Sister Act, el musical

Després de l'exitosa pel·lícula protagonitzada per Whoopi Goldberg, Sister Act, l'any 1992, l'adaptació teatral va estrenar-se al Teatre Palladium de Londres, en el 2009. Joop van den Ende -president i propietari de Stage Entertainment- va oferir la coproducció a l'actriu que interpretà de manera incomparable la famosa Deloris van Cartier, i fins ara, aquesta superproducció no ha parat de girar per diversos països, parant per Broadway i el West End, i acumulant una clara popularitat.

Sister Act arriba a Barcelona sota els noms de Whoopi Goldberg i Joop van der Ende, entre d'altres, amb uns 8 músics en viu, 28 actors en escena i un equip que supera les setanta persones per tal de fer funcionar un musical d'aquesta magnitud.

Si esperen retrobar-se amb els temes musicals que durant els anys 90 van impregnar la memòria de tots a partir de la pel·lícula, van ben equivocats. La música d'Alan Menken (centrada en els gèneres disco, blues i gospel) va ser creada per la versió musical, amb lletres de Glenn Slater i llibret de Cheri & Bill Steinkellner (adaptació a l'espanyol per Xavier Cassadó). Així doncs, durant els dos actes del musical, sona una banda sonora original plena d'energia i moviment.

Exposo el dilema de sempre: actors que cantin bé o cantants que actuïn bé? És difícil reunir les dues virtuts de manera equitativa? Sí, però hi ha clars exemples en el món cinematogràfic/musical/show-business o com es vulgui dir, ara mateix en tinc dues d'elecció a primera fila. És una llàstima que un paper tan exigent vocalment provoqui que la part dialogada resti negativament afectada. Parlo de la gran Deloris, en mans de Mireia Mambo Bokele. Excepte la seva primera intervenció en solitari (on l'agut final va emergir amb por i afinació molt baixa), totes les seves parts cantades són adequades pel paper (timbre, caràcter i potència vocals més que suficients); però les seves aptituds com a actriu no assoleixen les condicions òptimes pel paper. Eddie Souther (Juan Delgado) i Curtis Jackson (Enrique Sequero) no van convèncer a línies generals. El trio T.J., Joey i Pablo (Antonio Curros, Ramón Balasch i Gerard Mínguez) van resoldre les compromeses aparicions, des d'un punt de vista dramatúrgic i també vocal (en concret, destacar els arranjaments, dificultosos per tessitures i colors). Felicitar a la germana Maria Patrícia (Malia Conde) per l'adequació en el paper i, sobretot, a la germana Maria Roberta (Gara Roda) per ser la veu del repartiment, afinadíssima i brillant. I per últim, la Mare Superiora (Àngels Gonyalons): l'actriu-cantant del musical, tant els textos i les cançons com els moviments i els diferents registres vocals foren el reflex de la seva experiència en el gènere.

Per acabar, qui vulgui passar una bona estona, familiar i positiva com la del 10 de desembre de 2014, ja ho sap, al Teatre Tívoli de Barcelona, la superproducció de Sister act - el musical.



Arabella en el Gran Teatre del Liceu

Llibertat, apreciada llibertat. Amor, esperat amor. Richard Strauss, Arabella i Hugo von Hofmannsthal. Identificar un món honest, atractiu, sincer i enamorar-se, quan realment hi viu la hipocresia, la falsedat, l'egoïsme, la penosa absència d'un timó vital i la incomprensible manca dels valors essencials que omplen les ànimes. Doncs sí, preguntin a Arabella i els hi explicarà...

La funció d'aquella tarda, el diumenge 23 de novembre de 2014, fou intensa i completa, com acostuma a passar amb les òperes magistrals de Richard Strauss. Sota la direcció musical de Ralf Weikert, l'escenografia i vestuari d'Herbert Murauer, i la direcció d'escena de Christof Loy, el públic del Gran Teatre del Liceu va viatjar a la Viena de mitjan segle XIX, observant una ambientació refinada, clara, relaxada i elegant del segle XX.

Dels tres actes de la comèdia lírica, en el primer, els violins de l'Orquestra Simfònica del Liceu van mostrar dubtes d'afinació en passatges evidents i el fragment solista del violoncel va fregar la inseguretat, però sobretot el duo entre Zdenka i Arabella i el final amb el vals enfilaren unes bones espectatives. En el segon acte, la música de cambra de la partitura de Richard Strauss va evidenciar-se de manera efervescent, Fiakermilli (interpretada per la soprano lleugera Susanne Elmark) destacà per caracterització i vocalitat, i la trama del llibret d'Hugo von Hofmannsthal per fi va generar l'esperada tensió argumental. Cito, com a gran parèntesi, la predisposició a última hora i professionalitat de James Rutherford per enfundar-se en el paper de Mandryka, substituint a Michael Volle per malaltia. Quant a l'acte tercer, quins moments operístics ens donaren Zdenka (en la veu d'Ofèlia Sala, quan obra la seva vertadera identitat al món) i Arabella (una aclaparadora Anne Schwanewilms: quin personatge, quin missatge, quina serenor i quina bondat). Menció a part el got d'aigua de la dramatúrgia, que talla la respiració i sentencia allò que ja sabem, és a dir, les autèntiques dimensions del llibret d'Hugo von Hofmannsthal i la música de Richard Strauss.

L'avantatge de les sessions dominicals del Liceu radica en poder acabar a hores prudencials per tal de planificar un sopar a destins diferents a l'entorn proper de La Rambla. Un passeig tranquil mentre recordava que vaig recomanar aquell port a uns amics, sense haver provat cap plat, però sí per la confiança en allò temptador de la intuïció i l'enamorament erroni. Ells hi van anar aquest estiu, però van quedar molt descontents i suggeriren una clara negativa. Com a bon oïent, allà estava, plantat, dins el vaixell, donant la penúltima oportunitat després d'unes quatre hores de gran funció operística. Segons diuen, l'arròs familiar de la carta és un dels millors de B@rcelon@. En acabar, jugant amb el poder de la tecnologia i la psicologia, vam concretar el retrobament i, per mi, seria l'última oportunitat després d'haver perdut la paciència i la il·lusió. Digne d'una òpera. I tu, on has estat tot aquest temps?, només amb el primer tast d'aquells mars i muntanyes (la paella) vaig dir: "No val res". I alhora, afirmant que ja sé on es mengen els bons arrossos, donava el sí més rotund a Arabella.

Lied en el MEAM

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 28 de novembre de 2014]

Envoltats de l'exposició Art contemporani figuratiu del s. XXI i en l'agradable espai reservat per als concerts en el Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona, Sophie Klingele (soprano) i Raquel Portales (piano) van actuar el dissabte 22 de novembre de 2014. Van programar obres de J. Rodrigo, J. Guridi, F. Obradors i F. Mompou en la primera part; i la segona va estar integrada per R. Schumann i F. Schubert.

Malgrat que les condicions acústiques no són del tot rodones, en concret per a encaixar-hi les dinàmiques més sonores, el concert s'acull en una sala plena i elegant, que ofereix comoditat i una bona estona de música.

De la primera secció de la tarda, van agradar especialment No quiero tus avellanas de J. Guridi (la millor interpretació d'aquesta part), Al amor de F. Obradors (de tempo àgil i final vistós), Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar de F. Mompou (reconegudes pel públic). En acabar, la soprano va presentar i traduir els lieder de R. Schumann i F. Schubert, interpretats després d'una breu pausa i que van constituir el cos d'interès del repertori.

Tant la soprano com la pianista van mostrar-se més còmodes en la segona part, sobretot Sophie Klingele que cantà de memòria totes les obres. Comentem a continuació els moments més lluminosos de les seves aportacions.

Del cicle de cançons Frauenliebe und Leben Op. 42 de R. Schumann, Er, der Herrlichste von allen va iniciar-se decididament i després esdevingué molt expressiva; Du Ring an meinem Finger va evidenciar les llargues respiracions vocals ben realitzades i com s'entenien veu i piano; Nun hast du mir den ersten Schmerz getan, la prova del protagonisme pianístic de Raquel Portales durant bastants compassos que s'allarguen fins el final del lied. Gràcies a R. Schumann, vam comprovar la veu agradable i afinada de Sophie Klingele, amb una clara dicció alemanya, i solidesa en els aguts i fragments forte.

I del bloc dedicat a F. Schubert, entre algunes cançons com Die Forelle D. 550 o Lied der Mignon D. 727, la primera va ser la més exquisida, Frühlingsglaube D. 686, tot un passeig distès per la primavera.

El públic, satisfet amb les dues protagonistes, va provocar l'ampliació de la mostra musical que ens oferiren amb un lied més de F. Schubert. Veloç, de compàs ternari i amb un final sonor i marcat, Zeligkeit D. 433.

Carl Nielsen, Pau Codina i Peer Gynt

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 26 de novembre de 2014]

A l'Auditori i sota la direcció d'Eivind Aadland, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va oferir els dies 21, 22 i 23 de novembre de 2014 el concert Peer Gynt, un conte il·lustrat, amb obres de Carl Nielsen i Camille Saint-Saëns en la primera part. Una producció que va apropar música i video després de la pausa, en una encertada sel·lecció de la famosa música incidental d'Edvard Grieg per al drama d'Henrik Ibsen, Peer Gynt.

L'Obertura Helios Op. 17 de C. Nielsen va omplir de pau i llum la sala 1 de l'Auditori, el passat 21 de novembre. Caldria programar més sovint aquestes joies. Comentem la interpretació de la partitura per part de l'OBC. Les trompes no s'estrenaren de manera correcta; la melodia inicial de les cordes -enmig del suport harmònic orquestral- no va tenir personalitat; l'afinació del violins, ressentida; i el fugato entre cordes i vent-metall, un magma de notes. Ara bé, sí van estar encertades les trompes en la melodia més majestuosa d'Helios, de la mateixa manera que els violoncels en els moments cantabile i sobretot en els últims compassos de l'obra, pel clima dels seus greus.

Pau Codina, el violoncel·lista que interpretà el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, en la menor, Op. 33 de C. Saint-Saëns, va oferir presència escènica i gust musical. En el primer moviment, el solista va evidenciar la seva tècnica i va restar emmascarat per l'orquestra en els passatges més sonors. En el segon, l'OBC va donar un caràcter adequat al compàs ternari i el violoncel protagonista va esdevenir molt expressiu. Però sens dubte, Pau Codina va mostrar-se còmode en l'últim moviment, realitzant una demostració tècnica equilibrada amb la sonoritat, trets força distintius que el defineixen com a bon instrumentista. De propina, l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 2, BWV 1008 de J. S. Bach.

I, finalment, alguns fragments de la             inspirada partitura d'E. Grieg, Peer Gynt, el plat fort de la nit, acompanyat de la projecció d'un video. A banda d'una distracció senyalada d'un instrumentista de la secció vent-fusta just en els primers instants de la segona part, Eivind Aadland va treure molt bon rendiment de l'orquestra, sense batuta i amb un gest clarament plàstic. No tan positiva la participació de la soprano Elena Copons, baixa d'afinació en els aguts de la inspirada Cançó de Solveig i sense convèncer en altres moments de la seva actuació. Tampoc podem silenciar la inadequada i odiosa melodia que va emergir d'alguna butxaca, i a més, ben famosa (la del what's upp!), abans de la Dansa d'Anitra, la interpretació de la qual va ser molt destacable: les diferents articulacions i línies melòdiques, la varietat de colors i, en concret, el pianissimo. Per acabar, algunes reflexions entorn al video d'Alexander Polzin, d'estètica contemporània, que va generar divisió d'opinions al públic. Un video ple de missatges ocults i no tan ocults, per la inclusió d'epígrafs en anglès com La mentida, Tot això s'ha d'aturar, Coneixo el diable o Mentiré abans amb els meus ulls tancats, entre d'altres. Imatges en moviment coordinades amb alguns crescendo orquestrals o punts culminants, com el final i una taca vermella en A la casa del rei de la muntanya. També aparegueren una silueta d'un director dirigint, un conjunt d'ulls, un esquelet, sorra amb mobilitat, l'interior d'una casa (una cuina i una finestra) on les parets es pintaven soles, i unes simpàtiques aranyes que corrien en el moment menys esperat, i més elements. Sempre a través de dues pantalles que partien el seu contingut independent o no, amb l'única excepció reservada a El matí, el qual gaudia d'una bona intervenció solista de flauta junt a un lluminós i esperançador paisatge en dimensions completes. I sí, una de les dues opinions es preguntà fins a quin punt el video narrava el contingut de l'obra d'H. Ibsen.

46è Festival Internacional de Jazz a Barcelona

Entre octubre i desembre: John Legend, Cucho Valdés & The Afro-Cuban Messengers, Joshua Redman amb Trondheim Jazz Orchestra i Eirik Hegdal, Branford Marsalis Quartet, Joachim Kühn, The Georgia Mass Choir...

The Invasion Parade: Alfredo Rodríguez

La cita va tenir lloc a l'auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu, el 19 de novembre a les 20.30h del vespre. I sí, quin vespre en mans d'Alfredo Rodríguez. Diversos adjectius resumeixen el concert, però potser espectacular i impressionant són força entenedors.

El trio (Reiner Elizarde, contrabaix; Michael Olivera, bateria) dirigit pel virtuós pianista Alfredo Rodríguez i girant amb el seu segon disc The Invasion Parade (produït pel seu mentor, el gran Quincy Jones), va oferir una actuació caracteritzada per pocs temes, però molt extensos i intensos (Quizás, quizás, quizás i Timberobot, per exemple): energia, bona música i diversos llenguatges jazzístics reunits. Una explosió de sonoritats amplificades -sobretot gràcies al teclat extra d'Alfredo Rodríguez que doblava les melodies a sobre del piano de cua-; una curiosa entrada a escenari desfilant sota el ritme d'una petita percussió ambulant que generà el tema principal The Invasion Parade; de ritmes cubans fins a l'univers del free jazz pràcticament, amb algun final bachià; glissandi, obstinats, exhibició tècnica (en especial les octaves) i exhuberàncies rítmiques com a recursos distintius del protagonista. I què dir de l'últim tema com a propina, iniciat a partir dels aplaudiments del públic, improvisant i interaccionant amb els assistents, convertint l'auditori en una sala que acollia una música pròpia de l'esfera discotequera, derivant, transformant i conduint tot allò pels diversos camins triats a voluntat.

Res fou previsible. Talent de músic i pianista. Alfredo Rodríguez en el 46è Festival Internacional de Jazz a Barcelona.

　

Francesc Burrull: 80 anys + 1 dia

El mateix dimecres 19 de novembre, a les 22h, però en el Harlem Jazz Club, el pianista català Francesc Burrull celebrava els seus 80 anys i un dia. Interpretant els estàndards Autumn leaves o Eu sei que vou te amar, per citar alguns, essent el protagonista o prenent el paper de bon acompanyant quan calia, Francesc Burrull va demostrar la seva dilatada trajectòria. Envoltat de diversos amics convidats, com el trompetista Josep M. Farràs, el concert va ser una agradable reunió de jazz. Per molts anys!

Leila en el Harlem Jazz Club

Dins del cicle Nits al Harlem i formant part de l'àmplia programació del 46è Festival Internacional de Jazz, a partir de les 22h vam poder gaudir el passat dijous 20 de novembre de Leila, molt ben acollida en el Harlem Jazz Club.

La cantant, de veu suggerent i equilibrada en les dues parts de concert, va fer sentir còmode al públic en tot moment, per la presència escènica i la seva música. Amb diverses influències estilístiques, sobretot va sonar el bon funky d'una Leila ben acompanyada per la seva banda (Gabriel Zenni, teclats; Pedro Campos, baix; Jose Benítez, bateria), de la qual destaquen Monica Samit i Javier Canales (vocalistes) i Joan Torcal (guitarra).

Leila va interpretar temes del seu àlbum d'estudi Influences (com This part of me, You don't wanna hear o el principal senzill Mr O, entre d'altres). Dels més rodons, A little bit bitter pel ritme natural de la lletra; i sens dubte, la inspirada balada de la nit (música de Joan Torcal), Much more than music. També va presentar un de nou, que formarà part del segon àlbum titulat Imagination, una mica més psicodèlic -segons la pròpia Leila- que s'editarà en els propers mesos. I no van faltar algunes versions, i una en concret per acabar l'actuació, el gran tema Musicology de Prince!

La Itàlia de Felix Mendelssohn i Hector Berlioz

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 17 de novembre de 2014]

Una setmana més en el calendari de novembre i l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya ens presenta un nou programa a l'Auditori, sota la batuta d'Emmanuel Krivine, durant els dies 14, 15 i 16 de novembre: La Itàlia de Mendelssohn i Berlioz.

Agradi o no, programadors i públic han de seguir apostant per la música del s. XX i XXI, sobretot si es tracta d'obres de compositors com Benet Casablancas. Es indubtable la qualitat de les seves creacions. L'Obertura festiva, essent una reelaboració d'una obra anterior escrita com a homenatge a Xavier Montsalvatge, consta de tres parts, les quals van ser executades amb competència per l'OBC, el divendres 14 de novembre. Dance va posar a prova les capacitats rítmiques dels diversos instrumentistes, en concret de les flautes (amb bones intervencions) i del concertino invitat (Guillaume Chilemme, que demostrà el seu virtuosisme). Song va desplegar de manera interessant les masses acordals entre violins i la resta de cordes. I Celebration, encara que amb certs desequilibris abans d'acabar però resolts per la direcció, es va interpretar rítmica, fent ús de diferents estrats sonors i -no sabem si el seu compositor, que va celebrar i aplaudir efusivament a l'orquestra, ho compartirà- amb una genuïna estètica de banda sonora.

Sobre la Simfonia núm. 4 en la major, Op. 90, "Italiana" de Felix Mendelssohn, dirigida amb una simpàtica partitura de butxaca per Emmanuel Krivine, dir que l'Andante con moto va ser el millor dels quatre moviments per part de l'orquestra. Repassem la simfonia del concert. El primer moviment va gaudir d'agilitat, un caràcter fresc adequat i una millorada imatge en la reexposició (en especial pels plans sonors i per les flautes novament); però també va mancar-hi un ritme més precís, l'esperada afinació de les trompes i els passatges virtuosos i pianissimo dels violins amb més encert en les alçades. El segon, el més rodó com ja hem comentat, va sonar amb un tempo força àgil també, bones sonoritats, precisió en el final, un discurs entenedor en totes les veus i instruments, i amb una pulsació ben constant gràcies als violoncels i contrabaixos. En canvi, en el tercer moviment van notar-se les irregularitats de pulsació orquestral, generant un cert desordre a l'inici que no es va repetir més tard; ara bé, vam poder comprovar com l'orquestra tocava de manera ampla i relaxada, les trompes mantenien bé aquells compassos tan compromesos i el clarinet solista (Larry Passin) feia notar la seva presència. I finalment, l'últim moviment, Saltarello: Presto. Doncs sí, les dinàmiques, correctes; precipitat en ocasions, algunes presses i no anaven plegats els grups orquestrals.

Després del descans, les dimensions de l'orquestra van augmentar considerablement per la simfonia concertant d'Hector Berlioz, Harold a Itàlia. Amb positives espectatives pel solista (Amihaï Grosz), la viola del qual representava el personatge d'Harold -del poeta Lord Byron- en els seus diferents estats, va impactar pel control sonor i el lirisme que impregnà la primera gran frase, en Harold a les muntanyes, el primer moviment que va esdevindre vistós i sencer. La Marxa dels pelegrins que canten la pregària del capvespre -el segon moviment- va caminar de manera distesa i l'orquestra cantà la melodia principal amb personalitat mentre el violista realitzava l'acompanyament. En general, Amihaï Grosz (viola principal de la Berliner Philarmoniker, que no oferí propina després de la seva actuació) va optar durant tota l'obra per mostrar una actitud molt activa, provocadora en ocasions, mirant a diversos punts de la sala (al públic de platea, passant per l'amfiteatre i un llarg etcètera) i també a músics de l'OBC ampliada, gesticulant bruscament i exhibint tot un espectacle continu; en resum, un showman. Potser alguns se senten còmodes amb aquest tipus de solistes, i altres no necessiten tan teatre. Que triïn els lectors i el públic. Ara bé, l'afinació, la presència sonora i el ritme en els harmònics han de ser-hi. A part d'aquest incís, cal a dir que és interessant l'obsessió compositiva per dues notes i vam poder apreciar-les amb clara intenció. I a destacar el final entre l'arpa -situada en primera posició, darrere del solista- i Harold, els quals van crear un ambient especial. El tercer moviment, la Serenata d'un muntanyenc dels Abruzzi a la seva estimada, compta amb un aire folk molt ben aconseguit (els intervals de quintes de les violes en el final ajuden) i no deixa a ningú indiferent. Amihaï Grosz sí va ser precís en el passatge rítmic constant i després esdevingué molt líric, com en l'inici de la seva actuació. I en el darrer moviment, l'Orgia dels bandits, malgrat que la idea fixa dels violins hi apareix i destaca, l'energia de l'orquestra va disminuir.

Per anar acabant, vull destacar en especial la solidesa del director Emmanuel Krivine, per fer lluir l'OBC en l'Andante con moto de la simfonia de F. Mendelssohn i mostrar l'originalitat compositiva del tercer moviment d'Harold a Itàlia d'H. Berlioz. De cara a la setmana vinent, ens preparem per viatjar d'Itàlia a Noruega?

Certamen Miquel Llobet 2014 amb la participació de l'Orquestra de Guitarres de Barcelona

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 14 de novembre de 2014]

La sala Oriol Martorell de l'Auditori va acollir la final del XI Certamen Internacional de Guitarra de Barcelona Miquel Llobet i l'actuació de l'Orquestra de Guitarres de Barcelona, el diumenge 9 de novembre de 2014.

La primera part, d'uns 45 minuts de durada, va estar reservada als tres finalistes del concurs, els quals van estar acompanyats pel quartet de corda Concertanti, en un elegant escenari vestit de cortines negres i llum lilosa, on s'hi respirava molta concentració. Joerg Holzmann (Alemanya, 29 anys) i Shotaro Hayashi (Japó, 25 anys) van coincidir en el repertori, Atardecer en el mar de Javier Villafuerte, present entre el públic. Isabel María Sánchez (Espanya, 21 anys) va triar l'obra Me duele el alma de Gentil Montaña.

Joerg Holzmann va ser correcte en la seva interpretació de l'obra contemporània, elegant i mostrant un bon so. En canvi, Isabel María Sánchez, malgrat que tocà de memòria, va cometre alguns errors per no executar algunes notes de la partitura i oferint un so no tan agradable com els altres dos finalistes. I Shotaro Hayashi va ser molt musical, amb bones sonoritats, donant direcció a les diferents línies melòdiques, articulacions i harmonies, de gest adequat, generant un moviment correcte i, sobretot, fent entendre als assistents la composició.

Un canvi d'il·luminació blavosa per la segona part, on l'Orquestra de Guitarres de Barcelona -que celebra enguany el seu 25è aniversari- va oferir un programa variat i íntegrament de memòria, sota la direcció i els arranjaments de Sergi Vicente. Van començar amb aquelles obres que interpretaren durant els primers anys de la seva trajectòria: Danza de las hachas, Españoleta i Canarios de Gaspar Sanz. De la primera, senyalar la dificultat de l'unisò; de la segona, el bon ambient creat pel tremolo; i de la tercera, destacar els ecos, el "zapateado" i el final sec.

Després d'unes breus paraules de Sergi Vicente, tocant i dirigint just en el centre de l'orquestra, les 25 guitarres van continuar amb un bloc de danses cubanes d'Ernesto Lecuona (La Cumparsa) i Ignacio Cervantes (El velorio i Los muñecos). A remarcar les dinàmiques pianissimo i els silencis musicals; i quin efecte els copets en les guitarres deixant lliure el so de les ungles en la fusta de l'instrument.

I sí, més efecte amb la col·laboració dels dos ballarins -Olga Ponce i Moisés Ramos- en la primera dansa de La vida breve de Manuel de Falla, que van ser el centre d'atenció, amb castanyoles incloses. A continuació, l'orquestra va oferir el poder magnètic de l'obra, del mateix compositor i del fraseig amb la Danza ritual del fuego. Novament gaudint de la participació en majúscules dels ballarins i una violoncel·lista que va dubtar en l'afinació -Laura Sanz-, l'Orquestra de Guitarres de Barcelona va interpretar Escena i Canción del fuego fatuo de El amor brujo per acabar la secció del concert dedicada a Manuel de Falla.

Més repertori. Per una banda, el Preludi d'Heitor Villa-Lobos va estar ben conduït pel lirisme del violoncel, que no va deixar d'intervenir en la resta d'obres. I per l'altra, molt bona tria acabar amb Astor Piazzola: l'energia de La muerte del ángel va quedar més que demostrada i Libertango va fer lluir a l'orquestra i als ballarins, els quals canviaven el vestuari en cada ocasió, fins i tot per la curta obra fora de programa (Polo de les Siete canciones populares españoles de Manuel de Falla), amb tots els col·laboradors i l'orquestra a l'escenari.

La vetllada va finalitzar amb la música, però encara quedava pendent saber quin era el premi del públic -que va votar durant la mitja part- per als tres guitarristes finalistes del Certamen Miquel Llobet 2014. Isabel María Sánchez va ser la guardonada, no la guanyadora del concurs, ja que la decisió final del jurat i el lliurament de premis tindria lloc l'endemà en el Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona. De manera anecdòtica, la favorita pel públic no va pujar a l'escenari en el moment oportú -el presentador del certamen comentà amb humor que potser s'havia perdut...- i per això, mentre que la buscaven, Eulogio Dávalos -el guitarrista fundador del certamen- va improvisar i allargar un intens i emotiu parlament. I finalment, després de tot plegat, tots els assistents van estar invitats a celebrar i prendre una copa de cava.

Nelson Freire interpreta Frederic Chopin a L'Auditori

[Publicat també al Núvol, el digital de cultura. 13 de novembre de 2014]

M. Blancafort, F. Chopin i J. Brahms van ser els compositors programats en els tres concerts de la setmana passada (7, 8 i 9 de novembre de 2014) a l'Auditori, sota l'epígraf Freire interpreta Chopin, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Alan Buribayev, i junt a l'especial col·laboració de Nelson Freire en el piano.

El concert del divendres 7 de novembre -a la sala Pau Casals- va arrencar amb frescor i expressivitat gràcies als violins de l'OBC en la curiosa obra de M. Blancafort, El rapte de les Sabines. Pensada i reescrita a partir del primer número d'un ballet que no va finalitzar, encaixa molt bé dins de l'estètica del poema simfònic. Vam comprovar la majestuositat de la secció fortissimo, el caràcter de les marxes i la interessant mixtura entre els fagots i els aguts dels violins. Només algunes queixes sutils en la interpretació, a càrrec de les flautes (el so un pèl forçat i dues síncopes gens precises) i dels violoncels (justament en el pizzicato final).

El Maestoso de l'esperat Concert per a piano i orquestra núm. 2, en fa menor, Op. 21 de F. Chopin va trontrollar clarament en l'inici per un cert desordre en les cordes, extès en la imprecisió rítmica de l'orquestra. L'aparició del piano -el qual no se sentia prou durant tot aquest primer moviment per una qüestió d'equilibri sonor entre Nelson Freire i la massa orquestral- no va ser prou clara en els primers compassos, de la mateixa manera que els trinats abans dels tutti orquestrals, amb excepció de l'últim. Ara bé, el pianista va mostrar al públic un so correcte i la maduresa interpretativa que posseeix. Sens dubte que el segon moviment, Larguetto, va suposar un ple protagonisme pel solista, concretament en les diferents línies desxifrades en el moment en què toca sense orquestra i oferint molta bona música. Nelson Freire va demostrar el seu mestratge. En l'Allegro vivace, nous desajustos entre l'orquestra i el piano, i falta de coloració menor en algunes harmonies necessàries; però la interpretació va quedar subratllada en aquest tercer moviment pel caràcter, la presènca dels baixos, la tècnica i la sonoritat pianístiques. I en acabar, aplaudiments molt generosos i reiterats per Nelson Freire, el qual va regalar-nos la Romança núm. 2 Op. 28 de R. Schumann.

Després de la pausa de vint minuts, la gran Simfonia núm. 2 en re major, Op. 73 de J. Brahms. Si l'afinació de les cordes i del vent-metall va restar perjudicada en l'Allegro non troppo, el temes brahmsians van quedar ben impresos a través dels violoncels i sobretot gràcies a la competència d'Alan Buribayev, que substituí a Josep Pons per malaltia. De la mateixa manera, els violoncels van tornar a destacar en l'Adagio non troppo, igual que el director, amb un gest molt clar, intervenint en alguns desordres de l'OBC dins de l'entremat de la textura. Molt bon resultat en el tercer moviment: el tempo va caminar, les dinàmiques contrastants s'entenien i les preguntes-respostes orquestrals van esdevindre naturals. I finalment, l'Allegro con spirito, amb presses per part dels violins, falta de ritme i un dur fortissimo del vent-metall i de tota l'orquestra en els últims instants.

En resum, els millors moments del vespre gràcies a Nelson Freire (en el Larghetto del concert de F. Chopin) i a Alan Buribayev (en el tercer moviment de la simfonia de J. Brahms).