ARETHA FRANKLIN Sings the Great Diva Classics

Editat l'any 2014, l'últim àlbum d'Aretha Franklin és irrepetible, en una paraula. És ben sabut que les capacitats vocals i competències musicals d'Aretha -the Queen of Soul- són incomparables i és considerada en majúscules a part de la resta. Just en aquest treball discogràfic de referència, versiona els grans èxits d'algunes divas (d'abans i d'ara) i també sorpèn amb algun hit interpolat d'ella mateixa que no hi podia faltar.

A més, Aretha Franklin Sings the Great Diva Classics compta amb el gran magnat de la indústria discogràfica Clive Davis com a productor executiu, a qui tampoc li calen gaires presentacions, ja que fins el moment ha tingut la destresa en reconèixer els millors talents i les millors cançons i convertir-los i traduir-les en l'or més apreciat.

I els productors: Harvey Mason, Jr., Kenny "Babyface" Edmonds, Eric Kupper, Terry Hunter, André "3000" Benjamin, DJ Wayne Williams, Antonio Dixon i Dapo Torimiro. Menció a part el treball en la producció de People, Rolling in the deep (the Aretha version), Midnight train to Georgia, Teach me tonight i At last (a sobre amb la presència de Kirk Whalum al saxo en els dos darrers clàssics...) a càrrec de Kenneth Brian Edmonds, Babyface! Disfrutin de com sonen aquests temes i com els reinterpreta Aretha Franklin, i per què no, revisin It hurts like hell i Willing to forgive de la dècada dels 90. Pur segell propi, el de Babyface. Thanks for your great work, your ears and your songs. Thank you, Face.

Però sobretot, per aquest projecte tan concret i especial, Aretha Franklin s'envolta d'unes potents background vocals encapçalades de manera única per la incomparable Cissy Houston. No és la primera ocasió en què Cissy Houston treballa per Aretha Franklin i els resultats són impressionants. Objectivament, són indubtables la vocalitat, la professionalitat i les habilitats en cant, expressió, matisos i experiència en backing vocals (harmonitzacions i arranjaments) de la gran cantant Cissy Houston. And yes... Cissy Houston is the master. Només cal tornar a escoltar les sessions dels 60, 70 i 80 amb Aretha Franklin (qui no recorda les memorables background vocals en Ain't no way?) o els temes d'aquest disc, com I'm every woman / Respect, Rolling in the deep (the Aretha version), No one o I will survive (the Aretha version). Ara bé, són obligades les de personalitat pròpia: Midnight train to Georgia (gravada originalment per Cissy Houston) i You keep me hangin' on. Tot un luxe, de categoria irrepetible.



AT LAST

[Glenn Miller and his orchestra, Ray Eberle & Pat Friday, 1941; Etta James, 1961]

ROLLING IN THE DEEP (THE ARETHA VERSION)

-amb interpolació d'Ain't No Mountain High Enough-

[Adele, 2010 / Marvin Gaye & Tammi Terrell, 1967; Diana Ross & The Supremes, 1970]

MIDNIGHT TRAIN TO GEORGIA

[Cissy Houston, 1972; Gladys Knight & The Pips, 1973]

I WILL SURVIVE (THE ARETHA VERSION)

-amb interpolació de Survivor-

[Gloria Gaynor, 1978 / Destiny's Child, 2001]

PEOPLE

[Barbra Streisand, 1964]

NO ONE

[Alicia Keys, 2008]

I'M EVERY WOMAN / RESPECT

-amb interpolació de Respect-

[Chaka Khan, 1978; Whitney Houston, 1992 / Aretha Franklin, 1967]

TEACH ME TONIGHT

[Janet Brace, 1954; The De Castro Sisters, 1954; Dinah Washington, 1954]

YOU KEEP ME HANGIN' ON

[Diana Ross & The Supremes, 1966]

NOTHING COMPARES 2 U

[The Family, 1985; Sinéad O'Connor, 1990]

Amy

Impossible sentir-se indiferent després de veure Amy, the girl behind the name. De tot plegat, resta l'intent en superar l'espiral d'addiccions.

El documental -dirigit per Asif Kapadia sota el segell Altitude Film Distribution- repassa els aspectes biogràfics i musicals d'Amy Winehouse, incloent alguns èxits com Stronger than me, Tears dry on their own, Black to black i Rehab. També hi apareixen rareses mai escoltades com Detachment o les lletres de You always hurt the ones you love. O les versions de Moon river (escrita per Henry Mancini i Johnny Mercer), We're still friends (del gran Donny Hathaway), Body and soul (amb Tony Bennett, de l'any 2011) i Valerie (amb Mark Ronson, del grup The Zutons).

Avui, reflexions a la sortida dels Cinemes Verdi Park. True?

Ricki

Dirigida per Jonathan Demme, amb el guió de Diablo Cody i sota el segell TriStar Pictures, Ricki and the Flash és un film protagonitzat per la incomparable Meryl Streep. En aquesta ocasió, s'enfunda en la peculiar vida d'una autèntica rockera. I sigui quin sigui el seu paper, és sinònim d'un treball rigurós i amb bons resultats. La prova és que canta en directe davant del públic en les escenes musicals i també toca la guitarra (després d'entrenar-se durant uns sis mesos amb l'instrument, segons diuen...). I a més, en el repartiment s'hi inclou Mamie Gummer (justament la pròpia filla de Meryl Streep), i també Kevin Kline, Audra McDonald i Rick Springfield, entre d'altres.

Del conjunt de temes versionats dels 60 i 70 que sonen en la pel·lícula -amb alguns actuals com Bad romace (de Lady Gaga)-, pel context dramatúrgic hi destaquen: American Girl (de Tom Petty), My love will not let you (de Bruce Springsteen) i Drift away (de Dobie Gray).

Fou una manera agradable de passejar pels Cines Full del centre comercial Splau, a Cornellà de Llobregat, aquella nit del dimarts 29 de setembre.

L'OBC, primer concert de la temporada 2015-2016

Còmodament instal·lat a casa després d'esmorzar i no a l'Auditori, el diumenge 27 de setembre vaig obrir la ràdio a les 11h per a poder seguir la retransmissió en directe del primer concert de la temporada OBC 2015-2016. Ja feia dies que hi pensava en usar aquesta possibilitat a través de Catalunya Música i, sens dubte, repetiré. Tot un encert, igual que la decisió d'un nou director titular per a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya: Kazushi Ono.

De fet, la presentació de Kazushi Ono dirigint l'OBC tingué lloc en el concert extraordinari a la Sagrada Família, el passat diumenge 20; però la primera producció de la nova temporada fou el 26-27 de setembre, amb un programa de mà titulat "Kazushi Ono dirigeix 'Daphnis i Chloé' de Ravel" i on el fil conductor implícit musical s'organitzà entorn París. Pels curiosos o interessats en la investigació, ja tenen una excusa! Ara bé, primer cal saber què va sonar. Llegeixin.

El poema simfònic InFALL d'Hèctor Parra representa la visió de l'home en el cosmos fins la seva extinció i està inspirat en la ciència. Sota una audició dirigida i comentada prèviament pel director i el compositor just abans de l'inici de la música, penso que l'obra (reelaborada l'any 2012 i incloent la flauta en l'última revisió) conté pocs elements contrastants, força similars entre ells, i el seu pretext programàtic no s'ajusta al resultat sonor del tot. Ara bé, a partir de la versió que oferí l'OBC s'evidenciaren els espasmes físics de la natura ben aconseguits i també l'interessant agrupació acordal -prèvia al solo de flauta- que pot suggerir l'infinit, però en canvi l'efecte presto fou poc clar en la darrera secció de la composició.

El Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev demostrà una vegada més la qualitat compositiva del seu creador junt a la interpretació del violinista Vadim Rapin, el qual va obrir molt sobri el primer moviment amb el solo de violí i lluí el fraseig de la melodia. L'accelerando i el ritenuto orquestrals funcionaren cohesionats al solista, i es notaren competentment les sonoritats greus de la massa instrumental a través de l'adequada lectura de la partitura per part del director. Ara bé, l'afinació del violí quedà ressentida i el caràcter esdevingué discretament aspre en els passatges més actius d'octaves. En el segon moviment, l'orquestra acompanyà en subdivisió ternària, sonoritat i harmonies a les melodies del violí solista, però el fragment de notes repetides fou resolt de manera justa en ritme i nervis d'alguns instrumentistes. Si possiblement el públic quedà més satisfet amb aquesta part central del concert, el tercer moviment fou el més destacable gràcies al caràcter i la precisió tècnica indiscutibles en la interpretació del violinista Vadim Rapin. En acabar, els oients vam admirar molt la propina musical (primera part de la Sonata per a dos violins, en do major, Op. 56 de Sergei Prokofiev) a càrrec del concertino Cristian Chivu i el solista Vadim Rapin, els quals pronunciaren amb nota l'afinació conjunta.

La simfonia coreogràfica de Maurice Ravel, Daphnis et Chloé, fou reservada per a la segona part del concert. Novament, Kazushi Ono va oferir una bona lectura de la partitura en diferents caràcters, colors, textures, estrats sonors i plasticitat del moviment, fent entenedores totes les parts del ballet detallades a continuació. En el primer quadre, els cors -Cor Madrigal i Lieder Càmera- van entrar tímidament, amb poca qualitat i afinació molt justa en els semitons en la Introducció i Dansa religiosa. Més tard, les coloracions orquestrals destacaren -sobretot l'arpa- en la Dansa general i el caràcter fou encertat en la Dansa grotesca de Dorcon. Certs errors d'alguns instruments i una nova entrada defectuosa dels cors en la Dansa lleugera i graciosa de Daphnis. Sobre la Dansa de Lycéion, res a comentar, correcte. Ara bé, menció a part pel Nocturn: no només per l'atmosfera creada, sinó per esdevenir una clara demostració de com organitzar l'arquitectura orquestral i evidenciar l'orquestració de Maurice Ravel sota la batuta de Kazushi Ono. I anotar l'efecte vistós del vent en la Dansa lenta i misteriosa de les nimfes. Després, en la Introducció del segon quadre, els cors reiteraren la seva entrada defectuosa, els hi faltà entendre el color de la música del compositor (no poden escoltar com sona l'orquestra?), imprimiren ritmes rígids i les sopranos desafinaren l'agut final. En canvi, l'aportació del cor d'homes en l'activa Dansa de guerra fou més encertada. I sens dubte, funcionaren les intencions de les preguntes orquestrals -algunes impetuoses dinàmicament- i el contingut programàtic -la súplica- de la Dansa de Chloé suplicant. El tercer quadre del ballet, iniciat amb l'Albada, presentà una orquestra organitzada en els ritmes àgils i en estrats de so, destacant les cordes pel poder melòdic. A continuació, una flauta rica en timbre i amb correcció tècnica va fer un bon paper en la Pantomima (els amors de Pan i Syrinx), igual que l'orquestra i els seus colors. I per acabar tot el ballet amb la Dansa general (bacanal), encert en el caràcter i el gran crescendo final.

Per tant, després de dues hores i trenta minuts de concert amb pausa inclosa, podem afirmar que fou un concert on l'OBC oferí una bona imatge en la primera cita de la temporada gràcies a la presència del nou cap de l'orquestra: Kazushi Ono. I si l'orquestració de Maurice Ravel s'evidencià amb la batuta japonesa en Daphnis et Chloé, la millor mostra musical del matí fou el tercer moviment del Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev amb les interpretacions de Vadim Rapin (violí), l'OBC i Kazushi Ono (director).

Mercè 2015: Piromusical

Enguany, mentre disfrutàvem del concert de cobla a la Basílica de la Mercè, l'Avinguda Reina Maria Cristina estava plena pel tradicional espectacle piromusical de fi de Festes. És una qüestió de prioritats, i havent viscut fa anys l'emoció i l'efervescència a peu de carrer on la música i els focs d'artifici són els protagonistes, vaig decidir veure el Piromusical en diferit des de casa, aquell dissabte 26 de setembre a través del TV3 a la carta (online).

La banda sonora preparada a càrrec de Jordi Bonet i Marçal Cruz constà de cinc seccions musicals reservades a diferents estils (dos dels quals funcionaren molt bé: el swing i la clàssica). I entre secció i secció, usaren petites mostres de jazz per enllaçar-les. Ara bé, en especial, la màgia, l'atmosfera festiva i l'espectacularitat dels focs d'artifici es desenvolupen a la perfecció amb les dimensions, les harmonies i l'amplitud de la música clàssica.

Per començar, pop català en la primera secció del Piromusical, on hi destacaren -entre tots els temes- Era com tu (del grup SPLAC) i Somnis de petit (de Margarett). Després, dosis més que adequades de swing i del tan de moda electro-swing, que dotaren la segona secció d'un ambient festiu, ballable i lliure. Els dos títols en majúscules foren Crazy swing (de DelaDap, un possible representant d'Àustria en l'Eurovision Song Contest 2012, amb un simpàtic glissando final) i Walk on the wild side (de Pink Turtle, un bon exemple de la swing mania versionant l'original de Lou Reed, fent ús d'un sorpenent final d'scat!). A més de We the cats (Shall hep ya) amb Little Fats & Swingin' Hot Shot Party, hi sonaren Is that too much to ask? (de Biboulakis), It don't mean a thing (de Club Des Belugas) i Shut up and dance (de Kitten and the Hip). A continuació, rumba catalana amb les obligades Gitana hechichera i Borriquito (de Peret) o les interessants Cançó del lladre (de La Troba Kung-Fu) i Som un riu (de Txarango), entre d'altres. La quarta secció fou un homentatge a Joan Manel Serrat (amb La noia que s'ha posat a ballar, Hoy puede ser un gran día, Barcelona i jo, Jocs i joguines i Fa 20 anys que fa 20 anys que dic que tinc 20 anys), on hi destacaren Paraules d'amor (amb les bengales del públic), Pare i sobretot Cançó de matinada (una versió orquestrada que va servir per enllaçar amb la següent secció). Per acabar, una medley de música clàssica amb fragments tractats: Concert per a piano i orquestra núm. 1 Op. 23 (de P. I. Txaikovski), Júpiter (de Els Planetes de G. Holst), música d'òpera [a partir d'extractes de l'Holandès herrant (R. Wagner), Carmen (de G. Bizet) i Nabucco (de G. Verdi)] i l'obertura de Fidelio i Coriolà (de L. van Beethoven). Ara bé, l'Allegro giocoso de la Simfonia núm. 4 Op. 98 (de J. Brahms) va suposar un dels moments més sincrònics amb els focs d'artifici. I per finalitzar la festa i també lluint molta sincronia amb la pirotècnia, el Finale de l'Obertura solemne 1812 (P. I. Txaikovski), on la reafirmació de la cadència s'organitzà també en un acabament tractat.

Mercè 2015: Mapping a l'Ajuntament

Encara amb emoció i joia gràcies al concert de sardanes, vam caminar fins la Plaça Sant Jaume per veure a les 23h l'espectacle Retrats de Barcelona: un conjunt de projeccions a la façana de l'Ajuntament, sota el segell de la productora Boolab i la direcció d'Inocuo (guió: Jordi Teixidó / música: DJ Helio). Entre els elements sonors més destacats del mapping hi destacaren: unes veus estranyes per començar, els efectes d'un coet enlairant-se, el timbre característic de les màquines recreatives -com el pinball!-, música simpàtica junt a l'animació d'uns ninotets, música electrònica amb un DJ en el balcó de l'Ajuntament, una veu ètnica i "Barcelona tiene poder" de la rumba Gitana hechicera de Peret per acabar l'espectacle. Me'n deixo algun?

Mercè 2015: Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona

Dins de la programació en el calendari de la festivitat de la Patrona de Barcelona, no hi podia faltar el concert de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona -dirigida per Marcel Sabaté-, que tingué lloc a la Basílica de la Mercè el mateix 24 de setembre de 2015, a les 21h del vespre.

Amb quinze minuts d'espera, la primera de les sardanes que interpretà la cobla fou Aura d'abril (Joaquim Serra), la qual fou justament la més destacable de la primera part degut a l'elegància de la música del seu compositor. I en acabar i amb el solo de tenora a càrrec d'Enric Ortí, Pregària (Ramon Serrat).

A continuació, tres noves creacions en el repertori sardanístic. La màgia de les torretes (Francesc Cassú), amb clars diàlegs entre el flabiol i la cobla, conté uns acords cromàtics descendents i unes escales ornamentals àgils del flabiol també descendents que suggereixen -junt a les harmonies familiars en els curts- una música força propera a l'època d'il·lusions i presents, aquella de final d'any. Camí ral (Enric Ortí, membre de la cobla) ofereix protagonisme als metalls i només presenta moments expressius i masses acordals dissonants d'interès en els llargs. I Calella Vila Bella (Marc Timón, també intèrpret de la cobla) és una sardana amb certs elements de Vicenç Bou, molt activa i vistosa. Les textures de banda sonora, el silencis i el canvi de caràcter i dinàmica a piano després d'una gran pausa funcionen molt bé. Tota una agradable creació que genera una atmosfera positiva.

  

Després de deu minuts de descans, vam restar sense paraules davant de la sardana del concert: Un racó de claustre (Josep Maria Bernat). Immòbils i ulls negats per la bella estètica romàntica de la partitura. En aquesta ocasió, la cobla va sonar molt compacta i les dinàmiques provocaven aquella sensació elèctrica en la pell tan específica de la música.

Més tard, dues sardanes amb lletra: L'anell de prometatge (Vicenç Bou), molt ballable, i La sardana de les monges (Enric Morera) en el 150è aniversari del seu naixement, inoblidable per la melodia dels llargs. Quant a L'oiseau et les roses (Eugéne Damaré), considerar que es tracta d'una polca virtuosa i alhora curiosa, on la transcripció i la cadenza de Bernat Castillejo estan construïdes per a lluir el flabiol solista, intepretat per Xavier Torrent, el qual va ser molt aplaudit però evidencià en certs passatges la falta de ritme. De la mateixa manera, la cobla va mostrar un accelerando final desorganitzat. I per tancar el concert en el dia de la Mercè, la sardana Princesa de Barcelona (Jaume Torrents), amb la lletra inclosa en el programa de mà.

En el torn de les propines, la primera fou l'obligada sardana amb música d'Enric Morera i lletra de Joan Maragall, L'Empordà. Novament Princesa de Barcelona, on el director demanà que el públic la cantés. I l'última, La Santa Espina! La música del mestre Morera i el text d'Àngel Guimerà han convertit aquesta sardana -que forma part de la sarsuela homònima- en un referent. Emblemàtica per a molts, fou cantada, un petit grup la ballà i tots vam picar efusivament els llargs. Visca Catalunya!

Per concloure la revisió sobre l'hora i trenta minuts de concert, deixar anotat que la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona va oferir un evident tractament simfònic en les dinàmiques, una afinació desafinada i aspra pròpia de la naturalesa i dificultat interpretativa dels instruments tradicionals, unes sonoritats massa eixordadores per l'acústica de la Basílica i unes indicacions de piano i crescendo traduïdes amb molt de gust. Ara bé, la conclusió final de tot plegat: la tradició és viva i no es pot perdre...

El llac dels cignes

La meva data triada per a estrenar la nova temporada del Gran Teatre del Liceu fou el passat dissabte 19 de setembre a les 20h, amb el gran ballet de P. I. Txaikovski, El llac dels cignes Op. 20. Inspirat en el conte alemany Der geraubte Schleier (El vel robat) de Johann Karl August Musäus, vam poder gaudir del English National Ballet -sota la coreografia de Derek Deane basada en la de Marius Petipa i Lev Ivanov- i de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu -sota la batuta de Gavin Sutherland-.

Semblarà una obvietat i potser alhora gens compartida, però els protagonistes del ballet i de la funció d'aquell vespre foren els elegants cignes i la meravellosa partitura.

Per començar, en el primer acte va destacar el famós tema musical (interpretat de manera àgil), el glockenspiel (molt dinàmic) i els violoncels (amb presència). En el segon acte, l'Orquestra del Teatre va mostrar les diferents agrupacions instrumentals clarament, fent lluir a l'oboè però amb poc encert de les flautes i dels vents metalls. Sobre l'interessant trio arpa-violí-violoncel, ni afinació ni entensa col·lectiva, tota una llàstima. Ara bé, gràcies a la música i al ballet (tots els cignes i en especial el quartet de cignes!), aquest acte fou un dels més recordats. En el tercer, els nombrosos passatges solistes del primer violí no resultaren favorables, però sí els vestuaris de Lola Stott i el pas de dos entre el príncep Sigfrid (Isaac Hernández) i Odette/Odile (Tamara Rojo). Sens dubte, el ballarí es posicionà en avantatge respecte ella quant a expressivitat, tècnica i netedat en les piruetes. Finalment, el quart acte fou també molt recordat pel tema musical (igualment interpretat amb massa agilitat: en la partitura s'hi indica moderato i -al final- stringendo i piu mosso), els dos ballarins, el fum en l'escenografia, l'unisò orquestral últim i, novament, per l'espectacularitat dels cignes.

Tot un bon vespre d'elegància, màgia i coincidències...