Nikolai Lugansky

You can feel his elegance and his strength at the same time on stage.
It's completely emotional his live rendition of the Rachmaninov's 2nd Piano Concerto.
I'm talking about the one and only Nikolai Lugansky.

Gulbenkian Orchestra

Ernest Martínez, conductor

Nikolai Lugansky, piano

 

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, 8/2/2016, 20'30h]

Royal Concertgebouw Orchestra

Avui al Palau de la Música, a les 20'30h del vespre ha actutat la famosa Royal Concertgebouw Orchestra, dirigida per Semyon Bychkov.

Tant l'orquestra com el director han restat correctes en la primera obra del vespre, el Concert per a piano núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador" de L. van Beethoven comptant amb Jean-Yves Thibaudet en el piano. En el primer moviment, el solista ha iniciat la seva intervenció de manera excèntrica i nerviosa, dibuixant els passatges virtuosos i el trino a trossos. Si és cert que ha lluït moments interpretatius en majúscules (com el canvi de ritme amb precisió i sonoritat concreta), no ha demostrat una constant netedat sobre el teclat ni estabilitat en el moviment sencer. En canvi, l'Adagio un poco mosso l'ha presentat molt cuidat. El darrer moviment ha patit alguna brusquedat i s'hi han apreciat dues ocasions errònies per part del pianista. En general, falta de dosi rítmica entre l'orquestra i el solista, fet que ha convertit el moviment en el menys favorable, amb un final orquestral de poca convicció.

Ara bé, el poema simfònic Ein Heldenleben [Una vida d'heroi] Op. 40 de R. Strauss interpretat per la Royal Concertgebouw Orchestra en la segona part ha estat l'obra del concert, demostrant l'admirada qualitat de la gran orquestra. Ha destacat el tractament cambrístic de diversos passatges, el poder melòdic/temàtic de la música i certs moments solístics (a càrrec del violinista Vesko Eschkenazy, encara que trontrollant en l'afinació del compromès agut final). S'hi esperaven una percussió i uns vents més rodons (dels quals, tres trompetes han intervingut darrere de l'escenari de manera molt notable). Però les cordes són brillants i lliures, amb una sonoritat de vidre que no és freqüent en les sales de concert. Per això, -encara que podria ser més òptim el rendiment orquestral- el centenar de músics units dóna un resultat indiscutiblement espectacular. Cap queixa per l'amplitud i la plasticitat en el gest de Semyon Bychkov, a través del qual ha pogut evidenciar la magnitud de la partitura i del compositor. Ara bé, queixes notòries pels elevats preus de les entrades i un públic irrespectuós amb els freqüents atacs de tos, els indesitjables caramels i els odiosos telèfons.

Gran Missa en do menor de W. A. Mozart

La tarda del passat diumenge 24 de gener va actuar a l'Auditori Sir John Eliot Gardiner amb The English Baroque Soloists. Dirigint de memòria tot el programa centrat en Wolfgang Amadeus Mozart, amb un gest agradable i plàstic, la seva interpretació i els resultats davant de l'orquestra no van ser tan espectaculars com les expectatives que genera.

D'entrada, mentre esperàvem il·lusionats la Simfonia núm. 20 en sol menor, K. 550, un sobtat canvi de programa anunciat en el mateix concert no fou gens favorable pel desordre rítmic generalitzat en l'execució de la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, "Júpiter". Les entrades no són regalades per contemplar segons quins jocs. A més, no va convèncer l'excés en la secció vent-metall per tal d'imprimir una interpretació més propera a G. F. Haendel que no comparteixo, fet que també es va entreveure a la segona part de la tarda. Res a veure amb l'Orchester Wiener Akademie del concert d'ahir al Gran Teatre del Liceu: s'entenien tant el discurs musical com els diferents timbres dels instruments antics -sobretot el dels vents i els greus orquestrals- i les articulacions de totes les cordes (lluint especialment en els pizzicati).

Ara bé, l'obra programada de la cita fou la Gran Missa en do menor, KV 427/417a, la qual no va deixar indiferent a ningú, corresponent amb tot allò esperat. Indubtable la qualitat de The Monteverdi Choir i les dues sopranos solistes. El cor va destacar per les frases musicals llargues i amb nota en el Qui tollis (a doble cor); però els tenors van mostrar-se sutilment presents en el Gloria in excelsis Deo; i malgrat que l'inici en l'exposició de la doble fuga no fou prou ordenat, la formació també va impressionar per l'espectre polifònic del doble cor en el Sanctus. Sobre les solistes, Amanda Forsythe prengué més protagonisme en registres, dinàmiques, fraseig, interpretació i t'obliga a restar concentrat. Sens dubte que la seva carta de presentació com a bona intèrpret fou el Kyrie (encara que els puristes es queixin de les seves "e" obertes...) i demostrà precisió dins del quartet solista soprano-flauta-oboè-fagot en la cadenza de l'Et incarnatus est. En canvi, no tan espectacular, Hannah Morrison va lluir lleugeresa en el Laudamus te i control en el duo Domine Deus, on les dues sopranos cantaren ben avingudes al mil·límetre i ni una va destacar per sobre de l'altra. Finalment, anotar que els fragments solistes masculins (tenor i baríton) foren interpretats per dues veus discretes del cor (Gareth Treseder i Alex Ashworth).

Per acabar i sota una interpretació excepcional, van regalar la propina mozartiana de l'Ave verum corpus, K. 618 amb les dues sopranos i The Monteverdi Choir sense partitura.

Beethoven + Irons / Gran Teatre del Liceu

No són freqüents propostes tan interessants com el Concert Beethoven - Irons que tingué lloc el passat dissabte 23 de gener en el Gran Teatre del Liceu. Un concert integrat completament per la música de Ludwig van Beethoven sota l'excel·lent Orchester Wiener Akademie, dirigida pel seu fundador Martin Haselböck.

Van interpretar la Simfonia núm. 7 en la major, Op. 92, conduïda de memòria pel seu director. Dinàmiques rodones (en totes les indicacions crescendo, diminuendo, forte i piano), timbres clars dels diferents vents i greus de l'orquestra (sobretot els contrabaixos), precisió en el ritme orquestral i en l'articulació de les cordes (els pizzicati en concret), alta qualitat dels sforzandi de L. van Beethoven i transparència de la partitura foren les característiques que s'apreciaren, junt a l'agradable sonoritat aspra dels instruments històrics d'encant innegable. Dels quatre moviments, destacà el segon, l'Allegretto.

Després de la pausa, va ser el torn d'escoltar Ah! perfido, Op. 65 (escena i ària per a soprano i orquestra), amb text de Pietro Metastasio, on la soprano Kerstin Avemo va resultar molt dramàtica en interpretació i creïble en el seu paper. I a continuació, Egmont, Op. 84, la inspirada música incidental del mestre de Bonn que escrigué pel drama homònim de Johann Wolfgang von Goethe (amb el text adaptat de Christopher Hampton per aquesta producció). De les deu parts, és més que coneguda l'obertura, però l'obra completa compta amb les intervencions de l'orquestra, les dues cançons de la soprano i el narrador, el qual fou interpretat per l'excel·lent actor Jeremy Irons.

Èxit rotund amb la interpretació d'Egmont traduïda en una ovació absoluta per a Jeremy Irons i la resta d'artistes, els quals van acceptar els aplaudiments del públic en quatre ocasions. A més de l'espectacular testimoni de l'actor, es recordarà el fragment de l'obra on s'hi afirma que les paraules no expressen allò que sí pot expressar la música.

Vetllada de luxe i ocasió única en el Gran Teatre del Liceu.

Valery Gergiev - Münchner Philharmoniker

R. Wagner. Lohengrin, Preludi del primer acte, WWV 75

A. Scriabin. Simfonia núm. 4, Op. 54, "Poema de l'èxtasi"

P. I. Txaikovski. Simfonia núm. 6, en si menor, Op. 74, "Patètica"

[Barcelona, L'Auditori, 17/1/2016, 19h]

Valery Gergiev is unique. You have to listen his sound.

Streisand Partners

Produced by Kenny "Babyface" Edmonds and Walter Afanasieff

Executive Producers: Barbra Streisand and Jay Landers

IT HAD TO BE YOU (with Michael Bublé)

PEOPLE (with Stevie Wonder)

COME RAIN OR COME SHINE (with John Mayer)

EVERGREEN (with Babyface)

NEW YORK STATE OF MIND (with Billy Joel)

I'D WANT IT TO BE YOU (with Blake Shelton)

THE WAY WE WERE (with Lionel Richie)

I STILL CAN SEE YOUR FACE (with Andrea Bocelli)

HOW DEEP IS THE OCEAN (with Jason Gould)

WHAT KIND OF FOOL (with John Legend)

SOMEWHERE (with Josh Groban)

LOVE ME TENDER (with Elvis Presley)

----------

LOST INSIDE OF YOU (with Babyface)

previously unreleased

I'VE GOT A CRUSH ON YOU (with Frank Sinatra)

from the 'Frank Sinatra album Duets' - 1993

I FINALLY FOUND SOMEONE (with Bryan Adams)

from the Original Motion Picture Soundtrack 'The Mirror Has Two Face' - 1996

I WON'T BE THE ONE TO LET GO (with Barry Manilow)

from the album 'Duets' - 2002

GUILTY (with Barry Gibb)

from the album 'Guilty' - 1980

Fame 2009

Dansa, teatre, música i el tractament del camí artístic. Una pel·lícula obligada (basada en Fame de Christopher Gore i dirigida per Kevin Tancharden sota el guió d'Allison Burnett).

Dins la pantalla i dins la banda sonora únicament hi sobresurt un nom: Asher Monroe Book. Posseeix allò que li permet expressar-ho tot a través de la seva veu. Només cal escoltar el clàssic de George & Ira Gershwin Someone to watch over me, la balada Try o -superant a John Legend- la incomparable versió d'Ordinary People.

Dreamgirls

26/12/2015

And I am telling you, I'm not going...

The best live rendition of this song was performed by the uncomparable

Whitney Houston, The Voice.

Grand Piano

Protagonitzada per Elijah Wood i John Cusack, la pel·lícula dirigida per Eugenio Mira gira entorn a l'arriscada interpretació pianística d'una peculiar obra (La Cinquette, de Patrick Godureaux). És un compositor fictici i inventat per la dramatúrgia, però la partitura existeix amb el mateix títol. Així doncs, qui tingui interès en saber-ne més, deixo aquí un enllaç (cliquin). I qui vulgui investigar sobre la crítica de la banda sonora i el film, aquí n'hi ha un altre (tornin a clicar).

Ara bé, la pel·lícula compta amb tres mostres musicals més que resten silenciades en els enllaços anteriors. Penso que és just anotar-les. Per tant, la banda sonora de Grand Piano (2013) inclou també Ten happy fingers (escrita per Dr. Seuss i Frederick Hollander), The truth about love (de Vertigo Surround) i l'increïble espiritual negre Sometimes I feel like a motherless child (interpretat per Alice Ella).

Sens dubte, el millor moment de la pel·lícula i de la banda sonora és per Sometimes I feel like a motherless child. Sweet memories and... Merry Christmas to everyone!

The sound of music

25/12/2015

Seven brides for seven brothers

25/12/2015

Tina Live

From Tina Turner's 50th anniversary World Tour 2008/2009,

the extraordinary concert tour recorded live at GelreDome, Arnhem Holland (CD-DVD).

Wish I'd seen her on stage...



Where We Are Tour - 1D

Live from San Siro Stadium. Milan, Italy (June 2014)

One Direction

Well done!

Queen / The Wembley Weekend

En motiu del 25è aniversari de The Magic Tour, l'any 2011 editaren el doble DVD amb els llegendaris concerts de Queen al Wembley Stadium (London), del divendres 11 -inèdit fins el moment- i del dissabte 12 de juliol de 1986. Increïbles en una paraula. Els temes més sonats: Tear It Up, Under Pressure, Who Wants To Live Forever, Now I'm Here, (You're So Square) Baby I Don't Care / Hello Mary Lou (Goodbye Heart), Tutti Frutti, Radio Ga Ga i Friends Will Be Friends. L'energia despresa és immensa! I sí, no existeix Queen sense el gran Freddie Mercury.

Justin Bieber - Under the Mistletoe

Sens dubte, un dels millors discs nadalencs: Under the Mistletoe de Justin Bieber. Amb una producció de categoria sota els noms de Christopher Hicks i Kuk Harrell (album producers), junt a Scott "Scooter" Braun i Usher Raymond IV (executive producers), la deluxe edition conté alguns temes que convé tenir-los presents:

                  Santa Claus Is Coming To Town

Pray

Fa La La - feat. Boyz II Men

Only Thing I Ever Get For Christmas

The Christmas Song (Chestnuts Roasting On An Open Fire) - feat. Usher

Christmas Love

Back to Brooklyn

Enregistrat al Barclays Center (Brooklyn, New York) l'11 i 13 d'octubre de 2012, la deluxe edition de l'àlbum Back to Brooklyn inclou algunes meravelles d'una cantant que no cal ni presentar, envoltada d'un equip integrat per grans noms, com Jay Landers, Richard Jay-Alexander, William Ross, Marty Erlichman, Scott Lochmus o Eileen Bernstein. A més de sentenciar els clàssics, Barbra Streisand brilla concretament en Didn't We i Rose's Turn / Some People (del musical Gypsy) / Don't Rain On My Parade (de Funny Girl). Però sobretot, realitza una emotiva dedicació al seu apreciat Marvin Hamlisch amb l'original orquestració de The Way We Were (interpolant Through The Eyes Of Love) que serà recordat. Entre alguns convidats, compta amb la presència del famós trompetista Chris Botti en What'll I Do / My Funny Valentine, Lost Inside Of You i Evergreen. Ara bé, el moment més especial és doble. Primer, quan mostra al públic un audiovisual creat pel seu fill Jason Gould com a regal en motiu de l'aniversari de la seva mare, on s'hi aprecia una versió d'alt nivell de Nature Boy. La sorpresa impressiona encara més quan Barbra Streisand anuncia el cantant: Jason Gould! Sens dubte, elegància, bon gust i vocalitat indiscutibles. I segon i a continuació, el duet perfecte entre una mare i un fill en primera audició en viu: How Deep Is The Ocean (Barbra Streisand i Jason Gould). Sense paraules. Tota una recomanació discogràfica.

Concert Sibelius a L'Auditori

Cita matinal obligada amb l'OBC a l'Auditori, el passat 13 de desembre, pel programa reservat exclusivament a J. Sibelius -en el 150è aniversari del seu naixement- sota la batuta d'Ari Rasilainen i la visita del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki.

El Concert Sibelius (d'una hora i trenta minuts sense pausa) va permetre disfrutar a Barcelona de la naturalitat del gest d'Ari Rasilainen i, per tant, del seu so, imprimint precisió i realçant els silencis, tot i donant un elevat rendiment a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. A més, la producció (12 i 13 de desembre) també comptà amb l'excel·lent presència del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki, el qual interpretà tot el repertori de memòria.

Emblema del país i ple de significació, Finlàndia, Op. 26 (J. Sibelius) va ser la primera obra del concert. Impressionant versió en què, malgrat que l'orquestra apretà sutilment la dinàmica forte, el cor va provocar aquella plaent sensació de brisa elèctrica corporal en tot moment. I a continuació, l'impactant Kullervo Op. 7 (J. Sibelius) que deixà sense respiració a més d'un pel contingut i pels resultats, comptant -en la tercera secció- amb la soprano Tuija Knihtilä i el baríton Juha Uusitalo (tots dos correctes, amb cert posicionament de la veu femenina). La Introducció va lluir per l'afinació de les cordes, els seus timbres aguts i la precisió en el pizzicato i les pauses. La joventut de Kullervo exhibí una adequada lleugeresa en els dissenys melòdics descendents dels violins, una discreta disminució de la concentració en la secció vent-fusta, un passatge en majúscules per totes les cordes i competència en els darrers acords reiterats just atacats progressivament amb menys intensitat. Més tard, Kullervo i la seva germana van estar envoltats d'una textura operística on l'orquestra va fer un bon paper i el cor sentencià tot el contingut del text amb expressivitat, claredat i afinació de vertadera qualitat. Ara bé, el punt àlgid de la interpretació de l'obra de J. Sibelius -basada en la epopeia finlandesa del Kalevala- fou el fragment Kullervo va a la guerra. Excel·lent mostra orquestral de la partitura (timbres, textures i mixtures) gràcies a la direcció d'Ari Rasilainen. I per acabar, la Mort de Kullervo -iniciada amb un fi pianissimo de les cordes- va mostrar les sonoritats nobles més fortes de l'orquestra i el cor culminà el seu protagonisme a través de la magnitud del text i el gran crescendo en la síl·laba "kuo" (kuolemansa kohtaeli / sa pròpia fi llaurà). Reservat amb intel·ligència en el darrer calderó, Ari Rasilainen usà un dinamisme expansiu d'òpera per tancar categòricament el Concert Sibelius.

One Direction - Made in the A.M.

En parlem? Tothom a punt...? Doncs som-hi! El cinquè àlbum de One Direction (publicat el 2015 i produït per Julian Bunetta, John Ryan, Jesse Shatkin, Johan Carlsson, Jamie Scott, Liam Payne, TMS i Afterhrs) arrenca de manera potent amb tres temes d'èxit. Hey angel és una impressionant carta de presentació que destaca per l'ús dels violins i un text que no deixa d'invocar una situació sense ser explícit, però sí ho és en l'espectacular bridge a càrrec de Niall Horan i on s'hi suma Louis Tomlinson en els aguts durant la repetició del fragment. Espectacular perquè el text actiu resta rebotat sobre les mateixes alçades excepte en "head" i "noise". Té molta força. Drag me down correspon al primer single que va sonar abans de llançar l'àlbum. Fou una intel·ligent i alhora arriscada prova per tal de catar la nova recepció del quartet. El resultat: tot un èxit amb "Nobody, nobody, nobody can drag me down". I a continuació el segon single del disc, Perfect. D'idèntic tempo que Hey angel, s'hi evidencia la constant presència de la vocalitat de Harry Styles en un extens chorus que apareix tres vegades (on només la segona part és harmonitzada per la resta del grup, continuant amb Styles en la melodia principal en primer pla) i en un interludi relaxat entre la segona i darrera repetició de la tornada.

Infinity és un tema comercial que dóna pas a End of the day, el qual consta de tres trossos compositius diferents en idees i estètica musical però que funcionen (el vers d'estil similar als de Mika, el pre-chorus i el chorus amb encore). A més, hi destaca el bridge cantat per Louis Tomlinson i sentenciat amb l'agut. I si fins el moment tot ha estat energia musical, arriba la balada del disc, If I could fly. D'instrumentació senzilla i agradable, hi trobem el piano al mil·límetre amb les veus (en especial la mà de la dreta durant els versos), el violoncel a partir del segon vers i els violins s'incorporen en el segon chorus. Pels curiosos i aquells que no es cansin ni de la paraula "harmonització", ni del verb "harmonitzar", ni del seu participi, ni del gerundi (perquè ara n'abusaré): la segona tornada és presentada a l'uníson per tots i el final s'harmonitza en "eyes only"; el pont també és a l'uníson i hi destaquen els dos "I feel it, I feel it" i el "yeah and I" harmonitzats. Què més? Sí, en la primera repetició del chorus canten harmonitzant "when we're apart" i "for your eyes only"; i durant la segona i última reiteració més harmonitzada del chorus, hi destaca sobretot l'harmonització de "for your eyes only" novament. Què, tothom està viu? Segur!

Menció a part pel mid-tempo d'estètica country-rock titulat Long way down. Penso que és una meravella, dóna una sensació plaent de reflexió, on no hi falta la guitarra i, sobretot, la bateria és impressionant.

Després de Long way down, l'àlbum inclou dos temes amb personalitat pròpia (Never enough i Olivia), només cal escoltar-los! Sobre Never enough, què me'n diuen dels "húa!", dels "come on!" aguts cridats en falset o els obstinats vocals greus? I just en Olivia, cal parlar del gran paper interpretatiu de Liam Payne per la qualitat dels registres i els efectes vocals (en "now", "out", "not", "about" i en la capritxosa línia descendent melòdica "I love you I love you I love I love I love Olivia"). Qui serà l'Olivia aquesta? El tema acaba amb la melodia aguda en el registre crispat de Louis Tomlinson afirmant "I live for you I long for you Olivia, don't let me go, don't let me go, don't let me goooooooooo". I a continuació s'aprecia Harry Styles dient "All right!" i els altres aplaudeixen, tota una simpàtica mostra de naturalitat en la sessió d'enregistrament. En acabar aquests dos moments inclassificables, sobresurt un agradable tema amb reminiscències de l'era disco, un dels millors del disc: What a feeling.

Molt bé, ara el torn dramàtic i de nostàlgia, respectivament: Love you goodbye i I want to write you a song. La primera és molt personal, un mid-tempo que conté una lletra que ho explica tot i s'hi exposa l'adéu d'una especial relació d'amor però que resulta impossible... Per què? Preguntes i afirmacions que no convencen. Tan difícil és tot plegat? És evident que els protagonistes saben que desitgen estar junts. Res, pura ficció. Just love, give good love. La segona -una tranquil·la senzillesa- s'acosta a un format demo força acústic amb la guitarra, amb uns girs harmònics suggerents en el chorus i el so sutil del rastre d'un llapis que algú fa servir per escriure.

Per tancar l'àlbum Made in the A.M. de manera plena, el tercer single del disc, History. Una dosi de "bon rotllo", reflex de tots ells, amb la sonoritat heretada únicament de Queen en l'esperançadora frase "We can live forever". La deluxe edition conté a més quatre bonus tracks: Temporary fix (un up-tempo rock fresc i enganxós), Walking in the wind (amb un inici interessant), Wolves (de començament i pre-chorus suggestius) i A.M. (que dóna nom al disc i repassa les lletres "all my favourite conversations, always made in the A.M. [...] I'm always coming back to this place [...] I'm always gonna look for your face").

Ja em donaran opinió, sisplau. Entre totes, una fórmula doble. Les millors pels amans de la música són Hey Angel, Long way down i What a feeling. I directament pels bons amants: Olivia, Love you goodbye i Perfect.

Nois, on A.M.?

Romeu i Julieta

Cinquena cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 29 de novembre de 2016, 11h. Programa "Romeu i Julieta de Prokófiev" (28 i 29 de novembre). Deixem el tema dels epígrafs...

I un altre que escriu el programa de mà amb tinta contaminada d'ignorància en la seva ploma: s'atreveix a negar a Igor Stravinsky! N'hi ha masses d'entesos. Comencem bé.

La primera obra del concert fou una d'aquelles que sempre generen èxit: l'Adagio per a cordes, Op. 11 de S. Barber. Té el poder encisador del silenci. Interpretada amb correcció, els violins ja es presentaven crispats en l'afinació dels aguts, la qual cosa va ser una constant del matí.

A continuació, el Concert per a clarinet i orquestra d'A. Copland, amb Víctor de la Rosa com a solista. El lent i expressiu va esdevenir avorrit, sota un clarinetista rígid i una lectura insuficient de la partitura per part de Salvador Brotons, a càrrec de la batuta de l'OBC. Signo pel final d'aquesta primera part del concert, preparant la propera -la Cadenza- que fou llarga i també sense substància. I l'última, el Bastant ràpid, va evidenciar un inici interessant, la presència del piano i el tractament percudit de l'orquestra que en fa el compositor, tal i com escriu en el seu llibre Cómo escuchar la música. En general, absència de ritme orquestral i correcció en un clarinet que dibuixà notes agudes massa tenses. I per acabar, el glissando del solista i un final del conjunt amb dificultats i poca llibertat. Ni l'OBC ni qui la dirigia van impregnar d'interès la composició d'A. Copland, o més aviat, el darrer. Els directors fan sonar les orquestres. En resposta als aplaudiments pel solista, aquest va dedicar a un amic seu que va traspassar ara fa un any l'Adagio de la Sonata per a violí sol núm. 1, en sol menor, BWV 1001 de J. S. Bach.

I a la segona part del concert, una sel·lecció del ballet Romeu i Julieta de S. Prokofiev. A vegades, és molt difícil escriure i no vull que els adjectius o les expressions impressionin per la seva acidesa, només restaré sincer. Dels onze fragments interpretats, únicament quatre encara passen del cinc: Madrigal, Màscares, Romeu i Julieta abans de separar-se i la Dansa de les noies antillanes. La primera va demostrar com és d'increïble la partitura del compositor, amb una flauta solista competent; la segona també va fer lluir a diversos instruments; i durant la tercera i la darrera, l'OBC va mostrar concentració. Passem a tota la resta de números triats. L'inici de Montescs i Capulets fou d'espant, els violins causaren cert horror i el final va ser falsejat en agògica i estrellat en estètica per part del director. Si La jove Julieta encara es podia contemplar en la secció central, no en la resta perquè tenia presses... En el número del Frare Laurence: un sí pel legato del fragment i un no rotund a l'afinació de l'orquestra capitanejada per l'oïda sorda de la batuta. L'Escena va torna a demostrar com és d'increïble la partitura del compositor (sé que ho és escrit exactament unes ratlles abans), però el canvi de tempo fou exageradíssim i la dinàmica final esdevingué espantosa i desagradablement forta. El Minuet, on hi participà una trompeta solista justa d'afinació, va sonar sobresaturat novament de forte; en una paraula, grotesc. Romeu davant de la tomba de Julieta va mostrar-se violent en el caràcter inicial i desitjava que tot plegat s'acabés, sobretot pels aguts dels violins que no encertaven ni en les alçades ni en la jornada. I quan el públic ha perdut de vista el vol d'un ocell (de foc avui no) per no dibuixar clarament els diferents fragments interpretats per part de la tarima, és quan -sense culpa- intenta aplaudir tímidament, confós de tot plegat. Però encara faltava La mort de Tibalt: d'alt desordre, convertint l'obstinat en quelcom grotesc novament i presses immenses emmascarades amb una velocitat desorbitada (em pregunto si la pretensió o la voluntat del cap se centrava en obtenir un major vector). Per fi, final d'allò i increïbles recompenses des de les butaques. No es mereixen. NO. Una OBC que no va funcionar sota la direcció insuficient de Salvador Brotons: un programa tan atractiu que fou previsiblement liquidat.

Mar i Cel

I si a les 20h del dissabte 28 de novembre disfrutàvem de La Font Màgica, a les 21'30h estàvem a punt pel Mar i Cel en el Teatre Victòria. En el 40è aniversari de la companyia Dagoll Dagom, aquest clàssic de casa nostra viu la tercera reposició i el públic no es cansa de la partitura d'aquest meravellós musical ni ens cansarà mai.

Basat en l'obra d'Àngel Guimerà, dirigit per Joan Lluís Bozzo, sota la batuta de Joan Vives, i a partir de la música i orquestració d'Albert Guinovart, l'èxit està assegurat. De tot el repartiment, em quedo amb la qualitat de les renovades interpretacions de Víctor Arbelo (en el paper d'Osman) i de Roger Berruezo (el nou Saïd).

Per diferents motius, prefereixo la reposició en el Teatre Nacional de Catalunya de la temporada 2004-2005, però ja afirmo que si n'hi ha una de posterior o moltes més, espero no faltar-hi. Per què? Simplement perquè la partitura també forma part de la meva banda sonora.