suport dels dos únics músics que l'acompanyaren amb la potent electrònica de la tecnologia actual. Ara bé, aprofitant la presentació del seu treball discogràfic titulat 7, Seal també va interpretar alguns dels nous temes: Do you ever, Love, Daylight saving, Every time I'm with you o l'espectacular Life on the dance floor per rematar la seva actuació a Peralada.

Grigory Sokolov II

Just Sokolov again... Nobody plays like he does.

R. SCHUMANN

Arabesca, Op. 18

Fantasia en do major, Op. 17

------

F. CHOPIN

Nocturn núm. 1, en si major, Op. 32

Nocturn núm. 2, en la bemoll major, Op. 32

Sonata núm. 2, en si bemoll menor, Op. 35
------
6 obres de F. SCHUBERT i F. CHOPIN

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, dimarts 21 de juny de 2016, 20'30h]

Eurovision Song Contest 2016 - Grand Final

Doncs sí i finalment. Qui es pogia imaginar que la gran final de l'Eurovision Song Contest 2016 l'obririen d'aquella manera avui a l'Stockholm Globe Arenas? Quin opening act! Una passarel·la de moda amb música electrònica dels millors DJ suecs on hi desfilaven models i els representants dels 26 països que competien en l'edició d'enguany. Com si es tractés del Victoria's Secret Fashion Show! Just spectacular! Mirin [l'enllaç], sisplau!

La gran final va reunir un conjunt d'artistes i cançons de nivell, generant un espectacle en majúscules amb emoció garantida fins al darrer minut, tant per les actuacions com pel sistema de votació (doble: el tradicional dels jurats professionals per països i el novedós televot de l'audiència, el qual va capgirar els resultats en l'últim instant!). Per això, l'edició serà recordada durant anys. Però també per incloure en l'interval act l'actuació d'un artista internacional per primera vegada, que en aquesta ocasió va ser la de Justin Timberlake, amb el seu exitós Rock your body tot i presentant el nou senzill (més interessant que el primer tema i que formarà part de la banda sonora de la pel·lícula Trolls), Can't stop the feeling! Ara bé, menció a part novament per Petra Mede i Måns Zelmerlöw els quals -a més de presentar les dues semifinals i la final excel·lentment- van interpretar Love love, peace peace. Mirin [l'enllaç], no se'l perdin! I a continuació, no hi podia faltar el testimoni de Måns Zelmerlöw, regalant el seu nou single titulat Fire in the rain junt al hit obligat Heroes. Un altre [enllaç] per a disfrutar.

Entre tots els aspirants, els directes més destacables clarament van ser els següents: SWEDEN (Frans - If I were sorry; senzillesa, actualitat i resposta aclaparadora del públic), POLAND (Michal Szpark - Colour of your life; veu, personalitat i sincera comunicació a través de la lletra) i AUSTRALIA (Dami Im - Sound of silence; impressionant presència escènica, espectacularitat vocal i expressivitat en tota l'actuació). El país guanyador: UKRAINE (Jamala - 1944, que robà la primera classificació en els darrers segons -gràcies a l'audiència- a la indiscutible guanyadora: AUSTRALIA, Dami Im - Sound of silence). Just the contest!

Eurovision Song Contest 2016 - Semifinal 2

Tornem-hi. Qui es podia imaginar que la segona semifinal de l'Eurovision Song Contest 2016 s'obriria d'aquella manera, el passat 12 de maig a l'Stockholm Globe Arenas? Just Broadway! Després de la seva entrada, Petra Mede i Måns Zelmerlöw van sentenciar un brillant opening act interpretant What is Eurovision? i transportant-nos a l'època daurada dels musicals! És obligat clicar [l'enllaç] si volen comprovar-ho.

La segona semifinal també va generar la classificació de deu països més per a la gran final mitjançant el mateix procediment que en la primera sessió, és a dir, amb el vot en acabar totes les actuacions. Gràcies a les seves sòlides cançons, van destacar els següents representants: BELGIUM (Laura Tesoro - What's the pressure), POLAND (Michal Szpark - Colour of your life) i AUSTRALIA (Dami Im - Sound of silence). Que guanyi el millor, els veurem a la Grand Final!

Eurovision Song Contest 2016 - Semifinal 1

Qui es podia imaginar que la primera semifinal de l'Eurovision Song Contest 2016 s'obriria d'aquella manera, el passat 10 de maig a l'Stockholm Globe Arenas? Just music, concretament en el punt on va acabar l'edició de l'any passat amb el seu guanyador. Måns Zelmerlöw va interpretar la cançó Heroes en una sorprenent versió reinstrumentada amb cordes i percussió, escenificant en viu el famós mapping amb els nens com a protagonistes: cantaren a capella, van picar i fer picar de mans al públic i acabaren el número ells sols. Tot un gran homenatge i un màgic opening act. Cliquin [l'enllaç] si volen disfrutar-lo.

La primera semifinal, presentada per Petra Mede i Måns Zelmerlöw, va permetre obtindre la classificació de deu països per a la gran final a través de votació després de les corresponents actuacions. Entre els representants més favorables, es recorden els següents: RUSSIA (Sergey Lazarev - You are the only one, per l'escenografia elaborada), MALTA (Ira Losco - Walk on water, molt ben interpretada) i THE NETHERLANDS (Douwe Bob - Slow down, només cal veure l'actuació). Els tornarem a escoltar a la Grand Final, que guanyi el millor!

Vladimir Ashkenazy Concert

Vladimir Ashkenazy is still one of the gold russian pianists.

M. Glinka. Vals-Fantasia

B. Smetana. El Moldava

M. Ravel. Rapsòdia espanyola

S. Rachmaninov. Danses simfòniques Op. 45

VLADIMIR ASHKENAZY & VOVKA ASHKENAZY

[Barcelona, Palau de la Música, 25/4/2016, 20'30h]

Festival Gershwin, 3r concert

El tercer concert del Festival -d'aquest matí a l'Auditori- ha estat dedicat íntegrament a G. Gershwin, a diferència del primer i del segon, on també s'hi va programar L. Bernstein. De fet, la fórmula dels tres tres concerts quant a repertori era completa només assistint a les sessions del divendres i del diumenge, però amb l'excepció del dissabte que incloïa exclusivament el Concert per a piano i orquestra en fa major de G. Gershwin.

La primera part de la tercera sessió del festival ha repassat l'Obertura cubana (una versió correcte per part de l'OBC amb certa falta de ritme per part dels percussionistes) i la Segona rapsòdia per a piano i orquestra (més interessant que la famosa Rhapsody in blue, més concertant, amb més parts orquestrals protagonistes i d'una frescor més agraïda) amb el gran pianista Alexei Volodin. La segona part del concert, també ha continuat amb la competència, expressivitat, interpretació polifònica, adequació estètica, virtuosisme i sonoritat d'Alexei Volodin, el qual ha interpretat "I got rynthm". Variacions per a piano i orquestra, destacant pel domini de l'entremat rítmic i certs moments increïbles de ragtime recreant el so d'un b/vell piano bar. Sens dubte, les millors mostres musicals del matí. Per acabar, encara que amb aspecte intermitent i falta de claredat rítmica per part dels violins i els percussionistes de l'OBC, Un americà a París (adaptació per a orquestra simfònica de Frank Campbell-Watson), també sota la batuta d'Andrew Grams, més controlada i contenint aquella energia despresa durant el primer concert del Festival Gershwin.

Festival Gershwin, 1r concert

Una proposta més que atractiva durant els dies 15, 16 i 17 d'abril de 2016 a l'Auditori, on l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya oferí tres concerts de programa variat dins del Festival Gershwin, comptant amb el gran pianista Alexei Volodin.

El primer concert (divendres 15 d'abril de 2016) se centrà en la música de L. Bernstein (Un dia a Nova York. Tres danses, de les quals destacà la interpretació de la segona) i G. Gershwin (Rhapsody in blue, adaptació per a orquestra simfònica de Ferde Grofé, on l'èxit estigué assegurat -malgrat els discrets desajustos entre el solista i l'orquestra mediats per la batuta d'Andrew Grams- gràcies al sòlid pianisme d'Alexei Volodin, el qual va premiar al públic a continuació amb la propina jazzística Estudi de concert núm. 7, Op. 40, "Intermezzo" de N. Kapustin, si no recordo malament).

Reservades per a la segona part de la relaxada cita musical i alhora enregistrada -a nivell àudiovisual-, van sonar l'obertura de West Side Story de L. Bernstein (adaptació per a orquestra simfònica de Maurice Peress) i Porgy and Bess (quadres simfònics per a orquestra) de G. Gershwin (adaptació per a orquestra simfònica de Robert Russell Bennett). Les meravelloses partitures van lluir i emocionar a més d'un a través de la direcció de caire americà d'Andrew Grams. Sens dubte, una bona vetllada! Sí... Somewhere, Summetime & Rhapsody in blue.

Gala de presentació de la temporada OBC 2016-2017

Ahir a les 19h de la tarda a l'Auditori de Barcelona, va tenir lloc la gala de presentació de la temporada 2016-2017 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. L'acte -reservat als abonats i a través d'invitació- va incloure els parlaments de la gerència i la direcció de l'OBC i, evidentment, les noves propostes musicals de la propera temporada. Sota la batuta d'Andrés Salado, l'orquestra va repassar petits extractes de les futures produccions comptant amb la projecció visual dels programes i dels intèrprets, però sobretot conduïts pel testimoni dels actors Sílvia Bel i Pep Munné, els quals narraren un guió basat en la veu dels compositors que es van interpretar (entorn a les obres audicionades) a partir de les respectives cartes com a valuoses fonts primàries. Atmosfera distesa on van destacar clarament els fragments del Concert per a violoncel i orquestra, en la menor, Op. 129 de R. Schumann (amb José Mor com a solista), l'obertura de Tannhäuser de R. Wagner i la Simfonia núm. 2, en re major, Op. 73 de J. Brahms. Menció a part pel millor moment musical de la vetllada a càrrec de Marc Heredia, el jove pianista que sens dubte mostrà una sòlida maduresa interpretativa, amb el segon moviment del Concert per a piano i orquestra, en la menor, Op. 16 d'E. Grieg.

Final del 62è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Hiroo Sato (Japó, 28 anys)

2n premi - Shiori Kuwahara (Japó, 20 anys)

3r premi - Yutong Sun (Xina, 20 anys)

Hiroo Sato esdevingué el guanyador del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals, després de realitzar la prova final amb orquestra que tingué lloc a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana, el dijous 17 de març de 2016.

Si en l'anterior edició del concurs, els finalistes coincidiren per primera ocasió en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), aquesta casualitat ha tornat a reiterar-se enguany, però amb un altre referent del repertori pianístic: el Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov. Així doncs, tant el públic com el jurat van viure novament una audició triplicada en la prova final amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), que sota la direcció de Manuel Valdivieso col·laborà en el concurs per segona vegada.

De manera novedosa, la vetllada va incloure en el seu inici la presentació del piano Bösendorfer Vienna Concert 280, el qual s'estrenà per primera ocasió en un concurs i en el territori espanyol. A més de dos parlaments previs al testimoni musical dels finalistes i de les intervencions poc àgils i hàbils del presentador, dins la primera part l'organització va addicionar un breu interval entre els dos primers pianistes, un descans en què el jurat va abandonar la sala de concerts per procedir en la primera deliberació i el públic es preparà per a rebre al següent concursant. Aquest nou format -juntament als vint minuts necessaris de descans per tal d'escoltar el darrer pianista, i a la dilatada i tradicional espera (amb votació del públic inclosa) per a la tercera part on es proclama el guanyador dels premis oficial i la resta de guardons- van contribuir a prolongar el moment més àlgid del concurs en unes quatre hores aproximadament. Ara bé, davant d'un públic realment amant del concurs, cap factor dels descrits va fer minvar l'essència de la vetllada: emoció i nivell pianístic.

Sense intenció d'ampliar l'espai del text, revisem la interpretació del guanyador de l'edició 2016, Hiroo Sato, el qual també va rebre el premi del públic i el premi de les escoles. Durant el primer moviment del segon concert de S. Rachmaninov, el pianista va optar per l'encert en competència tècnica i caràcter musical, mostrant diversos passatges polifònics i evidenciant solidesa tant en els esperats compassos inicials com finals. En l'adagio sostenuto, el japonès dibuixà bon gust pels greus i, malgrat que destacà la melodia, no resultà prou expressiva. I, per últim, el darrer moviment es caracteritzà per la brillantor del solista, executant detalls de qualitat com les notes repetides a distància d'octava descendents, certs accents propis de l'scherzo, octaves i acords octavats compactes, variacions agògiques en la repetició del passatge meno mosso on la melodia capritxosa acaba amb el característic trinat o la ressonància de l'última nota greu afirmant la personalitat del pianista.

A diferència del guanyador, Shiori Kuwahara va restar estàtica en els compassos inicials i va deixar entreveure certa inseguretat traduïda en alguns errors evidents de notes, no prou netedat tècnica i falta de ritme en els darrers compassos del moviment. Malgrat la seva expressivitat innegable, el desajust en el caràcter i sobretot l'elecció d'un tempo massa retingut -en concret en el maestoso (alla marcia)- no van ser favorables per a la seva interpretació. En el segon moviment que esdevingué excessivament estirat, la concentració no fou gaire constant amb clars símptomes de supervivència, però els arpegiats solístics lluïren pel gust i l'elegància d'una pianista que es fa escoltar. L'allegro scherzando fou la millor aportació de la segona guardonada, presentant-se més clara tècnicament, però sense volada en els passatges virtuosos.

El tercer classificat, Yutong Sun, en l'inici del Moderato generà espectactives creixents però els primers compassos no van acabar de resoldre completament; igual que la seva agògica, que es convertí en un habitual excés de l'intèrpret. I malgrat que l'accelerando final del primer moviment fou discret, va ser executat de manera plena. Quant al segon, sens dubte que sonà molt expressiu i amb preferència pels greus, però oferí un pedal espès i dubtós just en el final. I en el darrer moviment el concursant va mostrar un forte de poca qualitat, aguts crispats, desajustos rítmics i tècnica no prou precisa fruit del cansament del pianista.

I després de tota la música, sorpreses per part dels assistents en conèixer els resultats definitius entorn al segon i tercer premis. Però cal recordar que la qualificació final també depèn de les puntuacions respectives de les proves anteriors i no exclusivament a la impressió dels concerts per a piano i orquestra que havíem pogut escoltar durant la vetllada.

En resum, una final on s'hi exposaren tres interpretacions ben diferenciades del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov, liderades per tres pianistes que destacaren en aspectes diversos. Si per una banda vam observar la figura d'intèrpret i el control agògic sota la concentració de Yutong Sun, per una altra, la sala va restar perfumada amb l'elegància i musicalitat de Shiori Kuwahara. Ara bé, el guanyador de la 62a edició del Concurs Maria Canals (Hiroo Sato) va destacar pel seu domini artístic en l'escenari i el control tècnic de la seva interpretació.

I com sempre, acompanyat de la mateixa família musical que en finals anteriors però ampliada, el concurs segueix reunint a la Barcelona pianística gràcies als grans pianistes participants. Moltes felicitats a tots i fins l'any vinent!

MCB 2016 - Semifinal (tarda)

I a les 17h d'aquesta tarda, també en el Petit Palau, la segona part de la semifinal, on els tres concursants restants han ofert els seus programes a un públic molt nombrós. Quant al repertori, lliure, tal i com he explicat a MCB 2016 - Semifinal (matí). Deixo l'enllaç pels interessats...

Seguint el mateix criteri emprat per a la sessió del matí, només faig cinc cèntims de la interpretació d'un dels noms que han sonat durant la tarda: Anastasia Yasko (24 anys, Rússia). Expressió i tranquil·litat amb la Sonata L. 108 i expressió i exhibició de les característiques notes repetides -encara que més òptimes en la repetició- de la Sonata L. 422 de D. Scarlatti. A continuació, malgrat que la pianista ha deixat entreveure certs instants inestables, han estat molt destacables els vertaders moments de música d'Après une lecture du Dante: Fantasia quasi sonata de F. Liszt, en especial, els dels passatges lents. Faig servir únicament una paraula per resumir la seva mostra de Quejas, o la Maja y el ruiseñor (de la suite Goyescas Op. 11) d'E. Granados: beautiful. I per concloure i no constant en concentració, la Sonata núm. 3 Op. 23 d'A. Scriabin, amb la qual ha perfumat d'expressivitat el so, les línies melòdiques i el contingut, tornant a evidenciar moments certament bells.

Fins aquí la semifinal del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals. Anoto dos possibles números per la final i me'n reservo un: Shiori Kuwahara (núm. 26) i Hiroo Sato (núm. 39). En breu, els resultats i les matemàtiques del jurat. Veurem qui es converteix en finalista...