Dins de la programació en el calendari de la festivitat de la Patrona de Barcelona, no hi podia faltar el concert de la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona -dirigida per Marcel Sabaté-, que tingué lloc a la Basílica de la Mercè el mateix 24 de setembre de 2015, a les 21h del vespre.
Amb quinze minuts d'espera, la primera de les sardanes que interpretà la cobla fou Aura d'abril (Joaquim Serra), la qual fou justament la més destacable de la primera part degut a l'elegància de la música del seu compositor. I en acabar i amb el solo de tenora a càrrec d'Enric Ortí, Pregària (Ramon Serrat).
A continuació, tres noves creacions en el repertori sardanístic. La màgia de les torretes (Francesc Cassú), amb clars diàlegs entre el flabiol i la cobla, conté uns acords cromàtics descendents i unes escales ornamentals àgils del flabiol també descendents que suggereixen -junt a les harmonies familiars en els curts- una música força propera a l'època d'il·lusions i presents, aquella de final d'any. Camí ral (Enric Ortí, membre de la cobla) ofereix protagonisme als metalls i només presenta moments expressius i masses acordals dissonants d'interès en els llargs. I Calella Vila Bella (Marc Timón, també intèrpret de la cobla) és una sardana amb certs elements de Vicenç Bou, molt activa i vistosa. Les textures de banda sonora, el silencis i el canvi de caràcter i dinàmica a piano després d'una gran pausa funcionen molt bé. Tota una agradable creació que genera una atmosfera positiva.
Després de deu minuts de descans, vam restar sense paraules davant de la sardana del concert: Un racó de claustre (Josep Maria Bernat). Immòbils i ulls negats per la bella estètica romàntica de la partitura. En aquesta ocasió, la cobla va sonar molt compacta i les dinàmiques provocaven aquella sensació elèctrica en la pell tan específica de la música.
Més tard, dues sardanes amb lletra: L'anell de prometatge (Vicenç Bou), molt ballable, i La sardana de les monges (Enric Morera) en el 150è aniversari del seu naixement, inoblidable per la melodia dels llargs. Quant a L'oiseau et les roses (Eugéne Damaré), considerar que es tracta d'una polca virtuosa i alhora curiosa, on la transcripció i la cadenza de Bernat Castillejo estan construïdes per a lluir el flabiol solista, intepretat per Xavier Torrent, el qual va ser molt aplaudit però evidencià en certs passatges la falta de ritme. De la mateixa manera, la cobla va mostrar un accelerando final desorganitzat. I per tancar el concert en el dia de la Mercè, la sardana Princesa de Barcelona (Jaume Torrents), amb la lletra inclosa en el programa de mà.
En el torn de les propines, la primera fou l'obligada sardana amb música d'Enric Morera i lletra de Joan Maragall, L'Empordà. Novament Princesa de Barcelona, on el director demanà que el públic la cantés. I l'última, La Santa Espina! La música del mestre Morera i el text d'Àngel Guimerà han convertit aquesta sardana -que forma part de la sarsuela homònima- en un referent. Emblemàtica per a molts, fou cantada, un petit grup la ballà i tots vam picar efusivament els llargs. Visca Catalunya!
Per concloure la revisió sobre l'hora i trenta minuts de concert, deixar anotat que la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona va oferir un evident tractament simfònic en les dinàmiques, una afinació desafinada i aspra pròpia de la naturalesa i dificultat interpretativa dels instruments tradicionals, unes sonoritats massa eixordadores per l'acústica de la Basílica i unes indicacions de piano i crescendo traduïdes amb molt de gust. Ara bé, la conclusió final de tot plegat: la tradició és viva i no es pot perdre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada