La cinquena de D. Xostakóvitx

L'OBC (sota la batuta d'Emmanuel Krivine) va presentar un programa variat els dies 24, 25 i 26 d'abril de 2015 a l'Auditori, destacant el passat dissabte 25 en la segona part gràcies a la Simfonia núm. 5, en re menor, Op. 47 de Dimitri Xostakóvitx. La secció de vent-metall va interpretar de manera molt competent el primer moviment, amb clara convicció pel poder de la marxa i de l'unisò orquestral. Els metalls van tornar a lluir participació en l'Allegretto, on les cordes executaren amb precisió els pizzicati i Emmanuel Krivine dirigí amb agògica elegant. El Largo va ser encertat en el caràcter dramàtic i en la intervenció de l'arpa. Però sobretot, ambdós moviments -segon i tercer- van recrear autèntics moments de cambra. El darrer de la simfonia, sens dubte, molt espectacular: tota l'orquestra plena en el fortissimo!

Ara bé, en la primera part, una OBC reduïda va intentar afrontar la Simfonia núm. 31, en re major, KV 297, "París" de Wolfgang Amadeus Mozart. No es pot acceptar la desafinació -sobretot dels violins- en l'Allegro assai; ni la indiferència entre els modes major i menor, ni la desafinació generalitzada novament, en l'Andante; ni tampoc el desordre rítmic, ni la reiterada desafinació del conjunt, en l'Allegro. No es pot acceptar que els músics mostrin al públic l'exercici d'una lectura de la partitura pràcticament a primera vista, o donin aquesta impressió.

Després de cinc minuts, l'OBC més ampliada va oferir un paper millorat i destapà els moments cambrístics de la música de Richard Strauss amb les belles Quatre últimes cançons. Però els reals minuts de música de cambra els oferiren, com ja hem comentat, a la segona part del concert. Frühling fou correcta, però llàstima de la imprecisió orquestral en els respectius acords finals de September, Beim Schlafengehen i Im Abendrot. La soprano finesa Camilla Nylund va ser l'encarregada d'interpretar la part vocal de les cançons: afinadíssima, elegant, d'aguts agradables, a vegades coberta per l'orquestra, equilibrada, sinònim d'èxit, en definitiva tot un fenomen.

Així doncs, el plat únic del concert fou la Cinquena simfonia de D. Xostakóvitx, però no podem oblidar els altres concerts en paral·lel que no haurien d'estar programats: el concert de telèfons del públic, el concert de lletres, frases i paràgrafs sense sentit en les notes al programa i el concert etern d'aquell caramel que finalment algú va aconseguir desembolicar!

Els millors tenors del món al Palau Robert

WORLD'S BEST TENORS

26 març - 26 abril

de 2015

Jardins del

Palau Robert

Rolando VILLAZÓN
Ramón VARGAS
Klaus Florian VOGT

Jonas KAUFMANN
Neil SHICOFF
Vittorio GRIGOLO
Yosep KANG

Juan Diego FLORES
Giuseppe FILIANOTI
Josep CARERRAS
Plácido DOMINGO

Joseph CALLEJA
Javier CAMARENA
Piotr BECZALA
Lawrence BROWNLEE

Fabio ARMILIATO
Jaume ARAGALL
Roberto ALAGNA

　

　

　

　

　

Fotografia:

Johannes Ifkovits i

Opera Rikfo Verlag

Comissaris:
Johannes Ifkovits i

Laia Tous

FESTIVAL DE PERALADA

Arcadi Volodos en comptes de Maurizio Pollini

El passat Sant Jordi, molts esperàvem il·lusionats el concert del gran Maurizio Pollini. A causa d'una severa tendinitis, malauradament va anul·lar la seva actuació al Palau de la Música i l'organització (IberCamera) va proposar un altre artista. Un cop adquirides amb antel·lació les localitats, l'organització no les bescanvia ni retorna l'import, només en el cas de cancel·lació del concert. Per tant, davant de la proposta d'un substitut, IberCamera t'obliga a assistir a la cita si no vols llençar els quartos, expressat clarament. És evident que el 23 d'abril de 2015 és una data compromesa, però per a tots. Perdonin, i faig ressò d'una opinió generalitzada, quan volguem veure a Arcadi Volodos, ja comprarem les entrades corresponents. Volíem sentir a Maurizio Pollini.

Després de deu minuts d'espera i assegut en la seva tradicional cadira -en comptes de banqueta-, Arcadi Volodos va interpretar en la primera part Tema i variacions, en re menor, Op. 18b (amb una pau exquisida en el final) i 6 Klavierstücke, Op. 118 de J. Brahms. Les sis peces foren presentades amb gust, un fraseig més que destacable i un clar control sonor. Malgrat que l'Intermezzo en la major va patir algunes exageracions, la Ballade en sol menor va esdevenir molt plàstica en els moments més precisos i l'Intermezzo en fa menor va ser interpretat de manera detallista, en concret la part central per les ressonàncies, l'elegància i l'ús del pedal.

El pianista rus dedicà la segona part a F. Schubert (Sonata núm. 21, D 960, "Opus pòstum"), una obra molt -massa- programada enguany per altres intèrprets, com Maria João Pires (veure Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum") o Krystian Zimmerman, el qual també va cancel·lar per malaltia el seu recital previst pel 24 d'abril, l'endemà! La versió d'Arcadi Volodos va lluitar amb la insoportable tos del públic en el primer moviment i amb un "prou!" espontani com a resposta en el tercer. Va lluir efectes en el darrer, però sens dubte, l'Andante sostenuto va ser màgic. De les quatre propines, Minuet D 600 i Trio D 610 de F. Schubert i Vogel als Prophet (Waldszenen Op. 82, núm. 7) de R. Schumann foren les destacades.

La bella molinera

Sentir com la música i la poesia resten unides pels noms de Franz Schubert i Wilhem Müller, respectivament, esdevé un plaer per a qualsevol tarda de diumenge, com la del 19 d'abril de 2015, al Palau de la Música. La bella molinera (Die schöne Müllerin), D 795 és un dels cicles de lieder referents en el repertori, on a més de l'experiència del jove moliner enamorat, el color verd configura un element important i el diàleg entre el protagonista i el rierol o -encara més intens- entre el rierol i el protagonista generen la vertadera màgia romàntica de l'obra.

Per l'ocasió, Mark Padmore (tenor) i Paul Lewis (piano). Abans de detallar algunes cançons del cicle que cal recordar, parlem dels dos intèrprets. Per una banda, Mark Padmore és un tenor que presenta una veu jove (sobretot la veu de cap), amb recursos clars com el parlato i piano, no perfecte en afinació durant l'actuació que comentem, deixant entreveure algunes brusquedats en els salts intervàlics i oferint una dicció dramàtica del text equilibrada. Per l'altra, el pianista Paul Lewis -malgrat certes exageracions en caràcter i dinàmica forte- recrea una bona música en tempi lents especialment i és innegable la seva competència en el gènere.

De les 20 cançons que integren el cicle schubertià, en el concert van destacar unes deu. Wohin? [A on? (núm. 2)] i Danksagung and er Bach [Agraïment al rierol (núm. 4)] van gaudir d'una interpretació realment bella. Am Feierabend [Després de la feina (núm. 5)] fou la primera joia de la tarda: el pianista, acertat en caràcter, precisió i canvis de tempo; el tenor va lluir la veu plena i sobretot la seva veu de cap, interpretant també amb precisió i fent entenedor el text. Tant Mark Padmore com Paul Lewis van exposar la naturalitat i senzillesa de Morgengruss [Salutació matinal (núm. 8)]. Més tard, el pianista va oferir bona música en Des Müllers Blumen [Les flors del moliner (núm. 9)] i Tränenregen [Pluja de llàgrimes (núm. 10)]; en canvi, Mark Padmore no va aclarir gaire la lletra en alguns passatges de Der Jäger [El caçador (núm. 14)] i li faltà veu en els greus. Per cert, qui vulgui un perfecte exemple del poder de la poesia, el trobarà amb Die liebe Farbe [El color estimat (núm. 16)]. Aproximant-nos al final del cicle, la segona joia del recital va aparèixer a través dels acords pianístics de categoria, amb qualitat sonora en cada nota, de Trockne Blumen [Flors marcides (núm. 18)]. I la tercera joia, gràcies a les ressonàncies i la melodia del piano, junt a la millor veu de cap del concert, Der Müller und der Bach [El moliner i el rierol (núm. 19)].

Festival Beethoven 2, triple concert

Els dies 17, 18 i 19 d'abril de 2015, l'OBC i el seu director titul·lar Pablo González oferiren a l'Auditori la segona part del Festival Beethoven. Ara bé, només s'interpretà una obra del geni de Bonn, el gran Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56. Coses dels programadors, s'entén tot i alhora, res.

