Yilian Cañizares a Afters

Si hi ha tardes planificades que resulten ser un desastre, com la del 31 de gener, un concert improvisat a les 21,30h a l'Auditori va ser més que confortable. Tota una sorpresa el nou cicle Afters, pels artistes i per l'atmosfera recreada a la sala Tete Montoliu. Música amb servei de bar per fer un mos o prendre una copa de cava a les taules rodones de platea...

Yilian Cañizares va demostrar el domini dels seus instruments (violí i veu) i del llenguatge del jazz afrocubà que oferí. Sens dubte, una instrumentista-cantant amb molt d'estil, interpretant solos vistosos, ballant i convertint el seu concert en una estona agradable. Acompanyada de quatre músics, la banda consta de Cyril Regamey (bateria i percussió), Inor Sotolongo (percussió), David Brito (contrabaix) i de Daniel Stawinski (piano), el qual destaca en tècnica gràcies a la seva formació clarament clàssica.

Alguns dels temes del concert: Canción de cuna para dormir a un negrito (homenatge a Luis Carbonell), amb sons gravats -veu en off- i diverses veus; l'oració Beroni Abebe Osun: impressionant; Yami, dedicada a la seva mare, va incloure una part parlada i la veu del baixista convidat Childo Tomás; i Invocación, del proper disc de l'artista, inspirat en aquells que ja no hi són.

Un fervorós públic va provocar dues propines, una de les quals fou Vuela, on Yilian Cañizares va tornar a lluir vocalitat a través d'una nota molt llarga i simpatia propera anunciant: "En Cuba, no se acaba un concierto sin canto ni baile!".

Una hora amb Monica Green

Dos divendres seguits a Luz de Gas i la mateixa bona companyia pel 30 de gener. Només una hora de concert en viu de Monica Green a la 1h de la nit amb un preu d'entrada força elevat... Feia anys que no la vèiem. La cantant ha ampliat la seva banda fins a onze músics, entre els quals tres són les vocalistes, i sembla que en tot el repertori, la influència funky hi predomina ara per ara i també la secció Motown. La veu i l'energia de Monica Green fan ballar i cantar a qualsevol, així ho vam fer. Entre alguns dels temes: Signed, sealed & delivered d'Stevie Wonder, Ain't no mountain high enough de Marvin Gaye i Tammi Terrell en la versió de The Supremes, i Get up (I feel like a) Sex machine de James Brown. Després de tot plegat, més dance a la pista de ball de Luz de Gas, que segueix mantenint aquella potent sonorització.

Manu Guix a Luz de Gas

Després d'alguns anys sense veure a Manu Guix en directe i a Luz de Gas, la primera sorpresa del divendres 23 de gener (a les 22h) va ser l'ampliat grup que l'acompanyava, abans tres i ara cinc músics: Toni Pagès (bateria), Jordi Franco (baix), Oriol Cusó (saxo), Jordi Roquer (guitarra) i Manu Guix (piano i veu).

Temes propis i versions. Entre d'altres, van sonar: Ara (del disc Pas a pas), on la mà dreta de Manu Guix doblava la melodia cantada en els solos; Wonderwall (d'Oasis), arranjat a l'estil de Jamie Cullum i amb la participació de la veu del saxofonista; Roda (del disc Onze Llachs) és un tema imparable; Don't you worry 'bout a thing (d'Stevie Wonder): està clar a qui preferiré sempre, però cal assenyalar els solos del baixista i el saxo; Ja en tinc prou (del disc Pas a pas); Brand new day (d'Sting), els colors del blues i del rock no hi podien faltar; i I get a rush (de Bon Jovi) en versió latin i amb un solo de bateria força destacat, bravo per l'explosiu Toni Pagès!

Manu Guix també va incloure un petit monòleg sobre la vida del músic, afirmant que et permet conèixer a molta gent. I justament a partir d'aquí, va dirigir-se a Pedro Javier Hermosilla (guitarra i veu) com a "una persona que sempre hi és", convidant-lo a l'escenari. Dels dos temes que van interpretar, ens quedem amb Eclipse.

Ara bé, de tot el concert, els millors temes de manera indubtable van ser I won't give up (de Jason Mraz), la balada de la nit, sobretot per la melodia principal cantada a l'octava amb la vocalitat de Manu Guix; i Crido (del disc Pas a pas), on el ritme enganxós el converteix en tot un èxit, i encara més pel reprise incorporat!

Qui vulgui tenir un resum, doncs aquí va... Molt de soul i bona energia a través dels arranjaments, els greus octavats del piano tan característics, la veu i el talent de Manu Guix.

Per cert, les propines: Treasure (de Bruno Mars), amb modulació, solo de saxo i un final sobtat...; En tres minuts (del disc Manu Guix), quins records!; i And I am telling you, I'm not going (de Jennifer Holiday, del musical Dreamgirls), espectacular per les notes llargues i sospito per què l'has triat i a qui has estat escoltant! Idees?

Una voce in off i La voix humaine

Molta il·lusió per aquesta producció del Liceu amb dues òperes en una mateixa tarda. Una voce in off de Xavier Montsalvatge i La voix humaine de Francis Poulenc. La primera cita amb el Gran Teatre del Liceu del 2015, el 18 de gener. Apuntada a l'agenda (no en tinc) des de feia algunes setmanes. Curiós. Si el dissabte preferia l'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori, el diumenge també firmava per l'Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya (dirigida per Pablo González) al Liceu. Sembla que canviar les cadires a distància d'algunes parades de metro (Marina-Liceu, Liceu-Marina) provoca un augment en el rendiment de les nostres dues orquestres.

Totes dues òperes, d'un únic acte, són una delícia. Ara bé, l'inexistent duel entre Xavier Montsalvatge i Francis Poulenc va ser guanyat -sota el meu punt de vista- pel primer. Quines coses... Per cert, en el programa de mà consta un 13 de desembre de 1962 com a data d'estrena d'Una voce in off...: és el dia de publicació de la crítica! Disculpin, només són detalls...

Abans de res, començar amb la direcció d'escena i escenografia de Paco Azorín per la primera de les dues òperes: una cortina inicial desvetllava els crèdits d'una pel·lícula en el teló del Teatre. I un bravo per l'audiovisual de Pedro Chamizo. Tot un èxit, però sobretot per la composició de Xavier Montsalvatge, Una voce in off, una òpera romàntica per a dos personatges i mig. Cal veure-la. Els cors, les melodies i el final! I què dir dels glissandi orquestrals en els moments del magnètofon per escoltar a continuació l'habanera amb l'arpa, el piano i la veu de Claudio (Antoni Comas). Excepte el vocalise, algunes dinàmiques exagerades i certs intervals freds, el paper d'Àngela (Ángeles Blancas) va estar ben resolt per la dificultosa dramatúrgia. Sobre el Cor del Gran Teatre del Liceu, tant els fragments parlats com els cantats, en el personatge in off i com a consciència d'Àngela, força bé. I el final amb el sopar, molt irònic, sobretot quan Claudio demana una cadira i un plat més per Àngela. Després, el cambrer porta una nota per a la protagonista i cau el teló!

Passat el descans, la tragèdia lírica de Francis Poulenc, La voix humaine, llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Cinc minuts sense música i moviments escènics. La mateixa escenografia de l'altra òpera però més estàtica, amb l'orquestra al fons de l'escenari (no en el foyer, visualment més elegant), i només amb Elle en escena, interpretada per María Bayo. L'exigència i la responabilitat de conduir l'òpera tota sola deixen en molt bona posició a l'única protagonista, tant en veu com en acció dramatúrgica. I per últim, no es pot silenciar el refinament de la partitura: la identificació del so del telèfon amb el xilòfon és una de les proves.

Fins quan haurem d'esperar per disfrutar d'una altra producció fresca i doble?

L'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori

La programació del 16, 17 i 18 de gener de 2015 a l'Auditori va comptar amb l'Orquestra Simfònica del Liceu, en comptes de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, com és habitual. Sota la direcció de Josep Pons, el dissabte 17 van oferir obres de R. Schumann, M. de Falla i J. Brahms, amb Josep M. Colom al piano.

L'obertura de les Escenes de Faust de Goethe (R. Schumann) va ser la primera obra de la tarda. Poc programada, però interessant. Quant a la interpretació, malgrat un evident error en l'entrada de les flautes i la imprecisió en la caiguda de les anacruses cap al final, l'orquestra va optar per un bon so, clares dinàmiques, diferents línies i un fraseig entenedor.

Ara bé, qui escriu va treure el cap a l'Auditori per Josep M. Colom. Feia anys que no tenia l'oportunitat d'escoltar-lo i aquests darrers mesos em rondava la idea pel cap. Noches en los jardines de España (M. de Falla) era l'obra amb què el pianista participava com a solista. Ja anticipo que va ser l'obra del concert. En el Generalife, l'inici orquestral de les cordes en pianissimo, misteriós, va ser acertat en caràcter; el piano, tapat en l'últim tutti per l'orquestra i executant el passatge de notes repetides amb certa crispació, va restar correcte, discret en moviments, mostrant una agògica natural i lluint patrons i idees musicals intactes. En la Danza lejana, Josep M. Colom va apostar per la precisió rítmica, un adequat fraseig i la tècnica amb els canells relaxats, acompanyat de moments contastants i bones sonoritats per part de l'orquestra. I finalment, En los jardines de la Sierra de Córdoba, on l'orquestra no va afinar la primera nota de l'unisò, el solista va conduir sense dificultats els passatges virtuosístics i els temes octavats. Per resumir la tasca del protagonista en l'obra de M. de Falla, pot entendre's amb allò de la competència de l'experiència. Per cert, les propines: Capriccio en re menor, Op. 116, allegro agitato i Intermezzo núm. 2, Op. 117 (amb telèfon inclòs) de J. Brahms.

I després de la pausa, la Simfonia núm. 1 en do menor, Op. 68 (J. Brahms). Penso que l'Orquestra Simfònica del Liceu té bons instrumentistes i que la lectura de la partitura i el tractament orquestral van ser competents, però el gest de Josep Pons no és proporcional al so en moltes ocasions. Entrant en la simfonia, la introducció del primer moviment va ser plana; més tard, els solos i els pizzicati compactes de les cordes van ser els protagonistes. Durant l'Andante sostenuto pensava: la música no només gira entorn a les dinàmiques, on són les harmonies? I sí, un so ric, però i els greus, on eren? En el tercer moviment, cal felicitar a tots els vents. I al darrer moviment, on s'hi van jugar totes les cartes, els solos i els blocs orquestrals van esdevenir exagerats, sobretot els metalls, però el tema brahmsià va ser més que destacable. Diria justament per tota la simfonia: molt bon resultat concretat en una interpretació correcta.

Sobre el programa de mà: amb errors i les notes al programa, impresentables. Obviant aquest fet, i em costa, només dir que va ser una tarda molt agradable gràcies a l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Josep Pons, i amb la participació de Josep M. Colom al piano. Un bon concert per ser el primer del 2015.

El Petit Príncep

Doncs sí, el mateix 21 de desembre i la segona sessió musical, un dia de regals. Al matí, Liceu amb Els Pastorets, i a les 19h de la tarda, El Petit Príncep a la sala BARTS.

Més que recomanable. Una funció pels petits i pels adults. Una nova proposta en el gènere musical d'elevada qualitat. A partir del clàssic El Petit Príncep d'Antoine de Saint-Exupéry, la dramatúrgia i adaptació de Marc Artigau i Àngel Llàcer, les lletres de Manu Guix i Marc Artigau, composició i direcció musical de Manu Guix, i direcció d'Àngel Llàcer, la nova creació és indubtablement un èxit.

L'espectacle gaudeix principalment d'una banda sonora de categoria, d'una escenografia mínima i adequada, d'un vídeo que contribueix en l'aspecte visual, i de cinc actors que canten i actuen amb un rigor d'alt voltatge: El Petit Príncep, Àngel Llàcer, Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch.

Qui vulgui humor, en tindrà. Qui vulgui entretenir-se, ho farà. Qui vulgui plorar, també. Qui vulgui bons valors, moralina i ètica, clar, es tracta del conte. Qui vulgui música, la tindrà: tota una banda sonora en majúscules.

La dramatúrgia i la música beuen de la tradició apresa dels més importants musicals, com Cabaret, Els Miserables, entre d'altres, i del llegat dels intèrprets intocables de soul-pop-rock-R&B-gospel-jazz-(o/i com es vulgui dir), però amb un embolcall d'actualitat musical i alhora ben diversificat quant a estils que llueixen en l'excel·lent sonorització de la sala BARTS.

Cal admirar sobretot la composició musical, la seva direcció i producció. Manu Guix, talent i nivell. En moments inesperats dels diversos temes, els motius musicals més característics apareixen i molts més detalls que només alguns sentiran: això converteix tot el material en una partitura plenament rica. Sí, quin bon gust pels IV graus menors, els pizzicati, la percussió de fustes i les cadències trencades... Seguim amb l'anàlisi? La Rosa, molt ben interpretada per Elena Gadel, gaudeix de dues modulacions i veus del mateix Manu Guix que la situen en la balada del musical, espectacular, herència directa de fets més que rellevants en els anys 80 (no diré en què/qui penso...). El Resultat, d'evident dificultat pels canvis de tempo, la claredat de text i l'accelerando, resta ben resolt. El tema up-tempo d'El vanitós pot ser perfectament un hit dels nostres temps. El duo guineu-príncep en Vull ser el teu amic (amb una secció central força estirada) va fer picar de mans al públic, seguint el ritme, on la guineu és la vertadera protagonista de jazz. El moment operístic d'El geògraf és tronxant! I no hi ha paraules per la intensitat d'El bebedor, on les octaves buides de la introducció poden ser retòriques, oi? El número del petit príncep enyorant El meu asteroide és l'altra balada emotiva del musical, malgrat que La Rosa guanya en molts aspectes. La inclusió de la música de festa major en El Fanaler genera caliu! L'altra balada, Vaig aprendre, en veu d'Àngel Llàcer, aporta un missatge d'aquells per a tota la vida. I després de les paraules del narrador i el silenci, l'últim número, Serem petits prínceps, on tots cinc actors interpreten una medley complexa d'algunes de les cançons del musical, amb diàlegs, ecos, veus i un espès entremat que van fer aplaudir al públic abans d'acabar l'espectacle. l per rematar el final esplendorós: tot el sostre de la sala ple d'estels. Màgic...

El Petit Príncep (una proposta d'Angel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29) deixa definitivament una lluminosa marca en el gènere del teatre musical.

Nadal al Liceu

Dues sessions per a poder veure Els Pastorets, cantata de Nadal d'Albert Guinovart en el Gran Teatre del Liceu. Dissabte 20 o diumenge 21 de desembre de 2014. Vaig triar la segona opció, en horari matinal, i per a mi, tota una nova experiència més que agradable això d'anar al Liceu a les 11h. I encara més, prendre un cafè amb llet a les 12,30h a una terrassa com si fós un estranger a Barcelona.

L'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya (en el seu 25è aniversari) van interpretar, dirigits per Òscar Boada, la partitura d'Albert Guinovart i el text de Jordi Galceran, comptant amb Elisabet Egea en el paper de narradora.

Un total de 16 números se succeeixen en l'atractiva cantata, on hi destaquen l'orquestració del compositor (el qual va participar també com a pianista) i els efectes de la percussió. En general, un bon resultat (excepte alguns solistes i el cor a cappella), pels equilibrats moments escenificats, la introducció teatral, la remor activa del cor pel text parlat, la simpatia de certs fragments, i sobretot gràcies al llenguatge musical d'Albert Guinovart. L'Obertura i Contes organitzaren bé l'inici de la funció; Els set pecats capitals van ser originals sens dubte (un bravo per la peresa, força suggerents la supèrbia i l'enveja pel rerefons politicosocial, i no gaire adequada la intervenció vocal del director en el passatge de la ira); i Glòria, majestuós i també amb moviment rítmic, mostrà el timbre de les campanes tubulars.

Ara bé, la composició pren relleu en les Fúries de l'infern pel tempo àgil, el Cor de fúries, les Nadales (El noi de la mare / El rabadà: quins bons records els arranjaments d'aquells anys passats, intactes en la meva memòria... i ara reincorporats en la cantata) i De tot cor. Si en sentir novament aquella versió de El noi de la mare l'emoció era previsible, l'admiració és allò que sento pel número que conté la trompeta amb sordina, i que és la nova cançó de Nadal: De tot cor.

I com va acabar Els Pastorets? L'últim número: Temps de Nadal, confeti a l'inici i encara més al final, comptant amb una sardana pel mig i atmosfera de jazz de traca. I què més? Aplaudiments i propina: Fum. fum, fum! i memòries úniques dels arranjaments!

  

The Georgia Mass Choir a Barcelona

Say yeah, yeah, yeah! One more time, The Georgia Mass Choir! Stephanie Ross, Sharon Fuller, Robin Parker, Tyishia Evely, Shari Cooper, Anthony Biggham, Alvin Darling, Gloria Parker, Melvin Robinson, Francine Finley, Felicia Eaton and the Reverend Milton Biggham!

The Gorgia Mass Choir va actuar el passat 17 de desembre de 2014 a l'Auditori, amb la participació del Gospel Barcelona Choir, en el 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona.

No hi podia faltar. No només es tracta d'un concert gospel de categoria; el primer, fa anys, va ser millor. Simplement, no hi podia faltar. Oh Happy Day, Amen i molts més van sonar. Però sobretot, i com sempre, a més de cantar i ballar, you can feel it. Jesus Loves Me, this I know.

En aquesta ocasió, The Georgia Mass Choir (amb la gira Whitney's Happy Days) va tornar a interpretar alguns dels hits de la banda sonora The Preacher's Wife (de l'any 1996), l'àlbum gospel més venut de tots els temps. De manera especial, la presència de Felicia Eaton, cosina de Whitney Houston, cantant Joy & I Love The Lord.