Concerts, òperes i espectacles amb música: d’octubre 2014

divendres, 31 d’octubre del 2014

Ala Voronkova & Guerassim Voronkov, Salut d'amour

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 3 de novembre de 2014]

A l'impressionant auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu (Nou de la Rambla), el passat dijous 30 d'octubre va tenir lloc el concert de presentació del disc Salut d'amour, amb els seus dos intèrprets de categoria: Ala Voronkova (violí) i Guerassim Voronkov (piano).

Com era d'esperar (concretament pels currículums tan remarcables dels dos músics), el vespre va ser vibrant i especial. Vibrant sobretot per l'energia de cada interpretació i l'acurada fusió entre violí i piano; i especial pel projecte discogràfic, una col·lecció de joies recopilades de manera molt personal.

Precisament, les dues parts del concert van estar dedicades a mostrar en viu el contingut del disc. Un extracte d'algunes gemmes gravades fa uns mesos i que esdevenen tot un bon regal per a tothom.

Van iniciar la vetllada amb J. S. Bach i van finalitzar-la amb M. Ravel, passant per una variada llista de compositors. De fet, va ser ampliada amb les dues últimes mostres musicals fora de programa -a petició d'un públic que desitjava i aclamava efusivament fins aconseguir una segona propina-, amb els noms de P. Sarasate (Zapateado Op. 23) i N. Rimski-Kórsakov (El vol del borinot), per rematar i satisfer l'auditori.

Durant la primera part, el duo Voronkov va repassar el Preludi BWV 1006 de J. S. Bach - F. Kreisler (amb un inici sòlid i energètic, fent destacar els contrastos piano - forte subito), En les ales del cant Op. 34 núm. 2 de F. Mendelssohn - J. Achron (on el fraseig i l'estil s'adequaven a l'estètica musical del compositor, demostrant en especial la tècnica i el so del pianista) i la famosa obra d'H. Wieniawski, Scherzo-Tarantella Op. 16 (una clara exhibició de la competència tècnica de la violinista, sense oblidar els concrets i definits canvis de caràcter, sobretot el cantabile). Ara bé, per tancar el primer tast del concert, Introducció i tarantella Op. 43 de P. Sarasate, la millor obra fins el moment, concretament la tarantella. A més dels harmònics ben sonors del violí i la precisió en els canvis de secció, el duo Voronkov va fer entendre què és un bon resultat de música de cambra a través de les harmonies i la melodia.

Només cinc minuts de pausa i més repertori en la segona part. Les belles Quatre cançons d'E. Grieg - E. Sauret: T'estimo Op. 5 núm. 3 (interpretada amb molta intensitat melòdica i de fraseig), La rosada del matí Op. 4 núm. 2 (de caràcter més que adequat i executant els dos punts finals al milímetre), El cor del poeta Op. 5 núm. 2 (molt ben presentada, la forma en tota la seva unitat) i Passeig pel bosc Op. 18 núm. 1 (novament amb aquella precisió que no requereix mirar-se en els finals i lluint diferents colors sonors).

Sobre les tres peces de F. Kreisler i les altres dues restants del programa, cal a dir que costa expressar en paraules les percepcions d'allò que va ser, sens dubte, la traca final en tots els aspectes. De F. Kreisler, El patiment d'amor va ser una meravella per l'elegància del compàs ternari, per les melodies del duo i pel sentit comú de l'agògica (accelerando, rallentando i rubato a la perfecció); El bell romaní, tallava la respiració per la visió polifònica que van oferir; i L'alegria de l'amor va impressionar per les parts dialogades amb la mateixa intenció i pel so compacte del duo Voronkov.

L'esperada obra que dóna nom al disc, Salut d'amour d'E. Elgar, va evocar els millors records a qualsevol oïent sobretot gràcies a l'aparició de la melodia principal en mans de Guerassim Voronkov i la brillant afinació en els aguts d'Ala Voronkova.

I si tot plegat no va ser suficient, Tzigane de M. Ravel. Paraules majúscules -en la primera secció de la partitura- per descriure la sonoritat del violí sol, el qual ressonava per tota la sala d'una manera completament elàstica. Més paraules en majúscula pel motor rítmic del piano, els pizzicati i staccati del duo -com si es tractés d'un rellotge- i per l'autèntica simulació de la maquinària.

Sens dubte, va ser un vespre d'alt nivell. Innegable. Resumint: Ala Voronkova, violinista que destaca per tècnica, fraseig i temperament; Guerassim Voronkov, pianista que posseeix tècnica, control del moviment i sonoritat orquestral. Una reunió inoblidable gràcies al duo Voronkov i al concert Salut d'amour.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Haskell Small interpreta Frederic Mompou

El diumenge 26 d'octubre de 2014, l'Església de Sant Pau del Camp va acollir el sòlid pianista i compositor Haskell Small. Obviant la introducció musical prèvia (que no és d'interès) a la gran interpretació del músic americà, vam poder escoltar els quatre quaderns de Música callada de Frederic Mompou. Citar breument que també cal obviar l'entreacte -a petició del pianista, mentre descansava entre el segon i tercer quadern-, ja que l'únic protagonista d'aquell vespre va ser Haskell Small.

L'acústica i el piano de cua es van posar ben d'acord: la profunditat de la música de F. Mompou sonava més que encaixada en l'adequada reverberació de l'església i en les mans d'H. Small. Ni fet a mida. Tot s'entenia a la perfecció. La qualitat del so, l'equilibri de plans i l'agògica orgànica del pianista van esdevenir les constants de la seva interpretació.

Deixo anotats els millors moments viscuts de la partitura:
[1r quadern]: III - Placide; IX - Lento.
[2n quadern]: XI - Allegretto; XIII - Tranquilo, très calme.
[4t quadern]: XXII - Molto lento e tranquilo; XXIII - Calme, avec clarté;
XXIV - Moderato; XXVII - Lento molto; XXVIII - Lento.

Sampler Sèries

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 3 de novembre de 2014]

Durant dos dies, 24 i 25 d'octubre de 2014, Barcelona va viure un conjunt de concerts de música de nova creació, sota el nom de Sampler Sèries (circuit hcmf//) i amb la col·laboració del Huddersfield Contemporary Music Festival. Entre alguns dels programats en el 25 d'octubre: Irene Kurka (a la tarda), Gareth Davis i Apartment House (al vespre).

Irene Kurka a la Capella dels Àngels del MACBA

La soprano va oferir un concert a cappella exclusivament -ella sola, la seva veu i un diapasó-, d'un misticisme més que notable i de gran èxit. En un espai privilegiat, la Capella dels Àngels, el públic va poder estar dret o assegut a terra, lliurement, amb una cervesa d'invitació, i envoltat de la càlida llum blava i grogosa d'aquell racó tan especial.

El programa, constituït íntegrament per estrenes nacionals, estava organitzat entorn a composicions religioses creades entre els anys 1999 i 2013. Repassem el repertori. Vater unser (Our Father in Heaven) d'Antoine Beuger va agradar gràcies als llargs silencis, ben interpretats per Irene Kurka amb una gesticulació contemplativa. The world in tune de James Weeks va incorporar el text recitat i la 4a justa perfectament afinada per la soprano com a trets característics de la composició. Amb la tercera obra, molt virtuosa, Gebet (Prayer) de Sidney Corbett, la cantant va demostrar la seva veu i tessitura. And / or de Dante Boon va deixar entreveure alguns moments on el so arrossegava força aire. 5 Benediktionen de Nikolaus Brass va suposar l'obra més efectista, amb diferents caràcters en cada peça, i lluint variats recursos vocals, incloent els percudits en la boca i la cara amb les mans de la soprano. I finalment, a-men d'Eva-Maria Houben, on Irene Kurka va destacar per l'afinació de l'interval d'8a justa, pels diferents registres mostrats i sobretot pels seus greus.

Gareth Davis i Apartment House a la Fundació Antoni Tàpies

Un altre espai privilegiat per a un gran concert d'unes dues hores de durada amb obres d'estrena nacional, enmig de les mostres pictòriques de la Fundació Antoni Tàpies.

La primera part només va incloure una única obra de l'any 2012, Foliage d'Elliot Sharp, amb un intèrpret ben destacat: Gareth Davis, clarinet baix. Tot un show de música experimental i art visual, amb la projecció de la partitura distorsionada. L'intèrpret no va deixar a ningú indiferent després dels 45 minuts on els subtils harmònics inicials i finals eren només uns petits indicis de les constants explotacions rítmiques, sonores i improvisatòries. No es pot transcriure la naturalesa dels quatre clímaxs de la composició ni la vertadera representació de l'ànima de l'instrument.

La segona part, a càrrec del grup Apartment House (Frank Gratkowski, saxòfon; Anton Lukoszevieze, violoncel; Philip Thomas, piano), va agrupar el públic a una altra zona de la gran sala, al voltant del piano de cua. Sens dubte que, la varietat de les obres triades i la qualitat de la interpretació van ser més que destacables.

Vam poder sentir -amb Ornamentik de Tom Philips- les atmosferes d'unes masses acordals agradables, creades a partir de la mixtures entre el saxòfon, el violoncel i algun dels secrets del piano preparat. Que ningú s'escandalitzi per veure pilotes de ping-pong sobre les seves cordes.

Menció a part l'espectacular composició d'Anthony Braxton titulada No. 322, pels singulars motius percudits, tractant al piano com a un instrument de percussió i encarregant al violoncel la tasca d'efectes amb els harmònics i al saxòfon en la representació d'ocells. Igualment d'interessant la següent obra del mateix autor, Composition No. 50, on el piano preparat tenia una clara presència pels acords consonants, el violoncel seguia xiulant els harmònics i el saxòfon era l'element aire. Ara bé, el silenci musical, quin poder que genera en obres com aquesta, en què sobresurt l'ànima de la música.

I en la recta final del trio, les aportacions gràfiques de Ben Patterson. El Duo for voice and a string instrument, en una versió més curta, amb el violoncel fregant les cordes i el saxòfon fent el paper de la veu. I Ants, la més peculiar, creada a partir de les fotografies de formigues. Entre alguns detalls, el pianista llençava papers negres a sobre les cordes del piano -trets d'una bossa que portava penjada, travessera al seu pit-, mentre el violoncel·lista arrossegava la pica del seu instrument pel terra i també apretava una botella mig plena d'aigua, provocant el riure de satisfacció o incomprensió del públic, però sobretot creant l'estètica pròpia de les obres dels anys 60 del segle passat.

El Primer Palau, el quart concert

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 29 d'octubre de 2014]

Novament, el cicle destinat als joves intèrprets ha tornat a ocupar un espai en l'activitat concertística de Barcelona. És una oportunitat per a guardonar i promocionar els participants de diversos instruments i formacions. L'últim dels concerts de El Primer Palau va tenir lloc el 23 d'octubre, a les 19.30h de la tarda en el Palau de la Música. Els dos concursants: Xabier de Felipe (violí) i José María Villegas (piano).

En la primera part, el violinista va interpretar Tres policromies de Xavier Montsalvatge, la Sonata per a violí i piano núm. 7, Op. 30 núm. 2 de Ludwig van Beethoven i Subito, per a violí i piano de Witold Lutoslawski. Molt ben acompanyat per la pianista Arrate Monasterio, a més de demostrar que formen un bon grup de cambra, Xabier de Felipe va evidenciar que és un bon intèrpret.

Sobre l'obra de X. Montsalvatge, a part de la imprecisió en la nota final del glissando en acabar la Fanfarria recóndita, el violinista va trobar bon caràcter i acertades dinàmiques en la Siciliana - Furtica -amb afinació dubtosa en alguns aguts puntuals-, i va realitzar staccatti molts precisos juntament amb la pianista i diferents plans de manera sòlida en la tercera policromia.

El cas de la sonata de L. van Beethoven, com és d'entendre, resulta més compromès quant a la totalitat del programa presentat. L'afinació es va veure ressentida en algunes ocasions; i la presència d'accents no agradables en el primer moviment i la falta de ritme precís en l'últim són aspectes que es van poder observar. Ara bé, per res i llegeixin bé, la sonata no va sonar incorrecte a trets generals.

I finalment, Xabier de Felipe va acabar brillantment amb l'obra de W. Lutoslawski. Amb un clar inici fortissimo i la realització molt competent del piano subito (recurs compositiu en què es basa la partitura), sobretot el violinista va lluir per la seva demostració tècnica.

En la segona part, el pianista va oferir les Sonates en re menor i sol menor d'Antoni Soler, Dos poemes Op. 32 d'Alexander Skriabin, el Preludi, coral i fuga de César Franck i Málaga (Iberia) d'Isaac Albéniz. Entrant i sortint de l'escenari entre cada obra, i netejant les seves ulleres en dos moments, vam poder sentir a José María Villegas, un pianista amb un bon so.

Malgrat que els poemes d'A. Skriabin van interpretar-se amb dinàmiques i sonoritats competents, la melodia es perdia per la presència dels baixos i els acompanyaments, i caldria observar allò de tocar en l'estil.

La gran obra de C. Franck va trontrollar en el preludi pels baixos marcats, en el coral pels dos dubtes en la melodia dels arpeggiati en forte, i en la fuga per algunes mostres d'inseguretat i el pedal poc net de les dues últimes notes. Ara bé, s'ha de dir que és una partitura dificultosa i tampoc va sonar incorrecta en mans del pianista.

Mostrant un cert cansament, José María Villegas va acabar amb I. Albéniz, on el pedal no resultà ser clar i van aparèixer alguns accents exagerats. Però l'inici de la seva actuació, amb les sonates d'Antoni Soler, va ser de nota. Interpretades en l'estil, van sonar molt polifòniques gràcies a les línies de les veus i a la combinació adequada entre registres i dinàmiques.

En resum, sens dubte que tant Xabier de Felipe com José María Villegas són dos bons intèrprets. Si més no, cal recordar que el duel no és entre ells. S'han de comparar amb la resta de concerts. Així que esperem que guanyi el millor de tots els participants!

dimecres, 29 d’octubre del 2014

Tap Factory al BARTS

Tap Factory! Feia setmanes que havia planificat assistir a aquest espectacle quan vaig saber que venien a Barcelona en la seva gira mundial. I encara feia més mesos que volia veure la sala del BARTS!

Tot percussió en estat pur. Només vuit artistes. Cap número repetit. Dansa. Ritme. Claqué. Mímica. Acrobàcia. Humor. Professionalitat. I senzillament tres escenes amb música: la representació d'un contrabaix, un extraordinari moment amb una flauta i un increïble acte amb una ràdio en què sonava bon jazz i bon swing! Just dance, dance & dance!

L'energia d'uns percussionistes que ballen, toquen i fan espectacle. Amb el típic protagonista tontet, que li prenen el pèl i al mateix temps captiva al públic, va destacar especialment en el seu quadre de la sorra, per tancar la primera part. Ell sap que és el millor de la companyia ballant claqué; el seu secret: la precisió i discreció en els moviments. L'enemic del tontet, també força bo, amb gestos més exagerats, però amb un somnriure constant des del primer a l'últim instant de les dues hores de show. I què més... La funció no deixa indiferent a ningú cap al final, quan es fusionen l'aigua i la percussió. Però sens dubte, el percussionista que també balla però no claqué: aquell que esdevé elegantment brusc i plàstic alhora, en el seu moment del sofà mòbil i en qualsevol de les seves aparicions, fins i tot quan percudeix la baqueta contra aquells grans barrils. Qui no observi estil, talent i ritme innats, que m'ho expliqui! Per cert, on són els programes de mà del 22 d'octubre?

El Chorus Sanctae Ceciliae a la Casa de la Seda

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 21 d'octubre de 2014]

Directament de Finlàndia, i amb 60 anys de trajectòria, el Chorus Sanctae Ceciliae va presentar un programa d'interès a la Casa de la Seda, el passat dissabte 18 d'octubre, sota la direcció de Dag-Ulrik Almqvist. Centrat pràcticament en la música del s. XX, van lluir algunes joies del món coral enmig de l'elegant sala principal de la Casa dels Velers, seu del Col·legi de l'Art Major de la Seda.

A cappella en quasi bé tota la seva totalitat, i amb un repertori d'alt nivell, el cor va sorprendre per la poètica obra de Jean Sibelius (Rakastava Op. 14) amb la participació de la soprano Anna Maria Biström; també per l'ús sutil de la percussió en l'última obra del concert; i sobretot per la més que interessant partitura de Nils Lindberg (Höga Visan) amb la presència del clarinet (Eva Garín) i del piano (Max Vilavecchia), tota una bona col·laboració del Taller de Músics.

Les dues primeres obres que van interpretar van ser Bogoróditse Djévo i Magnificat d'Arvo Pärt. De la inicial, destacar la precisió rítmica del conjunt; i de la segona, la demostració del minimalisme musical del compositor i el manteniment de l'afinació, concretament quan apareix la nota llarga que dibuixa un fil prim i llarg dins de l'entremat harmònic.

L'Ave Maria de Jaakko Mäntyjärvi és una partitura d'efecte per l'impacte de les ressonàncies i atmosferes parlades de l'oració mentre que, per sota, el bordó compacte a boca closa fa la resta per impressionar al públic, tal i com va succeir.

Aprofitant que l'any vinent se celebrarà el 150è aniversari del naixement de Jean Sibelius, el cor finlandès va anticipar-se a l'efemèride cantant els bells poemes musicats sobre uns amants. A part del diàleg entre la solista ja citada i la verticalitat coral, cal a dir que van executar molt adequadament els canvis de tempo i de caràcter entre les diferents seccions. I la sorpresa: el duo d'Anna Maria Biström i Dag-Ulrik Almqvist, el qual cantava i dirigia alhora.

De Two extracts from the Songs of Solomon (de Bengt Johansson), van construir unes harmonies molt suggerents i, en especial, les línies melòdiques i el text amb molta claredat.

Ara bé, la composició Höga Visan de Nils Lindberg va ser un dels plats forts del vespre. La bona introducció i les intervencions a càrrec del pianista i de la clarinetista van condicionar tota la interpretació de l'obra, molt variada amb seccions a cappella ben executades per part del cor, interludis instrumentals, passatges comuns entre el conjunt vocal i els acompanyaments, solos i seccions concertants, tot dins d'una evident influència jazzística. La prova més realista per a observar la qualitat de la massa coral radica en els moments en què, després de cantar a cappella, la incorporació instrumental feia reafirmar el manteniment aconseguit de la tonalitat i de l'afinació, amb una naturalitat més que agradable. Sens dubte, la música de Nils Lindberg va crear una sensació de caliu i bon gust a la preciosa sala de la Casa de la Seda, i en concret pels bons moments de jazz que van sonar.

Ja a la recta final del concert, el Chorus Sanctae Ceciliae va fer ressonar el Pater noster. Altament magnètica per les harmonies -sobretot en els últims compassos de la gran creació de Peteris Vasks- i dificultosa per les respiracions en les línies melòdiques, totes les veus van generar un discurs integrat, mostrant alhora el color unificat de cada veu. Sobretot, a destacar els timbres de les sopranos i els baixos.

L'última obra programada va ser Salve Regina - To the Mothers in Brazil (Lars Jansson - Gunnar Eriksson), amb una sirena externa espontània provinent de Via Laietana... que no va distreure a la formació. Quin poder té una discreta percussió pràcticament amagada i aportada per un membre del cor. Ben triada aquesta peça, plena de ritmes no gaire planers però ben ressolts, mostraren unes dinàmiques sòlides i acabaren amb un final molt precís.

I finalment i per culpa dels aplaudiments, l'extra de Gabriel Linsén (Sylvias visa núm. 3), una positiva aportació per tancar la vetllada.

Dirigits amb la competència i la solidesa de Dag-Ulrik Almqvist, el Chorus Sanctae Ceciliae va donar testimoni de la seva tradició musical i va mostrar la manera especial que posseeixen -ben diferent a altres tradicions- en formular i sentir les harmonies. Esperem que tornin aviat.

dimarts, 28 d’octubre del 2014

Concert Jordi Savall

El Gran Teatre del Liceu, el 16 d'octubre de 2014, va obrir les portes a l'aclamat Jordi Savall. Un vespre a partir de l'òpera Farnace d'Antonio Vivaldi. La proposta -i els seus matissos- consistia en una selecció d'alguns fragments dels tres actes. No es tractava ni de l'òpera sencera ni de la seva representació. Extractes en versió concert.

Sota la direcció del mateix Jordi Savall, vam poder sentir Le Concert des Nations (la formació de 17 instrumentistes) i els cinc solistes vocals. Els desajustos musicals més evidents van aparèixer en la primera part en mans dels oboès i, en la segona, en els violins. Sobre el repartiment de cantants: interpretacions correctes, amb la bona excepció de la mezzosoprano Marie-Claude Chappuis en el paper de Selinda, sobretot per l'ària Al vezzegiar d'un volto. Dels fragments presentats, molt recomanable Gelido in ogni vena, un larghetto on s'evidencia el Vivaldi d'una obra força famosa. I per acabar el concert, una propina repetida, Io crudel?, fent participar al quartet vocal format per Berenice, Pompeo, Tamiri i Farnace, i deixant de banda a una gran Selinda.

Al vestíbul principal del Teatre -on es podia comprar l'àlbum amb l'òpera completa (tres discos) o el d'algunes àries favorites (1 disc) a preus especials-, Jordi Savall va signar exemplars al final del concert.

Eudaimonia Ensemble en el MEAM

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 13 d'octubre de 2014]

Barcelona va gaudir d'una nova tarda musical, dins del cicle Dissabtes de música clàssica, amb Eudaimonia Ensemble. La cita va ser el passat 11 d’octubre de 2014 a les 18h, acompanyats d'un berenar en el Museu Europeu d'Art Modern, i amb la possibilitat de visitar l'exposició Una mica d'escultura, si us plau! - L'escultura europea del segle XX.

El grup de cambra, integrat per dues flautes (Mayte Santos i Meritxell Carbonell) i contrabaix (Esteve Colomés), va oferir un bon concert d'una hora de durada titulat De Londres a Cuba.

Van iniciar el programa amb el Trio de Londres núm. 3, en sol major, Hob. IV - 3 de Franz Joseph Haydn. La partitura original per a dos traversos i violoncel va ser interpretada per les dues flautes amb embocadura de fusta i un violone en sol. Malgrat que l'afinació de l'últim va ser dubtosa en alguns moments, el so velat característic de l'instrument va ser adequat, evidenciant els diàlegs del conjunt i el fraseig de les flautes.

　
A continuació, Eudaimonia Ensemble va presentar una composició del segle XX, Kleine Serenade, de Paul Breuer. Van explicar que l'obra està construïda a partir dels quatre temperaments humans (flegmàtic, melancòlic, colèric i sanguini), derivats de la teoria dels humors, en mans de les aportacions d'Hipòcrates i Galè en la medicina de l'Antiga Grècia.　Van definir cada cas, junt amb la corresponent representació en la paleta cromàtica. Així doncs, l'Allegretto con grazia (phlegmatisch) és la calma i el color blanc; el Tempo di siciliana (melancholisch), el negre i la tristesa profunda; l'Andante sostenuto (cholerisch) equival al groc o verd del descontentament agressiu; i finalment l'Allegro vivace (sanguinisch) tradueix l'alegria o l'egoisme en el vermell. Ben ideats els comentaris previs per tal　d'aconseguir una escolta activa, dirigida i atractiva pel públic. I sobre la interpretació musical, cal destacar　el pianissimo del primer　moviment, el bon caràcter imprès en la secció central de l'últim, però sens dubte el deliciós Tempo di valse (situat　després　del　segon). A més, els membres del grup mostraven molta complicitat en els finals de cada número, harmonitzats -excepte el darrer- de manera similar.

Van tancar el concert amb una　selecció de danses cubanes (de Manuel Saumell, Ignacio Cervantes i Ernesto Leucona), arranjades i transcrites per la formació. Un total de nou miniatures que, novament, van ser presentades al públic　de tres en tres, el qual aplaudia efusivament pels ritmes i l'energia　d'aquesta música. No escrites en el programa de mà, van sonar: Tu sonrisa, La idea fija, Los tres golpes, Los muñecos, Te quiero tanto, La camaguayana, Cumparsa, Danza negra i Danza de los ñáñigos. Les tres del bloc central d'Ignacio Cervantes van causar　efecte, en especial, per l'alternança　ràpid-lent-ràpid.　Molt ben resolta la Danza de los ñáñigos, peça d'Ernesto Lecuona, de dificultat elevada per la forma i els dissenys rítmics. Ara bé, gràcies a l'obstinat rítmic, la Dansa negra del mateix va ser la més vistosa i ben executada per Eudaimonia Ensemble.

I per acabar, després de llargs aplaudiments d'un públic pràcticament internacional en la seva majoria, Coffee nerves de Gary Schocker. La propina va brillar sobretot per l'ús de la tècnica del frulatto en les flautes.

De Londres a Cuba va ser tot un èxit, amb Eudaimonia Ensemble, un grup de cambra que, a més d'oferir un bon resultat musical, va aportar una bona tria en el repertori.