A l'Auditori i sota la direcció d'Eivind Aadland, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va oferir els dies 21, 22 i 23 de novembre de 2014 el concert Peer Gynt, un conte il·lustrat, amb obres de Carl Nielsen i Camille Saint-Saëns en la primera part. Una producció que va apropar música i video després de la pausa, en una encertada sel·lecció de la famosa música incidental d'Edvard Grieg per al drama d'Henrik Ibsen, Peer Gynt.
L'Obertura Helios Op. 17 de C. Nielsen va omplir de pau i llum la sala 1 de l'Auditori, el passat 21 de novembre. Caldria programar més sovint aquestes joies. Comentem la interpretació de la partitura per part de l'OBC. Les trompes no s'estrenaren de manera correcta; la melodia inicial de les cordes -enmig del suport harmònic orquestral- no va tenir personalitat; l'afinació del violins, ressentida; i el fugato entre cordes i vent-metall, un magma de notes. Ara bé, sí van estar encertades les trompes en la melodia més majestuosa d'Helios, de la mateixa manera que els violoncels en els moments cantabile i sobretot en els últims compassos de l'obra, pel clima dels seus greus.
Pau Codina, el violoncel·lista que interpretà el Concert per a violoncel i orquestra núm. 1, en la menor, Op. 33 de C. Saint-Saëns, va oferir presència escènica i gust musical. En el primer moviment, el solista va evidenciar la seva tècnica i va restar emmascarat per l'orquestra en els passatges més sonors. En el segon, l'OBC va donar un caràcter adequat al compàs ternari i el violoncel protagonista va esdevenir molt expressiu. Però sens dubte, Pau Codina va mostrar-se còmode en l'últim moviment, realitzant una demostració tècnica equilibrada amb la sonoritat, trets força distintius que el defineixen com a bon instrumentista. De propina, l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 2, BWV 1008 de J. S. Bach.
I, finalment, alguns fragments de la inspirada partitura d'E. Grieg, Peer Gynt, el plat fort de la nit, acompanyat de la projecció d'un video. A banda d'una distracció senyalada d'un instrumentista de la secció vent-fusta just en els primers instants de la segona part, Eivind Aadland va treure molt bon rendiment de l'orquestra, sense batuta i amb un gest clarament plàstic. No tan positiva la participació de la soprano Elena Copons, baixa d'afinació en els aguts de la inspirada Cançó de Solveig i sense convèncer en altres moments de la seva actuació. Tampoc podem silenciar la inadequada i odiosa melodia que va emergir d'alguna butxaca, i a més, ben famosa (la del what's upp!), abans de la Dansa d'Anitra, la interpretació de la qual va ser molt destacable: les diferents articulacions i línies melòdiques, la varietat de colors i, en concret, el pianissimo. Per acabar, algunes reflexions entorn al video d'Alexander Polzin, d'estètica contemporània, que va generar divisió d'opinions al públic. Un video ple de missatges ocults i no tan ocults, per la inclusió d'epígrafs en anglès com La mentida, Tot això s'ha d'aturar, Coneixo el diable o Mentiré abans amb els meus ulls tancats, entre d'altres. Imatges en moviment coordinades amb alguns crescendo orquestrals o punts culminants, com el final i una taca vermella en A la casa del rei de la muntanya. També aparegueren una silueta d'un director dirigint, un conjunt d'ulls, un esquelet, sorra amb mobilitat, l'interior d'una casa (una cuina i una finestra) on les parets es pintaven soles, i unes simpàtiques aranyes que corrien en el moment menys esperat, i més elements. Sempre a través de dues pantalles que partien el seu contingut independent o no, amb l'única excepció reservada a El matí, el qual gaudia d'una bona intervenció solista de flauta junt a un lluminós i esperançador paisatge en dimensions completes. I sí, una de les dues opinions es preguntà fins a quin punt el video narrava el contingut de l'obra d'H. Ibsen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada