Dels tres actes de la comèdia lírica, en el primer, els violins de l'Orquestra Simfònica del Liceu van mostrar dubtes d'afinació en passatges evidents i el fragment solista del violoncel va fregar la inseguretat, però sobretot el duo entre Zdenka i Arabella i el final amb el vals enfilaren unes bones espectatives. En el segon acte, la música de cambra de la partitura de Richard Strauss va evidenciar-se de manera efervescent, Fiakermilli (interpretada per la soprano lleugera Susanne Elmark) destacà per caracterització i vocalitat, i la trama del llibret d'Hugo von Hofmannsthal per fi va generar l'esperada tensió argumental. Cito, com a gran parèntesi, la predisposició a última hora i professionalitat de James Rutherford per enfundar-se en el paper de Mandryka, substituint a Michael Volle per malaltia. Quant a l'acte tercer, quins moments operístics ens donaren Zdenka (en la veu d'Ofèlia Sala, quan obra la seva vertadera identitat al món) i Arabella (una aclaparadora Anne Schwanewilms: quin personatge, quin missatge, quina serenor i quina bondat). Menció a part el got d'aigua de la dramatúrgia, que talla la respiració i sentencia allò que ja sabem, és a dir, les autèntiques dimensions del llibret d'Hugo von Hofmannsthal i la música de Richard Strauss.
L'avantatge de les sessions dominicals del Liceu radica en poder acabar a hores prudencials per tal de planificar un sopar a destins diferents a l'entorn proper de La Rambla. Un passeig tranquil mentre recordava que vaig recomanar aquell port a uns amics, sense haver provat cap plat, però sí per la confiança en allò temptador de la intuïció i l'enamorament erroni. Ells hi van anar aquest estiu, però van quedar molt descontents i suggeriren una clara negativa. Com a bon oïent, allà estava, plantat, dins el vaixell, donant la penúltima oportunitat després d'unes quatre hores de gran funció operística. Segons diuen, l'arròs familiar de la carta és un dels millors de B@rcelon@. En acabar, jugant amb el poder de la tecnologia i la psicologia, vam concretar el retrobament i, per mi, seria l'última oportunitat després d'haver perdut la paciència i la il·lusió. Digne d'una òpera. I tu, on has estat tot aquest temps?, només amb el primer tast d'aquells mars i muntanyes (la paella) vaig dir: "No val res". I alhora, afirmant que ja sé on es mengen els bons arrossos, donava el sí més rotund a Arabella.
L'avantatge de les sessions dominicals del Liceu radica en poder acabar a hores prudencials per tal de planificar un sopar a destins diferents a l'entorn proper de La Rambla. Un passeig tranquil mentre recordava que vaig recomanar aquell port a uns amics, sense haver provat cap plat, però sí per la confiança en allò temptador de la intuïció i l'enamorament erroni. Ells hi van anar aquest estiu, però van quedar molt descontents i suggeriren una clara negativa. Com a bon oïent, allà estava, plantat, dins el vaixell, donant la penúltima oportunitat després d'unes quatre hores de gran funció operística. Segons diuen, l'arròs familiar de la carta és un dels millors de B@rcelon@. En acabar, jugant amb el poder de la tecnologia i la psicologia, vam concretar el retrobament i, per mi, seria l'última oportunitat després d'haver perdut la paciència i la il·lusió. Digne d'una òpera. I tu, on has estat tot aquest temps?, només amb el primer tast d'aquells mars i muntanyes (la paella) vaig dir: "No val res". I alhora, afirmant que ja sé on es mengen els bons arrossos, donava el sí més rotund a Arabella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada