La programació del 16, 17 i 18 de gener de 2015 a l'Auditori va comptar amb l'Orquestra Simfònica del Liceu, en comptes de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, com és habitual. Sota la direcció de Josep Pons, el dissabte 17 van oferir obres de R. Schumann, M. de Falla i J. Brahms, amb Josep M. Colom al piano.
L'obertura de les Escenes de Faust de Goethe (R. Schumann) va ser la primera obra de la tarda. Poc programada, però interessant. Quant a la interpretació, malgrat un evident error en l'entrada de les flautes i la imprecisió en la caiguda de les anacruses cap al final, l'orquestra va optar per un bon so, clares dinàmiques, diferents línies i un fraseig entenedor.
Ara bé, qui escriu va treure el cap a l'Auditori per Josep M. Colom. Feia anys que no tenia l'oportunitat d'escoltar-lo i aquests darrers mesos em rondava la idea pel cap. Noches en los jardines de España (M. de Falla) era l'obra amb què el pianista participava com a solista. Ja anticipo que va ser l'obra del concert. En el Generalife, l'inici orquestral de les cordes en pianissimo, misteriós, va ser acertat en caràcter; el piano, tapat en l'últim tutti per l'orquestra i executant el passatge de notes repetides amb certa crispació, va restar correcte, discret en moviments, mostrant una agògica natural i lluint patrons i idees musicals intactes. En la Danza lejana, Josep M. Colom va apostar per la precisió rítmica, un adequat fraseig i la tècnica amb els canells relaxats, acompanyat de moments contastants i bones sonoritats per part de l'orquestra. I finalment, En los jardines de la Sierra de Córdoba, on l'orquestra no va afinar la primera nota de l'unisò, el solista va conduir sense dificultats els passatges virtuosístics i els temes octavats. Per resumir la tasca del protagonista en l'obra de M. de Falla, pot entendre's amb allò de la competència de l'experiència. Per cert, les propines: Capriccio en re menor, Op. 116, allegro agitato i Intermezzo núm. 2, Op. 117 (amb telèfon inclòs) de J. Brahms.
I després de la pausa, la Simfonia núm. 1 en do menor, Op. 68 (J. Brahms). Penso que l'Orquestra Simfònica del Liceu té bons instrumentistes i que la lectura de la partitura i el tractament orquestral van ser competents, però el gest de Josep Pons no és proporcional al so en moltes ocasions. Entrant en la simfonia, la introducció del primer moviment va ser plana; més tard, els solos i els pizzicati compactes de les cordes van ser els protagonistes. Durant l'Andante sostenuto pensava: la música no només gira entorn a les dinàmiques, on són les harmonies? I sí, un so ric, però i els greus, on eren? En el tercer moviment, cal felicitar a tots els vents. I al darrer moviment, on s'hi van jugar totes les cartes, els solos i els blocs orquestrals van esdevenir exagerats, sobretot els metalls, però el tema brahmsià va ser més que destacable. Diria justament per tota la simfonia: molt bon resultat concretat en una interpretació correcta.
Sobre el programa de mà: amb errors i les notes al programa, impresentables. Obviant aquest fet, i em costa, només dir que va ser una tarda molt agradable gràcies a l'Orquestra Simfònica del Liceu, dirigida per Josep Pons, i amb la participació de Josep M. Colom al piano. Un bon concert per ser el primer del 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada