Streisand Partners

Produced by Kenny "Babyface" Edmonds and Walter Afanasieff

Executive Producers: Barbra Streisand and Jay Landers

IT HAD TO BE YOU (with Michael Bublé)

PEOPLE (with Stevie Wonder)

COME RAIN OR COME SHINE (with John Mayer)

EVERGREEN (with Babyface)

NEW YORK STATE OF MIND (with Billy Joel)

I'D WANT IT TO BE YOU (with Blake Shelton)

THE WAY WE WERE (with Lionel Richie)

I STILL CAN SEE YOUR FACE (with Andrea Bocelli)

HOW DEEP IS THE OCEAN (with Jason Gould)

WHAT KIND OF FOOL (with John Legend)

SOMEWHERE (with Josh Groban)

LOVE ME TENDER (with Elvis Presley)

----------

LOST INSIDE OF YOU (with Babyface)

previously unreleased

I'VE GOT A CRUSH ON YOU (with Frank Sinatra)

from the 'Frank Sinatra album Duets' - 1993

I FINALLY FOUND SOMEONE (with Bryan Adams)

from the Original Motion Picture Soundtrack 'The Mirror Has Two Face' - 1996

I WON'T BE THE ONE TO LET GO (with Barry Manilow)

from the album 'Duets' - 2002

GUILTY (with Barry Gibb)

from the album 'Guilty' - 1980

Fame 2009

Dansa, teatre, música i el tractament del camí artístic. Una pel·lícula obligada (basada en Fame de Christopher Gore i dirigida per Kevin Tancharden sota el guió d'Allison Burnett).

Dins la pantalla i dins la banda sonora únicament hi sobresurt un nom: Asher Monroe Book. Posseeix allò que li permet expressar-ho tot a través de la seva veu. Només cal escoltar el clàssic de George & Ira Gershwin Someone to watch over me, la balada Try o -superant a John Legend- la incomparable versió d'Ordinary People.

Dreamgirls

26/12/2015

And I am telling you, I'm not going...

The best live rendition of this song was performed by the uncomparable

Whitney Houston, The Voice.

Grand Piano

Protagonitzada per Elijah Wood i John Cusack, la pel·lícula dirigida per Eugenio Mira gira entorn a l'arriscada interpretació pianística d'una peculiar obra (La Cinquette, de Patrick Godureaux). És un compositor fictici i inventat per la dramatúrgia, però la partitura existeix amb el mateix títol. Així doncs, qui tingui interès en saber-ne més, deixo aquí un enllaç (cliquin). I qui vulgui investigar sobre la crítica de la banda sonora i el film, aquí n'hi ha un altre (tornin a clicar).

Ara bé, la pel·lícula compta amb tres mostres musicals més que resten silenciades en els enllaços anteriors. Penso que és just anotar-les. Per tant, la banda sonora de Grand Piano (2013) inclou també Ten happy fingers (escrita per Dr. Seuss i Frederick Hollander), The truth about love (de Vertigo Surround) i l'increïble espiritual negre Sometimes I feel like a motherless child (interpretat per Alice Ella).

Sens dubte, el millor moment de la pel·lícula i de la banda sonora és per Sometimes I feel like a motherless child. Sweet memories and... Merry Christmas to everyone!

The sound of music

25/12/2015

Seven brides for seven brothers

25/12/2015

Tina Live

From Tina Turner's 50th anniversary World Tour 2008/2009,

the extraordinary concert tour recorded live at GelreDome, Arnhem Holland (CD-DVD).

Wish I'd seen her on stage...



Where We Are Tour - 1D

Live from San Siro Stadium. Milan, Italy (June 2014)

One Direction

Well done!

Queen / The Wembley Weekend

En motiu del 25è aniversari de The Magic Tour, l'any 2011 editaren el doble DVD amb els llegendaris concerts de Queen al Wembley Stadium (London), del divendres 11 -inèdit fins el moment- i del dissabte 12 de juliol de 1986. Increïbles en una paraula. Els temes més sonats: Tear It Up, Under Pressure, Who Wants To Live Forever, Now I'm Here, (You're So Square) Baby I Don't Care / Hello Mary Lou (Goodbye Heart), Tutti Frutti, Radio Ga Ga i Friends Will Be Friends. L'energia despresa és immensa! I sí, no existeix Queen sense el gran Freddie Mercury.

Justin Bieber - Under the Mistletoe

Sens dubte, un dels millors discs nadalencs: Under the Mistletoe de Justin Bieber. Amb una producció de categoria sota els noms de Christopher Hicks i Kuk Harrell (album producers), junt a Scott "Scooter" Braun i Usher Raymond IV (executive producers), la deluxe edition conté alguns temes que convé tenir-los presents:

                  Santa Claus Is Coming To Town

Pray

Fa La La - feat. Boyz II Men

Only Thing I Ever Get For Christmas

The Christmas Song (Chestnuts Roasting On An Open Fire) - feat. Usher

Christmas Love

Back to Brooklyn

Enregistrat al Barclays Center (Brooklyn, New York) l'11 i 13 d'octubre de 2012, la deluxe edition de l'àlbum Back to Brooklyn inclou algunes meravelles d'una cantant que no cal ni presentar, envoltada d'un equip integrat per grans noms, com Jay Landers, Richard Jay-Alexander, William Ross, Marty Erlichman, Scott Lochmus o Eileen Bernstein. A més de sentenciar els clàssics, Barbra Streisand brilla concretament en Didn't We i Rose's Turn / Some People (del musical Gypsy) / Don't Rain On My Parade (de Funny Girl). Però sobretot, realitza una emotiva dedicació al seu apreciat Marvin Hamlisch amb l'original orquestració de The Way We Were (interpolant Through The Eyes Of Love) que serà recordat. Entre alguns convidats, compta amb la presència del famós trompetista Chris Botti en What'll I Do / My Funny Valentine, Lost Inside Of You i Evergreen. Ara bé, el moment més especial és doble. Primer, quan mostra al públic un audiovisual creat pel seu fill Jason Gould com a regal en motiu de l'aniversari de la seva mare, on s'hi aprecia una versió d'alt nivell de Nature Boy. La sorpresa impressiona encara més quan Barbra Streisand anuncia el cantant: Jason Gould! Sens dubte, elegància, bon gust i vocalitat indiscutibles. I segon i a continuació, el duet perfecte entre una mare i un fill en primera audició en viu: How Deep Is The Ocean (Barbra Streisand i Jason Gould). Sense paraules. Tota una recomanació discogràfica.

Concert Sibelius a L'Auditori

Cita matinal obligada amb l'OBC a l'Auditori, el passat 13 de desembre, pel programa reservat exclusivament a J. Sibelius -en el 150è aniversari del seu naixement- sota la batuta d'Ari Rasilainen i la visita del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki.

El Concert Sibelius (d'una hora i trenta minuts sense pausa) va permetre disfrutar a Barcelona de la naturalitat del gest d'Ari Rasilainen i, per tant, del seu so, imprimint precisió i realçant els silencis, tot i donant un elevat rendiment a l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. A més, la producció (12 i 13 de desembre) també comptà amb l'excel·lent presència del Cor acadèmic masculí d'Hèlsinki, el qual interpretà tot el repertori de memòria.

Emblema del país i ple de significació, Finlàndia, Op. 26 (J. Sibelius) va ser la primera obra del concert. Impressionant versió en què, malgrat que l'orquestra apretà sutilment la dinàmica forte, el cor va provocar aquella plaent sensació de brisa elèctrica corporal en tot moment. I a continuació, l'impactant Kullervo Op. 7 (J. Sibelius) que deixà sense respiració a més d'un pel contingut i pels resultats, comptant -en la tercera secció- amb la soprano Tuija Knihtilä i el baríton Juha Uusitalo (tots dos correctes, amb cert posicionament de la veu femenina). La Introducció va lluir per l'afinació de les cordes, els seus timbres aguts i la precisió en el pizzicato i les pauses. La joventut de Kullervo exhibí una adequada lleugeresa en els dissenys melòdics descendents dels violins, una discreta disminució de la concentració en la secció vent-fusta, un passatge en majúscules per totes les cordes i competència en els darrers acords reiterats just atacats progressivament amb menys intensitat. Més tard, Kullervo i la seva germana van estar envoltats d'una textura operística on l'orquestra va fer un bon paper i el cor sentencià tot el contingut del text amb expressivitat, claredat i afinació de vertadera qualitat. Ara bé, el punt àlgid de la interpretació de l'obra de J. Sibelius -basada en la epopeia finlandesa del Kalevala- fou el fragment Kullervo va a la guerra. Excel·lent mostra orquestral de la partitura (timbres, textures i mixtures) gràcies a la direcció d'Ari Rasilainen. I per acabar, la Mort de Kullervo -iniciada amb un fi pianissimo de les cordes- va mostrar les sonoritats nobles més fortes de l'orquestra i el cor culminà el seu protagonisme a través de la magnitud del text i el gran crescendo en la síl·laba "kuo" (kuolemansa kohtaeli / sa pròpia fi llaurà). Reservat amb intel·ligència en el darrer calderó, Ari Rasilainen usà un dinamisme expansiu d'òpera per tancar categòricament el Concert Sibelius.

One Direction - Made in the A.M.

En parlem? Tothom a punt...? Doncs som-hi! El cinquè àlbum de One Direction (publicat el 2015 i produït per Julian Bunetta, John Ryan, Jesse Shatkin, Johan Carlsson, Jamie Scott, Liam Payne, TMS i Afterhrs) arrenca de manera potent amb tres temes d'èxit. Hey angel és una impressionant carta de presentació que destaca per l'ús dels violins i un text que no deixa d'invocar una situació sense ser explícit, però sí ho és en l'espectacular bridge a càrrec de Niall Horan i on s'hi suma Louis Tomlinson en els aguts durant la repetició del fragment. Espectacular perquè el text actiu resta rebotat sobre les mateixes alçades excepte en "head" i "noise". Té molta força. Drag me down correspon al primer single que va sonar abans de llançar l'àlbum. Fou una intel·ligent i alhora arriscada prova per tal de catar la nova recepció del quartet. El resultat: tot un èxit amb "Nobody, nobody, nobody can drag me down". I a continuació el segon single del disc, Perfect. D'idèntic tempo que Hey angel, s'hi evidencia la constant presència de la vocalitat de Harry Styles en un extens chorus que apareix tres vegades (on només la segona part és harmonitzada per la resta del grup, continuant amb Styles en la melodia principal en primer pla) i en un interludi relaxat entre la segona i darrera repetició de la tornada.

Infinity és un tema comercial que dóna pas a End of the day, el qual consta de tres trossos compositius diferents en idees i estètica musical però que funcionen (el vers d'estil similar als de Mika, el pre-chorus i el chorus amb encore). A més, hi destaca el bridge cantat per Louis Tomlinson i sentenciat amb l'agut. I si fins el moment tot ha estat energia musical, arriba la balada del disc, If I could fly. D'instrumentació senzilla i agradable, hi trobem el piano al mil·límetre amb les veus (en especial la mà de la dreta durant els versos), el violoncel a partir del segon vers i els violins s'incorporen en el segon chorus. Pels curiosos i aquells que no es cansin ni de la paraula "harmonització", ni del verb "harmonitzar", ni del seu participi, ni del gerundi (perquè ara n'abusaré): la segona tornada és presentada a l'uníson per tots i el final s'harmonitza en "eyes only"; el pont també és a l'uníson i hi destaquen els dos "I feel it, I feel it" i el "yeah and I" harmonitzats. Què més? Sí, en la primera repetició del chorus canten harmonitzant "when we're apart" i "for your eyes only"; i durant la segona i última reiteració més harmonitzada del chorus, hi destaca sobretot l'harmonització de "for your eyes only" novament. Què, tothom està viu? Segur!

Menció a part pel mid-tempo d'estètica country-rock titulat Long way down. Penso que és una meravella, dóna una sensació plaent de reflexió, on no hi falta la guitarra i, sobretot, la bateria és impressionant.

Després de Long way down, l'àlbum inclou dos temes amb personalitat pròpia (Never enough i Olivia), només cal escoltar-los! Sobre Never enough, què me'n diuen dels "húa!", dels "come on!" aguts cridats en falset o els obstinats vocals greus? I just en Olivia, cal parlar del gran paper interpretatiu de Liam Payne per la qualitat dels registres i els efectes vocals (en "now", "out", "not", "about" i en la capritxosa línia descendent melòdica "I love you I love you I love I love I love Olivia"). Qui serà l'Olivia aquesta? El tema acaba amb la melodia aguda en el registre crispat de Louis Tomlinson afirmant "I live for you I long for you Olivia, don't let me go, don't let me go, don't let me goooooooooo". I a continuació s'aprecia Harry Styles dient "All right!" i els altres aplaudeixen, tota una simpàtica mostra de naturalitat en la sessió d'enregistrament. En acabar aquests dos moments inclassificables, sobresurt un agradable tema amb reminiscències de l'era disco, un dels millors del disc: What a feeling.

Molt bé, ara el torn dramàtic i de nostàlgia, respectivament: Love you goodbye i I want to write you a song. La primera és molt personal, un mid-tempo que conté una lletra que ho explica tot i s'hi exposa l'adéu d'una especial relació d'amor però que resulta impossible... Per què? Preguntes i afirmacions que no convencen. Tan difícil és tot plegat? És evident que els protagonistes saben que desitgen estar junts. Res, pura ficció. Just love, give good love. La segona -una tranquil·la senzillesa- s'acosta a un format demo força acústic amb la guitarra, amb uns girs harmònics suggerents en el chorus i el so sutil del rastre d'un llapis que algú fa servir per escriure.

Per tancar l'àlbum Made in the A.M. de manera plena, el tercer single del disc, History. Una dosi de "bon rotllo", reflex de tots ells, amb la sonoritat heretada únicament de Queen en l'esperançadora frase "We can live forever". La deluxe edition conté a més quatre bonus tracks: Temporary fix (un up-tempo rock fresc i enganxós), Walking in the wind (amb un inici interessant), Wolves (de començament i pre-chorus suggestius) i A.M. (que dóna nom al disc i repassa les lletres "all my favourite conversations, always made in the A.M. [...] I'm always coming back to this place [...] I'm always gonna look for your face").

Ja em donaran opinió, sisplau. Entre totes, una fórmula doble. Les millors pels amans de la música són Hey Angel, Long way down i What a feeling. I directament pels bons amants: Olivia, Love you goodbye i Perfect.

Nois, on A.M.?

Romeu i Julieta

Cinquena cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 29 de novembre de 2016, 11h. Programa "Romeu i Julieta de Prokófiev" (28 i 29 de novembre). Deixem el tema dels epígrafs...

I un altre que escriu el programa de mà amb tinta contaminada d'ignorància en la seva ploma: s'atreveix a negar a Igor Stravinsky! N'hi ha masses d'entesos. Comencem bé.

La primera obra del concert fou una d'aquelles que sempre generen èxit: l'Adagio per a cordes, Op. 11 de S. Barber. Té el poder encisador del silenci. Interpretada amb correcció, els violins ja es presentaven crispats en l'afinació dels aguts, la qual cosa va ser una constant del matí.

A continuació, el Concert per a clarinet i orquestra d'A. Copland, amb Víctor de la Rosa com a solista. El lent i expressiu va esdevenir avorrit, sota un clarinetista rígid i una lectura insuficient de la partitura per part de Salvador Brotons, a càrrec de la batuta de l'OBC. Signo pel final d'aquesta primera part del concert, preparant la propera -la Cadenza- que fou llarga i també sense substància. I l'última, el Bastant ràpid, va evidenciar un inici interessant, la presència del piano i el tractament percudit de l'orquestra que en fa el compositor, tal i com escriu en el seu llibre Cómo escuchar la música. En general, absència de ritme orquestral i correcció en un clarinet que dibuixà notes agudes massa tenses. I per acabar, el glissando del solista i un final del conjunt amb dificultats i poca llibertat. Ni l'OBC ni qui la dirigia van impregnar d'interès la composició d'A. Copland, o més aviat, el darrer. Els directors fan sonar les orquestres. En resposta als aplaudiments pel solista, aquest va dedicar a un amic seu que va traspassar ara fa un any l'Adagio de la Sonata per a violí sol núm. 1, en sol menor, BWV 1001 de J. S. Bach.

I a la segona part del concert, una sel·lecció del ballet Romeu i Julieta de S. Prokofiev. A vegades, és molt difícil escriure i no vull que els adjectius o les expressions impressionin per la seva acidesa, només restaré sincer. Dels onze fragments interpretats, únicament quatre encara passen del cinc: Madrigal, Màscares, Romeu i Julieta abans de separar-se i la Dansa de les noies antillanes. La primera va demostrar com és d'increïble la partitura del compositor, amb una flauta solista competent; la segona també va fer lluir a diversos instruments; i durant la tercera i la darrera, l'OBC va mostrar concentració. Passem a tota la resta de números triats. L'inici de Montescs i Capulets fou d'espant, els violins causaren cert horror i el final va ser falsejat en agògica i estrellat en estètica per part del director. Si La jove Julieta encara es podia contemplar en la secció central, no en la resta perquè tenia presses... En el número del Frare Laurence: un sí pel legato del fragment i un no rotund a l'afinació de l'orquestra capitanejada per l'oïda sorda de la batuta. L'Escena va torna a demostrar com és d'increïble la partitura del compositor (sé que ho és escrit exactament unes ratlles abans), però el canvi de tempo fou exageradíssim i la dinàmica final esdevingué espantosa i desagradablement forta. El Minuet, on hi participà una trompeta solista justa d'afinació, va sonar sobresaturat novament de forte; en una paraula, grotesc. Romeu davant de la tomba de Julieta va mostrar-se violent en el caràcter inicial i desitjava que tot plegat s'acabés, sobretot pels aguts dels violins que no encertaven ni en les alçades ni en la jornada. I quan el públic ha perdut de vista el vol d'un ocell (de foc avui no) per no dibuixar clarament els diferents fragments interpretats per part de la tarima, és quan -sense culpa- intenta aplaudir tímidament, confós de tot plegat. Però encara faltava La mort de Tibalt: d'alt desordre, convertint l'obstinat en quelcom grotesc novament i presses immenses emmascarades amb una velocitat desorbitada (em pregunto si la pretensió o la voluntat del cap se centrava en obtenir un major vector). Per fi, final d'allò i increïbles recompenses des de les butaques. No es mereixen. NO. Una OBC que no va funcionar sota la direcció insuficient de Salvador Brotons: un programa tan atractiu que fou previsiblement liquidat.

Mar i Cel

I si a les 20h del dissabte 28 de novembre disfrutàvem de La Font Màgica, a les 21'30h estàvem a punt pel Mar i Cel en el Teatre Victòria. En el 40è aniversari de la companyia Dagoll Dagom, aquest clàssic de casa nostra viu la tercera reposició i el públic no es cansa de la partitura d'aquest meravellós musical ni ens cansarà mai.

Basat en l'obra d'Àngel Guimerà, dirigit per Joan Lluís Bozzo, sota la batuta de Joan Vives, i a partir de la música i orquestració d'Albert Guinovart, l'èxit està assegurat. De tot el repartiment, em quedo amb la qualitat de les renovades interpretacions de Víctor Arbelo (en el paper d'Osman) i de Roger Berruezo (el nou Saïd).

Per diferents motius, prefereixo la reposició en el Teatre Nacional de Catalunya de la temporada 2004-2005, però ja afirmo que si n'hi ha una de posterior o moltes més, espero no faltar-hi. Per què? Simplement perquè la partitura també forma part de la meva banda sonora.

La Font Màgica

El dissabte 28 de novembre, a les 20h, vam gaudir de l'espectacle hidromusical davant la Font Màgica de Montjuïc, amb música de jazz (Édith Piaf, Billie Holiday i Frank Sinatra, entre d'altres). Una més de les propostes musicals del 47è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Fotografies de la lluminosa font i bona companyia abans d'anar al teatre (Mar i Cel), oi?

Merlí

La banda sonora de l'exitosa sèrie catalana Merlí és interessant i variada, propera a qualsevol tipus de públic i funciona a la perfecció amb les imatges.

Per una banda, inclou un número elevat d'arranjaments, fragments o diferents instrumentacions d'obres de música clàssica de referència, com: El vol del borinot (de l'òpera El conte del tsar Saltan) de N. Rimski-Kórsakov; el Preludi en do major BWV 846 (d'El clavecí ben temprat), l'Ària (de la Suite per a orquestra núm. 3, en re major, BWV 1068) i el Preludi (de la Suite per a violoncel núm.1, en sol major, BWV 1007) de J. S. Bach; el Clar de lluna (de la Suite Bergamasque) i l'Arabesca núm. 1 de C. Debussy; el Vals núm. 1, en re bemoll major, Op. 64, "Vals del minut" i el Preludi núm. 4, en mi menor, Op. 28 de F. Chopin; o el Vals (d'El llac dels cignes, Op. 20) de P. I. Txaikovski, entre d'altres. L'ús de la música clàssica no hauria de ser un tret tan sorprenent tal i com s'ha associat a la producció televisiva. Ara bé, sí que penso que les interpretacions han de ser de qualitat amb bons intèrprets, com per exemple les dels estudiants del Conservatori Superior de Música del Liceu o de l'Esmuc. I evidentment, enregistrant amb un piano (de cua, si és possible...) i mai amb un teclat, com s'aprecia en el disc que alguns vam adquirir el 22 de novembre, casualment. Potser aquest hagués estat un projecte musical molt més adequat pel context de la sèrie i de manera indubtable amb uns resultats artístics de nivell.

Per una altra, els extractes de música incidental -escrits per Xavi Capellas i Cece Gianotti- donen color i continuïtat narrativa al discurs visual, i en destaquen dos per originalitat: [1] Merlí i [2] Pol i Bruno.

També hi consten en la banda sonora tres remixes, dels quals ens quedem amb el més favorable, Got it all (radio edit) d'EAX feat. Alba Krasel.

Però el pes més important de tot plegat recau en la música pop, una tria excel·lent: Protagonistes (de Pau Vallvé, interessant per la percussió i el tractament de la veu) i La revolución sexual (de La Casa Azul, és jovenil, fresca, informal i adequada). Ara bé, menció a part per la cançó, quina cançó!: Silencis (de Josep Thió i Lluís Gavaldà, del disc del documental "Rock & Cat. Més enllà de les cançons"). Poètica, plena de significat i inclosa en un moment àlgid de la dramatúrgia és simplement deliciosa. Apareix en el capítol número 5 [Sòcrates] amb en Bruno i la Tània ballant, enmig d'una reconciliació de vertadera amistat parlada únicament a través del poder del gest, la música i el seu text: "Ens fem entendre sense paraules".

Actuació de Cécile McLorin

Dins el 47è Festival Internacional de Jazz de Barcelona, Cécile McLorin va presentar el seu disc For one to love a la sala BARTS, el passat 19 de novembre a les 21h del vespre. Nominada pel Premis Grammy com a Millor Àlbum de Jazz Vocal, el seu directe és sòlid i amb personalitat, però el seu cant presenta excessos en els recursos vocals, una afinació no prou ajustada en diversos moments i una extravagància que atrau a molts i no em conveç personalment.

Entre alguns dels temes, va cantar: Jeepers cleepers de Billie Holiday, Somehow I never could believe (de l'òpera Street scene de Kurt Weill, sota un arranjament llarg i dispers, que agradà al públic sorprenent a la pròpia cantant), The best thing for you (would be me) d'Irving Berlin (del musical Call me Madam), Look at me de la mateixa Cécile McLorin o The trolley song (popularitzada per Judy Garland en la pel·lícula Meet me in St. Louis de l'any 1944). Ara bé, els més destacats del concert foren Wives and lovers (dels 60, escrita per Burt Bacharach i Hal David), What's the matter now (inoblidable en la veu de Bessie Smith) i Growlin' Dan (un tema de Blanche Calloway -la germana de Cab Calloway- a partir del qual la cantant va exhibir diverses distorsions vocals). I per acabar la seva actuació, de les dues propines, va sorprendre amb Alfonsina y el mar (la zamba argentina enregistrada per Mercedes Sosa).

Boychoir

El film americà de l'any 2014 (dirigit per François Girard i escrit per Ben Ripley) té interès per la banda sonora centrada en el famós The American Boychoir, el qual fou creat juntament a la mateixa escola l'any 1937 sota el nom de Colombus Boychoir i va adoptar la denominació actual en la dècada dels 80. Entre algunes de les obres de referència, hi consten el Pie Jesu (del Requiem en re menor, Op. 48) de G. Fauré, Denn er hat seinen Engeln befohlen MWV B 53 de F. Mendelssohn o el Hallelujah (de l'oratori Messiah HWV 56) de G. F. Haendel. A més, la música de nova creació que s'inclou en la banda sonora és escrita per Brian Byrne i compta amb Josh Groban pel tema The mysteries of your gift.

Entre el repartiment de Boychoir, destaquen els protagonistes de la història: Dustin Hoffman (en el paper del director del cor, Carvelle) i Garret Wareing (que interpreta al nen Stet, el qual constitueix el nucli dramàtic de la història). Curiosament, l'últim -sense formació musical, però amb potencial vocal- va ser entrenat per Fernando Malvar-Ruiz (l'actual director de The American Boychoir) abans de gravar la pel·lícula.

En acabar de veure Boychoir aquell dimecres 18 de novembre, en els Multicinemes La Vailet (de Sant Vicenç dels Horts) i en la sessió de les 22h, vaig pensar intensament com el film exposa la rigidesa, la dificultat, la impossibilitat i gelosia d'alguns del "cant" clàssic vers el tractament i la gestió del talent. Una temàtica que és exclusiva i típica d'un tipus de "cant" i, en especial, dels moviments 'coraleros' propers. Tot plegat em sona i ressona massa. Aquest no és el camí, incompetents impresentables.

El amor brujo

Quarta cita matinal amb l'OBC a través de Catalunya Música. Diumenge 15 de novembre de 2015, 11h. Programa "El amor brujo de Falla" (13, 14 i 15 de novembre). Tampoc ho hagués escrit així; com cal resoldre aquests epígrafs?

El programa variat -sota la batuta de Michal Nesterowicz- que oferí l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, va iniciar-se amb l'obertura d'Oberon, l'òpera de C. M. von Weber. D'una agradable estètica romàntica, els vents van participar-hi amb poca lleugeresa i les cordes, fregant una afinació justa; però l'obertura de l'òpera (basada en el poema Oberon de Christoph Martin Wieland i relacionada amb El somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare) va ser una bona fórmula per encetar el concert.

A continuació, el Concert per a piano i orquestra núm. 2, "Traces", d'A. Guinovart interpretat al piano pel propi músic. L'obra, dedicada al director de teatre Sergi Belbel i escrita l'any 2005, constitueix un repàs autobiogràfic de tot l'estil musical del compositor. El primer moviment queda iniciat pel caràcter greu del piano; sota una estètica neoclàssica, conté una melodia i uns acompanyaments pianístics habituals en A. Guinovart amb unes masses acordals tenses i suggerents. Va faltar agilitat tècnica en els moments virtuosos del piano i netedat en el passatge d'octaves, però l'orquestració és soferta i la composició despulla al solista en moltes ocasions. S'aprecià un bon final del primer moviment per la trobada de la cadència amb la tercera de picardia enmig de les sonoritats crispades de l'orquestra. Sobre el segon (que inclou una marxa i despulla igualment al piano), la seva estètica esdevé romàntica i de banda sonora; amb diàlegs entre l'orquestra i el gran cua, destacaren el violí i l'oboè com a instruments solistes, i els darrers compassos tornaren a evidenciar els indicis de la marxa. El darrer moviment (actiu, de ritmes més elaborats i que reitera l'ús marcial de la música) mostrà una estètica popular i festiva, una secció més relaxada on el piano resta nu, una reexposició enèrgica i un final de presses generalitzades per part de tots, amb glissando pianístic inclòs. Si abans de l'audició de l'obertura de C. M. von Weber va sonar El cant dels ocells (en mans del violoncel solista de l'OBC, en motiu de la recent tragèdia a França), la propina musical d'Albert Guinovart també fou destinada a París (a partir del Clar de lluna -de la Suite bergamasque- de C. Debussy, inspirada en el poema Clair de lune de Paul Verlaine).

A la segona part, música íntegrament de ballet del compositor M. de Falla. El amor brujo per començar, on de tots els números van destacar la Danza ritual del fuego (ja que el públic no va poder evitar uns petits instants d'aplaudiments premiant a l'OBC pels plans sonors, la precisió rítmica i l'atmosfera creada: així hauria de ser sempre!) i la Danza del fuego del amor (que gaudí també d'una bona interpretació per les dinàmiques i l'ambient recreat). Més tard, i amb canvi d'ordre en el programa molt favorable per a un acabament més espectacular, El sombrero de tres picos, suite núm. 2. Interpretació correcte en la Danza de los vecinos i també correcció -excepte el so rígid dels metalls- oferint bons moments com l'accelerando final en la Danza del molinero. Ara bé, en la Danza final s'apreciaren detalls agògics i canvis de caràcter que evidenciaren la qualitat del director, Michal Nesterowicz.

No hi ha res més interessant que un programa integrat per música, literatura i arts escèniques (òpera / concert per a piano i orquestra d'estètica cinematogràfica / ballet) amb una OBC que té atracció pel repertori (o ho sembla pels resultats!). Bon concert, molts aplaudiments i un bravo pel director Michal Nesterowicz! Estan d'acord sobre les pistes per tal de reformular l'epígraf del concert?