Sentir com la música i la poesia resten unides pels noms de Franz Schubert i Wilhem Müller, respectivament, esdevé un plaer per a qualsevol tarda de diumenge, com la del 19 d'abril de 2015, al Palau de la Música. La bella molinera (Die schöne Müllerin), D 795 és un dels cicles de lieder referents en el repertori, on a més de l'experiència del jove moliner enamorat, el color verd configura un element important i el diàleg entre el protagonista i el rierol o -encara més intens- entre el rierol i el protagonista generen la vertadera màgia romàntica de l'obra.
Per l'ocasió, Mark Padmore (tenor) i Paul Lewis (piano). Abans de detallar algunes cançons del cicle que cal recordar, parlem dels dos intèrprets. Per una banda, Mark Padmore és un tenor que presenta una veu jove (sobretot la veu de cap), amb recursos clars com el parlato i piano, no perfecte en afinació durant l'actuació que comentem, deixant entreveure algunes brusquedats en els salts intervàlics i oferint una dicció dramàtica del text equilibrada. Per l'altra, el pianista Paul Lewis -malgrat certes exageracions en caràcter i dinàmica forte- recrea una bona música en tempi lents especialment i és innegable la seva competència en el gènere.
De les 20 cançons que integren el cicle schubertià, en el concert van destacar unes deu. Wohin? [A on? (núm. 2)] i Danksagung and er Bach [Agraïment al rierol (núm. 4)] van gaudir d'una interpretació realment bella. Am Feierabend [Després de la feina (núm. 5)] fou la primera joia de la tarda: el pianista, acertat en caràcter, precisió i canvis de tempo; el tenor va lluir la veu plena i sobretot la seva veu de cap, interpretant també amb precisió i fent entenedor el text. Tant Mark Padmore com Paul Lewis van exposar la naturalitat i senzillesa de Morgengruss [Salutació matinal (núm. 8)]. Més tard, el pianista va oferir bona música en Des Müllers Blumen [Les flors del moliner (núm. 9)] i Tränenregen [Pluja de llàgrimes (núm. 10)]; en canvi, Mark Padmore no va aclarir gaire la lletra en alguns passatges de Der Jäger [El caçador (núm. 14)] i li faltà veu en els greus. Per cert, qui vulgui un perfecte exemple del poder de la poesia, el trobarà amb Die liebe Farbe [El color estimat (núm. 16)]. Aproximant-nos al final del cicle, la segona joia del recital va aparèixer a través dels acords pianístics de categoria, amb qualitat sonora en cada nota, de Trockne Blumen [Flors marcides (núm. 18)]. I la tercera joia, gràcies a les ressonàncies i la melodia del piano, junt a la millor veu de cap del concert, Der Müller und der Bach [El moliner i el rierol (núm. 19)].
De les 20 cançons que integren el cicle schubertià, en el concert van destacar unes deu. Wohin? [A on? (núm. 2)] i Danksagung and er Bach [Agraïment al rierol (núm. 4)] van gaudir d'una interpretació realment bella. Am Feierabend [Després de la feina (núm. 5)] fou la primera joia de la tarda: el pianista, acertat en caràcter, precisió i canvis de tempo; el tenor va lluir la veu plena i sobretot la seva veu de cap, interpretant també amb precisió i fent entenedor el text. Tant Mark Padmore com Paul Lewis van exposar la naturalitat i senzillesa de Morgengruss [Salutació matinal (núm. 8)]. Més tard, el pianista va oferir bona música en Des Müllers Blumen [Les flors del moliner (núm. 9)] i Tränenregen [Pluja de llàgrimes (núm. 10)]; en canvi, Mark Padmore no va aclarir gaire la lletra en alguns passatges de Der Jäger [El caçador (núm. 14)] i li faltà veu en els greus. Per cert, qui vulgui un perfecte exemple del poder de la poesia, el trobarà amb Die liebe Farbe [El color estimat (núm. 16)]. Aproximant-nos al final del cicle, la segona joia del recital va aparèixer a través dels acords pianístics de categoria, amb qualitat sonora en cada nota, de Trockne Blumen [Flors marcides (núm. 18)]. I la tercera joia, gràcies a les ressonàncies i la melodia del piano, junt a la millor veu de cap del concert, Der Müller und der Bach [El moliner i el rierol (núm. 19)].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada