Intentaré no dedicar gaires paràgrafs a concerts com aquest. A vegades passa, un plantejament novedós per captar públic i un resultat musical vergonyós: tot un engany. Sota el lema "Concert in jeans", l'espectacle ja s'inicià a partir d'un programa de mà amb uns currículums dubtosament inflats dels participants i amb clars indicis d'arrogància. Deixo a continuació anotada literalment l'última frase cèlebre de les notes al programa: "Sumadas las innovaciones que los asistentes al concierto podrán protagonizar, estamos en presencia de un evento sin precedentes en el mundo, hasta la fecha: un concierto 3.0". D'entrada, tots els que van passar per l'escenari -excepte una cantaora- anaven uniformats en texans. A més, en comptes de partitures, fan servir tablets. I inviten al públic a participar en les xarxes socials. Quin és l'objectiu de tot plegat? Doncs tornem al tema de moda (i a sobre recalcat en les impressionants notes al programa): per defugir de la rigidesa de la clàssica i insistir en la voluntat de renovació. Afirmo que, abans de res (texans, tablets i tecnologia social), és necessària la qualitat i ètica musicals. Els encarregats de les parts solistes del Triple concert de L. van Beethoven no poden afrontar encara la partitura: Jesús Reina (violí), Alberto Martos (violoncel) i Ambrosio Valero (piano). Per cert, el darrer porta el seu piano Bösendorfer a tot arreu...; i els dos cordes, una greu desafinació. El amor brujo de M. de Falla -amb la col·laboració de Ginesa Ortega (cantaora)- va presentar moltes exageracions, sobretot en el fortissimo. I a la segona part, la Setena simfonia de L. van Beethoven va finalitzar en un gran esgotament de la massa (Hispanian Symphony Orchestra, HSO) i evidenciant l'elevat problema d'equilibri orquestral, capitanejat per Josep Vicent. Si no fou suficient el cansament transmès a les butaques, van repetir el segon moviment de la simfonia, i segons el seu cap, "como en la época"! Això sí que és modernitat i no els texans i la resta de les T's. Igual que el públic, de vestuari conservador, desconcertat amb allò de les xarxes socials i molest si algú s'atrevia a aplaudir entre moviment i moviment. Si l'inici d'aquest show fou a les 21h del vespre, alguns van marxar en acabar la primera part, senzillament perquè no van voler continuar més allà. Jo vaig resistir fins les 23,30h de la nit per tal de poder escriure un "NO" absolut a la funció del 22 de maig de 2015 al Palau de la Música.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada