The last five years

Dirigida per Richard LaGravenese, The last five years (2014) està basada en el musical homònim de Jason Robert Brown. Compta amb dos grans somniures molt atractius com a protagonistes (Jeremy Jordan, interpretant a Jamie; i Anna Kendrick, en el paper de Cathy). Malgrat que la dramatúrgia es presenta desordenada i s'usa el recurs del feedback narratiu, s'entén tot; la producció és original i reuneix tots els elements que justifiquen l'epígraf promocional del film: "Tota història d'amor té dues versions".

Parlem a continuació de la parella d'actors. Vocalment, Anna Kendrick resta inexpressiva i usa una tècnica que genera aquell característic timbre tens i metàl·lic que acaba cansant (el twang). En canvi, Jeremy Jordan canta fent entendre el text, llueix diferents registres i presenta una interessant veu de cap. Per això, tot el pes dramàtic de la pel·lícula recau en Jeremy Jordan -els temes musicals són ben conduïts- i la seva interpretació supera clarament a Anna Kendrick.

Sobre les escenes, en destaquen unes set: Moving too fast; el conte (meravellós moment dins la casa, amb les llumetes i tot plegat; ell és el narrador i també interpreta els diferents personatges de la història al mateix temps, i on sens dubte signa el seu segell de bon actor amb The Schmuel song); la declaració (un duet interessant, força favorable per part d'ella gràcies a les direccions que ell pren); les copes amb els amics; la baralla; les infidelitats (d'elevada intensitat); i el número final (les dues versions de la història d'amor amb els dos temes musicals superposats Goodbye until tomorrow - I could never rescue you; música i imatge dialoguen: ell la deixa i ella encara espera un nou demà).

Per acabar, només una darrer apunt. És innegable que es tracta d'una gran producció musical, orquestral i cambrística, amb constants modulacions en la banda sonora i en els números musicals, però potser presenta un petit inconvenient. L'excés de música..., sempre hi ha música, sense descans!, i gens de text parlat!, necessari perquè respiri el conjunt.

I on projecten pel·lícules com The last five years? Doncs a pocs racons de Barcelona... Espero que els Cinemes Girona continuïn amb aquestes iniciatives, com la d'avui a les 19'30h de la tarda.

Microcosmos Josep Soler

Durant tot el mes d'octubre, ha estat oberta al públic una nova exposició comissionada de manera excel·lent per M. Rosa Montalt (Cap de la secció de Música), a l'Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya.

En aquesta ocasió, la mostra inclou fotografies, enregistraments, partitures, llibres i esborranys entorn a la figura del compositor Josep Soler, el qual confia el seu llegat musical a la Biblioteca de Catalunya fa més de cinc dècades. A més d'una sel·lecció adequada de materials, també s'hi poden llegir les reflexions d'alguns musicòlegs, com Ángel Medina i Joan Cuscó. Anoto les paraules que l'últim afirma i que no només corresponen a un imperatiu de la filosofia i la música, sinó també de la vida: "No s'aprèn 'Un Saber'. S'aprèn a aprendre".

Una agradable visita a l'exposició Microcosmos Josep Soler -com la d'ahir al matí- permet conèixer i apropar-se a la figura del compositor català a través de les sis vitrines de la mostra. Cadascuna se centra en un aspecte concret: música de cambra i música de diversos instruments (com l'oboè i el contrabaix, amb el testimoni d'un trio per a cordes i piano o el concert per a violoncel i orquestra); els lieder i la importància de la poesia; l'òpera (on no hi podia faltar Agamemnon, dedicada a Cristòfor Taltabull); la vocació i l'ofici (oferint obres relacionades amb Vilafranca del Penedès -on va néixer el músic-, homenatges -a B. Bartók entre d'altres-, i obres organístiques); la composició i la seva estètica (centrades en el llenguatge contemporani, junt a una explicació de Teodor Roure); i finalment, la producció (miscel·lània de diversos llibres i enregistraments, amb una única i especial partitura: Cançons xineses de C. Taltabull, sota la revisió de J. Soler).

Quina serà la propera exposició musical a la Biblioteca de Catalunya?

Quaranta minuts d'espera i concert cancel·lat

Exacte. Situació impensable. Allà hi érem, a dos quarts de set al Palau de la Música, il·lusionats per escoltar obres de J. S. Bach i O. Messiaen en mans de l'organista Jennifer Bate. Vam poder conversar en la nostra primera trobada concertística asseguts a platea, mentre una elegant i educada Jennifer Bate es disculpava per problemes tècnics inesperats, esperant que la registració programada i el correcte funcionament de la consola quedessin restaurats tal i com estaven a punt per l'audició. Desconeixem si existeix un tècnic encarregat en vetllar constantment per l'orgue i amb àmplia disponibilitat horària. Fora bo que l'organització en prengués nota. O com a mínim, que ningú remeni l'orgue durant les hores prèvies a una cita musical o, si ho fan, que el deixin intacte! Malgrat que dos individus ho intentaren durant quaranta minuts (amb la instrumentista a l'escenari), no semblava que fossin l'esperat tècnic entès per arreglar la tarda del diumenge 25 d'octubre. Després de la cancel·lació on stage d'un concert que brillava a priori pel repertori i per la intèrpret, Barcelona sempre recordarà l'excel·lent professionalitat de Jennifer Bate. Cafè?

Mozart vs Haydn

Tercera cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 25 d'octubre de 2015, 11h. Programa "Mozart vs Haydn" (23, 24 i 25 d'octubre). Tampoc ho hagués escrit d'aquesta manera, però és original i inclou tot el repertori dels concerts.

La primera part del concert estava reservada a W. A. Mozart. Amb la sinceritat que em caracteritza, no puc escriure res sobre l'obertura de Les noces de Fígaro, KV 492, perquè estava preparant l'esmorzar. Doncs sí. Ara bé, sí que estava a punt pel Concert per a piano i orquestra núm. 9, en mi bemoll major, KV 271, "Jeunehomme". Per una banda i a grans trets, l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya va mostrar-se correcta en el primer moviment, amb certes presses en el tercer i va destacar en el segon, sota la batuta del principal director convidat: Jan Willem de Vriend. Per l'altra, l'excel·lent intèrpret al piano -Kristian Bezuidenhout- va oferir una articulació detallada, un ús del pedal concret, una agògica adequada, bon gust i estil clàssic en tots els moviments del concert, generant un resultat més que evident en l'Andantino. Per tant, cal recordar la bona feina del pianista i, sobretot, el seu nom: Kristian Bezuidenhout. La propina fou una raresa d'una obra inacadaba mozartiana, l'Allemande de la Suite KV 399, en do major.

La segona part del programa se centrà en J. Haydn, Simfonia núm. 103, en mi bemoll major, "Paukenwirbel", la simfonia del redoblament de timbal. Exacte, timbales en tota l'obra, amb força efecte en el primer moviment i entrada defectuosa de les cordes i vents en els acords; interès compositiu i interpretatiu del pedal harmònic en el segon moviment, però amb un dèbil violinista pel paper solista; un trivial tercer moviment; i malgrat que s'apreciaren certes aventures, el quart moviment fou el més sencer de tota la simfonia i el més vistós des d'un punt de vista artístic. Per últim, original i simpàtic el toc de timbales que sonà mentre el director recollia l'agraïment del públic!

Thrill me

Thrill me: the Leopold & Loeb Story és un musical escrit per Stephen Dolginoff (text i música), que fou un èxit Off-Broadway. Per aquesta producció de gira a Barcelona, es comptà amb la direcció de José Luis Sixto, el treball dramatúrgic de Pedro Villora, l'escenografia d'Asier Sancho i la direcció musical d'Aday Rodríguez.

Durant la funció del passat dissabte 24 d'octubre, vam sentir alguns sons gravats d'atmosfera, com el timbre característic de les copes fregades amb un dit potenciant la intriga, i exclusivament el pianista Aitor Arozamena en la totalitat del musical i en directe. Amb símptomes clars de cansament -ja que es tractava de la segona funció del dia en el Club Capitol- com l'omissió de notes en alguns passatges, una nova versió instrumentada hagués estat més acceptada pel públic gràcies a la riquesa tímbrica. A més, de tots els temes, només en destaquen dos: I'm trying to think (un duet elaborat a partir d'intervals de terceres, ecos i repeticions) i Way too far (la balada de Nathan Leopold). Justament a través d'aquestes dues cançons i dels diàlegs parlats, dono un sí a Alejandro de los Santos (Nathan Leopold) i un no a David Tortosa (Richard Loeb). No són grans veus, però sí molt correcres i cuidades, sobretot en els registres de cap.

Malgrat ser una història basada en fets reals, de dificultat interpretativa i amb un final dramatúrgic en clímax, penso que el musical transcorre lentament. Pesa massa la bogeria de l'amor i del crim (tots dos són uns malalts). I obviant la preferència per la versió original, a grans trets aquesta adaptació en castellà no ha estat tan bona com anunciaven.

Per cert, la funció va acabar amb una curiosa i sincera coincidència en el teatre (en opinions també), després d'uns quants anys...!

Van Gogh, el musical

Qui ens ho havia de dir? Separats tota la tarda d'aquell divendres 23 d'octubre de 2015 només per una simple paret, i després d'acabar les jornades, coincidim a les taquilles del Teatre del Raval, a les 21h, per veure Van Gogh, el musical!

Escrit i dirigit per Joan i Roc Olivé, tot plegat gira entorn a Vincent Van Gogh i Paul Gauguin, els quals van viure i pintar junts l'any 1888 a Arlés. Una formació instrumental discreta, de format acústic, desenvolulpà bé la tasca musical a càrrec de Dionís Olivé (guitarra acústica), Víctor Gorriti (guitarra elèctrica) i Núria García (violí). Ara bé, l'èxit estigué assegurat a partir de l'excel·lent treball d'uns actors que són capaços de cantar, actuar i fer tronxar al públic: Roger Pera (Van Gogh), Mingo Ràfols (Gauguin) i Miquel Malirach (Úrsula Layer). Inevitables els riures entre els mateixos actors per l'enorme quantitat de situacions còmiques que mostren a l'escenari; i imparable el personatge de l'Úrsula Layer, en especial, per la seva cançoneta que a sobre s'enganxa d'allò més!

Amb Van Gogh, el musical no només et tronxes -i plores del riure-, sinó que estàs davant d'un espectacle desenfadat i esbojarrat que no evita cap espontaneïtat. Com dèiem entre butaques: "No puc creure el què estem veient!".

Eden (lost in music)

Garage

House

Deep House

Electronic music

Daft Punk

Jaydee

Paul Johnson

Frankie Knuckles

The Orb

Terri Hunter

Liquid

Kerri Chandler

Arnold Jarvis

Jon Cutler

Mia Hansen-Løve

2014, França

Mèlies Cinemes, 20/10/2015

2 TEMES MUSICALS:
One More Time (Daft Punk)
Brotha (Angie Stone - DJ Spen & Karizma remix)

-----------------------

just lost          no arriba enlloc (film = protagonista DJ)
grup d'amics fora de control                         raves
duresa                    lluita per un somni                    vida nocturna
drogues               alcohol               relacions
frustració de no aconseguir res               problemes econòmics
addicció a la cocaïna                                   2 actuacions musicals en directe
escena Daft Punk                               just not in music

-------------------------

2 ESCENES:

[I] Les llàgrimes de Paul (Felix de Givry) davant la mort del seu amic

[II] L'últim viatge de droga de Paul (Felix de Givry). Trobat al terra en el seu pis. Sol. Silenci. "Que apaguen la música..."

Eden

(lost in music).

Excel·lent

banda sonora,

90's - 2010's.

Sota la batuta de Lorenzo Viotti

El programa intergrat per A. Dvorák i P. I. Txaikovski i audicionat durant la tarda del 17 d'octubre al Palau de la Música, va permetre comprovar la interpretació dramàtica, la preparació i la solidesa del jove director Lorenzo Viotti (guanyador del Concurs Internacional de Direcció de l'Orquestra de Cadaqués 2013).

 

Malgrat l'espessor sonora de l'Orquestra Simfònica del Vallès -desitjant percebre la necessària lleugeresa de la música del compositor bohemi- i les infortunades intervencions de les flautes ben presents en la partitura, entre els tres moviments, ens quedem amb el primer del famós Concert per a violoncel i orquestra, en si menor, Op. 104 d'A. Dvorák. Resultats evidents pel dramatisme transmès i el final majestuós. El violoncel·lista triat per a l'ocasió fou Pau Codina, el qual va destacar en el cantabile i en el tema del violoncel, però malgrat una tècnica correcta en general, les octaves no van acabar de funcionar i la coda virtuosística va patir alguns nervis d'afinació. Quant als blocs instrumentals, no quedaren ben dibuixats i la flauta s'hi afirmà amb un volum excessiu. Ara bé, Lorenzo Viotti aconseguí organitzar i domar tota la massa orquestral. Impregnà la partitura de caràcter, seguretat, domini agògic i control, junt a la seva presència escènica que obliga a escoltar-lo. Molt gràfic amb la seva mà esquerra i gestualitat facial, va lluir un gest acadèmic que funcionà, funciona i funcionarà sempre. És per això que encara resta la bona feina feta amb l'orquestra i, sobretot, la qualitat de Lorenzo Viotti com a director. En el segon moviment, la lírica interpretació del violoncel solista no se sentí prou, mostrant-se abandonat per la batuta, la qual estigué constantment pendent del volum orquestral intentant restablir l'equilibri sonor. I finalment, el tercer moviment quedà iniciat de manera precisa gràcies a Lorenzo Viotti, encertant més tard en els canvis de tempo i en la bellesa de l'anticlímax. Llàstima de la presència desagradable del triangle i de la descendent energia de Pau Codina (menys concentrat en afinació i musicalitat), però que no va trontrollar en el trino i els passatges tècnics. En acabar, el públic premià als músics amb plens aplaudiments que el director cedí elegantment al solista, per regalar a continuació l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 1, BWV 1007 de J. S. Bach.

Sens dubte, la Simfonia núm. 5, en mi menor, Op. 64 de P. I. Txaikovski fou l'obra del concert i va generar que l'orquestra es presentés en la segona part més ordenada. En el primer moviment, els blocs orquestrals mostraren bona imatge durant l'Andante i el caràcter de l'Allegro con anima fou ben trobat per Lorenzo Viotti, el qual usà el seu puny esquerra per indicar competentment el fortissimo dramàtic. Clar control agògic i de l'expressivitat en tot el segon moviment per part del jove director, conduint una orquestra més compacta, i fent destacar el tema melòdic dels violoncels i dels violins (malgrat que els últims van quedar baixos en alçada). Menció a part (en resultat i estudi) el cas del tercer moviment: dirigit a 1 enmig dels paranys rítmics del compositor, res es desmontà amb Lorenzo Viotti, lluint un moment polifònic ben il·lustrat en interpretació i evidenciant el vals entès com a scherzo, on el director hi disfrutà jugant amb la música i aportant elegància al mateix temps, fet que va convertir aquest moviment en el millor fragment musical de la vetllada. I per últim, el Finale iniciat amb concentració en l'Andante maestoso va ser ben conduït cap a l'Allegro vivace i correspòs (excepte en el ritme de les escales ascendents) per l'orquestra gràcies al gest de Lorenzo Viotti. Justament entorn a aquesta qüestió del gest i aplicable a un fet constant durant tota la simfonia, anoto una reflexió a considerar: l'orquestra va confondre el dramatisme, el caràcter punyent quan era necessari i l'energia del director en un so forte sobresaturat que és bo evitar. Ara bé, innegable la resposta que reberen tots i en concret Lorenzo Viotti, el qual va fer saludar als diferents instruments i es mostrà agraït al públic sense pujar a la tarima, com si fos un més de l'orquestra. Educació i estil.

En resum, fou una vetllada en què la seva agògica, la manera en concentrar energia i obrir-la a través dels seus braços, el seu característic puny, l'elegant direcció circular i la pròpia solidesa escència definiren al protagonista indiscutiblement. Lorenzo Viotti, un director de futur i per recordar.

Sessió DJ Chill-Out

Espai reservat chill-out de la 9a Mostra de Vins (a la 20h, a la Plaça de la Fragata i dins la 50a edició de la tradicional Festa de la Verema de Sitges) amb sessió DJ a càrrec de Jordi Vilella. Immillorable.

L'inici de la sessió fou amb personalitat, ben sonora, com cal; però després es calmà en dinàmica i estil, per tal d'organitzar un final actiu potent que baixà progressivament. A grans trets, aquest és el resum de l'estructura. I a continuació, exposo els elements que van sonar: cicles i repeticions, efectes percudits, diversos fade in & fade out que enllaçaven tota la música evitant els silencis, vocals minimalistes en bucles i beats presents (amb timbres de copes i elements metàl·lics), sons del pop actual, un rastre molt atractiu d'un "stay with me", obstinats enganxosos dels greus (transcric en do una de les melodies: fa, fa-sol-la, la, sol, do), tímbriques d'interès (les del saxo i sobretot les de vibràfon, entre d'altres) i solos (el de guitarra, molt bo!). Un últim detall a repassar: cal tenir cura amb treure els baixos de la sessió, queda bé però només uns instants! Tot sumat, dues hores de music, good music!

A més, no puc oblidar el català de Sitges (no se sent gaire, però és preciós) i va ser evident que la mostra de vins fou de pel·lícula.

Pinord - Lluna Nova 2012 (blanc)

Rovellats - Bru de Tardor 2011 (negre)

Maset de Lleó - Syrah Crianza 2010 (negre)

Cantada d'havaneres

Res més adequat que escriure aquestes ratlles just davant on tingué lloc la cantada d'havaneres el diumenge 11 d'octubre, a la Plaça de la Fragata de Sitges, a les 19h de la tarda.

Cantada amb el grup Xató (acodió, veus i guitarra), amb un públic que estima les havaneres, amb les pubilles i els hereus de Sitges (que cantaren El meu avi a l'escenari, invitats per un membre del grup Xató a pujar-hi, el qual va afirmar que "el jovent és el nostre futur, sense ells, no anirem enlloc") i amb rom cremat al final!

Van interpretar algun vals mariner, algun bolero, algunes sardanes (com Girona m'enamora o La Moreneta, dedicada a la muntanya de Montserrat), però sobretot havaneres. Quines? Tamariu (lletra de la poetessa Narcisa Oliver, on ens parla d'una cova on la gent hi va amb la barca per a veure la sortida del sol, a l'agost, a la Platja dels Lliris), La balada d'en Lucas (la qual explica la història d'una que li va "fotre" tots els calers a un i fins i tot la caseta...; hi van incloure un solo-melodia interpretada per l'acordió) o Boga, boga (Rema, rema, [mariner]) en eusquera, tot un himne en el País Basc, entre d'altres. Però quines van ser les més cantades i aplaudides? La bella Lola, en castellà, amb tot el públic cantant i movent un mocador per saludar a la Lola amb allò de "cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó". També, gran moment de "dolça melangia..." en La gavina, sense faltar-hi l'acordió. I l'impressionant "Visca Catalunya! I visca el català!" en acabar El meu avi, junt a les pubilles i hereus de Sitges a l'escenari, com hem comentat. Però no podia acabar la cantada oblidant la Lola, la tavernera, una de les últimes i una de les més aclamades com sempre, ja que convida a ballar!

I el darrer missatge del cantant principal del grup Xató (Jordi González) per despedir-se del públic: "Salut i música!". Exacte, música i més música a continuació acompanyada de la Mostra de Vins (9a edició).

L'ocell de foc

Segona cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 11 d'octubre de 2015, 11h. Programa "L'ocell de foc de Stravinsky" (10 i 11 d'octubre). Jo no ho hagués escrit mai d'aquesta manera.

De moment, s'observa com l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya presenta una imatge musical lleugerament millorada respecte la temporada passada. Però certament, el resultat que obtingué l'actual director titular Kazushi Ono pel 27 de setembre fou molt més superior al generat a través de la batuta de Lionel Bringuier per aquest concert.

El vol s'inicià amb l'obra de M. Ravel titulada Shéhérezade. Obertura de fades. La música ideada per a obrir l'òpera homònima que no va ser creada fou interpretada de manera superficial, sense la paleta cromàtica necessària i sense profunditat en la lectura de la partitura.

A més alçada, gràcies al vol alt de l'oboista François Leleux, va sonar la música de W. A. Mozart, el Concert per a oboè i orquestra, en do major, KV 314. El primer moviment, malgrat un inici poc clar per part del solista, va caracteritzar-se pel bon fraseig de l'oboè, els detalls dinàmics i d'articulació, la seva interpretació adequada en l'estil clàssic i un lluïment durant la cadenza. En canvi, l'orquestra va restar funcional, amb presses, una mica sorollosa, sense escoltar al solista i desordre just abans de la seva fermata. En el segon moviment, la massa orquestral esdevingué espessa i els greus, desafinats; mentre que François Leleux va demostrar de manera intel·ligent el domini del seu instrument en els moments solistes. I en el darrer moviment, cert atabalament de l'orquestra en contraposició a l'aclaparadora intervenció del oboista en la cadenza, realitzant els silencis amb competència i sentenciant l'agògica en l'anacrusa del rondó. Davant dels aplaudiments pel virtuós solista, la propina musical fou l'Escena dels Camps Elisis del segon acte d'Orfeu i Eurídice (C. W. Gluck), on l'oboista interpretà el solo de flauta de la partitura.

I per últim, el vol més alt de tots, L'ocell de foc d'I. Stravinsky. Fou l'obra del concert per l'espectacularitat i bellesa compositives. L'OBC i el director van reservar tot l'estudi i les energies per a una interpretació correcta del ballet. Potser, en aquestes ocasions, fora interessant una projecció visual on s'expliqués el contingut real del conte, a diferència del fals argument inclòs en el programà de mà i reiterat per la veu de la ràdio. Sisplau, revisin abans... M'esforçaré en silenciar el nom del responsable de les ratlles fal·laces de les notes al programa... No es poden acceptar dades ni procediments impresentables. Sort de la música i del final magnífic de la Dansa infernal -del Rei Katxei-, impressionant partitura d'I. Stravinsky.

Ara bé, el dia encara reservava dues cites musicals més, a Sitges.

Martha Argerich, ara fa uns mesos...

La casualitat va fer que el dimecres 6 de maig de 2015 acabéssim sopant després del concert de Martha Argerich a prop del Palau de la Música. Intercanviant opinions musicals -inevitable entre nosaltres- coincidírem d'entrada amb la interpretació de la simfonia de L. van Beethoven i, com sempre, en el sopar vam riure i molt. A més, no podia ni puc negar la meva il·lusió en conèixer la notícia i en poder-la observar, però tampoc puc amagar el meu estat anímic en no poder comprendre segons quines actituds, sobretot després de tants mesos, i menys, justificar-les. Decidit a no escriure res sobre aquell concert -condicionat per la casualitat- i preferint considerar-la com un fet més puntual i efímer de l'agenda, el 9 d'octubre vaig rebre la segona part de la notícia. És per aquest motiu que ara estic ordenant aquestes paraules de manera sincera i repassaré les meves impressions musicals sobre el concert organitzat per IberCamera.

L'Orquestra Da Camera, dirigida pel concertino Alexander Janiczek, va obrir la vetllada amb el Concert per a violí, en la menor, BWV 1041 de J. S. Bach. Durant el primer moviment, el violinista va oferir una interpretació continguda, dubtant en l'afinació d'alguns finals de frase, i a l'orquestra li faltà precisió rítmica en els primers compassos. Però el segon moviment va sonar cuidat on les diferents harmonies quedaren ben dibuixades. Per acabar, l'orquestra es presentà ordenada en el tercer moviment i el concertino destacà l'expressivitat de les appoggiatures. Podria resumir-ho amb la reflexió "adequada senzillesa interpretativa per a evidenciar la bellesa de la composició bachiana".

Després d'uns llargs cinc minuts pel canvi d'escenari, per fi sobre les 21h el Concert per a piano, trompeta i cordes núm. 1, en do menor, Op. 35 de D. Xostakóvitx. Ja era d'esperar, però anticipo que l'única protagonista de la nit fou la gran pianista Martha Argerich i s'evidencià en tota l'obra. La solista protagonitzà en l'Allegro moderato el paper de directora de l'orquestra en molts moments, organitzant i calmant un cert atabalament que es respirava entre els faristols de la massa instrumental. Davant d'una invisible Mireia Farrés a la trompeta, la solidesa de Martha Argerich, la qual fou precisa en els salts, en detalls, en gestos i en les octaves. I just en aquest moviment, la pianista ja mostrà un dels indicis del seu segell interpretatiu: mateixa digitació -un únic dit- per a les notes staccati. Més tard, el Lento va lluir gràcies al passatge dels greus del piano i de les notes repetides. I en el Moderato, novament es mostrà la trompetista Farrés eclipsada per una orquestra plena de llum i el final piano -de so mesurat fins l'extrem- per part d'Argerich. Però l'última traca estava reservada pel quart moviment, l'Allegro con brio, amb el lluïment tècnic de la pianista, demostrant la seva competència, aplicant gestos més que adequats, impregnant les frases dels diferents caràcters pertinents, fent obvi el bon gust en els dos glissandi i finalitzant el concert de D. Xostakóvitx saltant de la banqueta en l'última nota. A més a més, va mostrar un altre indici del seu segell interpretatiu: notes repetides atacades saltant a sobre del teclat. I tampoc hi va faltar un toc d'humor, després del solo de trompeta contestat per aquella massa acordal del piano que provocà el riure en el públic. I si no va ser suficient, la propina fou la repetició del quart moviment, on la pianista va demostrar que és una vertadera intèrpret: va oferir diferències respecte la primera audició d'uns minuts abans, explotant l'humor encara més en el citat acord prolongant-lo (cosa que va provocar més somriures) i a sobre va sentenciar amb el seu cap una rotunda afirmació del mateix a posteriori. Increïble magnetisme el de Martha Argerich: tot un fenomen, balla i es mou mentre toca, però tots els efectes en la justa mesura, una performer que cal veure per entendre que és una pianista única en majúscules.

En acabar el descans, la Simfonia núm. 4, en si bemoll major, Op. 60 de L. van Beethoven, però va succeir allò previst després del concert de D. Xostakóvitx: res comparable amb la interpretació d'Argerich. Cert és que s'evidencià molt bona feina i un treball clarament cambrístic de l'orquestra dirigida pel concertino tocant la simfonia, amb passatges i moments musicals d'interès, però res d'extraordinari. En general, un no a les cordes i un sí a la qualitat dels vents. I per rematar el concert, la repetició del tercer moviment.

Mesos més tard d'aquella vetllada, encara sobresurt en majúscules un nom per resumir el concert: Martha Argerich.