En poques ocasions podem gaudir d'iniciatives tan atractives com aquesta: Festival Beethoven i la integral dels concerts per a piano i orquestra durant els dies 10, 11 i 12 d'abril de 2015 a l'Auditori. Amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el protagonista principal fou el director i pianista Rudolf Buchbinder.
El programa pel primer concert del festival (divendres 10 d'abril) estava constituït pel Concert per a piano i orquestra núm. 2 en si bemoll major, Op. 19 i el núm. 4 en sol major, Op. 54 en la primera part; reservat per a la segona, el tercer en do menor, Op. 37 de Ludwig van Beethoven.
Repassem tot el vespre detalladament. L'Allegro con brio del Concert núm. 2 va evidenciar alguns errors rítmics per part del solista i desordres orquestrals, una preparació de la cadenza poc natural i insegura que va conduir-la cap a moments bruscos no gaire agradables. En canvi, l'Adagio va destacar per les ressonàncies del piano gràcies a l'ús del pedal. I en el Rondo. Molto allegro van faltar-hi les dinàmiques contrastants forte-piano, lluint ornamentacions i passatges àgils més propers a una interpretació mozartiana que no pas beethoveniana.
El Concert núm. 4 va gaudir de moments molt precisos i diferents timbres del piano en el primer moviment, on la cadenza fou executada i dirigida amb competència, evitant que l'orquestra intervingués abans de finalitzar-la. El segon moviment, el moviment de tot el vespre, gràcies a les sonoritats orquestrals i caràcter plenament beethovenians, ara sí. I sobre el tercer moviment, interpretat amb bon gust -malgrat algunes presses- i destacant els pizzicati dels violoncels i contrabaixos, sembla que el compositor hi anuncia alguns fragments de la Novena Simfonia en els greus.
I finalment, el Concert núm. 3, potser el més famós dels interpretats. El pianista va esdevenir molt musical en alguns passatges, les timbales demostraren la seva personalitat i l'orquestra va entendre's bé amb el piano just en l'accelerando, però els vents no acertaren en afinació en l'Allegro con brio. El Largo va agradar novament pel so pianístic i pel detall en la tècnica del pedal, obviant un final orquestral força accidentat. I en el darrer moviment, la precipitació general s'evidencià, fallant les últimes octaves solistes pel cansament i per la bona direcció exclusivament a partir del moviment del seu cap.
Aplaudiments molt generosos del públic després dels tres concerts, amb un Rudolf Buchbinder agraït a l'orquestra, ja que donà la mà als primers instrumentistes de corda. Sens dubte, un bon rendiment orquestral gràcies a la direcció discreta, elegant, senzilla i competent del pianista, destacant pel lluiment tècnic necessari de les tres partitures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada