Malgrat l'espessor sonora de l'Orquestra Simfònica del Vallès -desitjant percebre la necessària lleugeresa de la música del compositor bohemi- i les infortunades intervencions de les flautes ben presents en la partitura, entre els tres moviments, ens quedem amb el primer del famós Concert per a violoncel i orquestra, en si menor, Op. 104 d'A. Dvorák. Resultats evidents pel dramatisme transmès i el final majestuós. El violoncel·lista triat per a l'ocasió fou Pau Codina, el qual va destacar en el cantabile i en el tema del violoncel, però malgrat una tècnica correcta en general, les octaves no van acabar de funcionar i la coda virtuosística va patir alguns nervis d'afinació. Quant als blocs instrumentals, no quedaren ben dibuixats i la flauta s'hi afirmà amb un volum excessiu. Ara bé, Lorenzo Viotti aconseguí organitzar i domar tota la massa orquestral. Impregnà la partitura de caràcter, seguretat, domini agògic i control, junt a la seva presència escènica que obliga a escoltar-lo. Molt gràfic amb la seva mà esquerra i gestualitat facial, va lluir un gest acadèmic que funcionà, funciona i funcionarà sempre. És per això que encara resta la bona feina feta amb l'orquestra i, sobretot, la qualitat de Lorenzo Viotti com a director. En el segon moviment, la lírica interpretació del violoncel solista no se sentí prou, mostrant-se abandonat per la batuta, la qual estigué constantment pendent del volum orquestral intentant restablir l'equilibri sonor. I finalment, el tercer moviment quedà iniciat de manera precisa gràcies a Lorenzo Viotti, encertant més tard en els canvis de tempo i en la bellesa de l'anticlímax. Llàstima de la presència desagradable del triangle i de la descendent energia de Pau Codina (menys concentrat en afinació i musicalitat), però que no va trontrollar en el trino i els passatges tècnics. En acabar, el públic premià als músics amb plens aplaudiments que el director cedí elegantment al solista, per regalar a continuació l'Allemande de la Suite per a violoncel núm. 1, BWV 1007 de J. S. Bach.
Sens dubte, la Simfonia núm. 5, en mi menor, Op. 64 de P. I. Txaikovski fou l'obra del concert i va generar que l'orquestra es presentés en la segona part més ordenada. En el primer moviment, els blocs orquestrals mostraren bona imatge durant l'Andante i el caràcter de l'Allegro con anima fou ben trobat per Lorenzo Viotti, el qual usà el seu puny esquerra per indicar competentment el fortissimo dramàtic. Clar control agògic i de l'expressivitat en tot el segon moviment per part del jove director, conduint una orquestra més compacta, i fent destacar el tema melòdic dels violoncels i dels violins (malgrat que els últims van quedar baixos en alçada). Menció a part (en resultat i estudi) el cas del tercer moviment: dirigit a 1 enmig dels paranys rítmics del compositor, res es desmontà amb Lorenzo Viotti, lluint un moment polifònic ben il·lustrat en interpretació i evidenciant el vals entès com a scherzo, on el director hi disfrutà jugant amb la música i aportant elegància al mateix temps, fet que va convertir aquest moviment en el millor fragment musical de la vetllada. I per últim, el Finale iniciat amb concentració en l'Andante maestoso va ser ben conduït cap a l'Allegro vivace i correspòs (excepte en el ritme de les escales ascendents) per l'orquestra gràcies al gest de Lorenzo Viotti. Justament entorn a aquesta qüestió del gest i aplicable a un fet constant durant tota la simfonia, anoto una reflexió a considerar: l'orquestra va confondre el dramatisme, el caràcter punyent quan era necessari i l'energia del director en un so forte sobresaturat que és bo evitar. Ara bé, innegable la resposta que reberen tots i en concret Lorenzo Viotti, el qual va fer saludar als diferents instruments i es mostrà agraït al públic sense pujar a la tarima, com si fos un més de l'orquestra. Educació i estil.
En resum, fou una vetllada en què la seva agògica, la manera en concentrar energia i obrir-la a través dels seus braços, el seu característic puny, l'elegant direcció circular i la pròpia solidesa escència definiren al protagonista indiscutiblement. Lorenzo Viotti, un director de futur i per recordar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada