Una voce in off i La voix humaine

Molta il·lusió per aquesta producció del Liceu amb dues òperes en una mateixa tarda. Una voce in off de Xavier Montsalvatge i La voix humaine de Francis Poulenc. La primera cita amb el Gran Teatre del Liceu del 2015, el 18 de gener. Apuntada a l'agenda (no en tinc) des de feia algunes setmanes. Curiós. Si el dissabte preferia l'Orquestra Simfònica del Liceu a l'Auditori, el diumenge també firmava per l'Orquestra Simfònica i Nacional de Catalunya (dirigida per Pablo González) al Liceu. Sembla que canviar les cadires a distància d'algunes parades de metro (Marina-Liceu, Liceu-Marina) provoca un augment en el rendiment de les nostres dues orquestres.

Totes dues òperes, d'un únic acte, són una delícia. Ara bé, l'inexistent duel entre Xavier Montsalvatge i Francis Poulenc va ser guanyat -sota el meu punt de vista- pel primer. Quines coses... Per cert, en el programa de mà consta un 13 de desembre de 1962 com a data d'estrena d'Una voce in off...: és el dia de publicació de la crítica! Disculpin, només són detalls...

Abans de res, començar amb la direcció d'escena i escenografia de Paco Azorín per la primera de les dues òperes: una cortina inicial desvetllava els crèdits d'una pel·lícula en el teló del Teatre. I un bravo per l'audiovisual de Pedro Chamizo. Tot un èxit, però sobretot per la composició de Xavier Montsalvatge, Una voce in off, una òpera romàntica per a dos personatges i mig. Cal veure-la. Els cors, les melodies i el final! I què dir dels glissandi orquestrals en els moments del magnètofon per escoltar a continuació l'habanera amb l'arpa, el piano i la veu de Claudio (Antoni Comas). Excepte el vocalise, algunes dinàmiques exagerades i certs intervals freds, el paper d'Àngela (Ángeles Blancas) va estar ben resolt per la dificultosa dramatúrgia. Sobre el Cor del Gran Teatre del Liceu, tant els fragments parlats com els cantats, en el personatge in off i com a consciència d'Àngela, força bé. I el final amb el sopar, molt irònic, sobretot quan Claudio demana una cadira i un plat més per Àngela. Després, el cambrer porta una nota per a la protagonista i cau el teló!

Passat el descans, la tragèdia lírica de Francis Poulenc, La voix humaine, llibret de Jean Cocteau basat en la seva obra teatral. Cinc minuts sense música i moviments escènics. La mateixa escenografia de l'altra òpera però més estàtica, amb l'orquestra al fons de l'escenari (no en el foyer, visualment més elegant), i només amb Elle en escena, interpretada per María Bayo. L'exigència i la responabilitat de conduir l'òpera tota sola deixen en molt bona posició a l'única protagonista, tant en veu com en acció dramatúrgica. I per últim, no es pot silenciar el refinament de la partitura: la identificació del so del telèfon amb el xilòfon és una de les proves.

Fins quan haurem d'esperar per disfrutar d'una altra producció fresca i doble?