Carmen

Amb l'últim dia de representació, dissabte 2 de maig de 2015, el Gran Teatre del Liceu tancava les sis funcions de la famosa Carmen (música de Georges Bizet i llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basat en la novel·la de Prosper Mérimée).

És una de les més programades que conté fragments musicals (algunes parts parlades en la partitura originària) i àries ben reconegudes i esperades pel públic, com ara comentarem. El preludi inicial ja et fa entrar directament en el context de l'òpera i, després, l'havanera L'amour est un oiseau rebelle (la melodia original de la qual és de Sebastián Iradier). Interpretada per Carmen (Béatrice Uria-Monzon), la seva veu es presentà amb poc volum, fora de temps en diverses ocasions i sense entesa mútua amb l'orquestra. En general fou correcta en tota la funció, d'imatge lliure, sexual, provocadora, però mai representada com una prostituta. L'òpera també conté Votre toast, je peux vous le rendre, cantada per Escamillo (Massimo Cavalletti, el qual va restar baix d'afinació i amb pulsació rítmica dubtosa). Don José (Nikolai Schukoff) va convèncer al Teatre a través de l'ària La fleur que tu m'avais jetée i la seva vocalitat ben projectada, plena en els aguts i les notes tenses. I per últim, la meravellosa Je dis que rien ne m'épouvante d'una esplèndida Micaëla (Evelin Novak), la millor veu en afinació i cant de la nit.

L'Orquestra Simfònica del Liceu va oferir grans moments dramàtics i de qualitat gràcies a la batuta d'Ainars Rubikis, i els números corals foren sòlids i potents. Ara bé, la direcció d'escena de Calixto Bieito va esdevenir moderada per la seva línia, sense renunciar a l'estètica pròpia que ens té acostumats: set cotxes a l'escenari, soldats saltant-hi a sobre, una Carmen pintant a la paret del Liceu la paraula "amour", una antiga cabina telefònica, canvis de vestuari a escena, moments graciosos de borratxera, calces fora incloses i el detallet d'un minúscul arbre de Nadal amb banderes espanyoles o una lluint biquini mentres prenia el sol sota una enorme tovallola que també era una bandera d'Espanya. Menció a part pel toro gegant de fusta -calcat a aquells que es veuen a les autopistes-, el qual va ser desmuntat amb paciència, vam observar atentament com queia a poc a poc damunt del terra de l'escenari i just en aquell instant d'espetec va coincidir l'inici de la música amb l'obertura de llums. Tronxant. Per cert, després de l'entreacte, un torejant sol sense roba. Em pregunto: li hagués agradat a Susan McClary aquesta versió de Carmen de Geroges Bizet?