Hi ha cites musicals que estan anotades a l'agenda amb antelació, 29 d'abril de 2015 al Petit Palau. Motius? Primer, els intèrprets: Pau Codina (violoncel) i Lilit Grigoryan (piano). I segon, el repertori 3B: Johann Sebastian Bach (Suite per a violoncel núm. 1, en sol major, BWV 1007), Ludwig van Beethoven (Sonata per a violoncel i piano núm. 3, en la major, Op. 69) i Johannes Brahms (Sonata per a violoncel i piano núm. 2, en fa major, Op. 99).
L'inici del concert, a càrrec del violoncel·lista Pau Codina, va ser relaxat i anecdòtic gràcies o per culpa de la il·luminació a la sala, trencant amb allò que molts critiquen de la rigidesa invariable de la música clàssica, i apostant per la naturalitat que tant agrada al públic. Va esperar que obrissin els llums, però el moment no arribava, el rellotge avançava i mentrestant sutilment feia broma de la situació amb els assistents; després de l'atmosfera creada, quan els ulls del sostre despertaren, el solista s'aixecà, sortí de l'escenari i va tornar a entrar. Bravo! Què en diuen els experts de l'escultura clàssica? Com aquest exemple, n'hi ha molts més. Deixem-ho.
L'obra de J. S. Bach va ser interpretada amb detalls agògics, expressivitat en els arpegis, diferents veus sonores, agilitat tècnica i caràcters adequats. Només algunes lleugeres desafinacions a partir dels minuets i un cert cansament traduït en el tempo de la giga; però per res van fer minvar la presència de Pau Codina en el concert d'aquell vespre.
De la sonata de L. van Beethoven, cal destacar els compassos inicials on el violoncel es presenta sol i els bons moments pianístics en acabar el primer moviment, el caràcter i la precisió dels silencis per part del duo en l'Scherzo: Allegro molto, i el vistós Allegro vivace. Si en diversos passatges de la sonata va faltar claredat en el ritme, fet que demostra la dificultat interpretativa de les composicions beethovenianes, sí va ser evident la qualitat en l'Adagio cantabile, de nota.
I finalment a la segona part del concert, la sonata de J. Brahms. Vam poder gaudir de diferents estrats sonors per part dels dos instrumentistes, dels greus profunds del violoncel i el bon forte del piano en el primer moviment. I en el segon, què va passar en les primeres notes? Doncs res, tret que els intèrprets som humans, sí. Els oïents van poder apreciar la noblesa del so de Pau Codina i Lilit Grigoryan exposà la seva comoditat amb la composició brahmsiana. El tercer moviment va suposar la perfecta demostració del funcionament d'un duo de cambra i de l'elevada qualitat de la partitura. Abans del darrer, un altra d'aquelles escenes també humanes que reforcen l'espontània naturalitat, un malaurat atac de tos de la pianista resolt amb aigua i sota l'especial atenció del violoncel·lista, fet que evidencià un cop més la complicitat necessària en la música de cambra. D'això es tracta justament. Excepte l'últim accelerando no prou nítid del piano, tot un bon treball en equip durant el moviment que tancà el programa: en concret, felicitar als intèrprets pel passatge dels pizzicati (violoncel) i staccati (piano). En acabar, el vespre va concloure amb l'ampliació de la mostra musical degut als aplaudiments i va tornar a recaure en J. Brahms de manera encertada (segon moviment de la Sonata per a violoncel i piano núm. 1, en mi menor, Op. 38).
En resum, el duo Codina-Grigoryan elaborà un discurs interpretatiu basat en diàlegs entenedors, plans sonors d'interès i caràcters diversificats que van enriquir una vetllada plena d'obres de referència en el repertori. Quan tornarem a disfrutar del nivell d'aquest grup de cambra?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada