Romeu i Julieta

Cinquena cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 29 de novembre de 2016, 11h. Programa "Romeu i Julieta de Prokófiev" (28 i 29 de novembre). Deixem el tema dels epígrafs...

I un altre que escriu el programa de mà amb tinta contaminada d'ignorància en la seva ploma: s'atreveix a negar a Igor Stravinsky! N'hi ha masses d'entesos. Comencem bé.

La primera obra del concert fou una d'aquelles que sempre generen èxit: l'Adagio per a cordes, Op. 11 de S. Barber. Té el poder encisador del silenci. Interpretada amb correcció, els violins ja es presentaven crispats en l'afinació dels aguts, la qual cosa va ser una constant del matí.

A continuació, el Concert per a clarinet i orquestra d'A. Copland, amb Víctor de la Rosa com a solista. El lent i expressiu va esdevenir avorrit, sota un clarinetista rígid i una lectura insuficient de la partitura per part de Salvador Brotons, a càrrec de la batuta de l'OBC. Signo pel final d'aquesta primera part del concert, preparant la propera -la Cadenza- que fou llarga i també sense substància. I l'última, el Bastant ràpid, va evidenciar un inici interessant, la presència del piano i el tractament percudit de l'orquestra que en fa el compositor, tal i com escriu en el seu llibre Cómo escuchar la música. En general, absència de ritme orquestral i correcció en un clarinet que dibuixà notes agudes massa tenses. I per acabar, el glissando del solista i un final del conjunt amb dificultats i poca llibertat. Ni l'OBC ni qui la dirigia van impregnar d'interès la composició d'A. Copland, o més aviat, el darrer. Els directors fan sonar les orquestres. En resposta als aplaudiments pel solista, aquest va dedicar a un amic seu que va traspassar ara fa un any l'Adagio de la Sonata per a violí sol núm. 1, en sol menor, BWV 1001 de J. S. Bach.

I a la segona part del concert, una sel·lecció del ballet Romeu i Julieta de S. Prokofiev. A vegades, és molt difícil escriure i no vull que els adjectius o les expressions impressionin per la seva acidesa, només restaré sincer. Dels onze fragments interpretats, únicament quatre encara passen del cinc: Madrigal, Màscares, Romeu i Julieta abans de separar-se i la Dansa de les noies antillanes. La primera va demostrar com és d'increïble la partitura del compositor, amb una flauta solista competent; la segona també va fer lluir a diversos instruments; i durant la tercera i la darrera, l'OBC va mostrar concentració. Passem a tota la resta de números triats. L'inici de Montescs i Capulets fou d'espant, els violins causaren cert horror i el final va ser falsejat en agògica i estrellat en estètica per part del director. Si La jove Julieta encara es podia contemplar en la secció central, no en la resta perquè tenia presses... En el número del Frare Laurence: un sí pel legato del fragment i un no rotund a l'afinació de l'orquestra capitanejada per l'oïda sorda de la batuta. L'Escena va torna a demostrar com és d'increïble la partitura del compositor (sé que ho és escrit exactament unes ratlles abans), però el canvi de tempo fou exageradíssim i la dinàmica final esdevingué espantosa i desagradablement forta. El Minuet, on hi participà una trompeta solista justa d'afinació, va sonar sobresaturat novament de forte; en una paraula, grotesc. Romeu davant de la tomba de Julieta va mostrar-se violent en el caràcter inicial i desitjava que tot plegat s'acabés, sobretot pels aguts dels violins que no encertaven ni en les alçades ni en la jornada. I quan el públic ha perdut de vista el vol d'un ocell (de foc avui no) per no dibuixar clarament els diferents fragments interpretats per part de la tarima, és quan -sense culpa- intenta aplaudir tímidament, confós de tot plegat. Però encara faltava La mort de Tibalt: d'alt desordre, convertint l'obstinat en quelcom grotesc novament i presses immenses emmascarades amb una velocitat desorbitada (em pregunto si la pretensió o la voluntat del cap se centrava en obtenir un major vector). Per fi, final d'allò i increïbles recompenses des de les butaques. No es mereixen. NO. Una OBC que no va funcionar sota la direcció insuficient de Salvador Brotons: un programa tan atractiu que fou previsiblement liquidat.