Còmodament instal·lat a casa després d'esmorzar i no a l'Auditori, el diumenge 27 de setembre vaig obrir la ràdio a les 11h per a poder seguir la retransmissió en directe del primer concert de la temporada OBC 2015-2016. Ja feia dies que hi pensava en usar aquesta possibilitat a través de Catalunya Música i, sens dubte, repetiré. Tot un encert, igual que la decisió d'un nou director titular per a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya: Kazushi Ono.
De fet, la presentació de Kazushi Ono dirigint l'OBC tingué lloc en el concert extraordinari a la Sagrada Família, el passat diumenge 20; però la primera producció de la nova temporada fou el 26-27 de setembre, amb un programa de mà titulat "Kazushi Ono dirigeix 'Daphnis i Chloé' de Ravel" i on el fil conductor implícit musical s'organitzà entorn París. Pels curiosos o interessats en la investigació, ja tenen una excusa! Ara bé, primer cal saber què va sonar. Llegeixin.
El poema simfònic InFALL d'Hèctor Parra representa la visió de l'home en el cosmos fins la seva extinció i està inspirat en la ciència. Sota una audició dirigida i comentada prèviament pel director i el compositor just abans de l'inici de la música, penso que l'obra (reelaborada l'any 2012 i incloent la flauta en l'última revisió) conté pocs elements contrastants, força similars entre ells, i el seu pretext programàtic no s'ajusta al resultat sonor del tot. Ara bé, a partir de la versió que oferí l'OBC s'evidenciaren els espasmes físics de la natura ben aconseguits i també l'interessant agrupació acordal -prèvia al solo de flauta- que pot suggerir l'infinit, però en canvi l'efecte presto fou poc clar en la darrera secció de la composició.
El Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev demostrà una vegada més la qualitat compositiva del seu creador junt a la interpretació del violinista Vadim Rapin, el qual va obrir molt sobri el primer moviment amb el solo de violí i lluí el fraseig de la melodia. L'accelerando i el ritenuto orquestrals funcionaren cohesionats al solista, i es notaren competentment les sonoritats greus de la massa instrumental a través de l'adequada lectura de la partitura per part del director. Ara bé, l'afinació del violí quedà ressentida i el caràcter esdevingué discretament aspre en els passatges més actius d'octaves. En el segon moviment, l'orquestra acompanyà en subdivisió ternària, sonoritat i harmonies a les melodies del violí solista, però el fragment de notes repetides fou resolt de manera justa en ritme i nervis d'alguns instrumentistes. Si possiblement el públic quedà més satisfet amb aquesta part central del concert, el tercer moviment fou el més destacable gràcies al caràcter i la precisió tècnica indiscutibles en la interpretació del violinista Vadim Rapin. En acabar, els oients vam admirar molt la propina musical (primera part de la Sonata per a dos violins, en do major, Op. 56 de Sergei Prokofiev) a càrrec del concertino Cristian Chivu i el solista Vadim Rapin, els quals pronunciaren amb nota l'afinació conjunta.
La simfonia coreogràfica de Maurice Ravel, Daphnis et Chloé, fou reservada per a la segona part del concert. Novament, Kazushi Ono va oferir una bona lectura de la partitura en diferents caràcters, colors, textures, estrats sonors i plasticitat del moviment, fent entenedores totes les parts del ballet detallades a continuació. En el primer quadre, els cors -Cor Madrigal i Lieder Càmera- van entrar tímidament, amb poca qualitat i afinació molt justa en els semitons en la Introducció i Dansa religiosa. Més tard, les coloracions orquestrals destacaren -sobretot l'arpa- en la Dansa general i el caràcter fou encertat en la Dansa grotesca de Dorcon. Certs errors d'alguns instruments i una nova entrada defectuosa dels cors en la Dansa lleugera i graciosa de Daphnis. Sobre la Dansa de Lycéion, res a comentar, correcte. Ara bé, menció a part pel Nocturn: no només per l'atmosfera creada, sinó per esdevenir una clara demostració de com organitzar l'arquitectura orquestral i evidenciar l'orquestració de Maurice Ravel sota la batuta de Kazushi Ono. I anotar l'efecte vistós del vent en la Dansa lenta i misteriosa de les nimfes. Després, en la Introducció del segon quadre, els cors reiteraren la seva entrada defectuosa, els hi faltà entendre el color de la música del compositor (no poden escoltar com sona l'orquestra?), imprimiren ritmes rígids i les sopranos desafinaren l'agut final. En canvi, l'aportació del cor d'homes en l'activa Dansa de guerra fou més encertada. I sens dubte, funcionaren les intencions de les preguntes orquestrals -algunes impetuoses dinàmicament- i el contingut programàtic -la súplica- de la Dansa de Chloé suplicant. El tercer quadre del ballet, iniciat amb l'Albada, presentà una orquestra organitzada en els ritmes àgils i en estrats de so, destacant les cordes pel poder melòdic. A continuació, una flauta rica en timbre i amb correcció tècnica va fer un bon paper en la Pantomima (els amors de Pan i Syrinx), igual que l'orquestra i els seus colors. I per acabar tot el ballet amb la Dansa general (bacanal), encert en el caràcter i el gran crescendo final.
Per tant, després de dues hores i trenta minuts de concert amb pausa inclosa, podem afirmar que fou un concert on l'OBC oferí una bona imatge en la primera cita de la temporada gràcies a la presència del nou cap de l'orquestra: Kazushi Ono. I si l'orquestració de Maurice Ravel s'evidencià amb la batuta japonesa en Daphnis et Chloé, la millor mostra musical del matí fou el tercer moviment del Concert per a violí i orquestra núm. 2, en sol menor, Op. 63 de Sergei Prokofiev amb les interpretacions de Vadim Rapin (violí), l'OBC i Kazushi Ono (director).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada