Glee 1 - (12) Mattress

Segur que el fil conductor musical el descobriran només amb els títols de les cançons... Repassem el capítol, som-hi. Una vegada més, el duet entre Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith dóna bons resultats dins l'aula, tot un exemple de com aprendre a somriue i riure a través de la música. Nice & Lovely. Interpreten Smile de Lily Allen. La idea musical continua amb Rachel quan canta dues frases a capella de When You're Smiling de Louis Amstrong. Ara bé, malgrat que el títol del tema Jump de Van Halen no desxifri directament la paraula que uneix tota la música de Mattress, l'actuació de New Directions sí la manifesta en majúscules: tots els membres del cor saltant en un anunci de matalassos amb una Mercedes - Amber Rile agudíssima. Encara que se suggereixi el final després d'un suposat darrer agut, el tema no acaba i augmenta més d'alçada vocal. Potència amb energia coral, en resum. I per tancar l'entrega, com si es tractés d'un videoclip insertat, el dolç record i testimoni d'Smile [though your heart is aching, smile, even though it's breaking, when there are clouds in the sky you'll get by..., if you smile...]. La composició instrumental data de l'any 1936 i és de Charles Chaplin, però fou Nat King Cole qui l'any 1954 va afegir la lletra. La versió del Glee Club és acústica a l'inici (amb guitarra), però després esdevé una versió harmonitzada molt interessant, amb melodia a duo, respostes i diàlegs vocals, finalitzant amb l'efecte encisador del VIè grau rebaixat.

Les notes de reflexió: les aparences no importen; sempre t'enganxen la mentida; el daltabaix d'una relació o d'un matrimoni; els bons professors no donen solucions, ensenyen el camí perquè els alumnes decideixin i fins i tot cometin errors; cal plantar cara a l'enemic o a qui no et tracta bé, és a dir, cantar-les clares.

Glee 1 - (11) Hairography

A vegades, si no es fa una bona lectura, sembla que alguns guions arriben a nivells exagerats de ficció, com per exemple amb això de la hairography, que no és més que una coreografia amb excés de moviments del cap, agitant els cabells de manera descontrolada o, per extensió en l'observació, una coreografia vistosa deixant en un segon terme els aspectes musicals. Justament, en un intercanvi de centres educatius, els membres del Glee Club poden veure com el Jane Addams Girls Choir (dirigit per la invitada i cantant Eve) llueix veus, solista i molta coreografia a partir del Bootylicious de Destiny's Child. Per això, en un assaig/actuació a classe, el Glee Club posa en pràctica aquestes estratègies de moviment (els caps girant, en resum) durant una performance de Crazy In Love de Beyoncé feat. Jay-Z, sota un arranjament que conté tres interpol·lacions del musical Hair (on Mercedes - Amber Rile destaca en els fragments de Crazy In Love i Artie - Kevin McHale en els de Hair). Ara bé, l'aportació del cor de sordmuts -el Haverbrook Deaf Choir- en un assaig/actuació, també a classe, recrea un moment molt emotiu sense la necessitat de coreografies particulars gràcies a la potenciació de la lletra de l'inesborrable tema de John Lennon, Imagine. Es tracta d'una versió coral instrumentada amb cordes on primerament s'hi afegeix Mercedes, després Artie i finalment tots els membres de New Directions acaben construint una harmonització cantada junt al text d'Imagine recitat per un alumne sordmut. Efecte màgic. Per aquest motiu, en la darrera actuació del Glee Club, qualsevol tipus de moviment s'anul·la i s'opta pel poder de les veus amb Tina - Jenna Ushkowitz (de veu aguda, clara i molt sencera) com a solista per primera vegada en la sèrie i en tot el tema True Colors de Cyndi Lauper.

També formen part del capítol un extracte d'un número del musical Grease (You're The One That I Want) a càrrec de Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith durant un assaig, Papa, Don't Preach de Madonna (versió acústica de Quinn - Dianna Agron amb Puck - Mark Salling a la guitarra) i -sota els diàlegs- dos fragments instrumentals de Don't Make Me Over de Dionne Warwick.

Entre línies: no deixaré de ser com sóc, la mentida, la rivalitat creada per a aconseguir un noi, la imatge, les dificultats i els dubtes en l'amor.

Glee 1 - (10) Ballad

Què faríem sense les balades? Podríem explicar històries amb música? Tindríem alguna millor manera d'expressar-nos? I a sobre no són sempre d'amor! Exemplar clar: Endless Love de Lionel Richie & Diana Ross. La interpretació que ofereixen Will - Matthew Morrison i Rachel - Lea Michele de la balada a classe és molt divertida; sobretot quan una estima i l'altre no: resulta violent i alhora tronxant en escena! Per cert, tots dos afinadíssims, només faltaria amb aquest clàssic... Altres propostes són l'extracte mínim de Crush de Jennifer Paige (cantat per Rachel) o una mostra d'un altre mashup, Don't Stand So Close To Me / Young Girl de The Police / Gary Puckett & The Union Gap (bona interpretació de Will, amb missatge clar, qualitat en el cant i encara més en el seu registre agut).

Comentari a banda es mereix l'actuació de Finn - Cory Monteith amb I'll Stand By You de The Pretenders (molt sexy mitjançant la seva veu esquinçada típica en la balada rock, i quin bon tema!). Llàstima que en el capítol també li fan cantar (You're) Having My Baby de Paul Anka & Odia Coates (ben "mona" i alhora de poca substància). Poster no calia que la llistessin. En canvi, malgrat que Kurt - Chris Colfer anuncia en un dels diàlegs la interpretació del tema I Honestly Love You d'Olivia Newton-John, finalment mai hem pogut escoltar la seva versió...

Per anar acabant, cal destacar el bon gust d'Artie - Kevin McHale (en la interessant variació melòdica aguda), l'energia dirigida als núvols de Mercedes - Amber Rile (en el final i sobretot en el darrer agut), les background vocals i l'arranjament realment vistosos, i -en especial- el suggerent gir harmònic de la coda dissenyat pels arranjadors del famós Lean On Me de Bill Withers.

Lectors, parlem sobre l'enamorament difícil/equivocat/impossible? En el fons, a tots ens atreu. I sobre l'embaràs adolescent i el poder de l'amistat (entre els membres del Glee Club)?

Glee 1 - (09) Wheels

Wheels és un d'aquells capítols de Glee on s'evidencien dues prioritats: l'aparició de noves veus en solitari (Artie i Kurt) i la sel·lecció de pocs temes musicals però de categoria.

L'actuació d'Artie - Kevin McHale amb Dancing With Myself presenta la seva veu personal. Ara bé, en un nou duel musical on les vocalitats de Kurt - Chris Colfer i Rachel - Lea Michele s'alternen durant l'actuació, hi destaca amb nota i sens dubte la interpretació de Kurt ja en els primers instants quan expressa les paraules inicials del text cantat, respecte Rachel. El personalíssim timbre de Kurt sobresurt junt a la seva rica veu de cap i als destacats canvis de registre que utilitza. Sorprèn des del principi. Mentre que Rachel demostra una vocalitat sencera i espectacular, Kurt ha de cometre un error en l'agut provocat expressament segons la dramatúrgia, el qual esdevé poc natural (i és que és molt difícil equivocar-se a voluntat quan un canta bé!); i fins i tot i amb tot plegat, demostra que la seva qualitat com a intèrpret és superior. A més a més, la situació musical no és favorable per a Kurt perquè canta el tema a la tessitura de noia, encara que li encaixi bé per posseir una d'aquelles veus lleugeres tan poc freqüents i preuades en nois. Literalment, la combinació Kurt - Rachel "posa la pell de gallina" gràcies a les seves veus, el potent contingut de la lletra i sobretot gràcies a la cançó. Del musical Wicked, recordin Defying Gravity. Intentant oblidar aquest moment d'impacte (és impossible), més tard New Directions interpreten durant una actuació-assaig un elaborat arranjament del famós Proud Mary d'Ike & Tina Turner, amb una coreografia en cadira de rodes per a tots els membres del Glee Club, rellevants background vocals i brillants solos de Mercedes - Amber Rile, Artie - Kevin McHale i Tina - Jenna Ushkowitz, en ordre d'importància.

Per a pensar-hi: la discriminació personal (discapacitats) i la discriminació sexual (homosexualitat).

Glee 1 - (08) Mash-Up

El número 5 torna a repetir-se per a la música clàssica en el vuitè capítol de Glee. Són cinc les vegades en què ronda El vol del borinot (de l'òpera El conte del tsar Saltan) de N. Rimski-Kórsakov, en versió vocal jazzística. Sens dubte, una música inspirada sense discussió. Però no ho és tant l'actuació a classe de Will - Matthew Morrison (amb ball i rap inclosos a partir de Bust A Move de Young MC) o la mostra d'un assaig (també de Will, fent servir la Thong Song de Sisqó com a possible regal de boda, tot i lluint bona qualitat vocal). I si de moment el ball és prioritari en el capítol, una escena més: Will i Sue - Jane Lynch es marquen una fresca performance de swing amb Sing, Sing, Sing (With A Swing) de Louis Prima. Sí, sí: Will i Sue!

Després de tot plegat, destaquen dues actuacions clarament. La primera és a càrrec de Puck - Mark Salling, el seu primer tema en solitari a la sèrie, cantant Sweet Caroline de Neil Diamond primerament tímid en el paper però després convenç per la seva actitud amable i relaxada. A més, el mateix Puck acompanya amb la guitarra a Rachel - Lea Michele en un petit extracte de What A Girl Wants de Christina Aguilera en versió acústica. Ara bé, la segona actuació és l'actuació del capítol en majúscules! Es tracta del ball de boda protagonitzat per Will i Emma: I Could Have Danced All Night del musical My Fair Lady. Precisament, a Emma Pillsbury - Jayma Mays la fan participar també per primera vegada en veu a la sèrie i... Quina veu més agradable, lleugera i estable en tot el range usat, on l'agut li resulta natural. Pur moment de teatre musical amb orquestració clàssica!, que coincideix amb el deliciós punt dramatúrgic de tots dos: ball de cerimònia i ella vestida de núvia! Bravo!

I per acabar, la llista: [1] la infidelitat; [2] problemàtica en escollir entre dues decisions; [3] un "sí" als amors vertaders i un "no" al matrimoni de conveniència; [4] esforçar-se en agradar a tothom és un error; [5 i aquest és ben musical] dues cançons -encara que siguin molt bones o de referència- no sempre es poden combinar en un mashup (cosa equivalent a la relació entre Will i Emma: enamorats però no s'atreveixen a sincerar-se...). Disculpeu pel núm. 5, he anotat masses detalls argumentals, intentaré moderar-me...

Glee 1 - (07) Throwdown

I continuem amb més conceptes! Pop & Lock, que en aquesta ocasió té a veure amb la dansa (dos estils diferents creats per Sam Solomon i Don Campbell, a mitjan i principis dels anys 70, respectivament, però considerats dins de l'estil funk), relacionat amb els moviments usats en el breakdancing i on hi juga un paper important la sensació del beat. Doncs perfecte, oi?

Torn de tractar la part musical: un dels clàssics de C. Orff, O Fortuna de Carmina Burana, és insertat fins a cinc vegades (cinc vegades!) en el capítol núm. 7, concretament en les discussions èpiques entre el director del Glee Club (Will - Matthew Morrison) i l'entrenadora de les animadores (Sue - Jane Lynch). Més aviat, la música es pot entendre com la representació i el símbol d'ira de Sue.

Just aquest és el segon capítol consecutiu on se'ns mostra novament la rivalitat entre dos grups, ara creats i manipulats per Sue, ja que els membres del Glee Club no hi estan predisposats, però finalment acabem tenint duels musicals... Entre les actuacions, hi trobem: la força de Mercedes - Amber Rile en el tema Hate On Me de Jill Scott; els registres aguts de Finn - Cory Monteith i Rachel - Lea Michele en el duo No Air de Chris Brown i Jordin Sparks (malgrat que Finn no destaqui respecte Rachel, el duet funciona i sobretot perquè el tema és d'aquells que es recorden); una correcta interpretació sense res nou de Quinn - Dianna Agron, l'animadora embarassada, amb You Keep Me Hangin' On de The Supremes (on l'arranjament sí que aporta un final de creació, però correcte també); i l'actuació conjunta de New Directions cantant Keep Holding On d'Avril Lavigne (enganxa bé pel missatge d'esperança: no sentir-te vençut). A més, els guionistes aposten per un assaig espontani del Glee Club (Ride Wit Me de Nelly feat. City Spud). El resultat és de poca qualitat, però es valora molt la inclusió d'un directe amb so real en escena (no una gravació prèvia que simula ser un directe) i, en especial, la unió i el poder de l'amistat gràcies a la música.

Altres temes a Throwdown: les minories racials, l'odi (la lletra de No Air ho diu tot), en una relació de dos no pot decidir només un i la mentida. Per cert, Sue en torna a fer una de les seves memorables quan formula una expressió sinònima per a un piano: "Trasto negro brillante!". Serà possible? És boníssima! Em tronxo de riure!

Glee 1 - (06) Vitamin D

Els motors es comencen a encendre! Clarament, és de gran interès musical el concepte de mashup que incorpora el sisè capítol de Glee. Intento explicar-ho. Podríem definir el mashup com una medley de dos o més temes amb interpolacions, on les diverses possibilitats de les parts i del conjunt depenen de la natura dels elements usats i, en especial, de la creativitat de l'arranjador. Potser són més freqüents aquells que contenen dos temes i un d'ells (normalment el segon) resulta ser una interpolació, és a dir, el primer tema és el principal i un fragment del segon s'inclou en la secció central de l'arranjament. Ara bé, hi ha altres variants de mashup.

Per primera vegada, hi ha un duel musical entre els nois i les noies del Glee Club, entorn a la construcció d'un mashup. Els nois hi participen amb It's My Life / Confessions (Part II) de Bon Jovi / Usher; i les noies amb Halo / Walking On Sunshine de Beyoncé / Katrina and the Waves. Ben cert que l'agut final de Rachel - Lea Michele a través del salt d'octava en el si bemoll és d'impacte!, però no és suficient perquè hi hagi un guanyador vertader en una competició mediada per l'ús d'estimulants (doping). Just resultat: competició anul·lada. A banda, podem fer una valoració de les creacions musicals. Em posiciono pel mashup dels nois, ja que l'arranjament no desxifra la interpolació fins el moment adequat, oferint un resultat més inesperat i efectiu. En canvi, en el de les noies, la presència del patró rítmic de Walking On Sunshine des de l'inici fa que no tingui tan d'efecte, malgrat que el procés d'arranjament partint del segon tema per a tot el conjunt sigui més elaborat (per dir-ho d'alguna manera, vindria a ser la idea d'un mashup dissenyat al revés quant a ordre d'elements). Per tant, en la proposta dels nois hi predomina més l'interès de la interpolació; i la de les noies se centra en el concepte que podríem anomenar "mashup invers". En conclusió, dues opcions -entre d'altres- de mashup.

I aquí teniu el darrer paràgraf dedicat a les temàtiques del capítol..., som-hi: l'ús d'estimulants (doping en competició), la motivació, la gelosia en una parella i la sana competitivitat.

Glee 1 - (05) The Rhodes Not Taken

Sens dubte, el tema Don't Stop Believin' de Journey versionat a Glee va suposar un èxit rotund per a la sèrie, però també ho fou en la ficció, perquè apareix en diverses ocasions encara que sigui en forma d'assaig del Glee Club (New Directions), com a The Rodes Not Taken. Hi ha capítols que esdevenen molt rics en música i aquest ho és, segurament per la invitada Kristin Chenoweth interpretant el paper d'April Rhodes. Les tres actuacions d'ella, cantant tres temes diferents i en estils diferents, la defineixen com a una intèrpret a considerar. A Maybe This Time del musical Cabaret fa duo amb Rachel - Lea Michele (mentre que April s'enfuda molt en el paper, usant diferents registres i timbres, dins de l'estil del musical, Rachel no acaba d'entrar-hi). A Alone, del grup americà de rock Heart, versiona en un bar el tema en estil pop amb Will - Matthew Morrison, on hi destaca clarament April - Kristin Chenoweth. I a Last Name de Carrie Underwood (la impressionant actuació cawboy d'April amb New Directions), la solista explota la seva veu en sonoritat metàl·lica i estil rock-country. Per últim, el capítol inclou un dels clàssics de Queen més recordats, Somebody To Love, amb Finn - Cory Monteith i Rachel - Lea Michele, juntament a una espectacular Mercedes - Amber Rile que evita la veu de cap i la substitueix pel belting en el característic "to" a capella del fragment "somebody tooooooooo looooooooooooooooove"! Només canta una frase musical en el tema, però quina frase, bravo!

I sí, una petita observació per als lectors de tot plegat: disculpeu, però he decidit reservar les darreres ratlles d'aquests textos de Glee per a citar breument les temàtiques d'interès de cada capítol. No escriuré mai els arguments sencers, no és l'objectiu; ara bé, crec que funcionen i inviten a la reflexió. Com ho veieu? Accepto idees... Llenço les d'aquest cinquè!: l'alcoholisme, deixar brillar els joves i perseguir un nou somni. Per cert, Sue Sylvester - Jane Lynch es dirigeix i bateja al pianista amb el nom de "Teclas!". No puc parar de riure quan penso en l'escena! Tronxant!

Glee 1 - (04) Preggers

Single Ladies (Put A Ring On It), la versió original de Beyoncé i la coreografia de Kurt - Chris Colfer amb dues amigues per obrir el capítol! Cal veure-ho, impressionant!

Aquí, els guionistes inclouen una nova audició -ara pel musical Cabaret- on hi participa Rachel - Lea Michele (lluint aguts amb el tema Taking Chances de Céline Dion), un assaig de Tina - Jenna Ushkowitz (molt expressiva en el cant de Tonight del musical West Side Story i fallant el final perquè interpreta la noia que no sap cantar), el Clar de lluna de L. van Beethoven (en la versió vocal jazzística com en el primer capítol, tot un segell estètic i constant de la sèrie), The Star Spangled Banner (una interpretació tronada amb instruments de vent-metall a través de megafonia, ben tronada també, per cert) i el moment "Single Ladies" de l'equip de futbol americà amb la versió original de Beyoncé novament.

I els temes: [1] l'embaràs adolescent i la incompatibilitat maternal/paternal amb els estudis junt a una vida laboral; [2] la infidelitat (la noia "s'estrena" amb l'amic del seu xicot!); [3] sortir de l'armari (Kurt - Chris Colfer li explica al seu pare, el qual li diu que se l'estimarà com sempre).

Glee 1 - (03) Acafellas

I en el tercer capítol de Glee 1..., hi trobem l'assaig del quartet de nois amb This Is How We Do It de Montell Jordan i les seves actuacions a cappella interpretant els temes Poison de Bell Biv DeVoe (R&B i hip hop), Mercy de Duffy (espectacular pel final) i I Wanna Sex You Up de Color Me Badd (quintet de nois també a capella amb una coreografia ben elaborada, mostrant la qualitat dels dos solistes Will - Matthew Morrison i Puck - Mark Salling, on sobretot hi destaca Will pel caràcter sexy en la seva interpretació). A part, l'actuació insertada com a reflex dels pensaments de Mercedes - Amber Rile: com canta Bust Your Windows de Jazmine Sullivan! I finalment, citar que l'equip de Glee convida a participar en el capítol a Josh Groban -no hi canta- i Victor Garber.

Sobre l'homosexualitat: "Nunca te avergüences de lo que eres, Kurt (...) poder expresar lo que llevamos en el interior" (Mercedes - Amber Rile) / "No tengo tanta confianza en mí mismo" (Kurt - Chris Colfer). Doncs un altre lema: si un té fe en si mateix, no necessita enfonsar els altres.

Glee 1 - (02) Showmance

Segon capítol. Què hi tenim? Els assaigs del tema disco Le Feak de Chic (amb New Directions) i Gold Digger de Kanye West feat. Jamie Foxx (molt bona versió pels beats, el rap i la línia melòdica de Mercedes - Amber Rile). El moment insertat, minúscul, però realment tronxant d'Emma Pillsbury - Jayma Mays (després d'allò de "Le ha gustado alguna vez alguien tanto que le han... entrado ganas de encerrarse, poner música triste y llorar?") amb All By Myself d'Eric Carmen. L'audició del trio d'animadores (Quinn - Dianna Agron, Santana - Naya Rivera i Brittany - Heather Morris) és força considerable, sobretot per les background vocals, cantant I Say A Little Prayer de Dionne Warwick. L'actuació del Glee Club amb Push it de Salt-n-Pepa simplement no m'agrada! La música instrumental minimalista de piano novament té un potent efecte, com en el capítol anterior; en aquest cas, la melodia senzilla suggereix un "NO" igual que el contingut dramàtic, amb un acompanyament basat en una única nota que després i al final es desenvolupa una mica en altres notes. I per tancar el capítol coincidint amb la dramatúrgia: l'espectacular versió que en fa Rachel - Lea Michele del tema Take A Bow de Rihanna.

Per cert, anoto alguns temes tractats: la bulímia i el TOC (de netedat; TOC = transtorn obsessiu compulsiu), ser rebel i desobeir, la mentida i el lema "per a triomfar cal comunicar-se".

Glee 1 - (01) Pilot

Fa temps que hi penso, però encara no m'havia decidit. Tot té un moment i ara crec i afirmo que és el de Glee. Així doncs, durant uns mesos dedicaré els meus escrits exclusivament a la banda sonora de l'exitosa sèrie americana Glee, vista per milers gràcies a la poderosa FOX tot i convertint-se, sens subte, en un fenomen de referència per a molts. Una banda sonora sel·leccionada per Ryan Murphy (un dels principals guionistes de la sèrie), supervisada musicalment per P. J. Bloom i produïda per Adam Anders (un dels noms suecs més destacables en l'actualitat, on els seus arranjaments dels temes musicals que formen part de la banda sonora de Glee defineixen la seva qualitat com a productor musical).

Comencem l'aventura, per tant, amb la primera temporada de Glee (2009-2010), capítol a capítol. En el primer, hi destaquen les interpretacions en les audicions per a entrar al Glee Club de Rachel - Lea Michele amb On My Own (del musical Les Misérables) i Mercedes - Amber Rile amb Respect (d'Aretha Franklin). També cal mencionar la música extradiegètica basada en les versions vocals jazzístiques d'alguns pilars de la música clàssica, com el Cakewalk de C. Debussy, el primer moviment de la 5a Simfonia de L. van Beethoven i el Clar de lluna també del geni de Bonn. I la inclusió de música instrumental de piano potencia inevitablement l'efecte dramàtic d'algunes escenes. Ara bé, en el capítol hi sobresurten les actuacions de Vocal Adrenaline (el Glee Club rival del protagonista New Directions, amb Rehab d'Amy Winehouse), de Will Schuester - Matthew Morrison (versionant Leaving On A Jet Plane de John Denver) i sobretot de tot el cast del Glee Club New Directions amb les lead vocals de Rachel - Lea Michele i Finn - Cory Monteith (sentenciant el hit Don't Stop Believin' del grup americà de rock Journey, que es convertirà en el single i hit principals de tota la sèrie).

Per acabar i reflexionar: primer la vocació de la docència abans que una feina més remunerada. Sí o no...?

MICHAEL JACKSON - Live at Wembley, 1988

Streisand Encore: Movie Partners Sing Broadway

AT THE BALLET [with Anne Hathaway & Daisy Ridley]

LOVING YOU [with Patrick Wilson]

WHO CAN I TURN TO (WHEN NOBODY NEEDS ME)

[with Anthony Newley]

ANY MOMENT NOW [with Hugh Jackman]

I DIDN'T KNOW WHAT TIME IT WAS
THE BEST THING THAT EVER HAS HAPPENED [with Alec Baldwin]

NOT A DAY GOES BY

ANYTHING YOU CAN DO [with Melissa McCarthy]

FIFTY PERCENT

I'LL BE SEEING YOU / I'VE GROWN ACCUSTOMED TO HER FACE [with Chris Pine]

LOSING MY MIND

PURE IMAGINATION [with Seth MacFarlane]

TAKE ME TO THE WORLD [with Antonio Banderas]

CLIMB EV'RY MOUNTAIN [with Jamie Foxx]

Ciudades Lejanas

Res més preat, un treball discogràfic de jazz on la veu i l'expressivitat de la cantant Ana Finger llueixen en una sel.lecció de temes i noves creacions d'elevada qualitat, amb els sòlids arranjaments a càrrec de la pròpia artista junt a Francisco Suárez. Sí, Ciudades Lejanas, d'Ana Finger.

Per una banda i sens dubte, Canto al Río Uruguay (de Ramón Ayala) obre el disc d'Ana Finger a la perfecció. La melodia en direcció ascendent que conté ja anuncia i situa les altes vistes de tot el recorregut que es viurà durant els deu temes de l'enregistrament. Un recorregut on no hi falta la calidesa llatina ni la bella poesia en les lletres de Vientos de Ayer (d'Ana Finger) i Ciudades Lejanas (d'Ana Finger & Francisco Suárez), tema dedicat al pare de la cantant i que, a més, dóna nom al seu treball discogràfic.

Per una altra, quatre títols demostren les clares capacitats interpretatives de la vocalista. Només cal escoltar els primers versos de la veu després de la introducció del contrabaix a Blue Skies (d'Irving Berlin) o el tractament de la vocalitat com un brillant i lleuger instrument de vent en Valparaíso (d'Ana Finger & Francisco Suárez), en el qual hi destaquen l'obstinat, l'ús de la lletra exclusivament en una secció insertada en la forma, el poder del ritme i l'atmosfera elèctrica. Però qui vulgui disfrutar del virtuosisme dels solos de la cantant junt a l'expressió dels diferents registres i colors de la seva veu, els han de cercar a Sea Monkeys (d'Ana Finger & Francisco Suárez) i A Night in Tunisia (de Dizzy Gillespie). Dos temes que no tenen res a envejar i resten en la línia de les grans del jazz. L'humor, la frescor i la bona energia hi conviuen a Sea Monkeys, on el solo vocal s'inicia amb una sorprenent i llarga síl.laba ("doooey") que amplia les seves dimensions i defineix la posterior naturalesa improvisatòria. Sobre A Night in Tunisia hi circula un exotisme que es tradueix en la llibertat i la volada del seu solo i potents detalls en majúscules, com la netedat d'afinació en les aproximacions cromàtiques, entre d'altres.

Cal afegir un detall que s'hi respira en el disc Ciudades Lejanas (gravat a l'Estudi BmasB de Barcelona ara fa deu anys, entorn als noms de Stephane Carteaux, Ferrán Conangla, Jordi Pujol, Joan Sirvent i Francisco Suárez), la generositat musical d'Ana Finger en incloure en tots els temes solos dels diversos músics que enregistren amb l'artista [Eduardo Tancredi (piano), Mario Rossy (contrabaix), Xavi Maureta (bateria), Joan Chamorro (saxòfon tenor i baríton), Jordi Prats (saxòfon alt) i Dani Forcada (percussió)], excepte en la propina musical que tanca el treball discogràfic de la cantant acompanyada al piano per Francisco Suárez, és a dir, en el Poema XXII (de María del Mar Estrella & Francisco Suárez).

Ara bé, per acabar és obligada la menció a part de dues joies exquisides. Peter Gast (de Caetano Veloso): els discrets melismes, la clara dicció, el silenci, l'elegància en el fraseig, l'elasticitat dels tresets amb dinàmica diminuendo, la força de la intimitat i l'expressiva qualitat sensible són irrepetibles. L'altra, the old cut, extreta de la pel.lícula Tootsie amb la versió original de Stephen Bishop, It Might Be You (d'Alan Bergman & Dave Grusin): únicament els arranjaments vertaders milloren les creacions inicials i les melodies més senzilles permeten mostrar la sinceritat de les paraules. Doncs sí, indubtablement és un fet amb Ana Finger. Primer als anys 80, després a Waiting to Exhale amb Roberta Flack i ara a Ciudades Lejanas d'Ana Finger. It Might Be You...

From the House of the Dead - Festival de Savonlinna

I un dia més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per la darrera funció de From the House of the Dead de L. Janácek, el 30 de juliol a l'Olavinlinna Castle. Sens dubte, la vetllada operística va mostrar en música i en contingut la dura foscor del presidi relatat a partir de l'adaptació (que en va fer el propi compositor) de la novel.la Memòries sobre la Casa Morta de F. Dostoyevski, però sense les dimensions, ni la profunditat ni tampoc la psicologia que ens ofereix l'incomparable Dostoyevski. En general, la Savonlinna Opera Festival Orchestra fou dirigida amb correcció per Tomás Hanus. Totes les veus individuals restaren homogènies, destacant només per les personalitats de Luka (Mika Pohjonen, tenor), Cekunov (Hannu Forsberg, baríton) i Skuratov (Ales Briscein). Ara bé, la vocalitat masculina del Savonlinna Opera Festival Choir va tornar a evidenciar la seva intocable presència, sota la destresa de Matti Hyökki. Menció a part l'excel.lent i dificultosa recreació escènica de David Pountney i Maria Bjornson, en especial per la pantomima (inclosa també en la novel.la de F. Dostoyevski) que trenca amb la negror de la dramatúrgia, i per l'espectacular final centrat exclusivament en els passos del moviment circular i la remor de les cadenes dels presos. Sense paraules. Després de tot plegat, es necessita respirar. Sí, molt encertada la terrassa del Sarastro Restaurant. Frescor i llibertat.

Otello a Savonlinna

Un any més i tornem al Savonlinna Opera Festival. En aquesta ocasió per a la darrera funció d'Otello de G. Verdi, el 29 de juliol a l'Olavinlinna Castle. D'entrada, citar l'evident resultat musical gràcies a la directora Xian Zhang i la discreta escenografia de Nadine Duffaut i Emmanuelle Favre (que optaren per l'ús en un mirall trencat d'un vídeo força evitable a càrrec d'Arthur Colignon). Sobre la partitura verdiana en quatre actes i el llibret d'A. Boito a partir del drama homònim de W. Shakespeare, no calen detalls. Vocalment i en interpretació va destacar Desdemona (Yana Kleyn, malgrat que inicià el seu paper justa en afinació), i el personatge d'Otello fou adoptat per Kristian Benedikt (en comptes d'Aleksandrs Antonenko). Però sobretot, els protagonistes de la vetllada per l'efecte i la potència vocal foren tant el Savonlinna Opera Festival Children's Choir com el Savonlinna Opera Festival Choir, sota els consells i lideratge respectius de Lenna Astikainen i Matti Hyökki. Nit d'òpera que continuava de manera obligada al Linnakrouvi Ravintola, un any més. I també hi tornaren, un any més...

Seal a Peralada

Tornar a Peralada és sens dubte un dels moments més esperats i agradables de l'any. Enguany fou el dissabte 23 de juliol amb l'actuació de Seal en el Festival Castell de Peralada. No hi van faltar alguns clàssics d'èxit com Crazy, Don't cry, Praying for the dying, Love's divine o Kiss from a rose (el qual va ser el primer regal al públic abans d'acabar el concert). A més, el cantant britànic va baixar a cantar i ballar amb la platea de l'Auditori en diverses ocasions i, fins i tot, alguna no va poder evitar l'escenari per moure's desenfrenadament sense complexes al costat del seu ídol. De fet, encara que va incloure una secció acústica, l'artista va impressionar més pels temes up-tempo i sobretot pel suport dels dos únics músics que l'acompanyaren amb la potent electrònica de la tecnologia actual. Ara bé, aprofitant la presentació del seu treball discogràfic titulat 7, Seal també va interpretar alguns dels nous temes: Do you ever, Love, Daylight saving, Every time I'm with you o l'espectacular Life on the dance floor per rematar la seva actuació a Peralada.

Grigory Sokolov II

Just Sokolov again... Nobody plays like he does.

R. SCHUMANN

Arabesca, Op. 18

Fantasia en do major, Op. 17

------

F. CHOPIN

Nocturn núm. 1, en si major, Op. 32

Nocturn núm. 2, en la bemoll major, Op. 32

Sonata núm. 2, en si bemoll menor, Op. 35
------
6 obres de F. SCHUBERT i F. CHOPIN

[Barcelona, Palau de la Música Catalana, dimarts 21 de juny de 2016, 20'30h]

Eurovision Song Contest 2016 - Grand Final

Doncs sí i finalment. Qui es pogia imaginar que la gran final de l'Eurovision Song Contest 2016 l'obririen d'aquella manera avui a l'Stockholm Globe Arenas? Quin opening act! Una passarel·la de moda amb música electrònica dels millors DJ suecs on hi desfilaven models i els representants dels 26 països que competien en l'edició d'enguany. Com si es tractés del Victoria's Secret Fashion Show! Just spectacular! Mirin [l'enllaç], sisplau!

La gran final va reunir un conjunt d'artistes i cançons de nivell, generant un espectacle en majúscules amb emoció garantida fins al darrer minut, tant per les actuacions com pel sistema de votació (doble: el tradicional dels jurats professionals per països i el novedós televot de l'audiència, el qual va capgirar els resultats en l'últim instant!). Per això, l'edició serà recordada durant anys. Però també per incloure en l'interval act l'actuació d'un artista internacional per primera vegada, que en aquesta ocasió va ser la de Justin Timberlake, amb el seu exitós Rock your body tot i presentant el nou senzill (més interessant que el primer tema i que formarà part de la banda sonora de la pel·lícula Trolls), Can't stop the feeling! Ara bé, menció a part novament per Petra Mede i Måns Zelmerlöw els quals -a més de presentar les dues semifinals i la final excel·lentment- van interpretar Love love, peace peace. Mirin [l'enllaç], no se'l perdin! I a continuació, no hi podia faltar el testimoni de Måns Zelmerlöw, regalant el seu nou single titulat Fire in the rain junt al hit obligat Heroes. Un altre [enllaç] per a disfrutar.

Entre tots els aspirants, els directes més destacables clarament van ser els següents: SWEDEN (Frans - If I were sorry; senzillesa, actualitat i resposta aclaparadora del públic), POLAND (Michal Szpark - Colour of your life; veu, personalitat i sincera comunicació a través de la lletra) i AUSTRALIA (Dami Im - Sound of silence; impressionant presència escènica, espectacularitat vocal i expressivitat en tota l'actuació). El país guanyador: UKRAINE (Jamala - 1944, que robà la primera classificació en els darrers segons -gràcies a l'audiència- a la indiscutible guanyadora: AUSTRALIA, Dami Im - Sound of silence). Just the contest!