Vam poder iniciar la tarda del dissabte 18 amb una obra d'estrena, En la solitud. Homenatge a Carl Nielsen de Joan Albert Amargós. Cert és que les dues primeres arrencades de l'orquestra no van ser gens bones, les sonoritats foren aspres i en conjunt, moltes notes per ordenar. Però d'interès la secció estirada on intervingueren alguns solistes -com el violí, el violoncel i la trompeta- i sobretot la secció d'estil Broadway.

En acabar, l'orquestra va sortir de l'escenari i vam haver d'esperar deu minuts fins que tot va estar a punt pel Triple concert de L. van Beethoven. Ja s'ho poden imaginar: el piano pujà de sota terra i tot un llarg ritual, perfecte per posar-se nerviós. Per què no van programar-lo a la segona part? Mentre tothom està arruïnant les butxaques en el bar amb les copes i els entrepanets i fent temps, els faristols i tot plegat poden organitzar-se sense que el públic contempli l'escena. Justament, després de la pausa els gestors van instal·lar la Simfonia núm. 2 Op. 16, "Els quatre temperaments" de Carl Nielsen. No té sentit escoltar-la després de l'obra encàrrec-homenatge al compositor danès en la primera part? I a sobre, presenta el mateix minutatge que el Triple. Torno a insistir i amplio: coses dels programadors i de la tradició, s'entén tot i alhora, res.

Els solistes triats per a l'obra esperada de L. van Beethoven van ser Renaud Capuçon (violí), Edgar Moreau (violoncel) i Khatia Buniatishvili (piano). Abans de repassar els tres moviments, fer saber que l'ordre d'aparició dels tres protagonistes en aquestes ratlles equival al nivell d'interpretació de cadascun, essent el violinista Renaud Capuçon el més destacat. Sobre l'Allegro, amb falta de ritme orquestral en motius importants, anotar com les primeres intervencions del violoncel·lista i el violinista foren acertades i tot el seu discurs comú cambrístic el van fer més que entenedor entre sí. En canvi, Khatia Buniatishvili (enfundada de plata i preocupada constantment pels seus cabells) va iniciar el seu paper de manera precipitada, amb errors i imprecisions, provocant que la música entre els tres solistes no fos única (cal recordar que l'obra de L. van Beethoven és per a tres solistes i no per a una). A més, la pianista es presentà amb una interpretació agressiva en caràcter i gestos, que no li beneficià en la seva falta de so i no enmascarà els problemes tècnics pianístics en els passatges de moviment contrari. En el Largo, on també apareix el violoncel en les primeres línies solistes del moviment igual que en el primer, vam gaudir del timbre més que agradable del viol·loncelista Edgar Moreau. I vam poder comprovar l'excel·lent afinació del violinista Renaud Capuçon, sobretot quan el duo Moreau-Capuçon evidencià la pura música de cambra de la partitura. Per la seva banda, l'OBC no aclaria del tot el ritme entre i de les frases. I finalment el Rondo alla polacca, tota una exhibició tècnica pels tres solistes. Sens dubte, el violí fou el més equilibrat, lluint qualitat sonora i musicalitat amb clar virtuosisme, generant al mateix temps simpatia basada en una natural empatia corporal i musical. Novament, si violí i violoncel tornaven a coincidir en aquest cas en caràcter, la pianista, no. Tornava a oferir un pianisme agressiu -sense escoltar als seus companys de cambra- que no funciona per l'elevada qualitat compositiva de la partitura beethoveniana. Per cert, pel meu gust, el tercer moviment fou executat massa veloç, i encara més el fragment final del mateix que usaren com a propina.

La segona simfonia de C. Nielsen, dirigida de memòria per Pablo González, va resultar encertada només en el segon moviment (flemmatico) gràcies al final ben interpretat, la comoditat global del compàs 6/4 i el poder melòdic. En canvi, el caràcter del primer moviment (collerico) no s'aconseguí del tot i el bloc sonor harmònic dels metalls esdevingué desafinat. En el tercer moviment (malincolico), amb algunes exageracions d'articulació, l'OBC va mostrar legato, amplitud i naturalesa compacta en la melodia. I el darrer moviment (sanguineo), el més actiu, evidencià certs problemes tècnics dels violins i una sonoritat orquestral rígida en l'acabament, mentre que la secció central s'interpretà de manera tranquil·la.

Una última observació a mode de resum per concloure. No sé quina obra de les tres preferiran els lectors que hagin assistit al Festival Beethoven 2, però obviant la programació, és de justícia recordar el Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56 de L. van Beethoven i la interpretació del violinista Renaud Capuçon. Opinions?

Homenatge a Michel Wagemans

El passat 14 d'abril de 2015 a les 19h de la tarda, l'Auditori del Conservatori Superior de Música del Liceu va omplir-se en motiu del prematur traspàs de Michel Wagemans, el 21 de febrer just abans d'un recital de violí a Itàlia. Una reunió especial plena de deixebles, companys de professió i amics que van voler acomiadar de la millor manera a un pianista d'elevada professionalitat com a intèrpret i com a professor en les especialitats de piano i música de cambra.

El concert dedicat a Michel Wagemans s'inicià amb els parlaments de Maria Serrat (Directora General del Conservatori de Música del Liceu) i Luis González (pianista i deixeble que va transmetre les impressions de diversos antics alumnes del professor Wagemans). En la mostra musical, a càrrec del seu entorn més proper, van col·laborar diversos músics. Un sòlid Linus Montoliu interpretà Polonaise-Fantaisie, en la bemoll major, Op. 61 de F. Chopin. Inés Reguero aportà senzillesa i sensibilitat amb el Nocturn núm. 2, en re bemoll major, Op. 27 també de F. Chopin. El Sonet 104 (del Petrarca) de F. Liszt, per Marc Garcia. Més tard, sota la veu de Sílvia Rovira acompanyada al piano per Luis González, va sonar l'impressionant Zueignung (Op. 10 núm. 1) de R. Strauss, tota una dedicació. I per acabar, Langsam, mit melancholischem Ausdruck (Märchenbilder, Op. 113 núm. 4) de R. Schumann, amb Albert Attenelle al piano i Paul Cortese a la viola.

L'homenatge va finalitzar amb un audiovisual en memòria de Michel Wagemans i la seva música, presentat per Cristina Wagemans agraint la presència de tots els assistents. Records, intensitat, emoció. Present, passat, futur.

Festival Beethoven 1, segon concert

Abans de començar el programa reservat pel dissabte 11 d'abril, alguns indicis anticipaven que tot plegat seria ben diferent al dia anterior, com una exagerada tos plural més que considerable i un "ssshhh" generalitzat inicials...

En la primera part, Rudolf Buchbinder i l'OBC van interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en do major, Op. 15 de L. van Beethoven. Malgrat que el piano no es presentà amb gaire so en l'expressió i el tempo del moviment restà força enrere, l'Allegro con brio va sonar correcte. No va passar amb el Largo, on els vents mostraren errors evidents i en el paper solista hi faltà el cantabile; sort del final de les cordes en pizzicati. Per cert, si el concert ja va començar amb aquella escena apuntada en el primer paràgraf del text, una de molt simpàtica tingué lloc entre el primer i segon moviment. Una veu espontània, possiblement encesa per les condicions prèvies als compassos inicials, cridà: "Au, ara aplaudiu!". S'ho imaginen? Vaig contenir el riure i alhora tots els presents quedaren de pedra. Situació còmica que invita a reflexionar, sens subte. Tancant aquest parèntesi, el tercer moviment resultà fragmentat, amb la intervenció no gaire agradable de la flauta solista clavant nota rere nota, els vents metalls i les timbales es presentaren de manera dura i el pianista, precipitat en ocasions. Ara bé, el rondó sí va destacar per l'encertat caràcter i pels greus del piano.

I després de la pausa, el Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador". El primer gran passatge pel piano no va funcionar en l'Allegro -a més d'acabar en un final accentuat- justament perquè cal tocar-lo per la mà dreta i no per l'esquerra. Va faltar precisió rítmica, sobretot en la relació piano-orquestra final, la massa restava en un volum massa elevat en ocasions i les violes no van aprofitar bé el seu moment. En canvi, el pianista va lluir en els aguts i en l'execució de les octaves. El segon moviment va passar desapercebut, amb un piano i una OBC poc expressius i acadèmics. El cansament comú de tots els instrumentistes i també del director solista va manifestar-se en el darrer moviment. S'hi observà l'inici brusc i poc cuidat del piano, un vent-fusta ben penalitzat per la seva participació, entropia orquestral sense clars canvis de ritme i una OBC cansadament fortíssima.

És evident que Rudolf Buchbinder toca orquestrant amb gust i comoditat, però és cert que en aquell vespre el número 1 va guanyar al 5. I mentre el director i pianista saludava a les cordes de l'orquestra de la mateixa manera, el públic de l'Auditori no aplaudia tant com el dia anterior... Doncs sí, divendres va superar al dissabte.

Festival Beethoven 1, primer concert

En poques ocasions podem gaudir d'iniciatives tan atractives com aquesta: Festival Beethoven i la integral dels concerts per a piano i orquestra durant els dies 10, 11 i 12 d'abril de 2015 a l'Auditori. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el protagonista principal fou el director i pianista Rudolf Buchbinder.

El programa pel primer concert del festival (divendres 10 d'abril) estava constituït pel Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, Op. 19 i el núm. 4 en sol major, Op. 54 en la primera part; reservat per a la segona, el tercer en do menor, Op. 37 de Ludwig van Beethoven.

Repassem tot el vespre detalladament. L'Allegro con brio del Concert núm. 2 va evidenciar alguns errors rítmics per part del solista i desordres orquestrals, una preparació de la cadenza poc natural i insegura que va conduir-la cap a moments bruscos no gaire agradables. En canvi, l'Adagio va destacar per les ressonàncies del piano gràcies a l'ús del pedal. I en el Rondo. Molto allegro van faltar-hi les dinàmiques contrastants forte-piano, lluint ornamentacions i passatges àgils més propers a una interpretació mozartiana que no pas beethoveniana.

El Concert núm. 4 va gaudir de moments molt precisos i diferents timbres del piano en el primer moviment, on la cadenza fou executada i dirigida amb competència, evitant que l'orquestra intervingués abans de finalitzar-la. El segon moviment, el moviment de tot el vespre, gràcies a les sonoritats orquestrals i caràcter plenament beethovenians, ara sí. I sobre el tercer moviment, interpretat amb bon gust -malgrat algunes presses- i destacant els pizzicati dels violoncels i contrabaixos, sembla que el compositor hi anuncia alguns fragments de la Novena Simfonia en els greus.

I finalment, el Concert núm. 3, potser el més famós dels interpretats. El pianista va esdevenir molt musical en alguns passatges, les timbales demostraren la seva personalitat i l'orquestra va entendre's bé amb el piano just en l'accelerando, però els vents no acertaren en afinació en l'Allegro con brio. El Largo va agradar novament pel so pianístic i pel detall en la tècnica del pedal, obviant un final orquestral força accidentat. I en el darrer moviment, la precipitació general s'evidencià, fallant les últimes octaves solistes pel cansament i per la bona direcció exclusivament a partir del moviment del seu cap.

Aplaudiments molt generosos del públic després dels tres concerts, amb un Rudolf Buchbinder agraït a l'orquestra, ja que donà la mà als primers instrumentistes de corda. Sens dubte, un bon rendiment orquestral gràcies a la direcció discreta, elegant, senzilla i competent del pianista, destacant pel lluiment tècnic necessari de les tres partitures.

Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona

El passat 11 d'abrir tingué lloc en el Mercat de les Flors la final del Certamen Internacional de Dansa Ciutat de Barcelona, a les 16h de la tarda; sí, a les 16h i només una hora de durada. Abans de res, anotar l'horrorosa sonorització i qualitat de la música (inacceptable), sumades a la també horrorosa calor de la sala (igualment inacceptable).

La cinquena edició del certamen, entre els dies 9 i 12 d'abril, va acollir tres categories de ballarins i ballarines de 12 a 22 anys d'edat. L'objectiu del concurs és premiar en formació als millors i que puguin participar en companyies de renom. Julio Bocca, Helena Bayo, David Campos i Gino Labate formaren el jurat que adjudicà el conjunt de beques l'endemà al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, en la clausura del certamen.

Per no construir un text ple de noms i també horrorós pel lector (com les condicions sonores de les mostres musicals que vam aguantar), de totes les meves notes de cadascun, només citaré als participants que considero més preparats, realitzant les millors actuacions. Shelby Craze, amb la variació Tangos, va lluir per l'execució neta en els moviments i per la tria musical d'estil flamenc. Luciano Perotto, vestit de negre i amb una original coreografia interpretant un noi xulesc en la variació Paco, va destacar per la precisió, l'expressivitat i la presència escènica. Invitava a ballar i li va permetre jugar amb els seus elàstics, fins i tot. Realment, molt bo. De l'atractiva parella María Rocío Agüero i Luciano Daniel García, tots dos amb sutils errors en El Corsario, ell va definir-se per l'agilitat, fortalesa i caràcter veloç dels seus moviments mentre que ella en l'expressió. I senzillament de blanc i negre, la darrera parella de la final: Virginia Gelli i Leonardo Santini ballant la mostra contemporània War. Brillaren per una coreografia de categoria. A més d'un número conjunt precís i corporalitat evident, són també realment bons.

Per diferents raons, recordo i nombro a Luciano Perotto, Virginia Gelli i Leonardo Santini. Moltes felicitats, dancers!