diumenge, 31 de maig del 2015

Cosi fan tutte

Les tardes d'òpera en el Gran Teatre del Liceu acostumen a ser molt agradables. El diumenge 24 de maig no va ser una excepció amb la funció de Cosi fan tutte de Wolfgang Amadeus Mozart. S'agraeix quan el llibret (de Lorenzo Da Ponte, basat en textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes) i l'acció escènica (dirigida per Damiano Michieletto) provoquen el riure en el públic, malgrat que el drama es presenti com una comèdia; o explicat d'una altra manera, quan l'escenografia (de Paolo Fantin) correpon a la dramatúrgia. Justament, l'elegància de l'escenari giratori -la recepció d'un hotel, el bar, una habitació amb bany i el hall amb l'ascensor- combinada amb el bon gust del vestuari actual (de Carla Teti) van fer que fos una bona tarda d'òpera. No hi van faltar moments vistosos com una mascarada en versió karaoke, l'hora del ball o un casament on el contracte fou una fotografia!

L'Orquestra Simfònica i el Cor del Gran Teatre del Liceu van sonar correctes, sota la direcció de Josep Pons, però l'orquestra va disminuir el rendiment a partir de l'entreacte. I sobre el repartiment de veus, molt ben equilibrat, destacant Sabina Puértolas (Despina) i Pietro Spagnoli (Don Alfonso) pels seus papers.

Måns Zelmerlöw - Eurovision Song Contest 2015


La nit del 23 de maig se celebrava l'Eurovision Song Contest 2015, un concurs de llarga tradició i trajectòria que reuneix famílies, amics i països a través d'un fenomen meravellós anomenat música.

Malgrat els interessos polítics existents, per sobre de tot, hi ha l'espectacle, la música, la il·lusó i l'emoció per saber qui és el guanyador. Per diferents raons anotades en un petit quadern, els següents països eren els meus preferits, segons ordre d'aparició: Xipre, Austràlia, Àustria, Alemanya, Polònia, Romania i Rússia. Ara bé, Suècia amb el cantant Måns Zelmerlöw ocupava un únic full a part, separat de la resta, considerant-lo el candidat més preparat per la seva presència, vocalitat, actitud, simpatia, professionalitat, cançó, discreta coreografia i escenografia basada en una senzilla i alhora potent projecció visual. Tot aquest conjunt artístic condicionà el resultat de l'actuació (que t'atrapa en els cinc primers segons), però concretament, la cançó i el directe són els dos elements clau. Analitzem-los.

La cançó Heroes conté un missatge directe i personal de l'artista suec, on la lletra permet incloure al públic pel "nosaltres" implícit/explícit i una melodia enganxosa que invita a cantar. A més, els diversos canvis en la presència dels beats generen augments i disminucions en l'energia del tema però sempre concentrant-la en la tornada i amb una direcció creixent que culmina en l'últim "We are the heroes!". També conté efectes interessants, com els àgils fade out que xuclen ràpidament la instrumentació i despullen la veu a capella en els instants inicials de la tornada (ressaltant el poder del text). El recurs de les background vocals múltiples i les línies ascendents instrumentals (a partir dels timbres de violins) donen molta qualitat; igual que l'agut col·locat en les paraules "our time" després del fragment que actua com a bridge entorn als "demons". Realment, una creació i producció excel·lents.

La intensitat de la interpretació vocal de Måns Zelmerlöw queda complementada a la perfecció amb l'intel·ligent directe organitzat a través de la projecció visual. Hi destaca la natural complicitat entre el ninotet i el propi cantant, sincronitzant els moviments i interaccionant amb les imatges. A part, la veu de Måns Zelmerlöw sobre l'escenari viatja des dels greus suggerents passant la melodia fins a l'octava superior i projectant el registre agut amb potència. Si tot plegat no fou suficient per assegurar l'èxit rotund, per rematar, el simbolisme coreogràfic en el moment "we're dancing with the demons in our minds" (moviment també enganxós, igual que la melodia), la il·luminació vermellosa cap al final de l'actuació (coincidint amb l'únic color de la projecció, a part del blanc i negre) i el vestuari del cantant van generar una performance que demostrà un treball indubtablement rigurós.

Moltes felicitats a Suècia i, en especial, a Måns Zelmerlöw! You are the hero!



Pulcinella d'Igor Stravinsky

La nova producció de l'Auditori, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) durant els dies 22, 23 i 24 de maig de 2015, va estar acompanyada per la vaga indefinida del servei d'acomodació des del passat 30 d'abril; però no va afectar en el desenvolupament de l'activitat programada del dissabte 23 a la tarda. Els concerts estaven emmarcats en l'epígraf "La 40 simfonia de Mozart", i novament hagués fet més justícia pel resultat musical un altre, com "Pulcinella d'Igor Stravinsky".

Sota la competent direcció de Masaaki Suzuki, molt clar i precís en gest (rítmic i plàstic en funció dels passatges), vam poder disfrutar de l'elevada qualitat de la partitura d'Igor Stravinsky (el ballet Pulcinella) i de les miniatures que la integren. Creada a partir d'obres de Giambattista Pergolesi, van destacar l'Obertura: Allegro moderato, el primer Allegro assai, l'Allegro: alla breve. Tarantella i el darrer Allegro assai. En canvi, amb una OBC reduïda, els errors i els desordres en diverses parts es fan evidents, sobretot en alguns instruments en concret. El ballet també hi inclou tres papers vocals, els quals van ser interpretats per Marta Almajano (soprano), Nicholas Phan (tenor) i José Antonio López (baríton). Només podem citar al tenor Nicholas Phan pel seu timbre agradable i correcció amb la música. I per acabar, agrair l'adequació en estil musical gràcies a la interpretació del director Masaaki Suzuki.

La Simfonia núm. 40, en sol menor, KV 550 de Wolfgang Amadeus Mozart, programada en la segona part, és una d'aquelles obres que està sotmesa a la mirada exigent del públic, precisament per la quantitat de versions i mans que l'han treballada. Per això, es notaren les presses dels violins en el primer moviment i alhora una bona lectura del director per la secció vent-fusta. L'excés de tempo i el poc control de l'últim moviment van evidenciar-se igual que la pèrdua de pulsació orquestral i les errades en els solistes durant el segon. Ara bé, de tota la simfonia, ens quedem amb l'estabilitat del minuet.

Sembla que el públic barceloní no va voler omplir gaire la sala de l'Auditori. No sé quina fou la causa... W. A. Mozart? I. Stravinsky? Tocava futbol? Potser l'Eurovision Song Contest 2015!


Concert en jeans 3.0

Intentaré no dedicar gaires paràgrafs a concerts com aquest. A vegades passa, un plantejament novedós per captar públic i un resultat musical vergonyós: tot un engany. Sota el lema "Concert in jeans", l'espectacle ja s'inicià a partir d'un programa de mà amb uns currículums dubtosament inflats dels participants i amb clars indicis d'arrogància. Deixo a continuació anotada literalment l'última frase cèlebre de les notes al programa: "Sumadas las innovaciones que los asistentes al concierto podrán protagonizar, estamos en presencia de un evento sin precedentes en el mundo, hasta la fecha: un concierto 3.0". D'entrada, tots els que van passar per l'escenari -excepte una cantaora- anaven uniformats en texans. A més, en comptes de partitures, fan servir tablets. I inviten al públic a participar en les xarxes socials. Quin és l'objectiu de tot plegat? Doncs tornem al tema de moda (i a sobre recalcat en les impressionants notes al programa): per defugir de la rigidesa de la clàssica i insistir en la voluntat de renovació. Afirmo que, abans de res (texans, tablets i tecnologia social), és necessària la qualitat i ètica musicals. Els encarregats de les parts solistes del Triple concert de L. van Beethoven no poden afrontar encara la partitura: Jesús Reina (violí), Alberto Martos (violoncel) i Ambrosio Valero (piano). Per cert, el darrer porta el seu piano Bösendorfer a tot arreu...; i els dos cordes, una greu desafinació. El amor brujo de M. de Falla -amb la col·laboració de Ginesa Ortega (cantaora)- va presentar moltes exageracions, sobretot en el fortissimo. I a la segona part, la Setena simfonia de L. van Beethoven va finalitzar en un gran esgotament de la massa (Hispanian Symphony Orchestra, HSO) i evidenciant l'elevat problema d'equilibri orquestral, capitanejat per Josep Vicent. Si no fou suficient el cansament transmès a les butaques, van repetir el segon moviment de la simfonia, i segons el seu cap, "como en la época"! Això sí que és modernitat i no els texans i la resta de les T's. Igual que el públic, de vestuari conservador, desconcertat amb allò de les xarxes socials i molest si algú s'atrevia a aplaudir entre moviment i moviment. Si l'inici d'aquest show fou a les 21h del vespre, alguns van marxar en acabar la primera part, senzillament perquè no van voler continuar més allà. Jo vaig resistir fins les 23,30h de la nit per tal de poder escriure un "NO" absolut a la funció del 22 de maig de 2015 al Palau de la Música.


Walking on sunshine

Per contrarestar la nit plujosa del passat 19 de maig, vaig decidir anar al cinemes Balmes Multicines: Walking on sunshine, atret pels nous arranjaments (instrumentals i vocals, amb més presència de seccions corals, per cert) dels èxits de la dècada dels 80. De tots ells i per diverses raons cal mencionar alguns: Holiday (amb 'coros' potents i coregrafia inclosa), How will I know (menys actiu i en una altra tonalitat...), It must have been love (bona actuació i interpretació vocal sobretot en els aguts per part de la protagonista) i clar, Walking on sunshine (esperat perquè dóna títol a la pel·lícula).

Fent un repàs al conjunt d'actrius i actors, dir que la protagonista (Hannah Arterton) canta i actua correctament, igual que el protagonista (Giulio Berruti), però aquest -d'evident presència- té menys números vocals. Ara bé, ni un ni l'altra brillen per aptituds en moviment coreogràfic, per dir-ho d'alguna manera. De les actrius més afavorides, la germana de la protagonista (Annabel Scholey) i la seva amiga (Katy Brand), la qual posseeix una veu suggerent pel cant. També hi participa Leona Lewis, que no hi destaca, i Giulio Corso, de clares capacitats vocals.

En resum, Walking on sunshine és un feel-good film dirigit per Max Giwa i Dania Pasquini, que et fa riure, llueix un repartiment jove i atractiu, mostra alguns racons preciosos d'Itàlia i et fa reviure a través de les versions d'alguns dels temes més sonats dels 80:



Música a Sant Pau en la Nit dels Museus

Records intensos, efervescència passada i atmosfera única en el nostre Recinte Modernista. Encara hi penso en aquell passeig i en tot plegat. I de manera inesperada i sorprenent, el darrer calderó suspensiu per escrit que vaig rebre va ser el passat estiu a Peralada, a l'Hostal de La Font. En quin compàs de la partitura vam equivocar-nos?


Barcelona va poder visitar la màgia de l'antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i tot l'espai modernista (entre les 19h i la 1h del dissabte 16 de maig), de manera gratuïta, coincidint amb una nit on els museus de la ciutat regalen les seves vistes nocturnes a tots els visitants interessats. A més del recorregut de Domènech i Montaner, vam poder escoltar una variada programació musical a l'aire lliure amb els quatre grups que hi participaren: A-Band (amb versions de bandes sonores), Nabuteco (quartet fusió de ritmes afro-brasilers amb samba i altres llenguatges), Latin Planas (saxo, guitarra, baix i percussió) i Barcelona Clarinet Players (la formació més refinada de la nit, integrada per quatre clarinetistes). Música i una selecció de pintxos, vins i begudes en els jardins, a càrrec del 1902 Cafè Modernista.
                                       Hi eres?

Dianne Reeves al Coliseum


Ja teníem les entrades comprades amb antelació pel 15 de maig de 2015. Compartint taula a pocs metres de l'escenari i prenent unes copes per l'ocasió a partir de les 23h de la nit, vam tornar a gaudir d'una de les actuacions en majúscules de l'any. Dins del cicle de concerts Round About Midnight, selecte i inspirat en el format de club de jazz, el Teatre Coliseum va obrir les seves portes a Dianne Reeves.

La vocalista Dianne Reeves, de capacitat vocal i habilitat per improvisar inqüestionables, és guanyadora de diversos premis Grammy. Justament, l'últim fou aconseguit enguany, al millor àlbum de jazz vocal pel seu treball discogràfic Beautiful Life, el qual presentà aquella espectacular nit al públic barceloní. També inqüestionable la qualitat de la seva banda: Peter Martin (piano), Romero Lubambo (guitarra), Reginald Veal (baix) i Terreon Gully (bateria).

La presència i vocalitat de Dianne Reeves es poden resumir en tres paraules: solidesa, virtuosisme i calidesa. I el seu estil integra de manera sofisticada el jazz, el R&B i el latin, tal i com demostrà en el seu potent directe. Entre alguns dels temes de la seva actuació, destacaren els nous del darrer àlbum [Waiting in vain (de Bob Marley), Tango (de la pròpia Dianne Reeves) i Dreams (de Fleetwood Mac)], sense oblidar el blues dedicat a B.B. King. Aquelles coses que té la vida, el mateix dia del concert al Coliseum les notícies anunciaven el traspàs del Rei del Blues; hores després Dianne Reeves explicà als assistents que la seva primera actuació a Barcelona va ser amb B.B. King! Sí, així és, coses de la vida...

Cal repetir aquestes cites musicals de luxe que ens ofereix l'agenda de la vida! Què hi diu en el calendari després de Dianne Reeves? Crec que Nit de Gregory Porter en el Festival de Peralada.


Carmen

Amb l'últim dia de representació, dissabte 2 de maig de 2015, el Gran Teatre del Liceu tancava les sis funcions de la famosa Carmen (música de Georges Bizet i llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Mérimée).

És una de les més programades que conté fragments musicals (algunes parts parlades en la partitura originària) i àries ben reconegudes i esperades pel públic, com ara comentarem. El preludi inicial ja et fa entrar directament en el context de l'òpera i, després, l'havanera L'amour est un oiseau rebelle (la melodia original de la qual és de Sebastián Iradier). Interpretada per Carmen (Béatrice Uria-Monzon), la seva veu es presentà amb poc volum, fora de temps en diverses ocasions i sense entesa mútua amb l'orquestra. En general fou correcta en tota la funció, d'imatge lliure, sexual, provocadora, però mai representada com una prostituta. L'òpera també conté Votre toast, je peux vous le rendre, cantada per Escamillo (Massimo Cavalletti, el qual va restar baix d'afinació i amb pulsació rítmica dubtosa). Don José (Nikolai Schukoff) va convèncer al Teatre a través de l'ària La fleur que tu m'avais jetée i la seva vocalitat ben projectada, plena en els aguts i les notes tenses. I per últim, la meravellosa Je dis que rien ne m'épouvante d'una esplèndida Micaëla (Evelin Novak), la millor veu en afinació i cant de la nit.

L'Orquestra Simfònica del Liceu va oferir grans moments dramàtics i de qualitat gràcies a la batuta d'Ainars Rubikis, i els números corals foren sòlids i potents. Ara bé, la direcció d'escena de Calixto Bieito va esdevenir moderada per la seva línia, sense renunciar a l'estètica pròpia que ens té acostumats: set cotxes a l'escenari, soldats saltant-hi a sobre, una Carmen pintant a la paret del Liceu la paraula "amour", una antiga cabina telefònica, canvis de vestuari a escena, moments graciosos de borratxera, calces fora incloses i el detallet d'un minúscul arbre de Nadal amb banderes espanyoles o una lluint biquini mentres prenia el sol sota una enorme tovallola que també era una bandera d'Espanya. Menció a part pel toro gegant de fusta -calcat a aquells que es veuen a les autopistes-, el qual va ser desmuntat amb paciència, vam observar atentament com queia a poc a poc damunt del terra de l'escenari i just en aquell instant d'espetec va coincidir l'inici de la música amb l'obertura de llums. Tronxant. Per cert, després de l'entreacte, un torejant sol sense roba. Em pregunto: li hagués agradat a Susan McClary aquesta versió de Carmen de Geroges Bizet?


Vespre amb violoncel i música de cambra

Hi ha cites musicals que estan anotades a l'agenda amb antelació, 29 d'abril de 2015 al Petit Palau. Motius? Primer, els intèrprets: Pau Codina (violoncel) i Lilit Grigoryan (piano). I segon, el repertori 3B: Johann Sebastian Bach (Suite per a violoncel núm. 1, en sol major, BWV 1007), Ludwig van Beethoven (Sonata per a violoncel i piano núm. 3, en la major, Op. 69) i Johannes Brahms (Sonata per a violoncel i piano núm. 2, en fa major, Op. 99).

L'inici del concert, a càrrec del violoncel·lista Pau Codina, va ser relaxat i anecdòtic gràcies o per culpa de la il·luminació a la sala, trencant amb allò que molts critiquen de la rigidesa invariable de la música clàssica, i apostant per la naturalitat que tant agrada al públic. Va esperar que obrissin els llums, però el moment no arribava, el rellotge avançava i mentrestant sutilment feia broma de la situació amb els assistents; després de l'atmosfera creada, quan els ulls del sostre despertaren, el solista s'aixecà, sortí de l'escenari i va tornar a entrar. Bravo! Què en diuen els experts de l'escultura clàssica? Com aquest exemple, n'hi ha molts més. Deixem-ho.

L'obra de J. S. Bach va ser interpretada amb detalls agògics, expressivitat en els arpegis, diferents veus sonores, agilitat tècnica i caràcters adequats. Només algunes lleugeres desafinacions a partir dels minuets i un cert cansament traduït en el tempo de la giga; però per res van fer minvar la presència de Pau Codina en el concert d'aquell vespre.

De la sonata de L. van Beethoven, cal destacar els compassos inicials on el violoncel es presenta sol i els bons moments pianístics en acabar el primer moviment, el caràcter i la precisió dels silencis per part del duo en l'Scherzo: Allegro molto, i el vistós Allegro vivace. Si en diversos passatges de la sonata va faltar claredat en el ritme, fet que demostra la dificultat interpretativa de les composicions beethovenianes, sí va ser evident la qualitat en l'Adagio cantabile, de nota.

I finalment a la segona part del concert, la sonata de J. Brahms. Vam poder gaudir de diferents estrats sonors per part dels dos instrumentistes, dels greus profunds del violoncel i el bon forte del piano en el primer moviment. I en el segon, què va passar en les primeres notes? Doncs res, tret que els intèrprets som humans, sí. Els oïents van poder apreciar la noblesa del so de Pau Codina i Lilit Grigoryan exposà la seva comoditat amb la composició brahmsiana. El tercer moviment va suposar la perfecta demostració del funcionament d'un duo de cambra i de l'elevada qualitat de la partitura. Abans del darrer, un altra d'aquelles escenes també humanes que reforcen l'espontània naturalitat, un malaurat atac de tos de la pianista resolt amb aigua i sota l'especial atenció del violoncel·lista, fet que evidencià un cop més la complicitat necessària en la música de cambra. D'això es tracta justament. Excepte l'últim accelerando no prou nítid del piano, tot un bon treball en equip durant el moviment que tancà el programa: en concret, felicitar als intèrprets pel passatge dels pizzicati (violoncel) i staccati (piano). En acabar, el vespre va concloure amb l'ampliació de la mostra musical degut als aplaudiments i va tornar a recaure en J. Brahms de manera encertada (segon moviment de la Sonata per a violoncel i piano núm. 1, en mi menor, Op. 38).

En resum, el duo Codina-Grigoryan elaborà un discurs interpretatiu basat en diàlegs entenedors, plans sonors d'interès i caràcters diversificats que van enriquir una vetllada plena d'obres de referència en el repertori. Quan tornarem a disfrutar del nivell d'aquest grup de cambra?