En parlem? Tothom a punt...? Doncs som-hi! El cinquè àlbum de One Direction (publicat el 2015 i produït per Julian Bunetta, John Ryan, Jesse Shatkin, Johan Carlsson, Jamie Scott, Liam Payne, TMS i Afterhrs) arrenca de manera potent amb tres temes d'èxit. Hey angel és una impressionant carta de presentació que destaca per l'ús dels violins i un text que no deixa d'invocar una situació sense ser explícit, però sí ho és en l'espectacular bridge a càrrec de Niall Horan i on s'hi suma Louis Tomlinson en els aguts durant la repetició del fragment. Espectacular perquè el text actiu resta rebotat sobre les mateixes alçades excepte en "head" i "noise". Té molta força. Drag me down correspon al primer single que va sonar abans de llançar l'àlbum. Fou una intel·ligent i alhora arriscada prova per tal de catar la nova recepció del quartet. El resultat: tot un èxit amb "Nobody, nobody, nobody can drag me down". I a continuació el segon single del disc, Perfect. D'idèntic tempo que Hey angel, s'hi evidencia la constant presència de la vocalitat de Harry Styles en un extens chorus que apareix tres vegades (on només la segona part és harmonitzada per la resta del grup, continuant amb Styles en la melodia principal en primer pla) i en un interludi relaxat entre la segona i darrera repetició de la tornada.
Infinity és un tema comercial que dóna pas a End of the day, el qual consta de tres trossos compositius diferents en idees i estètica musical però que funcionen (el vers d'estil similar als de Mika, el pre-chorus i el chorus amb encore). A més, hi destaca el bridge cantat per Louis Tomlinson i sentenciat amb l'agut. I si fins el moment tot ha estat energia musical, arriba la balada del disc, If I could fly. D'instrumentació senzilla i agradable, hi trobem el piano al mil·límetre amb les veus (en especial la mà de la dreta durant els versos), el violoncel a partir del segon vers i els violins s'incorporen en el segon chorus. Pels curiosos i aquells que no es cansin ni de la paraula "harmonització", ni del verb "harmonitzar", ni del seu participi, ni del gerundi (perquè ara n'abusaré): la segona tornada és presentada a l'uníson per tots i el final s'harmonitza en "eyes only"; el pont també és a l'uníson i hi destaquen els dos "I feel it, I feel it" i el "yeah and I" harmonitzats. Què més? Sí, en la primera repetició del chorus canten harmonitzant "when we're apart" i "for your eyes only"; i durant la segona i última reiteració més harmonitzada del chorus, hi destaca sobretot l'harmonització de "for your eyes only" novament. Què, tothom està viu? Segur!
Menció a part pel mid-tempo d'estètica country-rock titulat Long way down. Penso que és una meravella, dóna una sensació plaent de reflexió, on no hi falta la guitarra i, sobretot, la bateria és impressionant.
Després de Long way down, l'àlbum inclou dos temes amb personalitat pròpia (Never enough i Olivia), només cal escoltar-los! Sobre Never enough, què me'n diuen dels "húa!", dels "come on!" aguts cridats en falset o els obstinats vocals greus? I just en Olivia, cal parlar del gran paper interpretatiu de Liam Payne per la qualitat dels registres i els efectes vocals (en "now", "out", "not", "about" i en la capritxosa línia descendent melòdica "I love you I love you I love I love I love Olivia"). Qui serà l'Olivia aquesta? El tema acaba amb la melodia aguda en el registre crispat de Louis Tomlinson afirmant "I live for you I long for you Olivia, don't let me go, don't let me go, don't let me goooooooooo". I a continuació s'aprecia Harry Styles dient "All right!" i els altres aplaudeixen, tota una simpàtica mostra de naturalitat en la sessió d'enregistrament. En acabar aquests dos moments inclassificables, sobresurt un agradable tema amb reminiscències de l'era disco, un dels millors del disc: What a feeling.
Molt bé, ara el torn dramàtic i de nostàlgia, respectivament: Love you goodbye i I want to write you a song. La primera és molt personal, un mid-tempo que conté una lletra que ho explica tot i s'hi exposa l'adéu d'una especial relació d'amor però que resulta impossible... Per què? Preguntes i afirmacions que no convencen. Tan difícil és tot plegat? És evident que els protagonistes saben que desitgen estar junts. Res, pura ficció. Just love, give good love. La segona -una tranquil·la senzillesa- s'acosta a un format demo força acústic amb la guitarra, amb uns girs harmònics suggerents en el chorus i el so sutil del rastre d'un llapis que algú fa servir per escriure.
Per tancar l'àlbum Made in the A.M. de manera plena, el tercer single del disc, History. Una dosi de "bon rotllo", reflex de tots ells, amb la sonoritat heretada únicament de Queen en l'esperançadora frase "We can live forever". La deluxe edition conté a més quatre bonus tracks: Temporary fix (un up-tempo rock fresc i enganxós), Walking in the wind (amb un inici interessant), Wolves (de començament i pre-chorus suggestius) i A.M. (que dóna nom al disc i repassa les lletres "all my favourite conversations, always made in the A.M. [...] I'm always coming back to this place [...] I'm always gonna look for your face").
Ja em donaran opinió, sisplau. Entre totes, una fórmula doble. Les millors pels amans de la música són Hey Angel, Long way down i What a feeling. I directament pels bons amants: Olivia, Love you goodbye i Perfect.
Nois, on A.M.?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada