dilluns, 25 d’abril del 2016

Vladimir Ashkenazy Concert


Vladimir Ashkenazy is still one of the gold russian pianists.

M. Glinka. Vals-Fantasia
B. Smetana. El Moldava
M. Ravel. Rapsòdia espanyola
S. Rachmaninov. Danses simfòniques Op. 45

VLADIMIR ASHKENAZY & VOVKA ASHKENAZY

[Barcelona, Palau de la Música, 25/4/2016, 20'30h]

diumenge, 17 d’abril del 2016

Festival Gershwin, 3r concert

El tercer concert del Festival -d'aquest matí a l'Auditori- ha estat dedicat íntegrament a G. Gershwin, a diferència del primer i del segon, on també s'hi va programar L. Bernstein. De fet, la fórmula dels tres tres concerts quant a repertori era completa només assistint a les sessions del divendres i del diumenge, però amb l'excepció del dissabte que incloïa exclusivament el Concert per a piano i orquestra en fa major de G. Gershwin.


La primera part de la tercera sessió del festival ha repassat l'Obertura cubana (una versió correcte per part de l'OBC amb certa falta de ritme per part dels percussionistes) i la Segona rapsòdia per a piano i orquestra (més interessant que la famosa Rhapsody in blue, més concertant, amb més parts orquestrals protagonistes i d'una frescor més agraïda) amb el gran pianista Alexei Volodin. La segona part del concert, també ha continuat amb la competència, expressivitat, interpretació polifònica, adequació estètica, virtuosisme i sonoritat d'Alexei Volodin, el qual ha interpretat "I got rynthm". Variacions per a piano i orquestra, destacant pel domini de l'entremat rítmic i certs moments increïbles de ragtime recreant el so d'un b/vell piano bar. Sens dubte, les millors mostres musicals del matí. Per acabar, encara que amb aspecte intermitent i falta de claredat rítmica per part dels violins i els percussionistes de l'OBC, Un americà a París (adaptació per a orquestra simfònica de Frank Campbell-Watson), també sota la batuta d'Andrew Grams, més controlada i contenint aquella energia despresa durant el primer concert del Festival Gershwin.

Festival Gershwin, 1r concert

Una proposta més que atractiva durant els dies 15, 16 i 17 d'abril de 2016 a l'Auditori, on l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya oferí tres concerts de programa variat dins del Festival Gershwin, comptant amb el gran pianista Alexei Volodin.

El primer concert (divendres 15 d'abril de 2016) se centrà en la música de L. Bernstein (Un dia a Nova York. Tres danses, de les quals destacà la interpretació de la segona) i G. Gershwin (Rhapsody in blue, adaptació per a orquestra simfònica de Ferde Grofé, on l'èxit estigué assegurat -malgrat els discrets desajustos entre el solista i l'orquestra mediats per la batuta d'Andrew Grams- gràcies al sòlid pianisme d'Alexei Volodin, el qual va premiar al públic a continuació amb la propina jazzística Estudi de concert núm. 7, Op. 40, "Intermezzo" de N. Kapustin, si no recordo malament).

Reservades per a la segona part de la relaxada cita musical i alhora enregistrada -a nivell àudiovisual-, van sonar l'obertura de West Side Story de L. Bernstein (adaptació per a orquestra simfònica de Maurice Peress) i Porgy and Bess (quadres simfònics per a orquestra) de G. Gershwin (adaptació per a orquestra simfònica de Robert Russell Bennett). Les meravelloses partitures van lluir i emocionar a més d'un a través de la direcció de caire americà d'Andrew Grams. Sens dubte, una bona vetllada! Sí... Somewhere, Summetime & Rhapsody in blue.

diumenge, 10 d’abril del 2016

Gala de presentació de la temporada OBC 2016-2017

Ahir a les 19h de la tarda a l'Auditori de Barcelona, va tenir lloc la gala de presentació de la temporada 2016-2017 de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. L'acte -reservat als abonats i a través d'invitació- va incloure els parlaments de la gerència i la direcció de l'OBC i, evidentment, les noves propostes musicals de la propera temporada. Sota la batuta d'Andrés Salado, l'orquestra va repassar petits extractes de les futures produccions comptant amb la projecció visual dels programes i dels intèrprets, però sobretot conduïts pel testimoni dels actors Sílvia Bel i Pep Munné, els quals narraren un guió basat en la veu dels compositors que es van interpretar (entorn a les obres audicionades) a partir de les respectives cartes com a valuoses fonts primàries. Atmosfera distesa on van destacar clarament els fragments del Concert per a violoncel i orquestra, en la menor, Op. 129 de R. Schumann (amb José Mor com a solista), l'obertura de Tannhäuser de R. Wagner i la Simfonia núm. 2, en re major, Op. 73 de J. Brahms. Menció a part pel millor moment musical de la vetllada a càrrec de Marc Heredia, el jove pianista que sens dubte mostrà una sòlida maduresa interpretativa, amb el segon moviment del Concert per a piano i orquestra, en la menor, Op. 16 d'E. Grieg.

dissabte, 19 de març del 2016

Final del 62è Concurs Internacional Maria Canals

1r premi - Hiroo Sato (Japó, 28 anys)
2n premi - Shiori Kuwahara (Japó, 20 anys)
3r premi - Yutong Sun (Xina, 20 anys)

Hiroo Sato esdevingué el guanyador del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals, després de realitzar la prova final amb orquestra que tingué lloc a les 20'30h del vespre al Palau de la Música Catalana, el dijous 17 de març de 2016.

Si en l'anterior edició del concurs, els finalistes coincidiren per primera ocasió en la tria del concert (P. I. Txaikovski: Concert per a piano i orquestra núm. 1, en si bemoll menor, Op. 23), aquesta casualitat ha tornat a reiterar-se enguany, però amb un altre referent del repertori pianístic: el Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov. Així doncs, tant el públic com el jurat van viure novament una audició triplicada en la prova final amb la Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC), que sota la direcció de Manuel Valdivieso col·laborà en el concurs per segona vegada.

De manera novedosa, la vetllada va incloure en el seu inici la presentació del piano Bösendorfer Vienna Concert 280, el qual s'estrenà per primera ocasió en un concurs i en el territori espanyol. A més de dos parlaments previs al testimoni musical dels finalistes i de les intervencions poc àgils i hàbils del presentador, dins la primera part l'organització va addicionar un breu interval entre els dos primers pianistes, un descans en què el jurat va abandonar la sala de concerts per procedir en la primera deliberació i el públic es preparà per a rebre al següent concursant. Aquest nou format -juntament als vint minuts necessaris de descans per tal d'escoltar el darrer pianista, i a la dilatada i tradicional espera (amb votació del públic inclosa) per a la tercera part on es proclama el guanyador dels premis oficial i la resta de guardons- van contribuir a prolongar el moment més àlgid del concurs en unes quatre hores aproximadament. Ara bé, davant d'un públic realment amant del concurs, cap factor dels descrits va fer minvar l'essència de la vetllada: emoció i nivell pianístic.

Sense intenció d'ampliar l'espai del text, revisem la interpretació del guanyador de l'edició 2016, Hiroo Sato, el qual també va rebre el premi del públic i el premi de les escoles. Durant el primer moviment del segon concert de S. Rachmaninov, el pianista va optar per l'encert en competència tècnica i caràcter musical, mostrant diversos passatges polifònics i evidenciant solidesa tant en els esperats compassos inicials com finals. En l'adagio sostenuto, el japonès dibuixà bon gust pels greus i, malgrat que destacà la melodia, no resultà prou expressiva. I, per últim, el darrer moviment es caracteritzà per la brillantor del solista, executant detalls de qualitat com les notes repetides a distància d'octava descendents, certs accents propis de l'scherzo, octaves i acords octavats compactes, variacions agògiques en la repetició del passatge meno mosso on la melodia capritxosa acaba amb el característic trinat o la ressonància de l'última nota greu afirmant la personalitat del pianista.

A diferència del guanyador, Shiori Kuwahara va restar estàtica en els compassos inicials i va deixar entreveure certa inseguretat traduïda en alguns errors evidents de notes, no prou netedat tècnica i falta de ritme en els darrers compassos del moviment. Malgrat la seva expressivitat innegable, el desajust en el caràcter i sobretot l'elecció d'un tempo massa retingut -en concret en el maestoso (alla marcia)- no van ser favorables per a la seva interpretació. En el segon moviment que esdevingué excessivament estirat, la concentració no fou gaire constant amb clars símptomes de supervivència, però els arpegiats solístics lluïren pel gust i l'elegància d'una pianista que es fa escoltar. L'allegro scherzando fou la millor aportació de la segona guardonada, presentant-se més clara tècnicament, però sense volada en els passatges virtuosos.

El tercer classificat, Yutong Sun, en l'inici del Moderato generà espectactives creixents però els primers compassos no van acabar de resoldre completament; igual que la seva agògica, que es convertí en un habitual excés de l'intèrpret. I malgrat que l'accelerando final del primer moviment fou discret, va ser executat de manera plena. Quant al segon, sens dubte que sonà molt expressiu i amb preferència pels greus, però oferí un pedal espès i dubtós just en el final. I en el darrer moviment el concursant va mostrar un forte de poca qualitat, aguts crispats, desajustos rítmics i tècnica no prou precisa fruit del cansament del pianista.

I després de tota la música, sorpreses per part dels assistents en conèixer els resultats definitius entorn al segon i tercer premis. Però cal recordar que la qualificació final també depèn de les puntuacions respectives de les proves anteriors i no exclusivament a la impressió dels concerts per a piano i orquestra que havíem pogut escoltar durant la vetllada.

En resum, una final on s'hi exposaren tres interpretacions ben diferenciades del Concert per a piano i orquestra núm. 2, en do menor, Op. 18 de S. Rachmaninov, liderades per tres pianistes que destacaren en aspectes diversos. Si per una banda vam observar la figura d'intèrpret i el control agògic sota la concentració de Yutong Sun, per una altra, la sala va restar perfumada amb l'elegància i musicalitat de Shiori Kuwahara. Ara bé, el guanyador de la 62a edició del Concurs Maria Canals (Hiroo Sato) va destacar pel seu domini artístic en l'escenari i el control tècnic de la seva interpretació.

I com sempre, acompanyat de la mateixa família musical que en finals anteriors però ampliada, el concurs segueix reunint a la Barcelona pianística gràcies als grans pianistes participants. Moltes felicitats a tots i fins l'any vinent!

diumenge, 13 de març del 2016

MCB 2016 - Semifinal (tarda)


I a les 17h d'aquesta tarda, també en el Petit Palau, la segona part de la semifinal, on els tres concursants restants han ofert els seus programes a un públic molt nombrós. Quant al repertori, lliure, tal i com he explicat a MCB 2016 - Semifinal (matí). Deixo l'enllaç pels interessats...

Seguint el mateix criteri emprat per a la sessió del matí, només faig cinc cèntims de la interpretació d'un dels noms que han sonat durant la tarda: Anastasia Yasko (24 anys, Rússia). Expressió i tranquil·litat amb la Sonata L. 108 i expressió i exhibició de les característiques notes repetides -encara que més òptimes en la repetició- de la Sonata L. 422 de D. Scarlatti. A continuació, malgrat que la pianista ha deixat entreveure certs instants inestables, han estat molt destacables els vertaders moments de música d'Après une lecture du Dante: Fantasia quasi sonata de F. Liszt, en especial, els dels passatges lents. Faig servir únicament una paraula per resumir la seva mostra de Quejas, o la Maja y el ruiseñor (de la suite Goyescas Op. 11) d'E. Granados: beautiful. I per concloure i no constant en concentració, la Sonata núm. 3 Op. 23 d'A. Scriabin, amb la qual ha perfumat d'expressivitat el so, les línies melòdiques i el contingut, tornant a evidenciar moments certament bells.

Fins aquí la semifinal del 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals. Anoto dos possibles números per la final i me'n reservo un: Shiori Kuwahara (núm. 26) i Hiroo Sato (núm. 39). En breu, els resultats i les matemàtiques del jurat. Veurem qui es converteix en finalista...

MCB 2016 - Semifinal (matí)

Avui en el Petit Palau i a les 10h del matí, tres dels sis semifinalistes han interpretat els seus respectius repertoris. Cadascun és d'uns 50 minuts i el programa és lliure, només amb dues condicions: obra obligatòria d'un compositor espanyol i no es poden incloure obres ja audicionades en les proves anteriors. Per accedir a la semifinal, cal que els concursants hagin obtingut una nota mitjana mínima de 8 punts -sobre 10- i s'obté a partir del següent procediment: mitjana entre la puntuació de la segona prova (addicionant un 10%) i la de la primera prova (restant un 10%).

Dels tres pianistes i per diverses raons, comento únicament la interpretació de Shiori Kuwahara (20 anys, Japó). Ha iniciat el seu testimoni amb la Danza española núm. 5 Op. 37, "Andaluza", d'E. Granados, sota una agògica pròpia i una part central lenta de visible musicalitat. Després, malgrat que la seva qualitat en el forte és inferior al del seu piano, ha lluït tècnica i una aportació sencera a través dels Tres fragments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky. I per tancar el seu repertori, ha triat la Sonata en si menor de F. Liszt. Encara que ha mancat el contingut a l'inici de la partitura, l'agilitat virtuosística en termes de lleugeresa no hi ha faltat i sobretot, ha destacat en les seccions lentes pel domini en la dinàmica piano regalant una enorme pau interior artística.

A la tarda serà el torn dels tres semifinalistes restants.

divendres, 11 de març del 2016

MCB 2016 - 2a prova eliminatòria


Dels 81 concursants de l'edició d'enguany, un total de 19 pianistes han pogut accedir a les audicions de la segona prova eliminatòria (dijous 10 i divendres 11 de març de 2016 en el Petit Palau), repartides en quatre sessions. En aquesta fase del Concurs Internacional de Música Maria Canals, els pianistes acceptats són aquells que han obtingut una qualificació mitjana mínima de 7 punts -sobre 10- de la primera audició i interpretaran un programa d'uns quaranta minuts centrat en: una obra romàntica segons una relació d'obres proposades per l'organització (S. Rachmaninov, J. Brahms, C. Franck, R. Schumann, F. Schubert, F. Chopin o F. Liszt); una obra completa o una col·lecció completa o bé un o diversos números d'una col·lecció a partir d'una llista obligatòria de compositors del segle XX (M. Balakirev, M. Blancafort, C. Debussy, F. Mompou, X. Montsalvatge, F. Poulenc, S. Prokofiev o M. Ravel, entre d'altres); i per últim, una obra contemporània posterior al 1990 d'uns cinc minuts de durada (excloses aquelles que necessitin preparació prèvia del piano i les escrites pels mateixos concursants).

Avui, ha tingut lloc la tercera sessió de la segona prova a les 10h del matí. Cinc pianistes, procedents de països diferents, han ofert el seu repertori als assistents i al jurat. Considerant que l'accés a la semifinal resta en funció del nivell dels concursants de les altres sessions i de les respectives qualificacions numèriques que obtinguin, cito el nom d'Andrei Dubov (28 anys, Rússia) per l'elevada qualitat de la seva interpretació. Ha demostrat solidesa en un programa d'interès i adequació, i sobretot, és un pianista que genera l'exquisida sensació on la rigidesa del minutatge desapareix i s'hi imposa la necessitat i el desig d'escoltar-lo durant un període intemportal més extens. En primer lloc, ha donat testimoni de la tradició amb els Estudis simfònics Op. 13 de R. Schumann, incloent els pòstums i evidenciant els diferents caràcters de les variacions. A continuació ha lluït acrobàcia i musicalitat a través de l'Estudi núm. 3 en si menor, "D'après Paganini-Liszt", de M-A. Hamelin (basat en el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt). I per acabar, l'espectacularitat estètica dels Tres moviments de "Petrouchka" d'I. Stravinsky.

diumenge, 6 de març del 2016

MCB 2016 - 1a prova eliminatòria

Avui, en el Petit Palau i a les 17h de la tarda, el 62è Concurs Internacional de Música Maria Canals ha iniciat les audicions als pianistes participants a l'edició d'enguany. La primera prova eliminatòria (repartida en sis sessions) està centrada en la interpretació d'uns vint minuts de programa obligatori: Preludi i fuga de J. S. Bach, Sonata de L. van Beethoven (un moviment) i estudi romàntic. Durant aquesta primera prova, hem pogut seguir atentament el pianisme dels deu primers concursants, la gran majoria procedents de Japó i Xina. Entre tots, han destacat tres pianistes que possiblement accediran a la segona prova eliminatòria en els propers dies, però cal recordar que aquest fet depèn únicament de la decisió del jurat i de la qualitat dels altres participants pendents d'audicionar en aquesta fase del concurs.

En primer lloc, Musashi Ishikawa (28 anys, Japó). La seva interpretació ha estat acadèmica -en un sentit molt positiu a l'hora de concursar- i equilibrada. El resultat del Preludi i fuga núm. 13 (vol. 1) bachià es pot definir a partir de tres adjectius: estable, clar i expressiu. Amb el quart moviment de la Sonata Op. 22 de L. van Beethoven, ha demostrat una bona lectura polifònica de la partitura. I de l'Estudi núm. 6 Op. 33 de S. Rachmaninov, cal destacar la lluminosa qualitat sonora en el registre agut del piano. La seva carta de presentació ha girat entorn als noms de Bach i Rachmaninov.

Just a continuació de Musashi Ishikawa, ha actuat Ming Xie (21 anys, Xina): tarannà artístic i espectacularitat escènica, però amb evidents excessos en el forte. Coincidint amb el seu contrincant, el Preludi i fuga núm. 18 (vol. 1) també ha estat estable, clar i expressiu. Caràcter i temperament en la Sonata Op. 2 núm. 2 (1r moviment) del mestre de Bonn. I per acabar, lluïment tècnic indiscutible amb el Gran estudi de Paganini núm. 3, "La Campanella", de F. Liszt, on els aguts també han destacat igual que diversos passatges musicals, però el final ha patit algunes desmesures. En el seu cas, ha generat més correcció en la interpretació barroca.

I per acabar, Jung Eun Yoon (28 anys, Corea), la qual ha tancat la primera sessió demostrant concentració i bon gust. Ha interpretat el Preludi i fuga núm. 9 (vol. 1) de J. S. Bach correctament i de manera elegant. Molt sencer el primer moviment beethovenià de la Sonata Op. 81a, vetllant en tot moment pel control sonor. I finalment, el millor estudi de la tarda en tècnica, musicalitat i efectisme: l'Estudi núm. 7 ("pour les degrés chromatiques") de C. Debussy. Bon paper en la sonata, però sens dubte, elevada nota en l'estudi del compositor francès.

Esperem que aquests tres grans pianistes passin a la segona prova eliminatòria. Ho sabrem ben aviat en uns dies...

dilluns, 29 de febrer del 2016

Nikolai Lugansky


You can feel his elegance and his strength at the same time on stage.
It's completely emotional his live rendition of the Rachmaninov's 2nd Piano Concerto.
I'm talking about the one and only Nikolai Lugansky.

Gulbenkian Orchestra
Ernest Martínez, conductor
Nikolai Lugansky, piano
 
[Barcelona, Palau de la Música Catalana, 8/2/2016, 20'30h]

diumenge, 31 de gener del 2016

Royal Concertgebouw Orchestra

Avui al Palau de la Música, a les 20'30h del vespre ha actutat la famosa Royal Concertgebouw Orchestra, dirigida per Semyon Bychkov.

Tant l'orquestra com el director han restat correctes en la primera obra del vespre, el Concert per a piano núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador" de L. van Beethoven comptant amb Jean-Yves Thibaudet en el piano. En el primer moviment, el solista ha iniciat la seva intervenció de manera excèntrica i nerviosa, dibuixant els passatges virtuosos i el trino a trossos. Si és cert que ha lluït moments interpretatius en majúscules (com el canvi de ritme amb precisió i sonoritat concreta), no ha demostrat una constant netedat sobre el teclat ni estabilitat en el moviment sencer. En canvi, l'Adagio un poco mosso l'ha presentat molt cuidat. El darrer moviment ha patit alguna brusquedat i s'hi han apreciat dues ocasions errònies per part del pianista. En general, falta de dosi rítmica entre l'orquestra i el solista, fet que ha convertit el moviment en el menys favorable, amb un final orquestral de poca convicció.

Ara bé, el poema simfònic Ein Heldenleben [Una vida d'heroi] Op. 40 de R. Strauss interpretat per la Royal Concertgebouw Orchestra en la segona part ha estat l'obra del concert, demostrant l'admirada qualitat de la gran orquestra. Ha destacat el tractament cambrístic de diversos passatges, el poder melòdic/temàtic de la música i certs moments solístics (a càrrec del violinista Vesko Eschkenazy, encara que trontrollant en l'afinació del compromès agut final). S'hi esperaven una percussió i uns vents més rodons (dels quals, tres trompetes han intervingut darrere de l'escenari de manera molt notable). Però les cordes són brillants i lliures, amb una sonoritat de vidre que no és freqüent en les sales de concert. Per això, -encara que podria ser més òptim el rendiment orquestral- el centenar de músics units dóna un resultat indiscutiblement espectacular. Cap queixa per l'amplitud i la plasticitat en el gest de Semyon Bychkov, a través del qual ha pogut evidenciar la magnitud de la partitura i del compositor. Ara bé, queixes notòries pels elevats preus de les entrades i un públic irrespectuós amb els freqüents atacs de tos, els indesitjables caramels i els odiosos telèfons.

Gran Missa en do menor de W. A. Mozart

La tarda del passat diumenge 24 de gener va actuar a l'Auditori Sir John Eliot Gardiner amb The English Baroque Soloists. Dirigint de memòria tot el programa centrat en Wolfgang Amadeus Mozart, amb un gest agradable i plàstic, la seva interpretació i els resultats davant de l'orquestra no van ser tan espectaculars com les expectatives que genera.

D'entrada, mentre esperàvem il·lusionats la Simfonia núm. 20 en sol menor, K. 550, un sobtat canvi de programa anunciat en el mateix concert no fou gens favorable pel desordre rítmic generalitzat en l'execució de la Simfonia núm. 41 en do major, K. 551, "Júpiter". Les entrades no són regalades per contemplar segons quins jocs. A més, no va convèncer l'excés en la secció vent-metall per tal d'imprimir una interpretació més propera a G. F. Haendel que no comparteixo, fet que també es va entreveure a la segona part de la tarda. Res a veure amb l'Orchester Wiener Akademie del concert d'ahir al Gran Teatre del Liceu: s'entenien tant el discurs musical com els diferents timbres dels instruments antics -sobretot el dels vents i els greus orquestrals- i les articulacions de totes les cordes (lluint especialment en els pizzicati).

Ara bé, l'obra programada de la cita fou la Gran Missa en do menor, KV 427/417a, la qual no va deixar indiferent a ningú, corresponent amb tot allò esperat. Indubtable la qualitat de The Monteverdi Choir i les dues sopranos solistes. El cor va destacar per les frases musicals llargues i amb nota en el Qui tollis (a doble cor); però els tenors van mostrar-se sutilment presents en el Gloria in excelsis Deo; i malgrat que l'inici en l'exposició de la doble fuga no fou prou ordenat, la formació també va impressionar per l'espectre polifònic del doble cor en el Sanctus. Sobre les solistes, Amanda Forsythe prengué més protagonisme en registres, dinàmiques, fraseig, interpretació i t'obliga a restar concentrat. Sens dubte que la seva carta de presentació com a bona intèrpret fou el Kyrie (encara que els puristes es queixin de les seves "e" obertes...) i demostrà precisió dins del quartet solista soprano-flauta-oboè-fagot en la cadenza de l'Et incarnatus est. En canvi, no tan espectacular, Hannah Morrison va lluir lleugeresa en el Laudamus te i control en el duo Domine Deus, on les dues sopranos cantaren ben avingudes al mil·límetre i ni una va destacar per sobre de l'altra. Finalment, anotar que els fragments solistes masculins (tenor i baríton) foren interpretats per dues veus discretes del cor (Gareth Treseder i Alex Ashworth).

Per acabar i sota una interpretació excepcional, van regalar la propina mozartiana de l'Ave verum corpus, K. 618 amb les dues sopranos i The Monteverdi Choir sense partitura.

Beethoven + Irons / Gran Teatre del Liceu

No són freqüents propostes tan interessants com el Concert Beethoven - Irons que tingué lloc el passat dissabte 23 de gener en el Gran Teatre del Liceu. Un concert integrat completament per la música de Ludwig van Beethoven sota l'excel·lent Orchester Wiener Akademie, dirigida pel seu fundador Martin Haselböck.

Van interpretar la Simfonia núm. 7 en la major, Op. 92, conduïda de memòria pel seu director. Dinàmiques rodones (en totes les indicacions crescendo, diminuendo, forte i piano), timbres clars dels diferents vents i greus de l'orquestra (sobretot els contrabaixos), precisió en el ritme orquestral i en l'articulació de les cordes (els pizzicati en concret), alta qualitat dels sforzandi de L. van Beethoven i transparència de la partitura foren les característiques que s'apreciaren, junt a l'agradable sonoritat aspra dels instruments històrics d'encant innegable. Dels quatre moviments, destacà el segon, l'Allegretto.

Després de la pausa, va ser el torn d'escoltar Ah! perfido, Op. 65 (escena i ària per a soprano i orquestra), amb text de Pietro Metastasio, on la soprano Kerstin Avemo va resultar molt dramàtica en interpretació i creïble en el seu paper. I a continuació, Egmont, Op. 84, la inspirada música incidental del mestre de Bonn que escrigué pel drama homònim de Johann Wolfgang von Goethe (amb el text adaptat de Christopher Hampton per aquesta producció). De les deu parts, és més que coneguda l'obertura, però l'obra completa compta amb les intervencions de l'orquestra, les dues cançons de la soprano i el narrador, el qual fou interpretat per l'excel·lent actor Jeremy Irons.

Èxit rotund amb la interpretació d'Egmont traduïda en una ovació absoluta per a Jeremy Irons i la resta d'artistes, els quals van acceptar els aplaudiments del públic en quatre ocasions. A més de l'espectacular testimoni de l'actor, es recordarà el fragment de l'obra on s'hi afirma que les paraules no expressen allò que sí pot expressar la música.

Vetllada de luxe i ocasió única en el Gran Teatre del Liceu.

Valery Gergiev - Münchner Philharmoniker

R. Wagner. Lohengrin, Preludi del primer acte, WWV 75
A. Scriabin. Simfonia núm. 4, Op. 54, "Poema de l'èxtasi"
P. I. Txaikovski. Simfonia núm. 6, en si menor, Op. 74, "Patètica"

[Barcelona, L'Auditori, 17/1/2016, 19h]


Valery Gergiev is unique. You have to listen his sound.

dijous, 31 de desembre del 2015

Streisand Partners

Produced by Kenny "Babyface" Edmonds and Walter Afanasieff
Executive Producers: Barbra Streisand and Jay Landers


IT HAD TO BE YOU (with Michael Bublé)
PEOPLE (with Stevie Wonder)
COME RAIN OR COME SHINE (with John Mayer)
EVERGREEN (with Babyface)
NEW YORK STATE OF MIND (with Billy Joel)
I'D WANT IT TO BE YOU (with Blake Shelton)
THE WAY WE WERE (with Lionel Richie)
I STILL CAN SEE YOUR FACE (with Andrea Bocelli)
HOW DEEP IS THE OCEAN (with Jason Gould)
WHAT KIND OF FOOL (with John Legend)
SOMEWHERE (with Josh Groban)
LOVE ME TENDER (with Elvis Presley)

----------

LOST INSIDE OF YOU (with Babyface)
previously unreleased
I'VE GOT A CRUSH ON YOU (with Frank Sinatra)
from the 'Frank Sinatra album Duets' - 1993
I FINALLY FOUND SOMEONE (with Bryan Adams)
from the Original Motion Picture Soundtrack 'The Mirror Has Two Face' - 1996
I WON'T BE THE ONE TO LET GO (with Barry Manilow)
from the album 'Duets' - 2002
GUILTY (with Barry Gibb)
from the album 'Guilty' - 1980

Fame 2009


Dansa, teatre, música i el tractament del camí artístic. Una pel·lícula obligada (basada en Fame de Christopher Gore i dirigida per Kevin Tancharden sota el guió d'Allison Burnett).

Dins la pantalla i dins la banda sonora únicament hi sobresurt un nom: Asher Monroe Book. Posseeix allò que li permet expressar-ho tot a través de la seva veu. Només cal escoltar el clàssic de George & Ira Gershwin Someone to watch over me, la balada Try o -superant a John Legend- la incomparable versió d'Ordinary People.

Dreamgirls


26/12/2015

The best live rendition of this song was performed by the uncomparable

Grand Piano

Protagonitzada per Elijah Wood i John Cusack, la pel·lícula dirigida per Eugenio Mira gira entorn a l'arriscada interpretació pianística d'una peculiar obra (La Cinquette, de Patrick Godureaux). És un compositor fictici i inventat per la dramatúrgia, però la partitura existeix amb el mateix títol. Així doncs, qui tingui interès en saber-ne més, deixo aquí un enllaç (cliquin). I qui vulgui investigar sobre la crítica de la banda sonora i el film, aquí n'hi ha un altre (tornin a clicar).

Ara bé, la pel·lícula compta amb tres mostres musicals més que resten silenciades en els enllaços anteriors. Penso que és just anotar-les. Per tant, la banda sonora de Grand Piano (2013) inclou també Ten happy fingers (escrita per Dr. Seuss i Frederick Hollander), The truth about love (de Vertigo Surround) i l'increïble espiritual negre Sometimes I feel like a motherless child (interpretat per Alice Ella).

Sens dubte, el millor moment de la pel·lícula i de la banda sonora és per Sometimes I feel like a motherless child. Sweet memories and... Merry Christmas to everyone!


The sound of music


25/12/2015

Seven brides for seven brothers


25/12/2015