Final del 61è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Danylo Saienko (Ucraïna, 23 anys)

2n premi - Minsung Lee (República de Corea, 24 anys)

3r premi - Caterina Grewe (Alemanya, 26 anys)

Danylo Saienko es va proclamar guanyador del 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals, en la prova final amb orquestra celebrada el dimecres 25 de març de 2015, a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana.

Per primera vegada, els tres finalistes van coincidir en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), una casualitat que si bé podia haver avorrit al públic, va generar en canvi una final interessant i justa per a les valoracions. A més, sota la direcció de Manuel Valdivieso, hi col·laborava també en primera ocasió la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC).

Comentem la interpretació del guanyador de l'edició d'enguany, Danylo Saienko, el més precís de tots tres finalistes i amb l'elecció de tempi més àgils. El primer moviment (Allegro non troppo e molto maestoso - Allegro con spirito) va ser executat amb solidesa, en estil, lluint detalls polifònics a l'inici, viatjant per diferents caràcters i timbres. Ara bé, la bravura de les octaves i, concretament, en la mà esquerra de Danylo Saienko evidencià un intèrpret molt complet. Sobre l'aportació en el segon moviment (Andantino simplice - Prestissimo - Tempo I), de qualitat, amb molta cura en el passatge de les notes repetides i bon gust per l'ús del pedal en les últimes, i precisió en els dos darrers acords per tancar el moviment. El tercer (Allegro con fuoco), iniciat pels accents i el caràcter con fuoco adequats, va gaudir de la visibilitat de les diferents harmonies en les parts virtuosístiques del piano, novament de les octaves àgils i del brillant martellato en el final.

Danylo Saienko no només és un bon intèrpret i amb personalitat, sinó un potent concursant que va tocar amb intel·ligència i resistència tot el primer concert per a piano i orquestra de P. I. Txaikovski. A més d'obtenir la primera classificació en el concurs, també aconseguí el premi del públic i superà a Minsung Lee, el qual va restar en el segon lloc del concurs i guanyà el premi de les escoles. El coreà va iniciar bé la seva interpretació, amb moments musicals de clar interès, però alguns errors pel caràcter precipitat van fer-li perdre punts respecte l'ucraïnès. Tant l'un com l'altre, se situen en una altra divisió pianística, deixant a l'alemanya Caterina Grewe en el tercer lloc, la qual mostrà un so més petit i una tècnica d'octaves no prou acurada, però que va compensar en el segon moviment per la seva concentració. Ara bé, i sincerament, tot un mèrit en majúscules -sigui quina sigui la classificació- el fet d'arribar a ser finalista del Concurs Internacional de Música Maria Canals.

Com ja és sabut, el veredicte final consta de la qualificació de la prova del concert per a piano i orquestra junt amb la puntuació de les anteriors proves. És per això que, en edicions passades, hi ha hagut sorpreses -no en aquesta- si un només considera el paper dels finalistes amb l'orquestra. Passa el mateix si un no ha assistit a totes les proves. En aquest cas, vaig escoltar per primera ocasió a Caterina Grewe en la final, a Minsung Lee a la primera eliminatòria i a Danylo Saienko en la segona prova. Essent conscient que no vaig poder conèixer a tots els concursants, torno a insistir en les meves impressions i a afirmar que són grans pianistes Tomoki Kitamura (el qual arribà a les portes de la final), Evan Wong i Osip Nikiforov (tots dos a punt d'accedir a la semifinal). Però d'això es tracta...: participar, tocar i competir en el concurs.

Per anar tancant tot plegat, mencionar l'inici de la prova final, la qual va respirar un moment de silenci amb el Cant dels ocells (violoncel sol) per la catàstrofe aèria dels Alps (el passat 24 de març), que suposà -entre d'altres- la pèrdua de dos músics (la contralt Maria Radner i el baríton Oleg Bryjak).

I finalment, acompanyat de la mateixa família musical que l'any passat, el Maria Canals és sens dubte una tradició i la reunió de tota la Barcelona pianística i d'altres indrets. Moltes felicitats a tots els participants, són tots grans pianistes, i fins l'any vinent!

3a audició, 2a prova eliminatòria

Justament avui, també a les 10h, una nova audició en el Petit Palau en la sel·lecció de concursants per a la semifinal. En aquest cas, tornant a silenciar el nom d'un dels participants (el mateix) que ha interpretat el seu programa amb competència, i confiant en la tasca del jurat, només puc dirigir les meves observacions per a la pianista Kana Okada (23 anys, Japó) com a possible semifinalista. Com la majoria dels pianistes d'aquest matí, ha variat l'ordre en el seu programa, i ha presentat Ondine de M. Ravel en primera opció. De caràcter visiblement positiva i vestida d'un elegant vermell d'aquells, ha interpretat l'obra inicial de manera molt expressiva, lleugera i amb reminiscències de la natura. Per mi, la seva aportació més sencera. A continuació, el virtuosisme, els constants accents i, en especial, les notes repetides ben executades de Caténaires d'E. Carter, obra finalitzada amb un cert cansament de la concursant. I finalment, els magnífics Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, molt musicals per part de la pianista, i malgrat que el número III podia haver inclòs més fantasia i variacions en l'agògica, el IV ha impressionat pel caràcter marcatissimo ben trobat.

Segons el programa de mà únic per l'audició de matí i tarda, hi consta a partir de les 17h el pianista Evan Wong (24 anys, Estats Units). Tal i com vaig escriure fa dos dies, és un possible finalista. Llàstima, no he pogut assistir-hi per escoltar i disfrutar de la seva interpretació, ara bé, si ha passat allò de l'altre dia, pot optar fins a l'última fase del concurs. Ho veurem els propers dies...

2a prova eliminatòria, 1a audició

Un total de 19 pianistes han pogut accedir a les audicions del dijous 19 i divendres 20 de març de 2015 en el Petit Palau. En aquesta segona prova eliminatòria del Concurs Internacional de Música Maria Canals, els participants acceptats -en funció de les qualificacions de la primera prova- han d'interpretar un programa d'uns quaranta minuts. El repertori consta d'una obra contemporània composta a partir de 1990 de cinc minuts de durada (excloses aquelles escrites pels mateixos concursants i les que necessitin preparació prèvia del piano); una obra romàntica triada pels participants a partir d'una llista d'obres proposades per l'organització (J. Brahms, F. Chopin, C. Franck, F. Liszt, S. Rachmaninov, F. Schubert o R. Schumann); i per últim, a partir d'una relació obligatòria de compositors del segle XX, una obra completa o una col·lecció completa o bé un o diversos números d'una col·lecció (M. Balakirev, F. Poulenc, M. Blancafort, S. Prokofiev, M. Ravel, X. Montsalvatge, F. Mompou, C. Debussy i molts més).

En la primera de les quatre audicions d'aquesta segona prova eliminatòria, ahir a les 10h del matí, hi participaren novament Osip Nikiforov, Luka Okrost i Tomoki Kitamura, amb dos pianistes més. En aquest cas, el segon no va fer tant bon paper com en l'anterior prova; en canvi, els altres dos (Osip Nikirofov i Tomoki Kitamura) van tornar a demostrar que poden convertir-se en finalistes del concurs.

Osip Nikiforov (20 anys, Rússia) va interpretar Sway green treetops de S. I. Ikebe, on els efectes i l'ampliació de les dimensions sonores del piano hi destacaren; Variacions sobre un tema de Paganini Op. 35 (2n llibre) de J. Brahms: la certesa del virtuosisme amb un discurs clar i entenedor; i per acabar, Gaspard de la nuit de M. Ravel, lluint bon gust i plasticitat en el so. Per definir aquest jove pianista, afirmo: adequació del programa, noblesa sonora, virtuosisme i elegància. Quan l'escoltes, tot està en el seu lloc i la seva interpretació és un gran luxe pel públic.

Novament, l'altre pianista a considerar és Tomoki Kitamura (23 anys, Japó). Amb canvi d'ordre en el programa, inicià la seva actuació a partir del misticisme, profunditat i espiritualitat de Preludi, coral i fuga (C. Franck). De nota. Després continuà oferint les atmosferes ben presentades i el tractament del piano com a un instrument de percussió de l'obra Les adieux, de Jatekok [Jocs] - vol. VI (G. Kurtág). Per últim, l'exhibició i l'espectacular final tècnic de Im Freien (B. Bartók). Més que concursar, regala un concert, amb un clar domini instrumental i de qualitat, però respecte el programa, potser massa centrat en el segle XX.

Res més? Sí, desitjo que el jurat valori aquests dos concursants aptes per a la semifinal!

6a sessió, 1a prova eliminatòria

Avui ha finalitzat l'última sessió de la primera prova eliminatòria del Concurs Internacional de Música Maria Canals, a les 10h del matí. En aquesta ocasió, només sis participants han format part del procés de sel·lecció, ja que dos dels quals han estat baixa malauradament. No puc silenciar que aquest inesperat fet pot estar relacionat amb la discreta ampliació del temps de pausa: 45 minuts en total! Ho considero una exageració. Ara bé, adequada per un bon descans: si ho haguessin avisat, jo potser també torno a esmorzar.

Deixant de banda aquesta anècdota sense importància, seguim amb les impressions musicals. En aquest cas, únicament un concursant com a possible finalista. Torno a pensar que alguns dels intèrprets d'aquest dimecres 18 de març, i que no cito, passaran a la següent prova per decisió del jurat. Ho penso, ho desitjo i ho espero d'un pianista en concret. Em reservo el seu nom, si m'ho permeten...

Però no em reservo els elogis per Evan Wong (24 anys, Estats Units). Serè, amb dots de mestratge, molt i molt musical, de bon esperit, ho escolta tot i el resultat sonor fa que t'atrapi i t'enamori. De J. S. Bach, ha interpretat el Preludi i fuga núm. 16 (vol. 2): dosis altes d'expressivitat pel preludi i de claredat per la fuga (de fet, una de les millors fugues del concurs). Quant a la Sonata Op. 27 núm. 1 de L. van Beethoven, malgrat que un fragment s'ha presentat lleugerament precipitat, no ha estat així en la reexposició, i sempre ha mantingut qualitat sonora i idees musicals ben formulades. Per acabar, o més aviat, per acabar amb la respiració del públic, l'Estudi Op. 25 núm. 5 de F. Chopin: no ha amagat cap dissonància; la secció central tenia una agògica, melodia i fraseig de nota; l'ús del pedal ha estat molt concret i específic; i ha demostrat la seva capacitat d'escolta musical. Sens dubte, també un dels estudis més recordats d'aquesta fase inicial.

Evan Wong hi serà en la segona prova eliminatòria del concurs? Ho veurem en el Petit Palau demà o divendres.

1a prova eliminatòria, 1a sessió

El 61è Concurs Internacional de Música Maria Canals a Barcelona va obrir les portes del Petit Palau als pianistes participants el diumenge 15 de març de 2015. La primera prova eliminatòria consta de sis sessions (fins el dimecres 18), on els 82 concursants han d'interpretar un programa d'uns vint minuts aproximadament centrat en tres obres obligatòries: Preludi i fuga de J. S. Bach, Sonata de L. van Beethoven (un o dos moviments) i un estudi romàntic.

A les 17 h de la tarda tenia lloc la sessió inicial de la primera prova eliminatòria, on audicionaren els deu primers concursants. Amb la clara intenció d'alleugerir el text i no convertir-lo en una autèntica pedra pel lector, només faré cinc cèntims dels pianistes que, segons la seva demostració interpretativa, reuneixen les condicions òptimes per a ser possibles finalistes del Concurs Internacional Maria Canals 2015. El jurat ja farà la seva tasca en sel·leccionar per a la segona prova eliminatòria a alguns dels joves que no citaré d'aquella tarda.

En primer lloc, Osip Nikiforov (20 anys, Rússia). Sens dubte, el millor dels deu primers audicionats. No es tracta únicament d'una interpretació impecable; va demostrar personalitat, ser un bon músic, amb una qualitat de so de categoria i una elecció intel·ligent del programa. El Preludi i fuga núm. 1 (vol. 1) de J. S. Bach va resultar màgic i amb evidents indicis de mestratge. La Sonata Op. 101 de L. van Beethoven, orquestrada i polifònica de la primera a l'última nota. I l'Estudi núm. 12 Op. 8 d'A. Scriabin provocava aquella sensació física de benestar perquè tot estava en el seu lloc, en especial, l'estètica de la meravellosa música del compositor.

A continuació d'Osip Nikiforov, va ser el torn de Luka Okrost (23 anys, Geòrgia). Coincidint amb el seu contrincant quant al Preludi i fuga, la seva versió més continguda no va superar a la d'Osip Nikiforov. Entorn a la Sonata Op. 53 de L. van Beethoven, res a dir, ben interpretada, sobretot en comparació al primer pianista japonès de la tarda que també audicionà la mateixa obra. I per acabar, Gran estudi de Paganini núm. 6 de F. Liszt, on les octaves i la sonoritat més àmplia van ser estressades en algunes ocasions.

I per últim, Tomoki Kitamura (23 anys, Japó), molt serè, concentrat i oferint tot un recital. El Preludi i fuga núm. 17 (vol. 2) bachià fou completament sencer. Amb la Sonata Op. 110 del mestre de Bonn va evidenciar diferents timbres, precisió i petits detalls. I va demostrar tenir totes les dificultats més que superades i essent musical en l'Estudi transcendental núm. 10 de F. Liszt.

Com a mínim, aquests tres grans pianistes hauran passat a la segona prova eliminatòria? Esperem que sí...

James Taylor al Liceu

Per aquesta ocasió, el sopar abans del concert, a quarts de vuit del vespre, envoltats d'estrangers! Ens preparàvem per a un concert en majúscules que recordarem.  

James Taylor actuà al Gran Teatre del Liceu el passat 14 de març dins del Festival Mil·lenni, una oportunitat única per disfrutar d'un dels grans, el qual representa a la perfecció la cançó americana als seus 67 anys. Amb una veu intacta, un gust musical exquisit i una elegant naturalitat, fa que no vulguis ni puguis deixar d'escoltar-lo. No només es tracta d'una carrera d'èxits -25 àlbums i un següent aquest juny-, sinó l'atractiu estil country-folk-blues-pop americà tan inigualable en ell.

A més, si tancaves els ulls, l'elevadíssima qualitat del directe (James Taylor i tots els músics que l'acompanyen) et feia pensar en un autèntic enregistrament de luxe. Tot estava al seu lloc. Per cert, la seva All-Star Band: bateria (Steve Gadd), teclats (Larry Goldings), baix (Jimmy Johnson), guitarra (Michael Landau) i background vocals impressionants (Kate Markowitz, Arnold McCuller i Andrea Zonn, veu i violí).

Entre alguns dels temes interpretats, destacaren Something in the way she moves, Carolina on my mind, Walking man, Hour that the morning comes i Streamroller. També va adelantar els nous Today, today, today i Stretch of the highway del proper àlbum Before this world. Tampoc hi faltaren les anècdotes: el públic cantant "Happy birthday to you..." (fou dos dies abans del concert) o el mateix James Taylor anunciant un entreacte, segons la política/tradició operística del Teatre! Això sí, durant la pausa, amablement va atendre assegut a l'escenari a tots aquells que volien una fotografia, un autògraf o apropar-se a l'artista.

Reservats just per acabar l'actuació, l'encantador How sweet it is (to be loved by you) de Marvin Gaye i l'immortal You've got a friend de Carole King. Què més es podia demanar?

Grigory Sokolov

Just Sokolov... Nobody plays like he does.

J. S. BACH. Partita núm. 1, en si bemoll major, BWV 825

L. van BEETHOVEN. Sonata núm. 7, en re major, Op. 10 núm. 3

------

F. SCHUBERT. Sonata en la menor, Op. posth. 143 D 784

F. SCHUBERT. Moments musicals, Op. 94 D 780

------

F. CHOPIN. 5 masurques

J. S. BACH - F. BUSONI. Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, dimecres 11 de març de 2015, 20'30h]

Latvian Radio Choir en el 80è aniversari d'Arvo Pärt

Barcelona va tenir l'oportunitat d'acollir i celebrar el 80è aniversari del gran compositor estonià Arvo Pärt. El primer dels concerts dedicats a l'efemèride va comptar amb la presència del mateix compositor i de l'excepcional Latvian Radio Choir dirigit per Sigvards Klava. Un concert memorable que tingué lloc el 6 de març de 2015 a la Basílica de Santa Maria del Pi.

A més del compositor Arvo Pärt d'elevada categoria creativa, els protagonistes induscutibles de la vetllada foren el director del cor i Latvian Radio Choir. Els seus dilatats currículums van ser totalment palpables en la demostració coral de comoditat, bon gust i qualitat impressionants.

Un programa format per quatre obres d'Arvo Pärt alternades consecutivament amb tres del català Bernat Vivancos justificava el concert titulat "Minimalisme sacre. Pärt + Vivancos = un diàleg".

Comentem per separat els dos llenguates musicals que vam poder viure per aproximar-nos a descriure el rigor artístic del cor, format per 24 cantants (6 SATB). De B. Vivancos interpretaren Le cri des bergers, O Virgo Splendens i Aeternam. Amb la primera obra van lluir el constant vocalise i a un baríton solista situat a l'orgue. En la segona -també amb solista però soprano-, van fer servir diverses vegades els diapasons, no amagaren els efectes espectrals i els harmònics del cor restaren més que potenciats. I a través de l'última, els baixos van demostrar la seva profunditat i tot el cor, la plasticitat en el so.

Ara bé, l'ampliació de les possibilitats interpretatives del cor de cambra letó es desplegava en cada obra d'A. Part. La solidesa, qualitat i precisió sonores en Triodion eren més que evidents, s'entenien clarament les diferents seccions de la composició i, comptant amb soprano solista dins de la formació coral, els baixos destacaren en timbre. Nunc Dimittis esdevingué la composició i interpretació més espectacular del vespre, especialment pel gran diminuendo coral que deixa sense respiració a qualsevol oïent. I just aquest recurs dinàmic va quedar definit com el segell d'or de Latvian Radio Choir, sens dubte. El gran Magnificat va gaudir d'una afinació excel.lent i la sonoritat del fonema /k/ fou unitària a la mil·lèsima en totes les ocasions; ara bé, el destí va forçar la diabòlica col·laboració d'un telèfon en els darrers acords de l'obra...: és inacceptable! I finalment, el concert va cloure amb Da pacem Domine, on el cor tornà a mostrar la naturalesa del diminuendo i, a més, va transmetre la pau i la immensitat com a caràcters de la partitura. Èxit d'una alta esfera.

Abans d'acabar aquestes consideracions, una última. La claredat, el gest, la senzillesa, la facilitat i la concentració de Sigvards Klava com a director excepcional donen llibertat a cada color de veu i al mateix temps permeten unir-les en un únic instrument, l'excepcional Latvian Radio Choir. Gràcies pel concert. No passa cada dia. Irrepetible.