Cie Nicole Seiler

A vegades, les espectatives que posem en la tria d'un espectacle per la promoció que se'n fa o les que consten en el programa de mà o les que nosaltres ens imaginem..., no coincideixen amb les reals a sobre de l'escenari. Això ha passat aquest vespre, no només a mi sinó als tres que hem assistit a Shiver, l'espectacle ofert avui per la companyia Nicole Seiler al Mercat de les Flors. En general ha estat repetitiu, lent i monòton; però sí d'interès -a càrrec d'Stéphane Gattoni i Vincent Deblue- els efectes del color i la foscor i el tractament del vídeo projectat sobre els quatre cossos nus dels ballarins (Claire Dessimoz, Dominique Godderis-Chouzenoux, Krassen Krastev i Mike Winter). La música de Stéphane Vecchione només ha inclòs tres elements discrets però contrastants amb el conjunt: un únic acord major, el so d'una copa emès pel contacte giratori dit-cristall i una veu enmig d'un fragment potser de caràcter graciós o similar sense definició. La resta, música de sorolls amb efectes constants de maquinisme i crescendi que exploten en un soroll purament eixordador. No sempre s'acerta en l'oferta cultural, però penso que tot són experiències...

Asa actua a la Sala Apolo

Ahir, la cantant francesa d'origen nigerià Asa va presentar el seu tercer disc Bed of stone a la Sala Apolo. Amb un potent directe, una banda de luxe, personalitat, esperit crític i tocant diversos instruments, ens va fer ballar i cantar durant tot el concert! Entre alguns dels temes de soul pop africà que ofereix, van sonar Fire on the mountain, Why can't we, el nou senzill Dead again, una versió acústica del famós Halo de Beyoncé i, per mi la més sincera de totes, Ba mi dele. Escolteu aquesta última... Doncs què, ens ho vam passar bé o no? Bravo a l'organitzadora!

Matthieu Saglio en el Jamboree Jazz Club

Dins el cicle Solo Jamboree, el viol·loncelista francès Matthieu Saglio va obtenir una aclamada resposta per part dels assistents al Jamboree Jazz Club el passat 25 de febrer, a la segona actuació de les 22h, gràcies a la seva música i a la manera de presentar-la.

L'amabilitat i senzillesa de l'intèrpret i compositor fan que sigui escoltat i agradi. De formació clarament clàssica, tenyeix els seus temes -on sempre s'hi evidencia la influència bachiana- de músiques d'arreu, fusionant melodies, estils, cultures i tradicions diferents.

Va obrir la nit amb un tema inspirat en la crida a l'oració de Túnez ("Yabel mezze"), fent ús del baix bordó; després un sobre una melodia jueva i un altre a partir d'una de religiosa "de aquí", segons el viol·loncelista. Després, va arribar el torn de la seva aportació amb la veu, cantant a distància de 4a respecte la línia del violoncel a Mon petit, que pot tenir a veure amb una persona estimada o un nen petit. I novament, un altre tema (que no va tocar en l'actuació prèvia de les 20h) ideat en una melodia, índia en aquest cas, sense títol, també amb el suport del bordó a partir del sampler en els seus peus.

A partir d'aquí, un conjunt de creacions suggerents per la poètica en ells. Bajo los naranjos (en què Matthieu Saglio afirmà: " Si cerráis los ojos, podéis imaginaros en los jardines de la Alhambra"), Aquellos momentos contigo (dedicada a la seva dona per l'embaràs del segon fill; potser dels temes més extensos, on també cantà mentre realitzava les harmonies amb el seu instrument), Llamado tango (molt famosa a partir d'un anecdòtic vídeo que es pot trobar a www.youtube.com; llueix d'un obstinat de diversos bucles melòdics arrossegats pel sampler), L'eclipse (un tema ple de recursos i elements, en aquest cas: obstinats múltiples amb pizzicati, la suma de la melodia del violoncel i la veu de l'intèrpret a l'unisò, i un final fade out propi dels enregistraments mediat novament per la tecnologia) i Mon amour (ple dels familiars obstinats múltiples, incorporant harmonies i tremolos; Matthieu Saglio ens explicà que la composició fou estrenada en un certamen de poesia a París -el Festival de la Primavera dels Poetes-, on la ràpsoda fou Juliette Binoche, per això allò de "tengo fotito con ella!").

Més tard, el penúltim tema precedit d'un parlament-homenatge a la sala Jamboree Jazz Club, desitjant que mai tanqui, i del moment venda del CD en acabar l'actuació / facebook / web / etc. I l'última mostra de la seva música: primer sense arc -tot pizzicato- amb els múltiples obstinats, després la melodia àgil amb l'arc (Funky Tren).

Evident que tinguérem propines, dues més! La primera fou 20 de abril, perquè "fui padre dos veces este día, ¡qué casualidad!", va exclamar el músic. Dotada d'una melodia semblant a aquelles de les bandes sonores franceses, va tenir un final espontani ben precís: una trucada telefònica del públic en el darrer instant del violoncel. El segon regal musical, en veu de l'artista i fregant les cordes amb els dits pel màstil, va ser una versió força jazzy amb tocs de bossa nova de La Javanaise, molt famosa a França.

Per tant i en resum, dels temes interpretats en el Jamboree Jazz Club, els més destacables foren Llamado tango, Mon amour i L'eclipse. I sí, una hora i quinze minuts de Matthie Saglio, natural i proper, amb música pròpia, centrada en temes personals i melodies cícliques, ben plantejada dins la world music.

Classical Concert Chamber Orchestra i Ashot Tigranyan

Situo l'escena: Palau de la Música absolutament buit (les poques localitats ocupades, totes a platea; primer i segon pis com un desert), dimecres 18 de febrer de 2015, 20h del vespre. Qui actuà? Era el segon dia consecutiu del concert "De Vivaldi i Mozart a Sarasate", amb el gran violinista i director Ashot Tigranyan junt al seu ensemble Classical Concert Chamber Orchestra, fundat pel mateix músic l'any 2006.

De gira per Espanya, el músic i la seva orquestra van oferir fragments del programa fixat i també obres fora de programa. Totes presentades pel violinista de formació russa (deixeble de Leonid Kogan), amb gràcia i simpatia a l'estil americà, fent sentir còmode als pocs assistents, en un format de concert més proper al d'un assaig general comentat. Malgrat que l'afinació va ser dubtosa, és indubtable la seva trajectòria, i així ho demostren els seus arranjaments i el so compacte de la seva orquestra (cal felicitar a part els tres violoncels i els dos contrabaixos!).

Dirigint i tocant alhora, passejant-se per l'escenari, van interpretar -entre d'altres- l'Estiu i la Primavera de Les quatre estacions d'A. Vivaldi, el segon moviment del Concert per a violí núm. 4 en re major, K. 218 de W. A. Mozart, Salut d'amour d'E. Elgar, Fantasia sobre Carmen Op. 25 de P. de Sarasate i Siete canciones populares españolas de M. de Falla (amb la mezzosoprano María José Montiel, diva concentrada en els cabells i el seu vestit vermell amb cua, emocionada per tornar a trepitjar l'escenari d'homenatge a Xavier Montsalvatge pel seu 90è aniversari, però que només li vaig entendre de tots els textos allò de "y quién me lo dió a entender", de l'última cançó).

Programadors, es tracta d'emmascarar aquells noms de promotores que heu criticat tant durant tants anys i que omplien tantes localitats o potser hi havia futbol?

Dot

Els 45 minuts d'espectacle de la companyia Maduixa Teatre en el Mercat de les Flors fan viatjar a qualsevol a un espai màgic. Música, teatre, noves tecnologies audiovisuals i dansa dialoguen en la proposta Dot, inspirada en l'art conceptual de l'artista nord-americà Sol LeWitt.

Sota la direcció, dramatúrgia i il·luminació de Juan Pablo Mendiola, coreografia de Mamen García, vestuari de Joan Miquel Reig i audiovisuals de Bea Herráiz, només dos actors-ballarins (Laia Sorribes i Joaquin Collado) mouen l'espectacle a partir d'un punt que es transforma, apareix i desapareix, canvia de color i muta en diferents formes geomètriques on l'impacte visual és ple en la tridimensionalitat.

La música de Damián García acompanya el text i el moviment, en ocasions sincronitzats, com la representació d'una curiosa corda que sona quan la pincen o les mosques que volen enmig de la percussió en tempo més àgil. En un dels moments més espectaculars, el del somni, hi trobem com a protagonistes els pizzicati del violí i el piano, envoltats d'una esfera de zetes! I en l'altre, el número funky on tots dos ballen, el baix i les trompetes hi destaquen amb les formes i els colors visuals! A més, la composició beu de diferents llenguatges (flamenc, música de cabaret -en el joc amb les pilotes simulant una càmera lenta en viu-, jazz, disco i funky, clar) i també inclou el timbre tan característic de les capsetes de música quan desapareix la bola dins la butxaca...

Una delícia d'espectacle pel públic de quatre fins a set anys, però també adreçat als més grans. Per això, entre els adults que triaren Dot, dos van disfrutar-lo molt aquella tarda del 14 de febrer!

Thomas Noone Dance en el Mercat de les Flors

No és inusual basar-se en una excusa narrativa per a construir un espectacle de dansa. Així ho ha fet el coreògraf Thomas Noon, el qual parteix del mite Medea d'Eurípides per elaborar el seu discurs artístic on, a través de la música, el moviment del cos i la coreografia són els protagonistes.

Durant diversos dies, el Mercat de les Flors ha acollit la creació Medea de Thomas Noon amb un èxit més que evident, com es va poder comprovar el divendres 13 de febrer de 2015.

Només sis ballarins fan funcionar l'espectacle d'una hora de durada, els quals deixen entreveure els personatges de la dramatúrgia i mostren al públic la traïció, l'admiració, la venjança, el menyspreu, l'amor, el desamor... Tots ells, bons intèrprets: Javier G. Arozena, Alba Barral, Jerónimo Forteza, Erik Regoli, Karolina Szymura i Eleonora Tirabassi. La segona és l'encarregada d'obrir la funció representant a Medea; ara bé, en el paper d'un dels dos fills, s'hi observa el ballarí més plàstic i expressiu en moviments, Erik Regoli.

Entre alguns dels recursos emprats en la performance, el cercle és l'element coreogràfic més visible que apareix en dues ocasions, de manera individual i també col.lectiva.

A més, l'escenari gaudeix d'una llum especial (un total de nou punts de llum amb diferents tons homogenis com el blau, el gris, el blanc...) i del vestuari senzill i alhora elegant dels ballarins (similar i complementari a la il·luminació de Peter Lundin).

Sobre la composició musical de Jim Pinchen, cal a dir que usa els efectes del crescendo i diminuendo, mostra alguns ecos, inclou elements naturals com l'aigua i explota el maquinisme, dins d'un context sonor electrònic i contemporani ambiental. S'hi desxifren dotze possibles seccions que descric esquemàticament a continuació: [1] presència de violoncel i obstinat electrònics; [2] atmosferes sonores; [3] primera melodia amb números coreogràfics conjunts difícils, on s'hi aprecien baixos i violins; [4] secció molt rítmica per a un duo de ballarins molt interessant; [5] minimalisme tímbric del piano/teclat -mínima melodia interrumpuda- i glissandi de violins i violoncel; [6] motius melòdics inicials de piano; [7] so de l'arpa, maquinisme de notes repetides i veus (correspon al moment dramatúrgic on Medea mata i al coreogràfic d'un trio impressionant de ballarins); [8] inclusió de la màquina d'escriure i participació del violoncel, bateria i guitarra en moviment ràpid; [9] poca música; [10] suggerents acords llargs; [11] intens crescendo pels espasmes grupals; [12] tots els ballarins presenten els braços alçats, movent les mans i evidenciant una Medea sola, en un final sense llum i que acaba amb la música.

Doncs res més, aplaudiments i més aplaudiments, i després en el Mercat de les Flors... Uns 45 minuts de col·loqui amb els espectadors, la companyia i Thomas Noon!

"El resultado es visual"

"Se puede perder al espectador si no hay contraste"

"Música al servicio de la danza"

"El silencio de dos segundos es muy importante"

"He leído 'Medea', pero se trata más de la sensación, lo he dejado.

No he trabajado con el texto"

"Hay frases coreográficas que van mutando"

"Poder de la danza (...) Movimiento de la comunicación"

"El coreógrafo no es lucirse, es hacer lucir a los bailarines.

Yo fracaso si no lucen los bailarines"

(Thomas Noon)

Maria João Pires i el concert "Schubert, Opus pòstum"

El passat 11 de febrer de 2015, a les 20'30h del vespre, la Temporada Ibercamera va incloure novament a Maria João Pires en la seva programació. En aquest cas, una proposta molt atractiva de la pianista, el "Projecte Partitura", que consisteix en un recital compartit -entre dues generacions- i per a l'ocasió comptava amb el seu deixeble Julien Libeer. Una manera interessant per avalar-lo al Palau de la Música en el concert titul·lat "Schubert, Òpus pòstum". L'epígraf és un més -dels molts, està de moda últimament en l'oferta musical- vinculat amb el repertori o una part d'ell. Sí, van tocar obres de F. Schubert i M. Ravel.

En concret, vaig assistir a aquest concert atret pel duo a quatre mans Pires-Libeer, els quals obriren la vetllada amb l'Allegro en la menor per a piano a 4 mans, D. 947, Op. 144, "Lebensstürme" de F. Schubert. La superioritat de Maria João Pires (en la part de secondo) sobre el seu deixeble Julien Libeer (interpretant el primo de la partitura) s'evidenciava quan la melodia principal restava en el secondo, ja que el primo esdevenia descuidat en ocasions -sobretot en el forte- mentre sí destacava en els aguts i articulació. Malgrat que el motiu rítmic inicial basat en els acords fou imprecís per part del duo, igual que el penúltim en acabar amb sonoritat massa oberta, tots dos s'entenen bé, fan bona música de cambra, amb el so i fraseig de Maria João Pires, i mostrant aquells moments tan característics de F. Schubert.

A continuació, Julien Libeer (amb pantalons beix i camisa blanca ampla) va oferir la Suite per a piano, M. 68, "Le Tombeau de Couperin" de M. Ravel, mentre la seva mestra descansava i l'escoltava en una tauleta de te amb dues cadires a l'escenari. Un nou format força proper i agradable. Repassem l'obra interpretada. Correcte en el Prélude, potser un pèl estàtic per tractar-se de M. Ravel; la Fuge, estressada de so, però amb un gran final pianissimo i recollit; en la primera i tercera secció de la Forlane hi faltaven els greus del piano, però la segona va lluir per l'ús del pedal i les sonoritats; el famós Rigaudon, triat en un tempo més retingut, va gaudir de detalls; el Menuet va deixar entreveure l'instant de poca qualitat pel pedal entre el forte i piano; i per acabar, la Toccata, amb un final brut, on Julien Libeer va destacar en les melodies i la tècnica de notes repetides amb un bon fraseig. Just després de la seva interpretació, Maria João Pires va oferir al seu deixeble una copa d'aigua. Quin luxe "familiar", oi? I tot plegat enmig dels aplaudiments!

Després de la pausa, la segona part del concert va estar dedicada íntegrament a F. Schubert (Sonata núm. 21, D. 960, " Opus pòstum"), en mans de Maria João Pires, una especialista en el compositor, segons la crítica, encara que qui escriu prefereix altres noms. Abans de res, el seu deixeble va ajudar a la pianista a canviar la banqueta i tot seguit va asseure's a la taula del cafè per disfrutar del pianisme de la portuguesa, vestida amb aquelles peces amples i còmodes tan característiques en ella, sense aproximar-se a la informalitat. El primer moviment va sonar adequat en general, però els trinats no van acabar de funcionar i, degut al caràcter appassionato d'alguns passatges, el forte esdevingué forçat negligint algunes notes. En canvi, l'Andante sostenuto va gaudir de musicalitat i expressió en les línies, convertint-se en el moviment del recital; i el tercer, amb aquells detalls de la intèrpret. Per tancar la sonata, alguns compassos precipitats en el final, però en resum tot un Allegro ma non troppo molt sencer.

Èxit rotund amb Maria João Pires en el Palau de la Música. La propina musical va ser una mostra d'art, tots dos pianistes novament al piano: G. Kurtág, Hommage à Schubert (de Játékok [Jocs], vol. III), una obra que no és per a quatre mans. Com va ser interpretada? Primer tocà ella i a continuació, el deixeble. Curiosa decisió, simpàtica i senzilla.

I per fi, l'hora del meu moment reservat. A vegades passa, no tens ganes de trobar-te a ningú (difícil segons quines dates musicals), però no era dia de fer societat, no l'11 de febrer.

Tangos al Milano

Tú, que llenas todo de alegría y juventud,
que ves fantasmas en la noche de trasluz
y oyes el canto perfumado del azul,
vete de mí.

No te detengas a mirar
las ramas muertas del rosal
que se marchitan sin dar flor,
mira el paisaje del amor
que es la razón para soñar y amar...

VETE DE MÍ
[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]

Iniciar el mes de febrer amb Ana Finger Tango Trio en el Milano Cocktail Bar és sinònim d'una vetllada inoblidable. No només va ser una nit de tangos a partir de les 21h, sinó que també vam poder gaudir d'un vals i dels ritmes del bolero, la milonga i el candombe!

En tot moment, la protagonista és la cantant Ana Finger, ben acompanyada per Federico Mazzanti (piano) i per Pablo Gómez (percussió). El secret gira entorn a un conjunt de diferents temes interpretats sota la suggerent veu i la presència d'Ana Finger, i alhora presentats amb la simpatia i proximitat de l'artista.

Dels més impressionants per la manera de cantar les lletres, sens dubte, Naranjo en flor i Vete de mí. El Choclo (música de Casimiro Alcorta i lletra -entre d'altres- d'Enrique Santos Discépolo) va agradar perquè la cantant formà un original duet amb el percussionista. I el vals Caserón de tejas va esdevenir força emotiu per la música de Sebastián Piana i, en concret, per la lletra de Cátulo Castillo, que descriu les antigues cases de Belgrano, un barri de Buenos Aires, semblants a la casa de la cantant. Ara bé, dels més vistosos a ritme de milonga i candombe, Calle Yacaré i Baile de los morenos. Aquest últim fou el darrer regal del trio que l'interpretaren marxant de l'escenari, però no deixant de cantar ni ballar el tema quan tornaren a la sala per a saludar a un públic encantat amb la seva actuació.

A on i quan serà la propera cita amb Ana Finger Tango Trio?

Primero hay que saber sufrir,
despues amar, despues partir
y al fin andar sin pensamientos...
Perfume de naranjo en flor,
promesas vanas de un amor
que se escaparon en el viento...

NARANJO EN FLOR

[Lletra: Homero Expósito / Música: Virgilio Expósito]