La casualitat va fer que el dimecres 6 de maig de 2015 acabéssim sopant després del concert de Martha Argerich a prop del Palau de la Música. Intercanviant opinions musicals -inevitable entre nosaltres- coincidírem d'entrada amb la interpretació de la simfonia de L. van Beethoven i, com sempre, en el sopar vam riure i molt. A més, no podia ni puc negar la meva il·lusió en conèixer la notícia i en poder-la observar, però tampoc puc amagar el meu estat anímic en no poder comprendre segons quines actituds, sobretot després de tants mesos, i menys, justificar-les. Decidit a no escriure res sobre aquell concert -condicionat per la casualitat- i preferint considerar-la com un fet més puntual i efímer de l'agenda, el 9 d'octubre vaig rebre la segona part de la notícia. És per aquest motiu que ara estic ordenant aquestes paraules de manera sincera i repassaré les meves impressions musicals sobre el concert organitzat per IberCamera.
L'Orquestra Da Camera, dirigida pel concertino Alexander Janiczek, va obrir la vetllada amb el Concert per a violí, en la menor, BWV 1041 de J. S. Bach. Durant el primer moviment, el violinista va oferir una interpretació continguda, dubtant en l'afinació d'alguns finals de frase, i a l'orquestra li faltà precisió rítmica en els primers compassos. Però el segon moviment va sonar cuidat on les diferents harmonies quedaren ben dibuixades. Per acabar, l'orquestra es presentà ordenada en el tercer moviment i el concertino destacà l'expressivitat de les appoggiatures. Podria resumir-ho amb la reflexió "adequada senzillesa interpretativa per a evidenciar la bellesa de la composició bachiana".
Després d'uns llargs cinc minuts pel canvi d'escenari, per fi sobre les 21h el Concert per a piano, trompeta i cordes núm. 1, en do menor, Op. 35 de D. Xostakóvitx. Ja era d'esperar, però anticipo que l'única protagonista de la nit fou la gran pianista Martha Argerich i s'evidencià en tota l'obra. La solista protagonitzà en l'Allegro moderato el paper de directora de l'orquestra en molts moments, organitzant i calmant un cert atabalament que es respirava entre els faristols de la massa instrumental. Davant d'una invisible Mireia Farrés a la trompeta, la solidesa de Martha Argerich, la qual fou precisa en els salts, en detalls, en gestos i en les octaves. I just en aquest moviment, la pianista ja mostrà un dels indicis del seu segell interpretatiu: mateixa digitació -un únic dit- per a les notes staccati. Més tard, el Lento va lluir gràcies al passatge dels greus del piano i de les notes repetides. I en el Moderato, novament es mostrà la trompetista Farrés eclipsada per una orquestra plena de llum i el final piano -de so mesurat fins l'extrem- per part d'Argerich. Però l'última traca estava reservada pel quart moviment, l'Allegro con brio, amb el lluïment tècnic de la pianista, demostrant la seva competència, aplicant gestos més que adequats, impregnant les frases dels diferents caràcters pertinents, fent obvi el bon gust en els dos glissandi i finalitzant el concert de D. Xostakóvitx saltant de la banqueta en l'última nota. A més a més, va mostrar un altre indici del seu segell interpretatiu: notes repetides atacades saltant a sobre del teclat. I tampoc hi va faltar un toc d'humor, després del solo de trompeta contestat per aquella massa acordal del piano que provocà el riure en el públic. I si no va ser suficient, la propina fou la repetició del quart moviment, on la pianista va demostrar que és una vertadera intèrpret: va oferir diferències respecte la primera audició d'uns minuts abans, explotant l'humor encara més en el citat acord prolongant-lo (cosa que va provocar més somriures) i a sobre va sentenciar amb el seu cap una rotunda afirmació del mateix a posteriori. Increïble magnetisme el de Martha Argerich: tot un fenomen, balla i es mou mentre toca, però tots els efectes en la justa mesura, una performer que cal veure per entendre que és una pianista única en majúscules.
En acabar el descans, la Simfonia núm. 4, en si bemoll major, Op. 60 de L. van Beethoven, però va succeir allò previst després del concert de D. Xostakóvitx: res comparable amb la interpretació d'Argerich. Cert és que s'evidencià molt bona feina i un treball clarament cambrístic de l'orquestra dirigida pel concertino tocant la simfonia, amb passatges i moments musicals d'interès, però res d'extraordinari. En general, un no a les cordes i un sí a la qualitat dels vents. I per rematar el concert, la repetició del tercer moviment.
Mesos més tard d'aquella vetllada, encara sobresurt en majúscules un nom per resumir el concert: Martha Argerich.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada