Els dies 17, 18 i 19 d'abril de 2015, l'OBC i el seu director titul·lar Pablo González oferiren a l'Auditori la segona part del Festival Beethoven. Ara bé, només s'interpretà una obra del geni de Bonn, el gran Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56. Coses dels programadors, s'entén tot i alhora, res.
Vam poder iniciar la tarda del dissabte 18 amb una obra d'estrena, En la solitud. Homenatge a Carl Nielsen de Joan Albert Amargós. Cert és que les dues primeres arrencades de l'orquestra no van ser gens bones, les sonoritats foren aspres i en conjunt, moltes notes per ordenar. Però d'interès la secció estirada on intervingueren alguns solistes -com el violí, el violoncel i la trompeta- i sobretot la secció d'estil Broadway.
En acabar, l'orquestra va sortir de l'escenari i vam haver d'esperar deu minuts fins que tot va estar a punt pel Triple concert de L. van Beethoven. Ja s'ho poden imaginar: el piano pujà de sota terra i tot un llarg ritual, perfecte per posar-se nerviós. Per què no van programar-lo a la segona part? Mentre tothom està arruïnant les butxaques en el bar amb les copes i els entrepanets i fent temps, els faristols i tot plegat poden organitzar-se sense que el públic contempli l'escena. Justament, després de la pausa els gestors van instal·lar la Simfonia núm. 2 Op. 16, "Els quatre temperaments" de Carl Nielsen. No té sentit escoltar-la després de l'obra encàrrec-homenatge al compositor danès en la primera part? I a sobre, presenta el mateix minutatge que el Triple. Torno a insistir i amplio: coses dels programadors i de la tradició, s'entén tot i alhora, res.
Els solistes triats per a l'obra esperada de L. van Beethoven van ser Renaud Capuçon (violí), Edgar Moreau (violoncel) i Khatia Buniatishvili (piano). Abans de repassar els tres moviments, fer saber que l'ordre d'aparició dels tres protagonistes en aquestes ratlles equival al nivell d'interpretació de cadascun, essent el violinista Renaud Capuçon el més destacat. Sobre l'Allegro, amb falta de ritme orquestral en motius importants, anotar com les primeres intervencions del violoncel·lista i el violinista foren acertades i tot el seu discurs comú cambrístic el van fer més que entenedor entre sí. En canvi, Khatia Buniatishvili (enfundada de plata i preocupada constantment pels seus cabells) va iniciar el seu paper de manera precipitada, amb errors i imprecisions, provocant que la música entre els tres solistes no fos única (cal recordar que l'obra de L. van Beethoven és per a tres solistes i no per a una). A més, la pianista es presentà amb una interpretació agressiva en caràcter i gestos, que no li beneficià en la seva falta de so i no enmascarà els problemes tècnics pianístics en els passatges de moviment contrari. En el Largo, on també apareix el violoncel en les primeres línies solistes del moviment igual que en el primer, vam gaudir del timbre més que agradable del viol·loncelista Edgar Moreau. I vam poder comprovar l'excel·lent afinació del violinista Renaud Capuçon, sobretot quan el duo Moreau-Capuçon evidencià la pura música de cambra de la partitura. Per la seva banda, l'OBC no aclaria del tot el ritme entre i de les frases. I finalment el Rondo alla polacca, tota una exhibició tècnica pels tres solistes. Sens dubte, el violí fou el més equilibrat, lluint qualitat sonora i musicalitat amb clar virtuosisme, generant al mateix temps simpatia basada en una natural empatia corporal i musical. Novament, si violí i violoncel tornaven a coincidir en aquest cas en caràcter, la pianista, no. Tornava a oferir un pianisme agressiu -sense escoltar als seus companys de cambra- que no funciona per l'elevada qualitat compositiva de la partitura beethoveniana. Per cert, pel meu gust, el tercer moviment fou executat massa veloç, i encara més el fragment final del mateix que usaren com a propina.
La segona simfonia de C. Nielsen, dirigida de memòria per Pablo González, va resultar encertada només en el segon moviment (flemmatico) gràcies al final ben interpretat, la comoditat global del compàs 6/4 i el poder melòdic. En canvi, el caràcter del primer moviment (collerico) no s'aconseguí del tot i el bloc sonor harmònic dels metalls esdevingué desafinat. En el tercer moviment (malincolico), amb algunes exageracions d'articulació, l'OBC va mostrar legato, amplitud i naturalesa compacta en la melodia. I el darrer moviment (sanguineo), el més actiu, evidencià certs problemes tècnics dels violins i una sonoritat orquestral rígida en l'acabament, mentre que la secció central s'interpretà de manera tranquil·la.
Una última observació a mode de resum per concloure. No sé quina obra de les tres preferiran els lectors que hagin assistit al Festival Beethoven 2, però obviant la programació, és de justícia recordar el Concert per a violí, violoncel i piano Op. 56 de L. van Beethoven i la interpretació del violinista Renaud Capuçon. Opinions?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada