En la primera part, Rudolf Buchbinder i l'OBC van interpretar el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en do major, Op. 15 de L. van Beethoven. Malgrat que el piano no es presentà amb gaire so en l'expressió i el tempo del moviment restà força enrere, l'Allegro con brio va sonar correcte. No va passar amb el Largo, on els vents mostraren errors evidents i en el paper solista hi faltà el cantabile; sort del final de les cordes en pizzicati. Per cert, si el concert ja va començar amb aquella escena apuntada en el primer paràgraf del text, una de molt simpàtica tingué lloc entre el primer i segon moviment. Una veu espontània, possiblement encesa per les condicions prèvies als compassos inicials, cridà: "Au, ara aplaudiu!". S'ho imaginen? Vaig contenir el riure i alhora tots els presents quedaren de pedra. Situació còmica que invita a reflexionar, sens subte. Tancant aquest parèntesi, el tercer moviment resultà fragmentat, amb la intervenció no gaire agradable de la flauta solista clavant nota rere nota, els vents metalls i les timbales es presentaren de manera dura i el pianista, precipitat en ocasions. Ara bé, el rondó sí va destacar per l'encertat caràcter i pels greus del piano.
I després de la pausa, el Concert per a piano i orquestra núm. 5 en mi bemoll major, Op. 73, "Emperador". El primer gran passatge pel piano no va funcionar en l'Allegro -a més d'acabar en un final accentuat- justament perquè cal tocar-lo per la mà dreta i no per l'esquerra. Va faltar precisió rítmica, sobretot en la relació piano-orquestra final, la massa restava en un volum massa elevat en ocasions i les violes no van aprofitar bé el seu moment. En canvi, el pianista va lluir en els aguts i en l'execució de les octaves. El segon moviment va passar desapercebut, amb un piano i una OBC poc expressius i acadèmics. El cansament comú de tots els instrumentistes i també del director solista va manifestar-se en el darrer moviment. S'hi observà l'inici brusc i poc cuidat del piano, un vent-fusta ben penalitzat per la seva participació, entropia orquestral sense clars canvis de ritme i una OBC cansadament fortíssima.
És evident que Rudolf Buchbinder toca orquestrant amb gust i comoditat, però és cert que en aquell vespre el número 1 va guanyar al 5. I mentre el director i pianista saludava a les cordes de l'orquestra de la mateixa manera, el públic de l'Auditori no aplaudia tant com el dia anterior... Doncs sí, divendres va superar al dissabte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada